dijous, 23 de febrer de 2017

Al cap de trenta anys

[Un dos i seguit, 18-2-17]

Aquest divendres és dia d’alegria en aquesta casa, Tarragona Ràdio. El cas és que l’emissora compleix 31 anys, una xifra que per a segons què pot no ser gaire, però per a un mitjà de comunicació com aquest realment és una fita considerable, sobretot si tenim en compte que ha aconseguit una posició destacada en el sistema informatiu de la ciutat i el seu entorn.

I, si la ràdio fa 31 anys, això vol dir que l’espai dedicat a les sardanes, els esbarts i la música per a cobla en deu fer poc menys: uns trenta, aproximadament. Ho diem d’aquesta manera tant imprecisa perquè en aquell temps no hi pensàvem gaire en comptar quants programes fèiem, desar guions ni, en definitiva, teníem massa convenciment que allò pogués durar gaire. Sortosament, Tarragona Ràdio –aleshores, Ràdio Ròrum, en aquell entranyable estudi al damunt del mercat del Fòrum, precisament- va seguir endavant, superant moments de tota mena, creixent i implicant-se cada cop més en la ciutat.

Una història que, com veieu, gairebé des del primer dia ha comptat amb la presència d’aquest programa, primer amb el nom d’“Un tres i fora” i després “Un dos i seguit”. Això ha estat possible, en un primer moment, per un director que va creure que en una emissora municipal hi havia de ser, pel mateix criteri dels responsables que l’han seguit, l’aportació sempre valuosa dels diferents col·laboradors que hi han intervingut i, és clar, la feina combinació de professionalitat i entusiasme a prova de tot dels tècnics de Tarragona Ràdio. No hem d’oblidar, però, els oïdors, bona part dels quals ens fan saber, d’una manera o altra, que segueixen l’espai, sense els quals res de tot això tindria sentit. 

A tots, felicitats i gràcies!

dimecres, 15 de febrer de 2017

Ball de músics

[Un dos i seguit, 10-2-17]

El calendari festiu segueix avançant i ara arriba el torn del Carnaval, paradoxalment una de les celebracions on la sardana hi té menys presència –una altra cosa és que algunes entitats hi intervinguin, no pas amb sardanes-, però, alhora, és un moment important per a una part del sardanisme com és el musical.

La tradició mana que és ara quan s’acaba i quan comença la temporada per als músics i, per tant, és el moment de fer els canvis en les plantilles de les orquestres, conjunts i, és clar, les cobles. Sembla que el motiu és, precisament, el fet que es tracti de temporada baixa, incrementada en la seva durada per la proximitat de la Setmana Santa i les limitacions que hi havia anys enrere per fer música no sacra en públic. En tot cas, malgrat que aquestes prohibicions ja no hi són, el costum de fer efectives les remodelacions a les orquestres i altres formacions musicals segueix ben vigent.

Pel que fa les cobles, aquest any la quantitat i la qualitat dels canvis és singularment important. N’hi ha molts i implicant cobles de prestigi i habitualment les més estables en aquest sentit. Quan un músic es jubila o abandona una formació de cert nivell per la raó que sigui, ha de ser substituït amb prou garanties, per això es produeix un efecte en cadena, més important com més de primera línia sigui la cobla. Finalment, són les més modestes les que acaben rebent la responsabilitat de buscar instrumentistes nous, que comencen la seva carrera musical. Amb poques excepcions, quan aquests músics joves han adquirit experiència, el més probable és que cerquin una cobla de més prestigi i amb més guanys, encara que, el que acostuma a passar és que siguin aquelles cobles les que els van a buscar.

Així, aquesta temporada veurem moltes cares canviades a dalt dels entarimats de les ballades, aplecs i concerts. I això, tant a les cobles-orquestres més veteranes i de noms venerables, com a les joves i a les d’aquí a casa nostra. Sortosament, ja semblen llunyans aquells temps que una baixa en una cobla representava un autèntic problema, en alguns casos una minva en la qualitat o, fins i tot, haver de plegar. Un panorama, l’actual, molt més encoratjador, sens dubte.

dijous, 9 de febrer de 2017

Sardanes enregistrades

[Un dos i seguit, 3-2-17]

Des del primer moment que es va poder enregistrar música, encara que fos amb procediments ben rudimentaris, ens consta que la sardana hi va ser present. Des dels vells rotlles de pianola, passant pels discos de pedra, els vinils, els cassets i els discos compactes, sempre hi ha hagut el so de la cobla en un o altre format. No sempre ha estat en les millors condicions ni amb els repertoris escollits amb bon criteri. Sovint, s’ha caigut en els tòpics dels grans èxits repetits fins a la sacietat, o han abundat els discos promoguts per entitats o pobles, on han escollit les “seves” sardanes, siguin quines siguin, des de peces de gran nivell fins a obres oblidables. Això sí: qui ha sabut triar, ha trobat discos de força interès i fins a col·leccions senceres fetes amb rigor.

Darrerament, com és ben conegut, les botigues de discos semblen una espècie en extinció, però, paradoxalment, es publiquen més discos de sardanes que mai. Uns enregistraments que es distribueixen per canals alternatius, com ara per subscripció. El problema, actualment, el tenen els aficionats, ja que no sempre és fàcil saber com obtenir determinat disc. Abans, anaves a la botiga, triaves i remenaves i, si no hi era, el podien encarregar. La immensa majoria dels enregistraments actuals no són promoguts per una editora tradicional ni estan en les catàlegs de les distribuïdores. Molts, és possible escoltar-los en plataformes com Spotify de manera gratuïta i descarregar-los amb el pagament corresponent, però el que hi podem trobar encara és lluny de ser exhaustiu.

Això sí, a l’esmentat Spotify, per exemple, poc a poc s’hi estan introduint discos històrics, salvant així de l’oblit autèntiques joies i testimonis de com sonaven les cobles de fa anys, fins i tot dels temps en els quals poca cosa es podia manipular en els estudis de gravació. Naturalment, en aquest immens arxiu sonor també hi ha de tot. Un cop més, és qüestió de saber triar.

dijous, 2 de febrer de 2017

Una eina important

[Un dos i seguit, 27-1-17]

La setmana passada parlàvem de la Guia Sardanista, una publicació que la Confederació Sardanista de Catalunya considera de gran importància en la seva política de comunicació i divulgació. És per això que hi dedica esforços, aconseguint una eina prou interessant i força reeixida.

En aquesta mateixa línia cal situar-hi l’ús de les noves tecnologies, per mitjà de pàgines web i les xarxes socials. La presència sardanista en aquest sentit és notable, sobretot a Facebook i Twitter, mentre que alguns webs han estat autèntics pioners, entre els quals el que quan va néixer era de la Federació Sardanista. Ja feia temps, però, que la Confederació era conscient de la necessitat d’actualitzar el seu web principal, ben digne en el seu moment, però que havia anat quedant antiquat, lluny de les necessitats d’un moviment tant complex com és el sardanista i tenint en compte que havia de ser-ne el punt de referència i de tot aquell que s’hi interessi, poc o molt. També feia molt de temps que hi havia gent treballant-hi, però la seva estrena no acabava d’arribar mai.

Ara sembla que sí, que ja està pràcticament a punt i aviat es podrà posar a l’abast de tothom. I ho diem així perquè, de moment, el nou portal és d’accés restringit, ja que està en període de proves i d’avaluació interna. Hem tingut l’oportunitat de veure’l i podem dir que, realment, s’hi ha treballat molt, no sabem fins al punt de justificar la llarga espera que ha calgut tenir, però, en tot cas, celebrem que s’estigui arribant al moment de completar el projecte.

I, un cop vist el nou portal, podem dir que s’ha apostat per un disseny auster, sense cap gran impacte visual, prioritzant l’aspecte pràctic, intentant evitar elements sobrers i fent, doncs, que resulti més senzill visualitzar immediatament les opcions, que es presenten, d’aquesta manera, més a l’abast de l’internauta. Ja tindrem temps d’anar avaluant i valorant el nou web. Ara per ara, hi veiem tot allò que sembla que ha de tenir un espai d’aquestes característiques: informació d’actualitat (amb notícies i espai per a les xarxes socials), enllaços, història i dades sobre la sardana, espai multimèdia, botigueta, etc.

En definitiva, ha trigat, però promet ser una eina important per als sardanistes, però també per a tot aquell que vulgui saber més sobre la sardana i tot allò que hi està relacionat. 

dijous, 26 de gener de 2017

Una Guia Sardanista moderna

[Un dos i seguit, 20-1-2017]

Per aquest cap de setmana s’ha convocat una reunió dels organitzadors i responsables dels aplecs de les comarques tarragonines on, entre altres coses, es farà el lliurament a cada un d’ells de la Guia Sardanista de l’any 2017. Lògicament, es tracta de que aquesta publicació circuli al màxim i una de les maneres principals de fer-ho és que estigui a l’abast de tothom als diferents aplecs i a les corresponents entitats responsables.

Els aficionats i tots aquells que hi estiguin interessats podran comprovar que la Guia és una publicació feta de manera molt acurada per part dels editors, la Confederació Sardanista de Catalunya, fent-la més atractiva visualment parlant i, sobretot, més pràctica. La necessitat de compaginar aquestes dues característiques i el volum d’informació que conté ha portat a variar les dimensions, per exemple. S’ha abandonat el concepte de guia de butxaca, ja que, a banda que pocs la portarien realment en una butxaca, resultaria poc vistosa i gens manejable. En tot cas, per complir aquesta funció de consulta a peu de plaça hi ha la versió digital, a la que es pot accedir amb el mòbil.

La guia de paper i, perquè no, la que trobem a Internet, la podem gaudir de manera més reposada i els dissenyadors s’hi han pogut esplaiar molt més. El cas és que la Guia acabi sent útil i un bon aparador de les activitats sardanistes que es porten a terme al llarg de l’any, si més no les principals, cosa que compleix força bé. Ateses les dinàmiques amb les quals es veuen obligades a treballar bona part de les organitzacions, sembla difícil que s’aconsegueixi una Guia exhaustiva al cent per cent, però ens consten els esforços que es porten a terme per apropar-s’hi al màxim.

dimecres, 18 de gener de 2017

Feina discreta

[Un dos i seguit, 13-1-2017]

Una de les tasques que s’ha proposat seriosament la Confederació Sardanista de Catalunya és la d’aconseguir que la sardana obtingui la qualificació de Patrimoni Immaterial de la Humanitat que atorga la UNESCO. Sembla que més enllà del valor honorífic que això pot comportar, també obre portes de caire diguem-ne més pràctic a l’hora de cercar suports diversos. En tot cas, allò que sobta en un primer moment és que fins ara la sardana encara no gaudeixi d’aquesta declaració, quan moltes altres manifestacions similars, totes respectables, però algunes amb una incidència menor en la societat evident, ja la tenen.

El cas és que ja fa temps que es va intentar i, en aquell moment, la iniciativa no va prosperar, en part per raons de caire polític. Potser va faltar força i determinació, ja que sembla que els obstacles d’aleshores eren els mateixos per als castells, posem per cas. Actualment, sembla que el panorama és diferent, amb una Confederació més potent i organitzada, a més de plenament convençuda de que cal portar-ho a terme. I caldrà aquesta empenta, perquè aquest reconeixement requereix que hi hagi el suport d’un estat, realitzar moltíssimes gestions i, és clar, diners. És per això que s’ha creat una comissió de treball que, efectivament, ens consta que està fent els passos pertinents, encara que sembla que cal que ho faci –diuen- de manera discreta. Deixem, doncs, que actuï i esperem que aviat se’n pugui parlar obertament i amb resultats positius.

dijous, 12 de gener de 2017

La sardana? Depèn...

[Un dos i seguit, 23-12-2016]

Com en la majoria d’àmbits, en el de la sardana tampoc és convenient generalitzar a l’hora de fer una anàlisi del seu estat de salut. Quan algú ens ho pregunta, la resposta més assenyada seria que depèn de quina població parlem o, com a molt, de quina comarca. L’experiència ens demostra que la vitalitat de les activitats sardanistes va variant, amb alts i baixos que no tenen perquè coincidir entre poblacions veïnes. Fins i tot, podem observar nivells diferents d’èxit en activitats realitzades en una mateixa població en un mateix any.

Tot això és important tenir-ho en compte quan pretenguem tenir una visió panoràmica del sardanisme de, per exemple, el Camp de Tarragona. Hem de veure, posem per cas, com els últims anys el lideratge en el nombre d’aplecs, que tenia de manera clara el Baix Camp, ha passat al Tarragonès, tot i mantenir, aquella primera comarca, cites especialment rellevants com els aplecs de Reus i Cambrils. Cal veure, també, com en una vila plena de vitalitat com és Valls el seu sardanisme molt minvat respecte fa un temps, però organitza un dels concursos de colles més exitosos i atractius de l’any. En menor mesura quelcom semblant passa a Salou, on es fan menys ballades que no fa pas gaires anys, però clouen la temporada d’aplecs amb un dels més ambiciosos del calendari.

En alguns llocs hi ha hagut una sorprenent continuïtat, com a la Pobla de Montornès i el seu aplec, un dels més veterans, que aquest any ha estat notablement potenciat. Un cas explicable per la recent renovació de la seva junta, que ha aportat noves energies, cosa que també han fet a Torredembarra, en aquest cas mantenint un envejable volum de ballades, concerts i un bon aplec.

A Tarragona, potser per les seves dimensions, també s’hi pot observar una continuïtat general, amb unes activitats potser menors que en altres temps, però des de fa uns anys estabilitzades i amb un grup de colles de competició realment potent, encara que també amb els lògics alts i baixos interns a causa de la mobilitat entre colles, una dinàmica exigida per les edats dels dansaires.

Si, malgrat tot, volem fer una valoració global, podem assegurar que el sardanisme és viu, amb molts nuclis d’activitat més o menys engrescats i amb un futur enterbolit per la crisi, és clar, però també per la seva absència en la llista de prioritats o els llistats de coses “guais” dels programadors, tècnics culturals i patrocinadors.