[Un dos i
seguit, 30-5-14]
El fet sardanista sempre ha comptat amb grans poetes que li han dedicat versos molt sentits, a vegades veritablement remarcables. També hi ha hagut prosistes que l’han comentat o l’han estudiat amb més o menys traça. Malauradament, ha predominat la bona fe més que l’encert: hem pogut llegir textos carregats de bones intencions, però mancats de substància o rigorositat; s’han prodigat les queixes i les lamentacions estèrils i que no porten enlloc, al costat dels cants exaltats i poc realistes; i també hem trobat eminències que han demostrat saber poc de les interioritats de la sardana...
Enmig de tanta lletra de més, algú hi ha hagut que sí que ha aplicat coneixement, sentit comú i valentia alhora. Darrerament, alguns estudiosos joves s’han significat en aquest sentit, però fins no fa massa temps no n’hi havia gaires com el Lluís Subirana, poeta, informador i, sobretot estudiós de qüestions diverses, però de manera molt especial la sardana. A vegades, signava els llibres conjuntament amb Jaume Nonell (també un bon element en aquestes tasques), mentre que altres títols sobre els més diversos aspectes de la sardana els presentava en solitari, però sempre amb coneixement de causa, esperit crític però constructiu, optimisme realista i humilitat. Una combinació de qualitats que, certament, trobarem a faltar, perquè el Lluís va ser vençut, aquesta nit farà una setmana, per una greu malaltia.
Els que ens agrada remenar paper vells, estudiar la sardana des de tots cantons i parlar-ne allí on ens volen escoltar, ens haurem d’espavilar encara més. Ens faltarà un bon model i, sobretot, l’escalfor d’una persona sàvia i amb les idees clares que no dubtava en expressar, i que, alhora, sabia ser humil, proper i amic de tothom. Tot un luxe haver-lo conegut!
El fet sardanista sempre ha comptat amb grans poetes que li han dedicat versos molt sentits, a vegades veritablement remarcables. També hi ha hagut prosistes que l’han comentat o l’han estudiat amb més o menys traça. Malauradament, ha predominat la bona fe més que l’encert: hem pogut llegir textos carregats de bones intencions, però mancats de substància o rigorositat; s’han prodigat les queixes i les lamentacions estèrils i que no porten enlloc, al costat dels cants exaltats i poc realistes; i també hem trobat eminències que han demostrat saber poc de les interioritats de la sardana...
Enmig de tanta lletra de més, algú hi ha hagut que sí que ha aplicat coneixement, sentit comú i valentia alhora. Darrerament, alguns estudiosos joves s’han significat en aquest sentit, però fins no fa massa temps no n’hi havia gaires com el Lluís Subirana, poeta, informador i, sobretot estudiós de qüestions diverses, però de manera molt especial la sardana. A vegades, signava els llibres conjuntament amb Jaume Nonell (també un bon element en aquestes tasques), mentre que altres títols sobre els més diversos aspectes de la sardana els presentava en solitari, però sempre amb coneixement de causa, esperit crític però constructiu, optimisme realista i humilitat. Una combinació de qualitats que, certament, trobarem a faltar, perquè el Lluís va ser vençut, aquesta nit farà una setmana, per una greu malaltia.
Els que ens agrada remenar paper vells, estudiar la sardana des de tots cantons i parlar-ne allí on ens volen escoltar, ens haurem d’espavilar encara més. Ens faltarà un bon model i, sobretot, l’escalfor d’una persona sàvia i amb les idees clares que no dubtava en expressar, i que, alhora, sabia ser humil, proper i amic de tothom. Tot un luxe haver-lo conegut!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada