dijous, 21 de març de 2019

Ni fred ni calor

[Un dos i seguit, 15-3-19]

Tot i que sembla que hi va haver algun precedent de colles al segle XIX, les colles sardanistes de competició mínimament organitzades amb aquest objectiu van aparèixer a inicis del XX. Però va ser després de la Guerra Civil quan hi va haver un gran esclat en el nombre d’anelles, segurament a causa de la manca d’altres entreteniments similars i que era de les poques vies d’expressió catalanes a l’abast dels ciutadans. Fou un creixement desmesurat, excessiu, al qual seguiren altres períodes de major normalitat, però també de creixent complexitat, amb un sistema de campionats, categories i normes amb certes similituds amb les competicions esportives, Això i que, cada cop més, la manera de ballar d’aquestes colles es va anar fent més exigent, molts ho qualifiquen, precisament, de sardana esportiva.

Ja fa temps que les colles de concurs, esportives o com les vulguem anomenar, no són tant nombroses com aquells anys tan especials, ni tan sols si ho comparem amb deu o vint anys enrere. Aquesta situació, en principi, la podem considerar normal si tenim en compte les moltes altres opcions, ara sí, existents. S’explicaria, així, l’estabilitat que s’observava els últims anys en el nombre de colles que participen en el Campionat de Catalunya.

Ara bé, si entrem a fons en la dinàmica de les colles i assumint que cada grup és tot un món amb la seva casuística particular, potser veuríem que potser s’hauria pogut fer molt més per preservar aquesta activitat i la riquesa associativa que encara ara, malgrat tot, representa. Podem suposar que es reconeix aquest valor, però massa sovint sembla que més aviat es veu com un col·lectiu d’uns quants que s’ho passen bé fent una activitat determinada i sense cap altra importància. Una importància “altra” que sí es reconeix en molts col·lectius de tota mena sense sortir del camp de la cultura tradicional. No hi ha, posem per cas, els mecanismes necessaris perquè, tal i com apuntàvem la setmana passada, quan una colla sardanista tarragonina participarà a l’Aplec Internacional de Copenhagen a finals d’abril representant Tarragona i Catalunya, els seus balladors s’hagin de rascar la butxaca el doble, per exemple, que ho han de fer els que són castellers. I no és un cas aïllat, precisament.

Potser això explica, almenys en part, que aquesta propera temporada calgui lamentar la baixa de tres colles a la categoria Gran del Campionat de Catalunya i tres més a la Juvenil. I, a molts, això no els farà ni fred ni calor.

dijous, 14 de març de 2019

Dones que fan música

[Un dos i seguit, 8-3-19]

L’atzar ha volgut que, enguany, el Dia Mundial de la Dona Treballadora coincideixi amb l’emissió del nostre programa. Ens agradi o no això dels dies dedicats a alguna cosa, sempre podem pensar que no fa cap mal preguntar-se quin és l’estat de la qüestió en l’àmbit sardanista, dels esbarts i de les cobles. No hi ha estudis generals sobre això, però crec que no seria gaire aventurat dir que no hi ha més ni menys masclisme que en qualsevol altre lloc. Voldria creure, això sí, que tractant-se d’una activitat cultural, on els que s’hi mouen gaudeixen, a priori, d’una certa sensibilitat diguem-ne humanística, les ments i les actituds són més obertes i, com a mínim, respectuoses amb tot i amb tothom. Certament, aquesta és la meva percepció, però és clar, com he dit, faltaria analitzar-ho científicament, diguem-ne.

On sí que s’ha fet aquest estudi és sobre les cobles i el paper que hi tenen les dones. En el seu moment, ja ens ho va explicar en aquest programa la Maria Antònia Pujol, intèrpret de tenora i pedagoga a, entre altres llocs, l’Escola Municipal de Música de Tarragona, autora del treball “Les dones en el món de la cobla”, publicat ara fa cinc anys. A més de les enquestes i entrevistes que va realitzar, hi va poder aportar l’experiència pròpia, no en va fou de les primeres dones que van formar part de manera estable i continuada d’una cobla. I d’això no fa pas tants anys!

La Maria Antònia constata l’evolució positiva en aquest sector de la música. La veritat és que actualment ja no és estrany veure-hi dones, fins i tot amb alguna directora, però encara s’és lluny de la paritat. És clar que aquí podríem aplicar-hi la teoria del got mig ple o mig buit i constataríem que cada vegada hi ha més intèrprets dones a les plantilles. La normalitat seria (i ho és, em sembla a mi) que quan una cobla té la necessitat de cobrir una plaça no ho fa tenint en compte el sexe sinó les seves qualitats interpretatives. Un exemple proper: a la cobla La Principal de Tarragona fa vint anys no hi havia ni hi havia hagut mai cap dona, mentre que aquesta temporada passada n’eren cinc d’onze músics.

I una dada important: s’estan veient (i escoltant) les primeres dones a les grans cobles-orquestres gironines, fins ara una mena de vedat reservat als homes, tot i que, paradoxalment, totes aquestes formacions fa molts anys que disposen de cantants femenines en formació d’orquestra.

dimecres, 6 de març de 2019

Més promoció, sisplau!!

[Un dos i seguit, 1-3-19]

Aquests dies s’estan celebrant els darrers actes previstos en la programació de Montblanc com a Capital de la Sardana. De fet, després dels que s’anuncien per aquest cap de setmana i el vinent ja només faltarà el traspàs de la capitalitat a Perpinyà, per al qual els montblanquins han preparat una expedició per acompanyar les autoritats que s’hi desplaçaran.

Haurà estat un any amb moltes activitats de tot tipus, fins i tot amb novetats com la implantació de la Copa Catalunya per a colles de competició. Hi ha hagut des de les ballades més tradicionals fins a concerts molt diversos, mostrant així el compromís seriós de l’Ajuntament en aquesta capitalitat. Tenint en compte les dimensions de Montblanc, el cert és que el volum d’activitat ha estat important. La participació, tot i que variable, sembla que, en conjunt, ha resultat prou digna.

Sospito, però, que no s’ha sabut fer la campanya de promoció necessària per engrescar un públic que vagi més enllà d’aquell que és estrictament local. Es confia massa en els missatges en les xarxes socials fets a darrer moment, com si la immediatesa fos una garantia i tothom hagués d’estar atent a allò que es farà demà o avui mateix; a banda que hi ha molta gent que encara no domina aquest mitjà. D’altra banda, pel que fa al web que la Confederació posa a disposició de cada Capital, gairebé mai no està actualitzat i sembla servir, només, com una manera d’accedir a Facebook o Twitter i penjar-hi alguna fotografia. És una llàstima, perquè els esforços i els diners destinats a la capitalitat són evidents i se n’hauria pogut treure molt més profit, encara.

Unes mancances que no són, malauradament, exclusives de Montblanc i que sovint ja hem comentat. Són moltes les entitats i cobles que organitzen o actuen en l’àmbit sardanista en iniciatives força interessants, però els manca la promoció adient. Alguns cosa més que un missatge que digui “avui fem sardanes aquí o allà”, que quan el veuen els potencials participants ja tenen el dia planificat o, directament, només els serveix per constatar que, efectivament, avui o ahir s’han fet sardanes a tal lloc.

dijous, 28 de febrer de 2019

Guerra a la improvisació

[Un dos i seguit, 22-2-19]

El costum de celebrar els aniversaris amb xifres rodones està força estès, tant que a vegades pot arribar a fer-se molest, sobretot quan això dels números rodons s’interpreta de manera generosa i s’aplica a col·lectius nombrosos. És el cas dels compositors de sardanes que hi ha hagut al llarg de la història, on cada any n’hi ha uns quants dels que es pot commemorar el cinquanta, setanta-cinc, o cent cinquanta anys del seu naixement o bé del seu traspàs.

Com gairebé en totes les coses, és millor prendre-s’ho amb actitud optimista i com que qualsevol celebració d’aquestes no fa cap mal i, en canvi, si es tracta d’un autor amb un mínim de categoria, és una oportunitat de recordar la seva obra. En el cas de les entitats, segur que resulta positiu fer festes i altres actes pels seus aniversaris, aprofitant l’empenta per impulsar l’associació i enriquir la seva vida social. Així sembla que ho interpreten entitats com l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, que, com ja hem comentat diverses vegades, aquest 2019 celebra els seus 40 anys amb un ambiciós programa que només cal desitjar que es vagi desenvolupant, els propers mesos, amb la mateixa brillantor amb què es va encetar, amb l’espectacle “Llums, música, acció!”.

Hi ha ganes de fer coses interessants, doncs, i de fer-les bé. Per això, entre altres aspectes, és important treballar amb previsió, disposant del temps necessari, deixant la improvisació per resoldre els imprevistos de darrera hora, que sempre hi són. En aquesta línia, l’Esbart Santa Tecla de Tarragona ja pensa en com celebrarà el seu mig segle d’activitat, tot i que no serà fins d’aquí un parell d’anys. De moment, ja han convocat tothom que està vinculat a l’entitat per aportar idees de cara a uns actes que entenen que han de ser especials i dignes de la brillant trajectòria de l’entitat.

Temps per treballar com cal és el que la Confederació Sardanista, d’altra banda, vol facilitar a les poblacions que han de ser Capital de la Sardana. Així, a hores d’ara no només sabem que Perpinyà aviat agafarà el relleu de Montblanc, sinó que seguiran Sant Feliu de Guíxols el 2020 i Balaguer el 2021. L’objectiu és que preparar els respectius programes sense urgències innecessàries i garantir compromisos municipals a prova de canvis en els governs locals.

Aquesta guerra a la improvisació sí que seria un bon argument per aquell programa de TV3 que es diu “Trenquin tòpìcs”.

dijous, 21 de febrer de 2019

Revenja

[Un dos i seguit, 15-2-19]

Aquests dies, un bon grup de polítics i activistes socials catalans estan sent jutjats com a revenja per la impressionant mobilització popular que va culminar el dia 1 d’octubre del 2017. Allò que algú vol amagar és que tot plegat no és altra cosa que el fruit de la consciència i el compromís de bona part dels ciutadans de Catalunya i que els polítics (alguns, almenys) s’han limitat a respondre a aquest neguit popular.

Aquesta demanda cadascú l’ha expressat (o no) a la seva manera, però és lògic que s’hagi pogut apreciar més en determinats sectors, com ara el de la cultura popular, més conscienciat i culturalitzat de mena. Pel que fa al cas concret del sardanisme, sempre ha estat present en actes i manifestacions reivindicatius i, damunt, arran de l’existència de presos i exiliats polítics, el seu compromís ha estat molt més evident, fins i tot a nivell de la Confederació i de no poques entitats. Són activitats potser testimonials, però fruit de la idea que el silenci, a vegades, pot voler dir complicitat amb determinades agressions. Per això, a la majoria d’actes –des de ballades a concursos, passant per concerts i aplecs- s’interpreta La Santa Espina com a acte de queixa; s’ha anat a prop de les presons  per aportar escalf i ànims; s’han emès comunicats; s’han fet ballades i concerts reivindicatius i fins i tot s’ha anar a Brussel·les visitant el president Puigdemont i els altres consellers exiliats.

A nivell individual, pel que fa a noms coneguts és on hi pot haver hagut més por de represàlies, però no han mancat exemples ben ferms, com el músic Marcel Casellas, experimentat en velles batalles d’aquesta mena, qui ha impregnat el seu darrer disc –“Si són flors, floriran”- amb referències inequívoques. Quelcom semblant al tenora Jordi Molina, l’últim treball del qual porta un títol prou evident: “Retrat en groc”. Tampoc falta la cobla 1 d’octubre o la colla sardanista 9 de novembre.

No es tracta, ara, de fer una relació completa d’aportacions o de col·lectius implicats, però algú algun dia ho hauria de fer i parlar, entre moltes altres iniciatives, de la Cobla per la Independència o de les intervencions de dansaires a la Diada. Un panorama que , evidentment, no es limita a les sardanes i que, en conjunt, fa entendre que la solució, com ha dit algú, no és posar la gent a la presó.

dijous, 14 de febrer de 2019

La sardana internacional

[Un dos i seguit, 8-2-19]

Des del primer moment que va quedar definida la sardana més o menys tal i com la coneixem ara, és a dir, des de mitjans del segle XIX, sempre hi ha hagut qui s’ha preocupat per redactar i publicar mètodes per aprendre a ballar-la i repartir-la correctament. Amb l’expansió geogràfica de la dansa, aquest tipus de manuals, més o menys extensos i amb característiques formals molt diverses, des d’un simple full mecanografiat fins a llibres amb tots els ets i uts, les novetats es van incrementar.

A finals del segle XIX, concretament l’any 1895, el tarragoní Josep Aleu i Massanet, juntament amb Jordi Monsalvatje, van donar a conèixer el llibre “La sardana. Su historia, importancia y exposición de las reglas que deben conocerse para bailarla según los sistemas ampurdanés y selvatà”, escrit en castellà, cosa que justificaven perquè la seva aspiració era ajudar a que aquella expansió superés els límits de la llengua. És evident que això no va passar i la sardana no va ser un ball de moda com tants d’altres l’època, com el vals, el xotís, etc. i més aviat va adquirir, amb el temps, unes connotacions identitàries que el catalanisme va explotar. Això sí, en l’aspecte musical sí que la sardana va formar part del repertori de les bandes de música d’arreu de l’Estat i avui dia encara La Santa Espina en forma de marxa de Setmana Santa és interpretada sovint a Andalusia.

On sí que la dansa de la sardana va experimentar certa internacionalització fou en els molts casals catalans escampats pel món, especialment a Amèrica. Als anys 40 i 50 es feien ballades públiques a València i fins dates molt més recents a Mallorca, en els dos casos amb cobla pròpia durant un temps. Més continuïtat hi ha hagut a Madrid, on són habituals les ballades al parc del Retiro i per les festes del Cercle Català s’acostuma a comptar amb cobla en viu. I no oblidem el cas singular d’Amsterdam, amb una cobla de músics holandesos que, a vegades, fa ballar a catalans que hi viuen, però que treballa, sobretot, les possibilitats musicals del conjunt i les divulga arreu d’Europa.

La setmana passada ens arribava la notícia que el nucli de catalans de Mallorca vol fer reviure l’activitat sardanista a les illes. Tant de bo que ho aconsegueixin i estaria bé que els engrescats no fossin, només, els originaris del Principat.


dijous, 7 de febrer de 2019

Començant amb molt bon peu

[Un dos i seguit, 1-2-19]

L’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa ja ha encetat el programa d’actes de celebració del 40è aniversari de l’entitat. Ho va fer diumenge passat, a la tarda, amb una aposta realment arriscada: un espectacle complex, perquè va incloure teatre, dansa, música en directe i, en alguns moments, peces cantades. Haurà estat la primera vegada que aquesta associació organitzava una cosa així i, per tant, faltava experiència, vet aquí bona part del risc que dèiem.

A l’hora de la veritat, veure el teatre Tarragona ple fins a la bandera significava, d’entrada, tot un èxit, quelcom meritori tenint en compte quin és el panorama. Això, però, també afegia una dosi de respecte davant tanta gent encuriosida per veure què era allò que se’ls oferiria. Des d’aquesta perspectiva, la dels espectadors, planava  el temor que es tractés d’una mena de festival de fi de curs escolar, és a dir, una representació amb molta il·lusió i voluntat a l’escenari, però més aviat susceptible de satisfer només el reduït col·lectiu dels pares i els avis de les criatures.

La part més allunyada d’això, tal i com era de preveure, fou la musical. La cobla Reus Jove, bregada en molts reptes prou importants, reforçada amb músics solvents i amb uns bons arranjaments, va convèncer i va aconseguir que totes les versions de música de cinema resultessin ben atractives se’ns fessin curtes. Només per això ja va valer la pena dedicar-hi la tarda de diumenge.

La part teatral i de dansa, tot i la joventut dels grups i dels seus components, van assumir el complicat repte de lligar uns temes musicals molt diversos. Tot i això, el públic va entendre aviat què havia anat a veure i era evident que tant La Missiva com BSO Dance no pretenien enganyar ningú ni van estirar més el braç que la màniga. La seva va ser una aposta senzilla i honesta, però també molt treballada i prou digna, amb moments, fins i tot, brillants pel que fa als ballarins. A remarcar, també, la breu però magnífica intervenció de la cantant Anna d’Ivori en el tram final de la vetllada.

No sé si aquest espectacle tindrà més recorregut, és a dir, si tindrem més oportunitats de veure’l. Costa molt que viatgin aquelles propostes que no sorgeixen de segons on i imagino que moure tanta gent, entre músics, actors, dansaires i equip tècnic, és complicat i car, però, com a mínim, podem dir que aquest 40 aniversari de la Tarragona Dansa ha començat amb molt bon peu.