dimecres, 17 d’octubre de 2018

Novetats discogràfiques interessants

[Un dos i seguit, 13-10-18]

L’atzar ha volgut que aquesta setmana ens hagin arribat alhora cinc nous discos de sardanes i música per a cobla. Cinc novetats que, a més de contradir la idea que el món dels discos està acabat, constitueixen una mostra de la varietat de plantejaments que pot contenir aquest tipus de música i les diferents maneres de seleccionar-la i de mostrar-la.

Evidentment, el món del disc ja no és el que era, ni molt menys, però sembla que, malgrat tot, hi ha un mercat per a determinats productes, encara que segur que canalitzats per vies de comercialització i distribució diferents a les clàssiques.

I diem que hi ha varietat, perquè són discos no tan sols de cobles diferents, sinó que hi trobem des de pobres clàssiques a altres creades ara mateix, algunes de tipus clàssic i altres trencadores o amb llenguatges musicals més actuals. També hi ha nivells de qualitat més alts que altres, tant pel que fa les composicions com a les interpretacions, sempre, però, dins d’uns paràmetres com a mínim dignes.

Tot plegat, mostra la riquesa del fet musical sardanista, ja que per una banda veiem que disposem d’un patrimoni històric immens que val la pena conservar, així com molts autors actuals amb ganes per crear material nou i, sovint, capacitat per dir coses diferents. En ocasions, els discos són la culminació d’una pacient tasca de recollida i d’arranjament de músiques en perill de desaparició, les quals ara, com a mínim, s’han salvat de l’oblit absolut.

Així, aquestes novetats discogràfiques que avui començarem a escoltar al programa ens porten l’últim Sardaxou de la cobla Contemporània, ara amb ritmes llatins en forma de sardana; l’homenatge que no podia faltar de la cobla La principal de la Bisbal a Ricard Viladesau l’any del centenari, amb un original proposta que surt del típic recull antològic de sardanes; el primer disc monogràfic de sardanes d’un dels autors joves més interessants del moment, Lluís Alcalà; el disc de “descobriment” pòstum d’un autor de la Catalunya Nord pràcticament desconegut al Principat, Lluís Parazols; i un nou volum de la col·lecció que promou la cobla Ciutat de Girona també recuperant l’obra de músics en perill d’oblit, aquesta vegada amb Frederic Sirés, poc conegut més enllà d’alguna sardana i de la cèlebre havanera La Gavina.

Molts d’aquests discos compten amb el suport econòmic de la Confederació Sardanista, fet que explica, només en part, la raó d’aquesta proliferació de noves edicions, ja que en cap cas –almenys en les que avui són motiu d’aquest comentari- són edicions estrictament comercials, sinó que han estat originades pel neguit de persones i entitats per preservar i divulgar bona música en les millors condicions possibles.

dimecres, 10 d’octubre de 2018

Que ningú dubti que s’ho mereixen!

[Un dos i seguit, 5-10-18]

Tal i com s’ha evocat aquests dies, la resposta de l’Estat a la voluntat de la majoria de catalans d’expressar democràticament quin volen que sigui el futur d’aquest país, va ser desproporcionada, arribant a uns nivells de brutalitat poc adients a una societat civilitzada. Segurament perquè aquesta dinàmica perversa s’allunya dels principis i la sensibilitat pròpies de la gent que es mou en ambients com el sardanista, aquesta, des de sempre, s’ha manifestat individualment o col·lectivament quan ha calgut.

Un darrer exemple el varem tenir el passat dia 1 d’octubre, justament, quan una bona representació sardanista, inclosa una part de tarragonins, va lliurar, a Brussel·les, la Medalla al Mèrit Sardanista a Lluís Puig, qui va ser conseller de Cultura de la Generalitat, actualment un dels polítics exiliats al cor d’Europa. Era previsible que l’homenatjat no podria assistir a l’acte de lliurament que ha de tenir lloc a Montblanc, Capital de la Sardana 2018, per això es va organitzar una cerimònia extraordinària prèvia, amb la presència no només de l’exconseller, sinó del president de la Generalitat Carles Puigdemont, entre altres personalitats. Fins i tot hi va haver un concert amb la cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona que, entre altres peces, va interpretar la sardana Montblanc, Capital de la Sardana 2018, del tarragoní Alfred Abad, present igualment a l’acte.

Tot plegat va merèixer un espai prou important als Telenotícies de TV3, contribuint així, a divulgar el fet sardanista i la reivindicació dels presos i els exiliats polítics, és clar, però seria bo que també hi hagués un ressò similar quan es lliurin la resta de premis, que abasten una llarga i rica llista de persones i organitzacions molt diverses prou representatives del món cultural català, tot i que tinguin en comú haver treballat de manera ferma per la dansa i la música del país. Que ningú dubti que s’ho mereixen!

dimecres, 3 d’octubre de 2018

Dames i Vells no es toquen!!

[Un dos i seguit, 28-9-18]
Quan encara ens queda el bon gust de boca general de les festes de Santa Tecla, segur que els molts ciutadans que les fan possible ja estan pensant i actuant de cara a les de l’any vinent. Entre ells, sens dubte, hi ha la gent de les entitats sardanistes, dels esbarts i les cobles. Estan ben satisfets per exemple, del retorn del concurs de colles a la plaça de la Font, que havia estat el lloc tradicional durant una pila d’anys.
Els espectacles de dansa tradicional també han triomfat, encara que destaca el Retaule de Santa Tecla que, un cop més, va omplir fins dalt la Catedral, enguany comptant amb notables millores en vestuari, il·luminació i altres elements.
Els instruments de cobla –tibles, tenores, flabiols, fiscorns, enmig d’altres- van estar presents en molts moments crucials de les festes gràcies a la Tradiband, una singular formació que acompanya l’Àliga de la ciutat i la fa ballar no només a ella sinó a tothom que s’hi acosta. I, és clar, uns instruments que tampoc han faltat fent la funció que més coneix tothom: les ballades de sardanes, que es van centrar en les diades de Santa Tecla i la Mercè. Les dues amb moltíssima gent a la Rambla, com toca en aquests dies de festa grossa, però també amb més balladors habituals o ocasionals que mai. En el cas de la ballada que gairebé tanca les festes, just abans del correfoc, ja ha esdevingut tradicional que las peça final sigui Tarragona 2012, del tarragoní Rafael Guinovart, amb la música del gran himne festiu tarragoní: l’Amparito Roca en forma de sardana.

Malauradament, aquestes bones sensacions, que segurament podríem aplicar a la resta d’àmbits festius tarragonins, hi ha hagut qui les ha volgut enterbolir amb accions de les que darrerament alguns li han trobat el gust: limitar la llibertat d’expressió. Allò que han fet des de sempre els balls parlats, és a dir, criticar de manera divertida i sense complexos tot i tothom, ara no agrada als mateixos que treballen contra la nostra llengua, gaudeixen amb l’empresonament de polítics i activistes i que altres hagin d’exiliar-se o es vegin embolicats en assetjaments judicials. Gent que no entén o no vol entendre res d’aquest país, inclosa, naturalment, la cultura popular que li és pròpia.

Potser molts no sabran que la recuperació del Ball de Dames i Vells de Tarragona, el ja llunyà any 1981, va anar a càrrec, en bona part, de gent de la colla sardanista “Joventut Tarragonina”. Però encara que no fos així, sense cap mena de dubte, també comptarien amb la solidaritat d’aquest modest programa de sardanes. Tal i com s’ha escampat per les xarxes aquests dies: “Dames i Vells no es toquen!!”

dimecres, 26 de setembre de 2018

Concurs de colles per Santa Tecla

[Un dos i seguit, 14-9-18]

El cicle festiu segueix el seu curs i, a Tarragona, ja ens trobem immersos en plenes festes de Santa Tecla. Segurament, amb permís del Nadal, són les celebracions més intenses, amb una programació més densa i variada, una major implicació de tots els sectors de la societat i que es porten a terme durant un nombre de dies més gran.

Tot i que aquesta intensitat festiva ha anat oscil·lant al llarg del temps, sempre, des dels anys 60 del segle XIX hi ha hagut sardanes, també presents d’una manera més o menys destacada segons el moment. Un dels actes més veterans de les festes, a banda dels religiosos o del seguici, és el concurs de colles sardanistes, que aquest diumenge celebra la 71a edició, de manera que és un dels més veterans del país. A més, en aquests no s’hi compten els concursos anteriors a la Guerra Civil i, de fet, el primer que està documentat va tenir lloc ara fa 110 anys i es va fer a la plaça de Toros. Enguany, però, el concurs recupera el que havia estat el seu escenari habitual durant molts anys: la plaça de la Font, d’on es va marxar arran de la construcció del pàrquing subterrani i es va iniciar així un període d’itinerància que va portar les colles al Serrallo, al Moll de Costa, la plaça Corsini, la plaça de Toros i la Rambla.

A banda d’aquest aspecte diguem-ne romàntic de tornar a un lloc que havia estat habitual la major part d’aquells 71 anys que dèiem, que es faci a la plaça de la Font comporta situar-se al centre o, en tot cas, en l’àmbit principal de la festa i, en teoria, gaudir d’un espai prou còmode i ampli, això sí, si es compleixen les ordenances municipals que regulen l’ocupació del recinte per part de les terrasses dels bars durant Santa Tecla.

Aquesta vegada, el concurs de Tarragona, a més de les colles del Campionat Territorial, serà vàlid pel grup A del Campionat de Catalunya Veterà, és a dir, on hi ha les millors colles de la categoria, entre les quals hi ha la tarragonina “Toc de Dansa”.

dimecres, 12 de setembre de 2018

Sort en tenim!

[Un dos i seguit, 7-9-18]

En el món de les sardanes i la música per a cobla, segurament que de la mateixa manera que en d’altres sectors de la cultura popular, la tasca dels que promouen les activitats, a banda d’alguns casos poc habituals de professionalisme, deu ser de les més desagraïdes del món. Es tracta d’anar pidolant col·laboracions i subvencions eternament per a uns actes que no acostumen a produir cap tipus d’ingrés monetari, ja que el seu escenari natural és en llocs oberts a tothom. Això, com és fàcil comprendre, crema bastant, exigeix molt temps de dedicació, a vegades comporta despeses i, per acabar-ho d’arrodonir, no sempre és possible gaudir-ne plenament com qualsevol altra assistent, ja que cal preocupar-se per la bona marxa d’allò que se n’és responsable.

Malgrat tot, hi ha molta gent que persisteix i sembla que el seu grau de combustió costa d’arribar. D’altra manera, no s’explicaria la gran quantitat d’activitats que tenim oportunitat d’anunciar cada setmana, a banda de les que, indefectiblement, sempre se’ns escapen. I encara millor: a més dels molts que van fent, seguint velles rutines (moltes vegades, amb molt de mèrit, ja que han d’actuar a contra corrent), també hi ha uns altres que sempre treballen mirant d’anar més enllà, dissenyant coses noves, diferents i procurant que la qualitat sigui cada vegada més alta.

Penso, per exemple, en cobles com la Reus Jove, que podria limitar-se a fer moltes ballades de sardanes amb un repertori digne i segurament seguirien gaudint del prestigi que ja tenen. Allò que fan, en canvi, és preparar diversos formats de concerts que van dels més populars als més agosarats, alguns dels quals –i aquí ve la part negativa de tot plegat- no poden mostrar a gaires llocs i, fins i tot, n’hi ha que ni s’han estrenat. Els hem escoltat fent jazz, recuperant obres oblidades però de qualitat, elaborant monogràfics, cercant col·laboradors destacats, etc. En ocasions, han portat a terme autèntiques operacions d’investigació i recerca per trobar determinades obres.

Aquest dissabte, per exemple, als jardí de la casa Rull de Reus, presentaran un concert que commemora el centenari de Ricard Viladesau. Es podien haver limitat a un repertori molt efectiu de cara a la galeria, amb un nivell de qualitat prou acceptable i títols cridaners, però han preferit –sense oblidar alguns dels grans ‘hits’ d’aquest autor- peces d’un nivell molt alt de qualitat musical, no sempre gaire conegudes però sempre representatives del millor Viladesau.

Aquest és només un exemple, però podríem parlar d’altres cobles –sense sortir d’aquest sector- com la Sant Jordi, que mai es cansen de sorprendre’ns amb col·laboracions sempre interessants, o, sense sortir de casa, la Cossetània, que acaba d’enregistrar un disc, tot i que segur que quan hagi sortit al mercat, els haurà comportat més maldecaps que beneficis. Sort en tenim d’aquells que no volen romandre aturats!

dilluns, 6 d’agost de 2018

A reflexionar!

[Un dos i seguit, 3-8-18]

Dissabte passat es va celebrar, a Montblanc, la primera edició de la Copa Catalunya de colles sardanistes, un nou concepte de concurs que s’ha volgut experimentar dins dels actes de la Capital de la Sardana 2018. Ja varem comentar que la mateixa idea de provar de fer coses diferents ja és positiva, com també semblava que els plantejaments amb els quals es presentava la Copa eren interessants. Naturalment, calia experimentar-ho per veure si tot plegat valia la pena.

Allò que prèviament ens va fer arrufar el nas va ser la poc entusiasta acollida per part de moltes de les colles existents arreu del país. A l’hora de la veritat hi va haver colles, però, sens dubte, allò desitjable era que haguessin estat moltes més. Es van trobar a faltar molts noms de primera línia, però també hauria estat una mostra de vitalitat del sardanisme de competició que la resta mostressin un mínim d’interès per participar, per experimentar una cosa nova, per sortir de les territorials de sempre.

No és lloc ni moment aquest per fer-ne anàlisis aprofundides de com va anar, sobre el terreny, la Copa Catalunya. Segur que hi ha coses per millorar o plantejar-les d’una altra manera, però crec que, malgrat tot, la idea general és bona i, a grans trets, tot va funcionar molt bé. Hauria faltat, per part de qui sigui, engrescar molt més els responsables de les colles i els mateixos balladors davant d’una nova proposta que, potser, s’hauria d’haver plantejat molts anys abans.

Imaginem que dins la Unió de Colles Sardanistes es farà aquest procés de reflexió, amb recollida d’opinions i propostes, no només de cara a la posada en pràctica de la Copa, que potser és allò que més elaborat estava, com, insistim, en aquesta altra faceta de promoció entre els dansaires, que són els que haurien de tenir certa il·lusió per allò que fan més enllà de les rutines paralitzants.

dijous, 2 d’agost de 2018

Quan t'ignoren

[Un dos i seguit, 27-7-18]

No ho haureu vist a cap diari ni a cap informatiu de televisió, però podem assegurar-vos que sí, que dissabte passat es va aconseguir la fita d’envoltar el nucli antic de Montblanc amb una gran rotllana que va ballar les sardanes Montblanc Capital de la Sardana 2018 i La Santa Espina. Vora les velles muralles van ser unes 1.500 persones de totes les edats, des dels més veterans fins als que començaven a fer els seus primers passos, passant per aquells que segurament ja eren a Montblanc gaudint de l’Acampada Jove. Tot i els problemes de so que sembla que hi va haver en algun punt, el conjunt de l’acte va seguir la tònica positiva dels molts i diversos que s’estan portant a terme amb motiu de la capitalitat.

Les entitats i l’Ajuntament de Montblanc, així com la Confederació Sardanista s’esforcen, a més de preparar aquesta programació, per tal que hi hagi la pertinent divulgació, però sembla que costa arribar als mitjans d’un abast que va més enllà de l’àmbit estrictament local. Algú pot dir que hi ha qüestions més transcendentals que una anella de sardanes més o menys gran. Aquesta teoria, però, trontolla davant la gran quantitat de banalitats que sí que hi tenen lloc a tota mena de mitjans, sobretot ara, a l’estiu, amb els inevitables extres i programes d’aquells que en diuen “refrescants”.

Aquesta situació ens recorda el cas de Carles Santos, un gran músic, encara que molt amic de certes extravagàncies que tots els mitjans corrien a comentar-les. Fins que un dia a l’home se li va acudir col·laborar amb una cobla. Llavors va saber què és que t’ignorin tot i que facis bona música igual que abans.