dimarts, 15 de maig de 2012

“Jo ja faig prou venint”

[Un dos i seguit, 11-5-12]

L’actual situació de crisi afecta, prou que ho sabem, la majoria d’àmbits de la societat, fins i tot els més sensibles, com la sanitat o l’ensenyament públics. Pocs arguments queden, doncs, per queixar-se als qui treballen en qüestions diguem-ne no essencials com la sardana, una activitat plenament de lleure. Això no treu, però, que no en podem parlar, i constatar, per exemple, els problemes d’aquells responsables d’entitats sardanistes o, senzillament, el modest activista del poble que batalla davant l’Ajuntament i altres institucions per tal que hi hagi aquesta activitat a la vila. Perquè, en aquest cas, mai podem parlar d’un empresari, sinó d’algú que fa possible una activitat que habitualment té lloc al carrer i on la majoria de vegades els clients no estan acostumats a pagar.
La veritat és que el volum d’activitat ha baixat, però analitzada la situació de manera freda, tampoc tant com és això. La raó és, primer que tot, que en comparació amb qualsevol altra activitat similar, les sardanes són barates; però també que els promotors han hagut d’espavilar-se i cercar fons d’on sigui, negociar amb músics i cercar tota mena d’alternatives. Alguns s’han d’empassar la incomprensió de certes persones, com aquells que diumenge, a l’aplec de Tarragona, se sorprenien perquè els organitzadors feien pagar un lloguer per les cadires. Una aportació modesta, sobretot tenint en compte que la col·laboració en metàl·lic de l’Ajuntament ha estat nul·la. Tot i així, es van poder sentir perles com la d’aquell que deia que ell ja feia prou venint a l’aplec. Sortosament, aquests eren una minoria, però simptomàtica de certes mentalitats que caldrà superar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada