dimecres, 22 de maig de 2019

La Sardana de l'Any, tarragonina

[Un dos i seguit, 17-5-19]

L’objectiu era celebrar com cal la 30a edició del concurs La Sardana de l’Any i la Confederació Sardanista s’hi va esforçar per aconseguir-ho: una final en un lloc de luxe, el Gran Teatre del Liceu; tres cobles de qualitat; un espectacle per a la segona part, mentre es realitza el recompte de vots, variat, digne de l’escenari que l’acollia, amb artistes de primer nivell, a vegades íntim, però sovint espectacular. L’organització, acurada, si va tenir errades no es van apreciar des del pati de butaques, i va rebre el premi en forma de públic omplint el teatre, la presència de les màximes autoritats del país (el president de la Generalitat i la consellera de Cultura, principalment) i la satisfacció general pel resultat.

La part negativa fou la menys controlable per una organització honesta: que moltes sardanes de qualitat hagin estat eliminades abans d’arribar a la final i que, escoltant aquesta, la sensació fos que, en molts casos, faltava substància i el nivell fos dels més baixos que es recorden. Sortosament, va quedar prou material interessant per triar i el veredicte del públic no va decebre, com tampoc ho va fer el jurat dels premis Joventut i de la Crítica, amb sardanes interessants i de gent jove.

Els prop de 2.000 assistents, però, foren els que van decidir el Premi Popular per a Montblanc, Capital de la Sardana, d’Alfred Abad, una composició que compagina rigor tècnic i originalitat, fent honor a allò de “popular”, és a dir, la plena acceptació per part de dansaires i de músics. I entre els que més satisfets van sortir del Liceu, a més dels guanyadors, és clar, els pelacanyes que s’hi van desplaçar, ja que és el primer cop que un tarragoní aconsegueix el guardó.

Per sort, els responsables de La Sardana de l’Any no es conformen amb l’èxit d’aquesta trentena final, sinó que com ja hem comentat algun cop, fa temps que treballen en una reforma a fons del concurs per tal de posar-lo al dia i procurar millorar aquells aspectes que sempre cal perfeccionar en qualsevol organització.

dijous, 16 de maig de 2019

30 sardanes de l'any

[Un dos i seguit, 10-5-19]

Aquest diumenge, el concurs La Sardana de l’Any celebrarà la seva 30a final, una fita força important, encara que s’hagi assolit en dues etapes ben separades l’una de l’altra: entre 1971 i 1987 la primera, i 2004 fins l’actualitat l’altra. Un certamen que no ha estat exempt de polèmica, en part perquè hi ha qui creu que s’hi ha fet massa xou, mentre que altres hi han criticat que resulten menystingudes sardanes que, asseguren, tenen més qualitat que la majoria que hi triomfen. Els organitzadors, que mai han negat la conveniència d’anar millorant el sistema que regeix el concurs, sempre recorden que, abans que res, l’objectiu de tot plegat és divulgar al màxim les composicions noves, més enllà de les que guanyin o de les que són eliminades durant les diferents votacions.

En tot cas, La Sardana de l’Any és un concurs força popular dins del sardanisme –una altra cosa seria veure què se’n sap fora dels aficionats habituals- i aquest diumenge es vol celebrar com cal la 30a edició amb una final que tindrà lloc al Liceu i amb un espectacle de luxe. A més, tot i que no han transcendit gaires detalls, asseguren que a partir de la propera edició hi haurà canvis importants.

Fins ara, al llarg de la història del concurs, ja n’hi ha hagut de canvis, però l’estructura bàsica ha estat la mateixa des del primer dia, quan La Sardana de l’Any era una iniciativa i, de fet, una obra personal de l’informador i promotor Jordi Puerto des de Ràdio Joventut de Barcelona. Els profunds canvis que aquesta anys ha experimentat la radiodifusió va portar, en un moment donat, a la desaparició d’aquella emissora i, és clar, el concurs. Després, la Confederació Sardanista reprenia la organització amb saba nova, encara que aprofitant l’experiència del creador de tot plegat. Es van tornar a fer eliminatòries i una final itinerant, però ara amb més mitjans i aprofitant les noves tecnologies. Seguien col·laborant-hi una àmplia xarxa d’emissores, encara que ara ben diferents a les de la primera etapa, és clar, ja que el panorama també havia canviat molt, com hem dit abans.

Veurem si la nova etapa que s’enceta després de l’estiu serveix no només per mantenir la vitalitat del concurs, sinó també per tal que tingui una incidència major més enllà dels aficionats més entusiastes.

dimecres, 8 de maig de 2019

Maleïdes inèrcies!

[Un dos i seguit, 3-5-19]

Un esdeveniment cultural com és l’Aplec Internacional que el passat cap de setmana va aplegar unes 500 persones actuant i una xifra similar d’acompanyants no sembla que sigui poca cosa. Per molt moderns i cosmopolites que vulguem ser no podem ignorar un fet com aquest i més quan aquest munt de gent viatja a una ciutat ben llunyana, en aquest cas Copenhaguen. Així ho van entendre al Telenotícies Vespre de diumenge quan, enmig del brogit informatiu de les eleccions li van dedicar una crònica breu –de llampec, podríem dir-ne-, encara que en una hora de màxima audiència.

De grups actuants n’hi havia de tota mena i d’arreu del país. Aquesta és una estratègia dels organitzadors realment lloable: procurar que hi hagi representació del màxim de manifestacions de la cultura tradicional i de, si pot ser, de totes les comarques de Catalunya. A nivell local, lògicament, el ressò que l’Aplec ha tingut als respectius mitjans de comunicació ha estat preferent per als grups propis. Cosa ben comprensible, insisteixo.

Allò que costa més d’acceptar és que en el cas de la ciutat de Tarragona, un cop més s’ha manifestat una inèrcia perversa, que no és nova però que en aquest cas ha quedat més en evidència que mai. El cas és que hi havia dos grups tarragonins a Copenhaguen i les informacions només feien referència a un. Proveu d’endevinar quin ha estat l’oblidat després que us diguem que els grups eren la colla castellera Xiquets de Tarragona i l’altra era la colla sardanista “Nova Tarragona Dansa”.

Ha estat una inèrcia molt generalitzada, per cert: des de les xarxes socials de l’Ajuntament fins a mitjans impresos, radiats i digitals. Sembla que cap d’ells havia consultat el llistat que apareix al web d’Adifolk, entitat organitzadora de tot plegat, i que us vam llegir la setmana passada. Això sí, les queixes de diversos ciutadans van fer rectificar (o completar) les informacions d’alguns d’aquells mitjans.

I si he parlat d’inèrcies en plural és perquè no he pogut evitar fer comparances amb una altra d’inèrcia: la de quan aquests dies s’ha comentat l’atorgament de diverses Creus de Sant Jordi semblava que només n’hi havia una d’important, la d’en Messi –a banda d’aquella altra afectada per la politiqueria, és clar-, oblidant, per posar només un exemple, la merescudíssima al compositor i musicòleg Lluís Albert. Efectivament, maleïdes inèrcies!

dijous, 2 de maig de 2019

Misèries a banda

[Un dos i seguit, 26-4-19]

Ja ho sabem de cada any: a mida que va avançant la primavera, l’activitat sardanista i d’altres manifestacions tradicionals es va engrescant. Ara és temps, per exemple, de grans aplecs, tot mirant d’aprofitar, fins que no arribi el temps de màxima calor, aquest període de l’any amb un –almenys teòric- temps més propici per a les activitats a l’aire lliure.

Aquest cap de setmana n’hi ha diversos, d’aplecs, però un és especial, singular. És l’Aplec Internacional, que cada any porta una àmplia mostra de la cultura popular i tradicional catalana a una o altra ciutat europea, encara que l’any passat es va fer el salt de continent, fins a Washington. Enguany, des d’avui divendres i fins diumenge, la cita és a Copenhaguen, on ja s’hi havia estat l’any 2001. La diferència, a banda que la representació catalana sempre va variant, és que ara, i des del 2017, l’Aplec s’insereix en un festival que ja se celebra a la corresponent població acollidora, de manera que la situació en el calendari va variant, adaptant-se a cada cas.

A la capital danesa hi haurà una bona representació tarragonina: els castellers, amb els Xiquets de Tarragona; les sardanes, amb la colla juvenil “Nova Tarragona Dansa”; diferents elements del bestiari vallenc, amb la Unió d’Anelles de la Flama; les bandes, amb la de Camarles; i les corals, amb la coral Verge del Camí, de Cambrils.

Malauradament, igual que els dos últims anys, els organitzadors han hagut de suportar pressions per part de la diplomàcia espanyola, obsessionada, segons sembla, en perseguir tot allò que soni a català arreu del món, fins i tot unes activitats tant “perilloses” com les que es poden veure a Copenhaguen aquests dies. Misèries a banda, tot sembla indicar que serà una gran festa i una nova oportunitat de mostrar la cultura catalana  a d’altres terres.

dijous, 25 d’abril de 2019

Gent que treballa

[Un dos i seguit, 12-4-19]

Si feu una visita al portal de al Confederació Sardanista de Catalunya, entre molts altres continguts interessants, hi podreu trobar una força completa agenda i un apartat de notícies, tot ben posat al dia, qualitat aquesta que, malauradament, poques vegades podem constatar en els mitjans electrònics d’entitats culturals. Aquestes, ja ho sabem, funcionen a base de molta feina voluntària de persones que treballen de manera totalment altruista i, és clar, no es pot pretendre que els efectes arribin a tot arreu. I gràcies!

La Confederació, però, ha aconseguit, ara per ara, que el seu web sigui atractiu, actualitzat i que resulti realment útil. Això ens permet, posem per cas, analitzar les notícies que s’hi publiquen, algunes ja divulgades en el nostre programa i altres que ja exposarem avui mateix. Aquest repàs a les notícies de, per exemple, les últimes dues setmanes, és suficient per constatar una apreciació que fèiem no fa gaire parlant dels Premis Capital de la Sardana: que aquesta part de la cultura catalana que ens ocupa, malgrat els problemes que pugui tenir, és ben viva arreu del país i que, a més, implica persones i entitats ben diferents, és a dir, cadascú amb els seus propis plantejaments i camps d’acció preferents.

Així, el noticiari ens parla de concursos musicals, llibres d’història sardanista local, propostes de noves experiències musicals, cobles que celebren aniversaris importants, nous enregistraments de caire ben divers, concursos de colles, etc. Tot això, és clar, juntament amb l’agenda i les moltes activitats que s’han de portar a terme properament, ens donen a entendre que no només hi ha balladors habituals, d’esporàdics o de competició, sinó músics intèrprets i compositors, gent que ensenya a ballar o a fer sonar algun instrument, artistes de tot tipus que s’inspiren en la sardana, informadors, estudiosos, pencaires que munten entarimats o carreguen cadires, jurats, monitors de colles joves, organitzadors dels que preparen coses i es barallen amb regidors o tracten de seduir patrocinadors... En fi, una riquesa humana que cal valorar i defensar com i on sigui.

dimecres, 10 d’abril de 2019

No només sardanes...

[Un, dos i seguit, 5-4-19]

Massa sovint, i de manera injusta, en l’imaginari de molta gent s’associa la formació instrumental coneguda com a cobla exclusivament amb la interpretació de sardanes. Així, a més d’oblidar que, tradicionalment, les cobles han estat les acompanyants musicals dels esbarts (una altra cosa és que ara aquests grups tendeixin a prescindir-ne, sembla que per qüestió econòmica), també s’ignora que, històricament, les cobles feien sessions de ball amb les melodies de moda de cada moment, sobretot quan no es disposava d’un espai tancat i calien uns instruments potents per sonar a l’aire lliure i en absència de qualsevol sistema d’amplificació. Igualment s’ignora que tot i que quan aquest repertori de ballables va anar quedant arraconat, en actuacions de concert, les cobles podien interpretar peces de gran qualitat en forma de glosses o obres lliures.

D’altra banda, els últims anys no són pocs els músics que reivindiquen la cobla com una eina d’expressió musical amb moltíssimes possibilitats i totalment oberta a tot tipus de gèneres i a posar en pràctica mestissatges musicals sense cap tipus de restricció. Els fruits són, generalment, força interessants, com a mínim, i només cal lamentar que no aconsegueixin una major difusió. Si aquestes experiències arribessin a més gent, segur que desapareixerien tòpics com aquell que associa la cobla només amb la sardana.

El cert és que molts músics ja han fet la seva part de feina en aquest sentit. No són només les cobles més joves i teòricament més desenfadades les que porten a terme aquestes incursions en altres terrenys fora de la sardana. Veiem, per exemple, com una cobla com La Principal de la Bisbal s’immergeix al mig d’una orquestra de corda per interpretar i enregistrar música de tota mena sota el nom de Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya. Aquesta mateixa veterana formació també ha portat arreu un espectacle infantil amb l’animador Pep López, alhora que ha adaptat les clàssiques serenates de festa major –és a dir, uns concerts on en formació d’orquestra interpreten tot tipus de música per a escoltar.

Ara, sense oblidar cap de les modalitats d’una cobla-orquestra en una festa major, també mostren aquests concerts amb els instruments de cobla, amb algun altre afegit, com teclats o percussió, així com els cantants de l’orquestra. En definitiva, una mostra més de que cal reinventar-se sempre, però també que una cobla pot interpretar de tot, des de temes clàssics fins adaptacions de cançons d’ara mateix, i només cal fer-ho bé. Avui, estrenarem el disc que La Principal de la Bisbal acaba de publicar amb aquest còctel de músiques de sempre, ara amb el so de la cobla.

I, això, quan ens arriben notícies de més projectes, com el que prepara el cantant Arnau Tordera, líder del grup Obeses, amb la cobla Berga Jove. La cosa s’està posant interessant...

dijous, 4 d’abril de 2019

Les sardanes dels concursos

[Un dos i seguit, 29-3-19]

En principi, qualsevol que tingui uns mínims coneixements de com es balla la sardana i conegui algun dels molts mètodes de repartiment, pot dansar-la de manera, com a poc, prou digna. Quan ja es disposa de certa desimboltura, hom ja es pot engrescar en el que es coneix com “fer els aires”, és a dir, interpretar cada sardana amb el grau de balanceig que li escau a cada moment, a cada compàs o grups de compassos, segons allò que a cadascú li sembla que demana la música. Quan una colla domina això i aconsegueix un alt grau de conjunt entre tots els seus membres, és molt probable que es tracti d’una colla de competició, o de sardana esportiva com ara es tendeix a anomenar-les.

Tradicionalment, les colles anaven als concursos sabent, a vegades, quines sardanes havien de ballar, però en la majoria d’ocasions no s’assabentaven fins al darrer moment. En el primer cas, hi havia la possibilitat –generalment ben aprofitada- d’assajar-les i aconseguir així una interpretació el més acurada possible. En aquesta qüestió sempre hi ha hagut el debat sobre si calia o no saber abans el nom de les sardanes, ja que molts consideren que el fet d’enfrontar-se al repte de ballar-les sense preparació prèvia forma part de l’encant d’un concurs i del mèrit d’una bona colla.

Fins no fa gaire, aquesta era la tesi dominant, però des de fa uns anys s’ha optat per anunciar sempre, amb antelació de setmanes, les composicions que han de ballar les colles del Campionat de Catalunya. L’argument principal és que, d’aquesta manera, totes les colles competeixen amb igualtat de condicions, evitant la picaresca o, senzillament, la fortuna d’aquelles anelles que, per la raó que sigui, tenen accés al programa d’un concurs determinat.

La polèmica, però, no ha desaparegut. Tal i com s’ha vist aquests dies a les xarxes socials, què passa quan, per exemple, es trien sardanes noves, de manera que és difícil accedir a algun enregistrament i el promotor del concurs suposadament té alguna vinculació amb dansaires d’alguna colla? En aquest debat també han aparegut altres qüestions com la idoneïtat d’uns determinats títols per als concursos, aspecte aquest en el qual hi podem trobar tants criteris com dansaires i la solució sembla complicada. En tot cas, segur que valdria la pena treballar per millorar la normativa del Campionat i prevenir situacions delicades.