Difusió de les sardanes noves

[Un dos i seguit, 27-1-23]

La setmana passada, conjuntament amb 93 emissores més d’arreu del país, encetàvem una nova temporada del concurs La Sardana de l’Any. I ja és la 33a edició -comptant, això sí, la primera i la segona èpoques-, i en totes les que he participat he cregut convenient fer un comentari inicial que sempre ve a dir el mateix, però que crec necessari expressar-ho cada vegada.

Vinc a dir que si bé es tracta d’escollir, amb els vots de tothom qui vol participar-hi, la sardana més popular d’entre les estrenades durant l’any anterior, no crec que aquesta sigui la raó bàsica i essencial. Tal i com sempre aclareixen els organitzadors, l’objectiu primer és proporcionar la màxima difusió a aquestes composicions noves, d’estils molt diversos, com ho són les preferències de la gent, de fet.

Al final de tot el procés en resultarà, efectivament, una sardana guanyadora que, segur, serà molt del gust de la majoria, però, probablement, no sigui la única, ni, potser, la millor, ni la que amb més rotunditat es pugui afirmar que realment és la més popular de totes. No es tracta de desmerèixer cap sardana ni cap autor, precisament, sinó de fer entendre que, tot plegat, no és res més que un joc que ajuda -i molt, crec- a que les noves creacions dels compositors siguin més conegudes per un públic el màxim de gran. 

No hi faltaran, un any més, les polèmiques i controvèrsies, amb lamentacions quan determinada sardana que ens ha semblat interessant queda eliminada per una altra que potser trobarem vulgar o, senzillament, menys aconseguida que l’altra. Jo sóc el primer que ho penso més d’un cop i sovint el meu vot no coincideix, ni de lluny, amb el resultat. A algú altre l’hi passarà exactament el contrari amb les mateixes sardanes, n’estic segur. Però, ja dic, hem d’entendre-ho com una gran campanya de difusió.

Instruments minoritaris?

[Un dos i seguit, 20-1-23]

Ja fa uns quants anys que tenim el goig de gaudir d’un molt alt nivell de qualitat general de les cobles, sobretot si el comparem amb el que hi havia fa temps no gaire llunyans. Hi ha molts músics, amb una mitjana d’edat que tampoc té res a veure amb el de fa trenta o quaranta anys, i això és degut, en part, a la tasca immensa que es va fer en la promoció d’escoles de cobla i de cobles joves. També s’ha de tenir en compte la institucionalització dels aprenentatges dels instruments autòctons i els corresponents títols, però també es tracta d’un fenomen més ampli, amb un entorn d’aprenentatge musical que també s’ha socialitzat molt més que abans.

Darrerament, però, s’han sentit algunes veus d’alarma que reclamen atenció, no només en el sector de la cobla, sinó pel que fa a l’ensenyament musical en general. Ara, en el sardanisme preocupa que en poc temps s’hagi a anunciat la desaparició de dues cobles formades, precisament, per gent jove: La Principal de l’Escala i Lo Castell, de Bellpuig, que sembla que han trobat dificultats massa importants per renovar les plantilles respectives. Però la realitat és que les alertes són, un cop més, generalitzades, i apunten a la manca de promoció i de suport en l’aprenentatge d’instruments diguem-ne minoritaris. És a dir, qualsevol estudiant de música ho té tot de cara si vol aprendre clarinet, trompeta o saxo, posem per cas, però ningú l’engresca a dominar el fagot, la trompa o, aquí és on patim nosaltres, la tenora, el tible, el flabiol o el fiscorn.

Ignoro fins a quin punt és cert aquest fenomen o si és una moda localitzada en determinades àrees geogràfiques o sectors socials, ni si és prou gran com per que calgui preocupar-se. Això sí, ja sabem que si algú es queixa és que algun mal pateix i que com en la nostra salut personal una analítica mai ens perjudicarà, més aviat al contrari. 

Cinquanta anys de Tarragona Ciutat Pubilla

[Un dos i seguit, 13-1-23]

Comencem un nou any i ho fem amb la sensació que no hi ha manera de treure’s del damunt la incertesa, aquella que es va instal·lar amb la pandèmia i que ara va associada a noves o no tant noves causes. En allò que ara ens ocupa, veiem com segueixen els problemes per a aquells que gosen organitzar ballades, aplecs o qualsevol activitat d’aquesta mena. El panorama és així, incert, perquè tampoc es pot dir que sigui dolent en general, ja que de la mateixa manera que hi ha cites habituals que desapareixen, sabem que es faran aplecs nous i que hi ha iniciatives que aviat s’han de fer realitat. 

En tot cas, ho anirem comprovant al llarg d’aquesta temporada que, això sí, ens permetrà commemorar aniversaris rodons prou interessants. Aquí, a Tarragona, per exemple, es festejarà els cinquanta anys de la proclamació de Ciutat Pubilla de la Sardana, un esdeveniment que no va ser banal, precisament, ja que va implicar molts sectors de la cultura local, no només els sardanistes, i que va significar un reviscolament d’aquesta activitat, amb la creació de colles noves i l’engrescament de vells i nous sardanistes. De fet, aquest era un dels objectius de les Ciutats Pubilles i vull creue que també ho és ara de les Capitals de la Sardana, és a dir, no només reconèixer la potència de determinades poblacions, sinó també facilitar una empenta cap a endavant a d’altres. Si això fos així, podríem pensar en una capitalitat, ara, per a Tarragona? Un requisit que segur segueix vigent és el compromís real i demostrable de l’Ajuntament de la ciutat. Ho tindríem?