Polèmiques intenses ...i volàtils

[Un dos i seguit, 28-11-14]

Una de les qüestions recurrents en el món sardanista des de sempre –i, quan dic “des de sempre” suposo que s’entén que és un debat antic i que se’n té constància amb la mateixa antiguitat que la mateixa sardana moderna-, el problema, dic, és la qualitat dels programes que interpreten les cobles. Aquí mateix ho hem comentat moltes vegades i si ara en parlo és perquè, un cop més, s’ha demostrat aquests dies a les xarxes socials que per poc que algú ho comenti aviat hi sorgeixen les més diverses opinions.

Alguns pensen que hi ha prou sardanes de qualitat -i de sobres- als arxius -i que se’n van creant de noves- per confeccionar repertoris mínimament dignes, però que, a l’hora de la veritat, bona part del que realment es balla o s’escolta no arriba a tenir un determinat nivell, o que, directament, és música dolenta i menyspreable. Naturalment, a partir d’aquí hi poden entrar consideracions ben diverses per part de cadascú i s’entrecreuen altres polèmiques, com la que (falsament, creiem molts) diferencia entre sardanes per a ballar i sardanes per a escoltar.

Aquest tipus de discussions sempre s’havien concretat en mitjans de comunicació tradicionals, és clar, però ara, amb les possibilitats que aporten les noves tecnologies tot és més ràpid i immediat. El perill, ja us ho podeu imaginar, és que costa molt poc escriure un missatge al Twiter o al Facebook, i encara costa menys pitjar el botonet i publicar-ho. Hi ha qui és més o menys provocador, qui té la pell molt fina, qui   –generalment emparant-se en l’anonimat- li costa poc resultar ofensiu.... Al capdavall, es parla molt (s’escriu, en aquest cas) i no sempre s’aclareixen gaires coses. I aquella rapidesa que deia, també hi és per tal que aquella gran polèmica s’esvaeixi i resti oblidada... fins que algú altra, un dia que estigui sensibilitzat per la cosa, o, senzillament, tingui ganes de brega, la recuperi.

Quina enveja!

[Un dos i seguit, 21-11-14]

Finalment, el temps va ser benèvol i, a diferència dels tres o quatre últims anys, el concurs de colles sardanistes de Valls de diumenge passat es va poder celebrar a la plaça del Pati, tal i com estava previst. Recordem que es tractava de la final de les tres categories més joves del Campionat de Catalunya: alevins, infantils i juvenils i que, per tant, comportava l’assistència dels dansaires que, com s’acostuma a dir, són el futur de la sardana de competició.

I, efectivament, un cop arribat el moment, els ingredients necessaris (climatologia, organització, joventut, bona música, el públic...) van permetre que resultés una festa esplèndida. Els responsables, a més, van preveure algun ingredient més per arrodonir la festa, com ara la participació de gegants i altres elements del seguici local o el desplegament d’una immensa senyera.

El temor, en tot cas, va ser el perill de morir d’èxit, ja que la plaça del Pati té certes limitacions d’espai i de disposició d’algun dels seus elements. Com que es tracta d’un concurs atractiu, a més de les colles del Campionat, són moltes altres les que volen participar-hi com a lliures. Unes colles que, per cert, van haver de ballar a la part exterior de la plaça, amb només cinc parelles i disputant l’espai amb els vianants. Cap problema, però, ja que tothom volia ser-hi i entenia les circumstàncies. Potser els organitzadors s’hauran de plantejar limitar el concurs només a les colles joves, al capdavall les autèntiques protagonistes.

La part negativa de la diada vindria, un cop més, per la constatació que encara que el Pati estigués ple a rebentar de gent majoritàriament jove i passant-s’ho bé  –no us perdeu les imatges realment fermes que circulen per Internet-, malgrat això, el ressò mediàtic posterior ha estat decebedor. Una excepció, això sí, que mereix ser remarcada és la premsa local vallenca, amb una dedicació d’espai i un tractament realment inconcebibles a les capitals, tant la provincial com la nacional. Quina enveja!

A Valls, patint per la climatologia

[Un dos i seguit, 14-11-14]

Pocs concursos de colles sardanistes dels molts que se celebren al llarg de l’any comporten una barreja d’interès i preocupació com el que s’ha de celebrar diumenge a Valls. Interès, perquè ja fa anys que la gent de l’entitat organitzadora, la Unió d’Anelles de la Flama, sap preparar una jornada festiva dinàmica, vistosa i sorpreses atractives per a tothom, però molt especialment per als més joves. I és que la cita de diumenge serà, tal i com ho ha estat des del 1992, la final del Campionat de Colles Sardanistes en les categories alevina, infantil i juvenil.

La preocupació la proporciona la climatologia. El d’enguany serà el 43è concurs de colles sardanistes de Valls, una llarga trajectòria que l’ha portat per diferents espais de la població, tot i que ja fa anys que es programa a la plaça del Pati. I dic amb tota la intenció que "es programa", perquè és força habitual que fins al darrer moment calgui patir per si plourà o no plourà. La veritat és que a les últimes edicions ha predominat la necessitat de fer ús del lloc alternatiu, la sala Kursaal, un espai ampli i suficient per celebrar el concurs, però que limita les intencions dels organitzadors de preparar coses diferents, de fer-lo més lluït i que els vallencs, no només els sardanistes, visquin el concurs.

Malgrat la pluja –i, fins i tot, algun any, el vent-, el concurs sempre s’ha pogut fer i tothom n’ha sortit content. Naturalment, uns més que els altres, ja que no hem d’oblidar que es tracta d’una competició, amb guanyadors i altres que no ho són tant. En aquest sentit, un dels centres d’interès és la colla tarragonina “Petits Tarragona Dansa”, que aspira a guanyar la segona posició del Campionat. I no oblidem les altres colles joves tarragonines, totes també lluitant per fer podi.

"Tarragona Dansa", sots-campiona de Catalunya

[Un dos i seguit, 7-11-14]

Diumenge passat, a Girona, al tradicional concurs de colles sardanistes de les Fires, va resultar una jornada per emmarcar. No ho dic, que també, per l’inusual nombre de colles que hi participaven, ni per la complicitat de la climatologia, per la bona organització, per la magnífica cobla Ciutat de Girona... Per emmarcar, sobretot, per al sardanisme tarragoní perquè, per primer cop a la història, amb el resultat obtingut en aquella final, una colla de la ciutat (i de la demarcació, de fet) ha aconseguit la fita de ser sots-campiona de Catalunya a la categoria gran.

La “Tarragona Dansa”, després de més de trenta anys de lluitar en aquesta competició –i de fer sempre un molt bon paper, tot cal dir-ho- finalment ha vist recompensat l’esforç amb aquesta meritòria segona posició. A més, cal remarcar que no ha estat un resultat puntual, ocasional, sinó la culminació d’una feina molt ben feta, de generacions de dansaires que hi ha anat contribuint.

I encara un altre mèrit que cal afegir-hi a tot plegat: s’ha aconseguit malgrat moltes i sensibles baixes en aquesta última temporada que han amenaçat la continuïtat de l’anella a la competició: lesions, problemes de feina i, sobretot, l’Erasmus, que ha afectat a diversos dansaires a mitja temporada. Poca broma!

S’ha pogut mantenir, doncs, la progressió ascendent dels últims anys: quarts, tercers, aquest any segons... Segur que ja pensen en l’any vinent!

El més petit ja no és el menys important

[Un dos i seguit, 31-10-14]

Des d’avui divendres i fins diumenge, la població d’Arbúcies acull la 30a Festa del Flabiol, una convocatòria que ja és, doncs, veterana i que va més enllà d’una trobada d’entusiastes d’un instrument musical. Allí s’hi mostren les mil i una –i insospitades per a molts- possibilitats del més petit de la cobla, però que també podem trobar sol –que, de fet, és una de les variants més antigues- o en formacions que poden anar des del jazz a la cobla moderna, passant per l’acompanyament de tot tipus de manifestacions tradicionals. També hi ha debats, sessions d’improvisació, sessions tècniques...

El cert és que, sortosament, les coses han canviat molt per al flabiol. Amb les transformacions experimentades pel fet festiu al llarg dels anys gairebé havia desaparegut, mantingut només per alguns músics grans en àmbits rurals o bé com el més modest de la cobla de sardanes. En realitat, a les cobles de la Catalunya Nord va desaparèixer i no va ser fins a mitjans del segle XX que es va anar recuperant. Però és que a les cobles del Principat, tot i mantenir-s’hi sempre present, era més aviat menystingut, anant a càrrec, generalment, dels músics menys preparats. Només alguns noms molt concrets, com Narcís Paulís, Lluís Buscarons i pocs més el van tractar amb prou dignitat. Es va arribar al punt que a més d’una cobla-orquestra l’intèrpret de flabiol era el cantant del ball, que feia poca cosa més que l’introit i el contrapunt.

Sortosament, fa uns anys s’ha revaloritzat el paper i el prestigi del flabiol. Músics com Jordi León van fer una tasca impressionant en aquest sentit: com a intèrprets, pedagogs, compositors... fins arribar al moment actual, quan hi ha molt flabiolaires destacats, alguns dels quals han fet el salt del flabiol a altres instruments similars de l’anomenada “gran música”. Feliçment, molts compaginen les dues vessants. El més petit ja no és el menys important.