dimecres, 12 de desembre de 2018

De la competició de colles al concurs musical

[Un dos i seguit, 7-12-18]

Des de les sardanes i ballables per a cobla més antics dels què se’n conserven documents escrits, és a dir, partitures o particel·les, fins les obres que avui dia segueixen estrenant-se, sempre hi ha hagut compositors que hi ha treballat, des dels nivells i les procedències més diversos. Des d’aquell que amb quatre nocions de música i, potser, molta inspiració es veu amb cor de fer una sardana –a vegades amb l’ajut d’algú altre per instrumentar-la-, fins a la gran patum de la música del país, entremig hi ha una immensa varietat de músics que han fet la seva aportació, més gran o més petita en nombre, la qualitat més variada i una diversitat d’estils insospitada des d’una visió externa.

Una riquesa que val la pena tenir en compte, preservar-la i divulgar-la. Pel que fa als autors, en trobem que procedeixen del món clàssic, del jazz i, fins i tot, del rock. Entre els que han aconseguit treure el màxim profit de la cobla, sovint assolint una gran popularitat, hi ha els que treballen en el món de les orquestres de ball, generalment cobles-orquestres. Aquests, habituats a fer arranjaments de músiques de tota mena, amb la cobla hi ha aplicat aquest ofici, en el sentit d’una feina eficaç i ben feta.

Una altra variant és la del compositor procedent de les colles sardanistes de competició. Són individus avesats a escoltar i analitzar la música, una pràctica que els permet conèixer profundament les característiques de les sardanes que agraden als bon balladors i, alguns, en un moment determinat, s’han engrescat a estudiar música de manera seriosa. Naturalment en aquest grup hi ha de tot, però no falten els que han assolit resultats força reeixits, com Carles Santiago, Joan Gibert, Antoni de Villasante o els tarragonins Alfred i Anna Abad, pare i filla, respectivament. Els darrers, per exemple, sovintegen en els programes de ballades i aplecs, i ja no diguem el més experimentat Carles Santiago.

Un altre cas rellevant és Daniel Gasulla, qui havia estat ballador de colla a Martorell. Es va introduir en l’art dels sons primer com a instrumentista de fiscorn i trombó de la mà del mestre Tomàs Gil. Després, en l’àmbit de la composició, ha escrit una llarga llista de sardanes atractives, ben fetes i amb una gran acceptació entre els aficionats. Ara, ens arriba la bona notícia que ha obtingut el Primer Premi de l’11è Concurs de Composició Premi Mestre Conrad Saló 2018. No és el primer, però potser sí el més important, que, en tot cas, significa la culminació d’una carrera molt interessant com a compositor de sardanes.

dimarts, 4 de desembre de 2018

Com morir d'èxit

[Un dos i seguit, 30-11-18]

Tot seguint la idea de concentrar a la vigent Capital de la Sardana els grans esdeveniments sardanistes de l’any que controla la Confederació Sardanista de Catalunya, diumenge passat Montblanc va ser la seu del Campionat de Catalunya de Punts Lliures. Tal i com era de preveure, la manera diferent i espectacular de ballar que ofereixen les colles en aquesta modalitat va atraure un públic nombrós que, de fet, va fer petit el pavelló del Casal Montblanquí. Les mateixes colles ja van aportar un bon nombre de familiars i seguidors, als quals calia afegir-hi molt més públic espontani que el que tindria un concurs diguem-ne normal i corrent.

Efectivament, les grades completament plenes, fins i tot amb públic ocupant les escales i el replà superior dempeus, mentre altres van ocupar els seients de les vores de la pista inicialment reservats als dansaires de les colles mentre no ballaven. Malgrat això, no foren pocs els que es van quedar amb les ganes, al carrer.

No valorarem aquí els resultats, però sí que valdrà la pena alertar la Unió de Colles sobre el perill de morir d’èxit. No sé si Montblanc disposa d’un recinte més gran i, per tant, més adequat per a un esdeveniment com el que ens ocupa. Però de la mateixa manera que es va descartar fer a l’actual Capital de la Sardana la última final de La Sardana de l’Any per no disposar d’un espai en condicions, potser hauria calgut ser valents en aquest altre moment destacat. Segurament hi havia recança per si s’hauria despullat massa el programa de la capitalitat montblanquina. En aquest cas, una alternativa hauria estat preveure un sistema d’invitacions que permetés controlar convenientment l’accés. No sé si algú es va plantejar què hauria passat en aquell pavelló en cas d’emergència quan les escales i els passadissos eren plens de gent.

Si s’hagués limitat l’accés, és evident que un nombre inferior de públic hauria pogut gaudir de l’espectacle, però els que s’haurien quedat a fora se’ls hauria pogut habilitar un altre espai on seguir el concurs per mitjà d’una pantalla gegant i amb unes imatges que bé haurien pogut servir per fer-ne un resum posterior per la televisió. Ah, no, calla, que els entesos diuen que la sardana no és espectacular ni televisiva!

dimecres, 28 de novembre de 2018

Ballar sardanes és (relativament) fàcil

[Un dos i seguit, 23-11-18]

Ballar sardanes és relativament fàcil. Tal i com gairebé tothom sap, es tracta de fer dos tipus de passos, els anomenats curts i els anomenats llargs, a més dels corresponents moviments per canviar de tirada, és a dir, les repeticions de la música que cal anar seguint. Els neòfits aviat comproven que aquesta senzilla teoria resulta més complicada quan s’ha de portar a la pràctica amb certa gràcia i tot seguint el compàs. Res que no es pugui superar amb un mínim de constància i, si pot ser, millor amb un mestre al costat. Us podria posar algun exemple d’individus més aviat negats per a la dansa en general (ehem!) que han arribat a ballar acceptablement bé sardanes i, fins i tot, al més alt nivell competitiu.

Des del primer moment, però, hi ha hagut balladors de sardanes més agosarats i traçuts que s’han empescat passos diferents, alternatius als esmentats curts i llargs, però sempre seguint el compàs i les tirades d’una sardana normal i corrent. I allò que molts feien de manera més o menys espontània a les ballades i aplecs, va acabar transcendint als concursos. En aquests, sovint s’hi han programat sardanes reservades a aquesta modalitat, com un atractiu més de la competició.

Els anomenats “punts lliures” sempre han tingut detractors, sovint força apassionats, aferrissats defensors de la puresa de la sardana, però el cert és que no se n’han sortit. La veritat és que els practicants dels “punts lliures” de cap manera pretenen substituir la manera tradicional de ballar, entre altres coses perquè fer punts és molt exigent físicament i requereix que tots els que formen una anella ballin els mateixos punts per tal de gaudir-ne i que no sigui una disbauxa.

El cert, però, és que quan es dominen, els “punts lliures” ballats per una colla mínimament competent resulten espectaculars per als espectadors i gratificants per als que els practiquen. El lloc ideal per comprovar-ho és el concurs específic que cada any clou el Campionat de Catalunya i que enguany serà aquest diumenge al matí a Montblanc, l’actual Capital de la Sardana. Una festa especialment concebuda per a que sigui tot un espectacle, no només per les sardanes que ballaran –i com les ballaran!- les colles, sinó per la manera de presentar-lo i per l’escenari: un pavelló amb entrada lliure on serà més fàcil admirar les anelles.

En definitiva, val molt la pena no perdre’s les agosarades coreografies que han preparat algunes de les millors colles del país, entre les quals una de tarragonina, la “Nova Tarragona Dansa”, a la categoria juvenil. Imprescindible!

dimecres, 21 de novembre de 2018

Colles amb seny

[Un dos i seguit, 16-11-18]

Fa uns dies, el meu admirat Moisés Peñalver, a la seva sempre divertida i incisiva columna de la contraportada del diari “Més Tarragona” relacionava uns quants exemples de fets i situacions que temps enrere es donava per cert que en el futur, és a dir, ara, s’haurien fet realitat i que, finalment, o no han passat o no ho han fet del tot.

Si hagués parlat de concursos de colles de sardanes hi hauria pogut incloure que en ple segle XXI seria perfectament normal que tot l’entramat de punts i classificacions seria gestionat utilitzant els recursos informàtics que segurament hi hauria a l’abast. Doncs aquí hauríem de dir que tampoc, tot i que les eines existeixen amb escreix, no s’apliquen en la competició sardanista. Fa un temps, vam arribar a veure jurats amb tauletes i ordinadors a les taules on es calculaven les classificacions, però els primers van desaparèixer qui sap perquè i els segons no sempre hi són.

Aquesta situació tan peculiar s’ha fet evident arran de la final de les colles Grans i Veteranes de diumenge passat a Balaguer. Després d’una festa esplèndida i força reeixida i quan tothom es felicitava per l’èxit assolit, l’endemà es feia saber que per un error en els càlculs per tal de desfer l’empat al qual havien arribat les dues colles capdavanteres de la categoria Gran, resultava que l’anella que havia estat proclamada campiona de Catalunya a Balaguer... res de res, la que calia considerar com a guanyadora del títol era l’altra.

Una situació absurda i esperpèntica, d’autèntic escàndol, i que només el seny de les anelles afectades ha fet que s’hagi acceptat el resultat de manera plenament esportiva. Ja sabem que ens ocupa una activitat on hi regna el voluntarisme i que sempre ens diran allò de que “encara gràcies que els que hi són fan aquesta tasca”. Però és que no es tracta de criticar persones concretes –que, efectivament, prou feina fan-, sinó el sistema, els mètodes i les eines que utilitzen (o que no s’utilitzen).

A Balaguer tothom va creure que ja era hora que una important cadena de ràdio retransmetés bona part del concurs en directe, alhora que es lamentava l’absència de la televisió pública del país. És clar que abans de reclamar aquesta atenció mediàtica caldria procurar garantir la qualitat d’allò que es vol mostrar.

dijous, 15 de novembre de 2018

Cobla a la mexicana

[Un dos i seguit, 9-11-18]

Dilluns vinent se celebrarà a Barcelona una nova edició del Memorial Joaquim Serra, hereu dels que havien estat prestigiosos premis musicals que es van crear per honorar aquell gran músic. D’aquests, s’ha mantingut el seu objectiu essencial, característic de tot aquest tipus de convocatòries, és a dir, promoure la creació de noves obres per a cobla de qualitat, ja siguin en forma de sardana o bé creacions lliures.

Els Premis, efectivament, van propiciar durant anys l’aparició de peces força importants per a cobla, però va arribar un moment que semblava que a aquella aportació li faltava novetat, originalitat i, potser, segons alguns, prou qualitat. Davant d’aquesta situació, el cop de timó dels organitzadors va comportar deixar de banda el concurs per donar pas a obres d’encàrrec, procurant implicar-hi compositors que haguessin escrit mai o molt poc per a cobla, però que hom creu que poden aportar alguna cosa nova i interessant al repertori per a cobla.

El resultat va ser prou reeixit com per engrescar els responsables a cercar creadors de més enllà de la música catalana, fins i tot de països ben allunyats del nostre. La intenció, és clar, és plantejar-los un repte nou per a ells i esperar que la cobla s’enriqueixi amb altres maneres de treballar-la. Així, s’han pogut escoltar treballs de noms com Kevin Kaska, Louis Stewart o Tim Garland, En general, sembla que l’aposta va ser encertada i aquestes peces s’afegeixen a les que han creat, per exemple, músics vinculats a la cobla holandesa Amsterdam.

Enguany, s’ha seguit amb aquest plantejament i tindrem l’oportunitat d’escoltar com sona una cobla interpretant música creada expressament per a ella per una prestigiosa compositora mexicana, María Granillo. Ara bé, potser caldria plantejar-se trobar una fórmula per divulgar més aquestes obres, més enllà de l’estrena que es fa a cada sessió del Memorial. Suposem que, com sempre, el mur infranquejable el formen els prejudicis i la ignorància sobre la cobla de la majoria de promotors de música culta.

dijous, 8 de novembre de 2018

El sardanisme més jove, a Valls

[Un dos i seguit, 2-11-18]

Aquest diumenge tindrà lloc una de les festes més boniques i encoratjadores del sardanisme de competició: el concurs de Valls, que, de la mateixa manera que els últims anys, serà la final del Campionat de Catalunya de les colles joves, és a dir, alevines, infantils i juvenils. La cita és important, perquè arrodoneix les classificacions d’aquestes categories i proclama les respectives campiones, però també perquè els organitzadors, la Unió d’Anelles de la Flama, sempre ho preparen tot perquè sigui, abans que res, una festa.

Sempre hi ha alguna actuació extra -generalment algun element festiu de Valls-, la decoració de la plaça del Blat ajuda a fer ambient, i tot plegat s’arrodoneix amb la cerimònia en la que s’anuncien les colles guanyadores i aquestes reben el reconeixement adient. L’objectiu és que els joves s’ho passin bé en un moment de nervis propis d’una final on, a vegades, tot es decideix en el darrer moment. Que la Unió de Colles segueixi confiant en els vallencs per a organitzar aquesta final jove indica que ho aconsegueixen.

I dèiem que és una diada encoratjadora precisament perquè en aquest cas els protagonistes absoluts són els dansaires més joves, aquells que han de garantir la continuïtat de les colles en el futur. I, ben mirat, el fet que el concurs de Valls com a final jove segueixi vigent vol dir que aquest sector de les colles també és viu, amb problemes immensos, però segueix endavant.

Ja hem comentat moltes vegades que les principals dificultats de les colles de petits no és tant la manca o no de dansaires, com altres elements necessaris perquè funcionin: gent disposada, preparada i amb possibilitat d’anar al davant d’un grup d’aquests; però també cal la complicitat dels pares de la canalla, gent disposada a dedicar un temps a fer d’acompanyant als assajos i les sortides corresponents.

Quan aquests components coincideixen, com és el cas de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, es pot comprovar com l’esforç i la constància són ineludibles, però els resultats esdevenen plenament gratificants. I diumenge, aquests miracles escampats pel país que són les colles alevines, infantils i juvenils, es troben a Valls. Un munt de gent jove ballant, divertint-se i, quan sigui el cas, festejant el resultat. I els monitors, els grans herois de tot plegat, carregant bateries emocionals.

dilluns, 29 d’octubre de 2018

Reflexionar sobre els jurats

[Un dos i seguit, 26-10-18]

Uns dels aspectes que sempre han estat problemàtics en el món de les colles de competició és el dels jurats, és a dir, aquell conjunt de persones que té la responsabilitat d’establir les pertinents classificacions en els concursos. Una tasca que sempre ha estat difícil i, sovint, ha estat causa de discussions i polèmiques.

El cas és que jutjar les colles sardanistes requereix no només disposar d’una coneixements sobre la matèria prou grans i experiència a dins i a fora de la rotllana, sinó procurar no deixar-se portar per prejudicis, simpaties o preferències per un estil o altre de ballar. Igualment, cal decidir puntuacions en situacions molt difícils, com ara valorar colles que ballen amb un nivell similar i fer-ho en un temps tant limitat com són les set tirades d’una sardana. No s’assembla a un partit de futbol, per exemple, on es fan o no els gols, o els castells, on es carreguen i descarreguen les construccions o no. Fins i tot en aquests casos, com és prou sabut, els jutges i àrbitres han d’adoptar decisions delicades, però el cas de les colles sardanistes la imprecisió és molt major.

A l’hora de la veritat, sembla que costa trobar persones prou capacitades i disposades a fer de jurat en els concursos de colles. Amb la primera qualitat, la capacitat, n’hi ha moltes, però pel que fa la disposició la cosa es complica més davant una feina ingrata (amb queixes i actituds poc respectuoses per part de balladors suposadament perjudicats) i pagada de manera més aviat simbòlica. És a dir, cal tenir-hi moltes ganes per fer de jurat.

El passat cap de setmana, a Lleida va tenir lloc una Jornada de treball de jurats de concursos i colles sardanistes de competició organitzada per l'Agrupació de Colles Sardanistes de les Terres Lleidatanes. Una iniciativa molt interessant i, crec, necessària, que caldria portar-la a terme més sovint i a la resta del país. Davant d’una situació problemàtica, la resposta dels lleidatans ha estat convocar una jornada de debat, de reflexió i de promoció de propostes i suggeriments per part de tots els actors implicats. Sembla perfectament lògic. Allò que no ho és tant és que no es faci per a totes les colles, no només per a les lleidatanes.

Ja sé que s’han fet coses semblants alguna vegada, però sempre hi ha hagut una aparença de cosa tancada, amb poca transcendència fora de certs àmbits. La iniciativa lleidatana, en canvi, ha estat anunciada abastament i oberta a tothom potencialment interessat. No sé si haurà estat un èxit, en tot cas segur és evident que ells han treballat per tal que ho sigui.