dimarts, 19 de novembre de 2019

Sense complexos

[Un dos i seguit, 15-11-19]

Segur que algú em retraurà que allò que comentaré avui en aquesta portada del programa ho he dit un munt de vegades: que sovint tenim nous exemples de projectes fets realitat caracteritzats pel neguit per treure més profit de les possibilitats d’aquesta formació musical tant peculiar que és la cobla tot superant l’esquema limitat de les sardanes i alguna obra lliure.

Efectivament, tenim la sort immensa que podem recordar-ho sovint i podeu estar segurs que seguirem fent-ho tant com calgui. Perquè la veritat és que allò que abans era anecdòtic, ara és més habitual i demostra la capacitat dels músics actuals de les cobles, així com les ganes que tenen de trencar esquemes i limitacions absurdes. A més, aquestes experiències més o menys agosarades no impliquen només a algunes cobles pioneres, ja que cada vegada més formacions de tot el país generen o participen en propostes que, com a mínim, són interessants. I tot això, sense que a ningú li hagi passat pel cap arraconar les ballades, els concursos o concerts clàssics.

Sens dubte, qui més ha fet feina en aquest sentit és la cobla Sant Jordi, però a hores d’ara és evident que no només és ella. Sense anar més lluny del passat cap de setmana, tenim diversos casos prou atractius: per un costat, l’estrena d’un nou espectacle per a cobla titulat «Pinzellades», basat en la fusió de la veu i el cant gòspel amb la cobla i un trio de jazz, amb la cobla Marinada, amb una experiència notable en fer coses diferents. El mateix diumenge, a Alcover, s’afegia club la cobla La Principal de Tarragona i un  espectacle ben singular amb el duet Formiga & Cigale.

I aviat, el proper dia 30, la cobla Reus Jove, també avesada a les experiències musicals de tota mena, serà l’eix musical de l’espectacle «Sardansa», que ha elaborat l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa amb la participació de colles sardanistes, esbarts, grups de dansa i corals. Un panorama prou encoratjador que només cal esperar que rebi el suport institucional i del públic que es mereix. Ells, tota aquesta gent que implica en aquests projectes ambiciosos i sense complexos hi posen la professionalitat, la il·lusió i l’empenta. A veure si ens en fem mereixedors tots plegats.

dimarts, 12 de novembre de 2019

Un document esplèndid i entendridor

[Un dos i seguit, 8-11-19]

Diumenge passat va tenir lloc, a Valls, una d’aquelles cites que ajuden a mantenir l’ànim, que permeten afirmar que, malgrat tot, la sardana de competició és viva, que té uns valors importants, encara que injustament invisibilitzats per a molts. Em refereixo, ja us ho podeu imaginar, a la final del Campionat de Catalunya de sardana esportiva de les colles joves, és a dir: alevins, infantils i juvenils.

Tal i com ha passat moltes altres vegades a Valls, a darrera hora es va haver de traslladar el concurs a la sala Kursaal davant la inseguretat del temps. Això, que sempre frustra bona part de l’espectacularitat que sempre es busca en aquesta festa, va comportar un efecte positiu per als que ens agrada observar de prop com ho viuen els protagonistes, en aquest cas uns balladors que, sobretot els juvenils, es troben en un moment màgic d’esplendor física, experiència, passió per la dansa i la competició i il·lusió. A més, aquesta vegada no us heu de perdre el vídeo que corre per les xarxes sota el nom de “L’essencial és invisible als ulls”, realitzat per la Xènia Oliver, dansaire de la colla “Nova Tarragona Dansa”. És un document esplèndid i entendridor alhora sobre això mateix que deia: una visió sintètica però autèntica, filmada a Valls diumenge, sobre com preparen el concurs, com el ballen i com viuen els moments tensos de l’anunci de la classificació i, per tant quan es va saber quina seria la colla campiona.

La visió d’aquest vídeo i, és clar, la vivència directa del concurs, ens permet sentir la intensitat, l’esforç, l’alegria o la decepció d’uns joves vitals i apassionats, com correspon a la seva edat. I no podem evitar imaginar com podrien ser les coses per a aquesta mena de grups si tinguessin més suport, no només econòmic, sinó de reconeixement, que aquest jovent ferm i amb ganes de menjar-se el món no tinguessin la sensació de ser ignorats.

És clar que el fet que qualsevol cosa surti per televisió no és garantia absoluta de res. Diumenge, per exemple, mirant el telenotícies per veure si, per aquelles coses, es feia esment de la final de Valls, sí que hi vaig poder veure cròniques d’algunes activitats esportives molt respectables i mereixedores d’això i molt més, és clar, però que no havien atret ni una quarta part del públic que s’havia desplaçat a la sala Kursaal un matí de vent molt emprenyador.


dimarts, 5 de novembre de 2019

Un bri d'esperança

[Un dos i seguit 1-11-19]

El món de les colles de competició està experimentant -patint, potser seria més precís- una crisi llarga, persistent, que, si no s’hi posa remei, pot acabar d’escombrar aquest tipus d’activitat en poc temps. Al marge de si això a cadascú li pot saber més o menys greu, si finalment acaba passant, seria un fenomen digne d’estudi.

Vull dir que una activitat que fins no fa gaire implicava  milers de persones d’edats molt diverses, organitzades en grups, que assagen i competeixen arreu del país assumint despeses de vestuari i viatges sense gairebé suport i minso reconeixement; que tot això que havia tingut una importància incontestable des del punt de vista cultural, de lleure de símbol del país, que s’hagi esvaït com el fum d’un petard un dia de vent hauria de fer pensar a més d’un.

De totes maneres, no voldria pecar de pessimista, ja que encara no s’ha consumat el desastre. A hores d’ara, possiblement ens trobem en una situació similar a la dels castells als anys 70, és a dir, amb algunes colles encara molt bones, que ofereixen espectacle, i algunes altres que van fent, en molts casos amb força dificultats i magres perspectives de futur.

Els castells van revifar, com moltes altres facetes de la cultura popular i festiva, adquirint prestigi i reconeixement generalitzats. Tot un fenomen que ja hi ha qui ho estudia, per això no cal patir. Si diumenge aneu a Valls, a la final del Campionat de Catalunya de les colles joves, potser encara podreu mantenir un bri d’esperança davant d’una festa ben organitzada, amb força gent jove competint i passant-s’ho bé.

Tinguem present, però, que el miracle casteller no va ser tal, fou el resultat d’un conjunt de factors, com la feina decidida de molta gent i el suport colossalment impúdic d’institucions i mitjans de comunicació. Difícil? Potser sí, però no impossible.

dilluns, 28 d’octubre de 2019

En quin costat estem

[Un dos i seguit, 25-10-19]

Darrerament ens ha tocat viure uns temps estranys –d’interessants, els qualificaria un important historiador-, de manera que, entre altres coses, de sobte sembla que tot s’acceleri i durant uns dies passin un munt de coses especialment transcendents.

A Catalunya, molts han entès que no poden restar aliens a tot això que es mou i s’hi impliquen en major o menor mesura. La qüestió és en quina direcció volem encaminar els nostres esforços, un dilema que tot indica que la majoria té clar com superar-lo, sobretot després de veure les imatges que avui dia són tant fàcils d’obtenir i de divulgar. Un clar avantatge que ens proporcionen els mitjans actuals, a l’abast de tothom, que permeten veure amb claredat en quin costat preferim estar o creiem que hem d’estar.

El sardanisme, tant a nivell individual de bona part dels que senten que en formen part com des del punt de vista de les principals organitzacions, són dels que s’han compromès després de seguir aquell procés mental que deia. I no cal dir quina és la conclusió majoritària.

Efectivament, són molts els sardanistes que hem pogut veure al carrer, organitzant i opinant per les xarxes. Fins i tot, hi ha qui ha patit algun ensurt, amb una estada a comissaria i més d’un cop de porra democràtica. No han faltat els missatges oficials d’indignació de les entitats  i les federacions.

Curiosament, el passat cap de setmana va sorgit un debat més o menys públic entre colles sardanistes respecte els concursos del Campionat de Catalunya previstos per diumenge. El dubte era si s’havien de suspendre com a protesta per la famosa sentència o, en canvi, les competicions s’havien de fer perquè no convé perdre visibilitat del sardanisme i la protesta, de dubtós ressò, comportaria més problemes que resultats pràctics.

Naturalment, no s’havia de fer com si no hagués passat res i, en realitat, com que va acabar fent-se la segona opció, es van portar a terme determinades accions en el concurs que no és moment ara de valorar, ja ho farem. Allò que em sembla més important és que, almenys pel que fa als sardanistes de colla, sabem quina és la posició absolutament predominant i hi ha debat entre ells sobre com cal actuar.

dimecres, 23 d’octubre de 2019

Emprenyats, és clar!

[Un dos i seguit, 18-10-19]

Des del primer moment, des del novembre del 2017, concretament, en aquest programa ens hem solidaritzat amb aquells que han mostrat el seu rebuig al fet que hi hagi presos i exiliats polítics catalans. Ho hem fet, ja ho sabeu, de la mateixa manera que es fa a moltes ballades i altres actes sardanistes: amb la sardana La Santa Espina, d’Enric Morera, que sembla destinada a complir aquesta funció des de la seva estrena l’any 1907.

Aquesta setmana –i, em temo que hauran de ser unes quantes més- també ho farem. Com sempre, procurem mostrar versions diferents, a vegades molt respecte a l’original, però sempre ho fem amb el cor encongit i l’ànim emprenyat. Precisament per l’actual situació, el programa d’aquesta setmana no serà del tot normal. De fet, tota la música estarà dedicada  a aquelles persones que pateixen aquell exili la presó que dèiem, alhora que ens farem ressò d’algunes de les reaccions del sardanisme, les cobles i els esbarts.

Potser algú pot pensar que fem política i ens recordaria que també en aquest sector de la societat a la qual li interessa allò que tractem habitualment hi ha opinions diverses. Evidentment això és cert, però cal tenir clar que no parlem de política  quan rebutgem que hi hagi presos polítics i exiliats, sinó que ho fem des d’una actitud de dignitat, sensibilitat i ètica. I ens neguem a creure que entre els sardanistes, els músics de les cobles o els dansaires d’esbarts, tot i que, suposadament, voten opcions molt diferents, n’hi hagi de poc dignes, sense sensibilitat o mancats d’ètica com per acceptar o justificar aquelles condemnes. Almenys, després de molts anys de conviure-hi, no els hem trobat.

dimarts, 15 d’octubre de 2019

Adéu a Jordi Morant i Clanxet, estudiós, també, de la sardana

[Un dos i seguit, 11-10-19]

Aquesta setmana hem hagut de lamentar el traspàs de l’estudiós de la cultura popular tarragonina Jordi Morant i Clanxet. La seva és una biografia plena de treballs molt diversos, des d’articles de revistes, diaris o programes, fins a llibres impresos o electrònics. Va realitzar una tasca pacient i constant, realitzada en arxius de tota mena, inclòs el propi, prou ben assortit, però també fruit de la coneixença personal de tothom que també respirés tarragonisme. En ocasions, a més, va estar implicat directament en la gestió d’algunes activitats, com ara els Gogistes Tarragonins o el Casal Tarragoní, per posar només dos exemples.

Arran de la seva mort, per tal de no variar l’actual tendència, ningú us haurà esmentat un aspecte que Jordi Morant va apreciar  i hi va treballar molt, tant com investigador com a gestor: les sardanes, a les quals va dedicar un llibre sobre la seva història a Tarragona, premiat en el seu moment i publicat per l’Ajuntament, però també infinitat d’articles. A més, darrerament havia estat treballant en una actualització d’aquella història del sardanisme tarragoní i en una història del Casal Tarragoní, però el seu estat de salut dels últims temps el va impedir completar aquests projectes. Tant de bo algú pugui i vulgui portar a bon port aquesta tasca ben aviat.

Naturalment, allò que sí tothom ha corregut a destacar de l’obra de Jordi Morant és la seva història dels castells, encara que aquesta fou feta amb un esperit ben allunyat de l’actual moda d’enfebrament casteller. De fet, estic convençut que ara no el faria aquell treball, en considerar que ja hi ha una bona colla d’entesos, especialistes i doctors que ho analitzen del dret i del revés. Si ell va dedicar un esforç notable a estudiar el fet casteller va ser, precisament, perquè aleshores estava en hores baixes i no hi havia gaire literatura en aquell àmbit. El mateix interès el va dedicar, per posar un altre exemple, a Dames i Vells, precisament l’any de la seva recuperació i quan encara no havien tingut temps de popularitzar-se.

Jordi Morant era conscient que potser no disposava dels recursos metodològics acadèmics que ara qualsevol estudiant ha de dominar i té a l’abast, però sí que va saber aprofitar l’accés que tenia a fonts primàries, en aquell moment poc valorades i a punt de desaparèixer, així com a documentació amagada en arxius a vegades oblidats i que valia la pena preservar i divulgar, objectius als quals va dedicar els seus esforços.

dimarts, 8 d’octubre de 2019

Veritats incòmodes

[Un dos i seguit, 4-10-19]

El món de les colles sardanistes de competició és un fenomen que algú hauria d’estudiar detingudament abans que sigui massa tard. No em refereixo a l’aspecte històric, que més bé o més malament ja s’ha fet, sinó d’una perspectiva diguem-ne sociològica.
Ja fa més de cent anys que funciona allò que algú, molt més recentment, ha proposat anomenar sardana esportiva, perquè, entre altres coses, a més de la necessària disciplina d’assajos i exercicis de preparació física, comporta una mena de «lliga», amb normes, jurats i classificacions. Però és evident que les colles han estat molt més que això, complint moltíssimes funcions: de grups d’esplai, centre excursionista, organitzadors d’activitats sardanistes i d’altres que no tant... i un llarg etcètera que podem trobar més o menys concentrat en cada grup.
Si ens limitem al cas de Tarragona, aquell estudi necessari que deia podria fer descobrir a més d’un que les colles o gent que hi ha estat vinculada són al darrera (o al davant, segons es miri) de moltes iniciatives ciutadanes que superen la sardana: la majoria d’elements del seguici de Santa Tecla, colles castelleres, esbarts o Dames i Vells, això sense sortir de l’àmbit tradicional i festiu. Una anàlisis més acurada trauria a la llum, entre altres coses, històries de gent molt compromesa socialment i políticament en temps complicats per al país (i ara no parlo, només, del moment actual) o les colles que gestionaven actuacions de grans cantautors o de grups de teatre com Els Joglars.
En determinats moments, i d’això no en fa pas gaire, el volum de gent que movien les colles arreu de Catalunya era dels més potents del ric teixit associatiu que caracteritza el país. Darrerament, però, hi ha símptomes clars de decadència i no em refereixo, necessàriament, al nombre de colles, que sempre ha estat oscil·lant, sinó a la minva de la força en aspectes significatius com les colles més joves (la pedrera de les grans!) o d’organitzacions com l’Obra Sardanista Violetes del Bosc, que la setmana passada va plegar amb un homenatge al seu fundador, Sebastià Alba. Una potència, doncs, la de les colles, que s’està esvaint davant la indiferència o la ignorància de les institucions i de bona part del sardanisme.
Però allò que em sembla més preocupant és que iniciatives com el blog de l’amic Manel Andreu -«Sardana no resolta»-, on expressa moltes veritats incòmodes i, per tant, susceptibles de polèmica, no generin debat ni un gran nombre de respostes. Perquè les coses que comenta ningú no les ha plantejat abans públicament? Perquè no li discuteixen les opinions, li donen la raó o l’engeguen a fer punyetes?
El mal no és estar malalt, és no voler-ho reconèixer i restar indiferents i passius.