Diversitat sardanista

[Un dos i seguit, 22-3-19]

Cada any, quan es fa pública la llista de guardonats amb els Premis Capital de la Sardana, acostumem a destacar, entre altres coses, que, en conjunt, ve a representar una mena de mostrari de la diversitat de persones, entitats i organitzacions vàries que fan o han fet alguna cosa per la sardana i la dansa tradicional catalana. Normalment és una relació força extensa –tant, que acostuma a sorprendre a aquells que tenen una visió superficial o nul·la de la sardana- que, a més, cada any aporta nous noms.

Els Premis, doncs, no només són nombrosos i de llarga tradició, sinó que mostren una brillant diversitat: des de l’infatigable organitzador d’iniciatives, fins al músic, ja sigui intèrpret o compositor; des de l’incombustible monitor de colles, a l’estudiós de la història sardanista; aquell aplec que compleix moltíssimes edicions, a una entitat prou significativa; l’empresa que destaca pel suport decidit al sardanisme, a un concurs musical; de la iniciativa renovadora, al disc acuradament enregistrat... I podríem seguir una estona més.

Veient aquests llistats de reconeixements observem, també, que la sardana no és, només, la pràctica de ballar una dansa determinada, sinó tot un món ben viu i actiu i no sempre prou conegut, fins i tot per molts dels que s’hi mouen. Al capdavall, suposo que cal entendre que els Premis, a més de voler dir als destinataris que sabem la feina feta i ben feta que han realitzat i recompensar-los, també es vol divulgar-la, fer que com més gent ho conegui, millor.

Ni fred ni calor

[Un dos i seguit, 15-3-19]

Tot i que sembla que hi va haver algun precedent de colles al segle XIX, les colles sardanistes de competició mínimament organitzades amb aquest objectiu van aparèixer a inicis del XX. Però va ser després de la Guerra Civil quan hi va haver un gran esclat en el nombre d’anelles, segurament a causa de la manca d’altres entreteniments similars i que era de les poques vies d’expressió catalanes a l’abast dels ciutadans. Fou un creixement desmesurat, excessiu, al qual seguiren altres períodes de major normalitat, però també de creixent complexitat, amb un sistema de campionats, categories i normes amb certes similituds amb les competicions esportives, Això i que, cada cop més, la manera de ballar d’aquestes colles es va anar fent més exigent, molts ho qualifiquen, precisament, de sardana esportiva.

Ja fa temps que les colles de concurs, esportives o com les vulguem anomenar, no són tant nombroses com aquells anys tan especials, ni tan sols si ho comparem amb deu o vint anys enrere. Aquesta situació, en principi, la podem considerar normal si tenim en compte les moltes altres opcions, ara sí, existents. S’explicaria, així, l’estabilitat que s’observava els últims anys en el nombre de colles que participen en el Campionat de Catalunya.

Ara bé, si entrem a fons en la dinàmica de les colles i assumint que cada grup és tot un món amb la seva casuística particular, potser veuríem que potser s’hauria pogut fer molt més per preservar aquesta activitat i la riquesa associativa que encara ara, malgrat tot, representa. Podem suposar que es reconeix aquest valor, però massa sovint sembla que més aviat es veu com un col·lectiu d’uns quants que s’ho passen bé fent una activitat determinada i sense cap altra importància. Una importància “altra” que sí es reconeix en molts col·lectius de tota mena sense sortir del camp de la cultura tradicional. No hi ha, posem per cas, els mecanismes necessaris perquè, tal i com apuntàvem la setmana passada, quan una colla sardanista tarragonina participarà a l’Aplec Internacional de Copenhagen a finals d’abril representant Tarragona i Catalunya, els seus balladors s’hagin de rascar la butxaca el doble, per exemple, que ho han de fer els que són castellers. I no és un cas aïllat, precisament.

Potser això explica, almenys en part, que aquesta propera temporada calgui lamentar la baixa de tres colles a la categoria Gran del Campionat de Catalunya i tres més a la Juvenil. I, a molts, això no els farà ni fred ni calor.

Dones que fan música

[Un dos i seguit, 8-3-19]

L’atzar ha volgut que, enguany, el Dia Mundial de la Dona Treballadora coincideixi amb l’emissió del nostre programa. Ens agradi o no això dels dies dedicats a alguna cosa, sempre podem pensar que no fa cap mal preguntar-se quin és l’estat de la qüestió en l’àmbit sardanista, dels esbarts i de les cobles. No hi ha estudis generals sobre això, però crec que no seria gaire aventurat dir que no hi ha més ni menys masclisme que en qualsevol altre lloc. Voldria creure, això sí, que tractant-se d’una activitat cultural, on els que s’hi mouen gaudeixen, a priori, d’una certa sensibilitat diguem-ne humanística, les ments i les actituds són més obertes i, com a mínim, respectuoses amb tot i amb tothom. Certament, aquesta és la meva percepció, però és clar, com he dit, faltaria analitzar-ho científicament, diguem-ne.

On sí que s’ha fet aquest estudi és sobre les cobles i el paper que hi tenen les dones. En el seu moment, ja ens ho va explicar en aquest programa la Maria Antònia Pujol, intèrpret de tenora i pedagoga a, entre altres llocs, l’Escola Municipal de Música de Tarragona, autora del treball “Les dones en el món de la cobla”, publicat ara fa cinc anys. A més de les enquestes i entrevistes que va realitzar, hi va poder aportar l’experiència pròpia, no en va fou de les primeres dones que van formar part de manera estable i continuada d’una cobla. I d’això no fa pas tants anys!

La Maria Antònia constata l’evolució positiva en aquest sector de la música. La veritat és que actualment ja no és estrany veure-hi dones, fins i tot amb alguna directora, però encara s’és lluny de la paritat. És clar que aquí podríem aplicar-hi la teoria del got mig ple o mig buit i constataríem que cada vegada hi ha més intèrprets dones a les plantilles. La normalitat seria (i ho és, em sembla a mi) que quan una cobla té la necessitat de cobrir una plaça no ho fa tenint en compte el sexe sinó les seves qualitats interpretatives. Un exemple proper: a la cobla La Principal de Tarragona fa vint anys no hi havia ni hi havia hagut mai cap dona, mentre que aquesta temporada passada n’eren cinc d’onze músics.

I una dada important: s’estan veient (i escoltant) les primeres dones a les grans cobles-orquestres gironines, fins ara una mena de vedat reservat als homes, tot i que, paradoxalment, totes aquestes formacions fa molts anys que disposen de cantants femenines en formació d’orquestra.

Més promoció, sisplau!!

[Un dos i seguit, 1-3-19]

Aquests dies s’estan celebrant els darrers actes previstos en la programació de Montblanc com a Capital de la Sardana. De fet, després dels que s’anuncien per aquest cap de setmana i el vinent ja només faltarà el traspàs de la capitalitat a Perpinyà, per al qual els montblanquins han preparat una expedició per acompanyar les autoritats que s’hi desplaçaran.

Haurà estat un any amb moltes activitats de tot tipus, fins i tot amb novetats com la implantació de la Copa Catalunya per a colles de competició. Hi ha hagut des de les ballades més tradicionals fins a concerts molt diversos, mostrant així el compromís seriós de l’Ajuntament en aquesta capitalitat. Tenint en compte les dimensions de Montblanc, el cert és que el volum d’activitat ha estat important. La participació, tot i que variable, sembla que, en conjunt, ha resultat prou digna.

Sospito, però, que no s’ha sabut fer la campanya de promoció necessària per engrescar un públic que vagi més enllà d’aquell que és estrictament local. Es confia massa en els missatges en les xarxes socials fets a darrer moment, com si la immediatesa fos una garantia i tothom hagués d’estar atent a allò que es farà demà o avui mateix; a banda que hi ha molta gent que encara no domina aquest mitjà. D’altra banda, pel que fa al web que la Confederació posa a disposició de cada Capital, gairebé mai no està actualitzat i sembla servir, només, com una manera d’accedir a Facebook o Twitter i penjar-hi alguna fotografia. És una llàstima, perquè els esforços i els diners destinats a la capitalitat són evidents i se n’hauria pogut treure molt més profit, encara.

Unes mancances que no són, malauradament, exclusives de Montblanc i que sovint ja hem comentat. Són moltes les entitats i cobles que organitzen o actuen en l’àmbit sardanista en iniciatives força interessants, però els manca la promoció adient. Alguns cosa més que un missatge que digui “avui fem sardanes aquí o allà”, que quan el veuen els potencials participants ja tenen el dia planificat o, directament, només els serveix per constatar que, efectivament, avui o ahir s’han fet sardanes a tal lloc.