Cuidem-los, sisplau!

[Un dos i seguit, 26-5-23]

En el programa d’avui, tindrem l’oportunitat d’estrenar tres nous enregistraments de sardanes i música per a cobla. Tres produccions d’una qualitat excepcional, un fet que, sortosament, els darrers temps es produeix amb una freqüència inèdita fins ara. Enmig de discos mediocres o amb poca substància, trobem, de tant en tant, meravelles com totes les que genera l’entitat Músics per la Cobla. El cas és que les tres novetats d’avui són totes amb aquest segell, amb música d’autèntics monstres de la música catalana com Manuel Oltra i Eduard Toldrà, així com la direcció, en un cas, d’un altre gran nom, un clàssic vivent com és Antoni Ros Marbà. Tot plegat, amb les interpretacions de la Cobla de Cambra de Catalunya.

Fins ara, ja sigui amb aquesta o altres cobles, han aparegut una quantitat enorme d’enregistraments molt ben fets en tots els sentits; valents, perquè no són comercials, per dir-ho d’alguna manera; i descobridors o recuperadors de molta música injustament oblidada. És clar que darrere de tot això hi ha d’haver gent ferma, que treballa de manera eficaç, constant i compromesa, com sens dubte ho era el recentment desaparegut Jesús Ventura, entre altres, però gosaria afirmar que el puntal de tot plegat és Josep Maria Serracant, un altre home de múltiples facetes, que en el cas de la cobla ha estat i és compositor d’una obra interessantíssima, alhora que gens fàcil per a intèrprets i oïdors; també és organitzador, mecenes i moltes coses més.

Ha estat l'impulsor −i president− de Músics per a la Cobla, la qual al llarg dels anys ha recopilat 35.000 partitures, amb la seva pertinent catalogació i, sovint, restauració, a banda de la publicació dels discos que deia. Al local de Serracant on té la seu aquesta associació, hi assagen les cobles Mediterrània i Sabadell, alhora que també fa funcions d’estudi d’enregistrament de productes propis i aliens. És, en definitiva, un d’aquells personatges necessaris, imprescindibles, per a la música del país, ja que fan possibles coses que cap organisme públic o privat mai no es plantejarà ni tan sols la necessitat. N’hi ha en diversos àmbits i acostumen a fer feina de manera poc sorollosa. Cuidem-los, sisplau!

Tornem-hi!

[Un dos i seguit, 19-5-23]

Avui comentaré una qüestió que ja he tractat altres vegades, però que penso reiterar sempre que m’ho permetin. Es tracta d’una mancança que afecta bona part de la nombrosa activitat sardanista que es porta a terme arreu del país i, gosaria dir, també dels esbarts: la generalitzada despreocupació d’organitzadors, cobles i esbarts per tal d’anunciar de manera adequada les seves activitats. Paradoxalment, una de les queixes més generalitzades del sector és la manca de ressò en els mitjans de comunicació d’allò que porten a terme, però són ells mateixos (no tots, però sí la majoria) els que no fan arribar a temps les previsions d’actuacions, per exemple. 

És trist comprovar com el servei d’informació sardanista que va muntar fa anys el malaguanyat Antoni Anguela (una autèntica agència de notícies sardanista) funcionava més bé, en el sentit que era molt més exhaustiva pel que fa a actuacions, en un temps de correu tradicional i ciclostil que ara, amb tots els avantatges que ofereixen les noves tecnologies. I encara és més greu veure com amb un esforç similar al que certes cobles i organitzadors tenen per penjar imatges i comentaris durant i després de l’actuació, podrien aconseguir un gran impacte propagandístic previ fent arribar les dades als mitjans especialitzats com aquest. I encara més fàcil: amb un sol missatge podrien anunciar un munt d’actuacions fent-lo arribar a la Confederació Sardanista, la qual, amb el seu Infosardana, permet que tots els programes i, de fet, tothom amb connexió a Internet, ho tingui a l’abast.

El volum d’activitat sardanista és, malgrat tot, enorme si veiem l’agenda del Portal Sardanista, però el cert és que el nombre de ballades, aplecs i altres convocatòries és molt més gran, encara. Pensem que això és una carta de presentació de cara a reivindicar més atenció per part de mitjans, institucions i organismes com, posem per cas, els que decideixen allò que fa tant temps que es parla però sembla que no arriba mai i que és el reconeixement com a Patrimoni Cultural Immaterial per la Unesco. No sembla que tothom ho tingui prou clar.

Brots verds

[Un dos i seguit, 12-5-23]

La fama, o només certa popularitat, l’atenció dels mitjans de comunicació, és una cosa voluble, que va i ve, que ara ho tens i la major part del temps probablement no. Això ja ho sabem força bé els sardanistes, que veiem com poques vegades les nostres activitats, per originals i interessants que siguin, reben certa atenció mediàtica. Per això pot sorprendre que ara es parli tant de la cançó que el grup The Tyets ha sabut fer atractiva tot incitant a ballar sardanes (o alguna cosa similar) a tothom, inclòs el públic menys procliu a aquesta activitat. 

A mi em fan sospitar els titulars grandiloqüents que diuen coses com, per exemple, que «La sardana viu la seva pròpia revolució» i coses similars. És clar que ho trobo molt positiu, tot plegat, tot suma i, certament, fa quatre dies ningú s’hauria cregut una repercussió com aquesta. Però, com he dit, aquest tipus de fama acostuma a ser efímera i més aviat confio en altres mostres de, diguem-ne, brots verds, que també hi ha en marxa o a punt de posar-s’hi. N’hi ha que fa temps que batallen per oferir coses noves i, bàsicament, eixamplar perspectives amb plantejaments diversos, diversitat que encara ho fa més valuós, tot plegat. 

En podria citar molts d’exemples, però ara m’ha cridat l’atenció un col·lectiu que no sé si és molt nombrós o no, però els plantejaments del seu portaveu m’han resultat magnífics. Aquests dies circula un vídeo molt ben elaborat de l’activista Joan Aranda que, precisament, vol engrescar gent de tota mena per tal d’analitzar de manera seriosa què es pot fer per la sardana de cara al futur. Ho fa de manera molt clara, sintètica però exhaustiva d’una qüestió que és evident que ha meditat profundament. Mereix, com a mínim, que sigui escoltat i atès, per això avui en parlarem, perquè ens falten caps pensants amb idees clares i que saben expressar-les de manera rigorosa.   

Un munt de Coti x Coti

[Un dos i seguit, 5-5-23]

Déu n’hi do amb el ressò que està tenint el Coti x Coti, aquesta cançó del grup The Tyets que acaba a ritme de sardana i, a més, comptant amb el so de diversos instruments de cobla. L’enregistrament el van realitzar fa un temps amb la cobla Sant Jordi, però la màxima difusió la van tenir quan en la gala dels Premis Enderrock la van interpretar amb músics en directe, una entrada a la sala estudiada i el convit a ballar que van fer a tots els presents els dos membres del grup.

Només és una cançó i no la primera, precisament, que en l’àmbit de les diguem-ne músiques populars modernes utilitza aquest recurs, però ara sembla que la proposta ha caigut en gràcia. S’ha pogut sentir (i ballar!) en llocs ben diferents als habituals de la cobla, la crítica l’ha aplaudit en general i els modernets esnobs, a qui la cobla i similars sempre repugna, no s’han fet sentir gaire. El sardanisme, per la seva banda, s’hi ha obert de ple, fins al punt que avui mateix se n’ha estrenat la versió en forma de sardana i amb cobla sola. La gent de les colles, especialment el sector més jove, s’hi ha entusiasmat, com els nois i noies de la Tarragona Dansa, que n’han fet una coreografia exprés de punts lliures, el vídeo de la qual triomfa a les xarxes. Lluny queden, sembla, les reaccions airades de certs sectors quan va sorgir la Sardanova. La majoria dels sardanistes la van aplaudir i gaudir de valent, però també hi va haver reaccions molt negatives i radicalitzades.

No podem saber si el Coti x Coti tindrà alguna mena de continuïtat, segurament el que han fet és trencar un prejudici i un estereotip negatiu que fa massa temps condiciona la recepció de la sardana i la cobla segons on. Encoratja llegir certes reaccions, principalment les de gent jove que no és sardanista habitual; i també que, a aquesta nit, a l’Eufòria de TV3 un dels participants tingui previst cantar-la amb l’acompanyament de, ni més ni menys, que alguns músics de La Principal de la Bisbal.