Reconeixements

[Un dos i seguit, 25-3-22]

Avui parlaré d’una qüestió a la qual faig referència cada any per questes dates. Repetiré, doncs, la mateixa idea, però tan se val, perquè em sembla que és prou important. El cas és que dissabte passat, a Balaguer, en un dels diversos elements que conformen l’acte de proclamació de cada Capital de la Sardana, es va anunciar el cartell de premis que cada any reconeixen la feina de la gent o d’institucions que habitualment treballen per a la dansa i la música tradicionals catalanes o que hi han fet una aportació puntual però important. 

El que sempre em sembla oportú recordar és que aquesta llista de distincions que cada any va fent-se més i més gran, ben analitzada, esdevé una mostra impressionant del sempre citat encara que no sempre prou reconegut teixit associatiu català. Però, ben mirat, aquest exèrcit d’activistes va molt més enllà d’aquest concepte directament vinculat amb les entitats, ja que, sense deixar de ser cert i molt rellevant, no podem obviar els molts militants individuals que, sovint, fan una feina essencial.

Allò realment important, però, és que hi ha hagut (perquè ja fa anys que es lliuren aquests premis) i hi segueix havent, moltes persones i organitzacions que treballen per la dansa i la música tradicionals. Molts, ho fan de manera discreta encara que efectiva, d’altres són més coneguts, i tots són peces que formen un mosaic desconegut o ignorat per segons qui. 

Entre els que han estat premiats fins ara, segur que en falta de gent mereixedora de ser-hi i uns altres potser ho haurien d’haver estat molt abans. Això és inevitable i cadascú pot fer les seves valoracions, però sense oblidar el que, insisteixo, és primordial: que constitueix un patrimoni humà riquíssim que explica la vitalitat i la pervivència d’aquest tipus d’activitats, però que, paradoxalment, no permet entendre el menyspreament que massa sovint ha de suportar.

Assemblees de socis arreu

[Un dos i seguit, 18-3-22]

Com en totes les organitzacions del món, hi ha una part de l’activitat de les entitats sardanistes que és més vistosa i agraïda, normalment. Són aquelles iniciatives per a les quals es van crear, al capdavall: ballades, aplecs, concursos de colles, etc. Però hi ha més coses, aquella sèrie d’accions que cal realitzar per tal que tot funcioni i que són més àrides i que, amb el temps, acostumen a cremar fins als més engrescats. Són les gestions davant d’organismes oficials o ens privats per tal d’obtenir permisos, subvencions, ajuts, patrocinis...

També seria el cas de la part administrativa de l’associació, recaptant quotes, fent les altes i les baixes, barallant-se amb els bancs i molts aspectes més. Habitualment, hi ha un moment de l’any que és quan es recapitula, es reten comptes, s’exposen projectes, es plantegen als socis grans dilemes o qüestions ordinàries, es renoven juntes... Són les obligades assemblees generals que, justament, ara és quan proliferen. Només aquesta setmana vinent n’hi ha un bon grapat, com les de la Confederació Sardanista i, a nivell més proper, la del Casal Tarragoní, la Colla Sardanista Rosa de Reus o l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, entre moltes altres, segurament.

En general, aquesta vegada totes tenen la particularitat que són presencials, les primeres després de les forçoses limitacions que tant han complicat les coses darrerament. I en el cas de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, se singularitza pel fet que el fins ara president Alfred Abad plega al cap de 38 anys en el càrrec. No ho fa pas de l’entitat ni de l’activisme, sinó de la responsabilitat d’anar al capdavant. Com que només s’hi ha presentat una candidatura, ja sabem abans d’hora que el nou president  serà un altre gran valor del sardanisme tarragoní, el fins ara tresorer -entre moltes altres coses- Manel Andreu. El repte que se l‘hi planteja és mantenir, com a mínim, l’excel·lència aconseguida fins ara, amb una entitat respectada per tothom aquí i arreu del país, generadora d’activitat i, sobretot, amb un potent conjunt de colles de competició. 

Davant del repte

[Un dos i seguit, 11-3-22]

S’han formulat moltes reflexions al voltant de l’afectació de la pandèmia en el que s’anomena patrimoni immaterial. Entre les més serioses, en el sentit de tenir un caràcter científic, hi ha les que s’han aplegat en un llibre que vam anunciar aquí no fa pas gaire, titulat «Patrimonios confinados. Retos del patrimonio inmaterial ante el covid-19». Ho qualifico d’aquesta manera, valorant el seu rigor, perquè va més enllà del que es pugui dir a les xarxes o en tertúlies diverses. Són un ampli equip d’acadèmics, gestors i membres d’associacions culturals, que analitzen les conseqüències comunitàries, socials i econòmiques del confinament en un ampli ventall de casos de patrimoni immaterial d’Europa i d’Amèrica, com les festes, l’artesania, els museus, la dansa, la música i el turisme.

Entre els textos en trobem un sobre la sardana, signat pel president de la Confederació Sardanista, Xavier Tresserras. Encara que aquest llibre és el resultat d’un treball dels estudis d’Antropologia Social i Cultural de la Universitat de Barcelona, s’ha publicat en castellà, imagino que perquè va adreçat a un públic molt ampli, de la resta de l’Estat i d’Amèrica Llatina, d’on, de fet, s’ocupen alguns dels treballs.

Es tracta d’un volum força interessant, ben útil per a qui analitzi aquests temps que estem vivint i que ho faci ara i en el futur. Això sí, segur que aviat caldrà complementar-lo amb tot allò que passi a partir d’ara, en la que sembla (toquem fusta) recuperació en una certa normalitat. Perquè, entre altres coses, en el llibre es parla del confinament com una oportunitat per repensar les coses. Com sembla que hauran fet les colles de competició de cara a la nova temporada del Campionat que s’ha presentat fa pocs dies, amb importants novetats. Segur que i haurà opinions diverses al respecte, però, com a mínim, s’ha reaccionat davant del repte, encara que aquest, d'alguna forma, ja s'hagués plantejat abans, molt abans. En parlarem ara mateix, al llarg del programa, i, sospito, haurem de fer-ho moltes vegades més.

De descreguts i de sacrilegis

[Un dos i seguit, 4-3-22]

Quan la cobla Els Montgrins va participar, de manera decidida, en el projecte de la Sardanova, va assumir un risc important. De fet, molts dels seus seguidors no ho van acceptar i ho van entendre com un sacrilegi. Molt més que, uns anys abans, quan la cobla Mediterrània va fer aquella històrica actuació al Palau de la Música amb la Companyia Elèctrica Dharma, perquè ja se sabia que aquells eren uns joves més aviat descreguts. 

Els que llavors s’escandalitzaven en aquelles experiències, actualment ja deuen donar la causa per perduda davant l’allau de barreges, provatures i experiments desacomplexats que es fan. El darrer esclat d’indignació el van emetre quan la cobla Contemporània va començar a fer sardanes agafant motius que anaven de la música de circ a la de cinema, la lírica, la televisió, el rock, la salsa o els èxits de l’estiu de tota la vida i els del moment. En aquest cas, però, ja no ho consideraven una traïció, perquè no es tractava d’una cobla de tradició centenària, com en el cas dels Montgrins, però sí que ho desqualificaven amb acusacions de manca de qualitat i altres apreciacions políticament incorrectes que em nego a reproduir.

El nucli de tot aquest empipament de segons quins sectors rau en un malentès o, millor, en la ignorància de la història de la sardana. Tenen assumit que aquesta música ha de ser el més pura possible, sense interferències fora de la cançó o les músiques tradicionals catalanes. És la mateixa idea que van tenir –en aquell cas, gens innocent- aquells que van amagar segons quines sardanes de Pep Ventura i van promoure les que creien completament originals o basades en melodies del costumari català. Si de cas, citaven les que recollien motius d’òperes (els grans hits de l’època) o cançons revolucionàries com desviacions primerenques o d’aprenent que, amb el temps, aniria corregint. El cert és que Pep Ventura va escriure sardanes de tot tipus al llarg de tota la seva carrera, com la cosa més normal del món.

De manera que si avui dia en una sardana hi descobrim una cançó de la Rosalia, pensem que no és gens innovadora, al capdavall. Allò important i que, modestament, crec que ens hauria d’importar realment, és que no només es fan aquestes sardanes i altres músiques amb la cobla sinó que aquestes mateixes formacions segueixen oferint el repertori clàssic i composicions noves i originals de tota mena, sovint amb una qualitat general mai vista ni escoltada.