dijous, 21 de febrer de 2019

Revenja

[Un dos i seguit, 15-2-19]

Aquests dies, un bon grup de polítics i activistes socials catalans estan sent jutjats com a revenja per la impressionant mobilització popular que va culminar el dia 1 d’octubre del 2017. Allò que algú vol amagar és que tot plegat no és altra cosa que el fruit de la consciència i el compromís de bona part dels ciutadans de Catalunya i que els polítics (alguns, almenys) s’han limitat a respondre a aquest neguit popular.

Aquesta demanda cadascú l’ha expressat (o no) a la seva manera, però és lògic que s’hagi pogut apreciar més en determinats sectors, com ara el de la cultura popular, més conscienciat i culturalitzat de mena. Pel que fa al cas concret del sardanisme, sempre ha estat present en actes i manifestacions reivindicatius i, damunt, arran de l’existència de presos i exiliats polítics, el seu compromís ha estat molt més evident, fins i tot a nivell de la Confederació i de no poques entitats. Són activitats potser testimonials, però fruit de la idea que el silenci, a vegades, pot voler dir complicitat amb determinades agressions. Per això, a la majoria d’actes –des de ballades a concursos, passant per concerts i aplecs- s’interpreta La Santa Espina com a acte de queixa; s’ha anat a prop de les presons  per aportar escalf i ànims; s’han emès comunicats; s’han fet ballades i concerts reivindicatius i fins i tot s’ha anar a Brussel·les visitant el president Puigdemont i els altres consellers exiliats.

A nivell individual, pel que fa a noms coneguts és on hi pot haver hagut més por de represàlies, però no han mancat exemples ben ferms, com el músic Marcel Casellas, experimentat en velles batalles d’aquesta mena, qui ha impregnat el seu darrer disc –“Si són flors, floriran”- amb referències inequívoques. Quelcom semblant al tenora Jordi Molina, l’últim treball del qual porta un títol prou evident: “Retrat en groc”. Tampoc falta la cobla 1 d’octubre o la colla sardanista 9 de novembre.

No es tracta, ara, de fer una relació completa d’aportacions o de col·lectius implicats, però algú algun dia ho hauria de fer i parlar, entre moltes altres iniciatives, de la Cobla per la Independència o de les intervencions de dansaires a la Diada. Un panorama que , evidentment, no es limita a les sardanes i que, en conjunt, fa entendre que la solució, com ha dit algú, no és posar la gent a la presó.

dijous, 14 de febrer de 2019

La sardana internacional

[Un dos i seguit, 8-2-19]

Des del primer moment que va quedar definida la sardana més o menys tal i com la coneixem ara, és a dir, des de mitjans del segle XIX, sempre hi ha hagut qui s’ha preocupat per redactar i publicar mètodes per aprendre a ballar-la i repartir-la correctament. Amb l’expansió geogràfica de la dansa, aquest tipus de manuals, més o menys extensos i amb característiques formals molt diverses, des d’un simple full mecanografiat fins a llibres amb tots els ets i uts, les novetats es van incrementar.

A finals del segle XIX, concretament l’any 1895, el tarragoní Josep Aleu i Massanet, juntament amb Jordi Monsalvatje, van donar a conèixer el llibre “La sardana. Su historia, importancia y exposición de las reglas que deben conocerse para bailarla según los sistemas ampurdanés y selvatà”, escrit en castellà, cosa que justificaven perquè la seva aspiració era ajudar a que aquella expansió superés els límits de la llengua. És evident que això no va passar i la sardana no va ser un ball de moda com tants d’altres l’època, com el vals, el xotís, etc. i més aviat va adquirir, amb el temps, unes connotacions identitàries que el catalanisme va explotar. Això sí, en l’aspecte musical sí que la sardana va formar part del repertori de les bandes de música d’arreu de l’Estat i avui dia encara La Santa Espina en forma de marxa de Setmana Santa és interpretada sovint a Andalusia.

On sí que la dansa de la sardana va experimentar certa internacionalització fou en els molts casals catalans escampats pel món, especialment a Amèrica. Als anys 40 i 50 es feien ballades públiques a València i fins dates molt més recents a Mallorca, en els dos casos amb cobla pròpia durant un temps. Més continuïtat hi ha hagut a Madrid, on són habituals les ballades al parc del Retiro i per les festes del Cercle Català s’acostuma a comptar amb cobla en viu. I no oblidem el cas singular d’Amsterdam, amb una cobla de músics holandesos que, a vegades, fa ballar a catalans que hi viuen, però que treballa, sobretot, les possibilitats musicals del conjunt i les divulga arreu d’Europa.

La setmana passada ens arribava la notícia que el nucli de catalans de Mallorca vol fer reviure l’activitat sardanista a les illes. Tant de bo que ho aconsegueixin i estaria bé que els engrescats no fossin, només, els originaris del Principat.


dijous, 7 de febrer de 2019

Començant amb molt bon peu

[Un dos i seguit, 1-2-19]

L’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa ja ha encetat el programa d’actes de celebració del 40è aniversari de l’entitat. Ho va fer diumenge passat, a la tarda, amb una aposta realment arriscada: un espectacle complex, perquè va incloure teatre, dansa, música en directe i, en alguns moments, peces cantades. Haurà estat la primera vegada que aquesta associació organitzava una cosa així i, per tant, faltava experiència, vet aquí bona part del risc que dèiem.

A l’hora de la veritat, veure el teatre Tarragona ple fins a la bandera significava, d’entrada, tot un èxit, quelcom meritori tenint en compte quin és el panorama. Això, però, també afegia una dosi de respecte davant tanta gent encuriosida per veure què era allò que se’ls oferiria. Des d’aquesta perspectiva, la dels espectadors, planava  el temor que es tractés d’una mena de festival de fi de curs escolar, és a dir, una representació amb molta il·lusió i voluntat a l’escenari, però més aviat susceptible de satisfer només el reduït col·lectiu dels pares i els avis de les criatures.

La part més allunyada d’això, tal i com era de preveure, fou la musical. La cobla Reus Jove, bregada en molts reptes prou importants, reforçada amb músics solvents i amb uns bons arranjaments, va convèncer i va aconseguir que totes les versions de música de cinema resultessin ben atractives se’ns fessin curtes. Només per això ja va valer la pena dedicar-hi la tarda de diumenge.

La part teatral i de dansa, tot i la joventut dels grups i dels seus components, van assumir el complicat repte de lligar uns temes musicals molt diversos. Tot i això, el públic va entendre aviat què havia anat a veure i era evident que tant La Missiva com BSO Dance no pretenien enganyar ningú ni van estirar més el braç que la màniga. La seva va ser una aposta senzilla i honesta, però també molt treballada i prou digna, amb moments, fins i tot, brillants pel que fa als ballarins. A remarcar, també, la breu però magnífica intervenció de la cantant Anna d’Ivori en el tram final de la vetllada.

No sé si aquest espectacle tindrà més recorregut, és a dir, si tindrem més oportunitats de veure’l. Costa molt que viatgin aquelles propostes que no sorgeixen de segons on i imagino que moure tanta gent, entre músics, actors, dansaires i equip tècnic, és complicat i car, però, com a mínim, podem dir que aquest 40 aniversari de la Tarragona Dansa ha començat amb molt bon peu.

dimecres, 30 de gener de 2019

Treballant pel reconeixement internacional

[Un dos i seguit, 25-1-19]

La setmana passada comentàvem la notícia que la Confederació Sardanista havia lliurat formalment al govern d’Andorra la proposta perquè la sardana sigui declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. La decisió final correspon a la UNESCO, però cal que, prèviament, ho demani algun estat membre. Com sigui que la sardana es balla no només al Principat, sinó també a Andorra i a la Catalunya Nord, els promotors han volgut assegurar al màxim l’aposta procurant que siguin els estats respectius els que, efectivament, ho avalin.

Ara, doncs, ha estat el moment d’oficialitzar la demanda al govern d’Andorra. No sabem com estarà la cosa respecta a l’Estat espanyol, però ja fa uns mesos hi havia notícies contradictòries. En ocasions es deia que es rebutjava la proposta al Congreso, mentre en altres moments semblava que era el govern, aleshores del Partit Popular, qui es volia fer seva la idea.

En tot cas, al marge d’aquesta politiqueria, sembla que no es tracta, només, de fer una mena d’instància a la UNESCO demanant-ho, sinó que cal realitzar tot un seguit de tràmits complicats i costosos econòmicament parlant. També es tracta, asseguren, de mostrar quotidianament la vitalitat d’allò que es demana que rebi aquest reconeixement, en aquest cas la sardana. Vet aquí el recull de mostres de suport de famosos, de l’adhesió d’ajuntaments o les activitats per recaptar diners per a la causa. Costa de creure que elements que ja gaudeixen d’aquesta qualificació hagin hagut de seguir, en el seu moment, tot aquest itinerari d’actes i gestions. Penso, per exemple, en manifestacions totalment respectables i segurament mereixedores de la declaració com el Tribunal de les Aigües de València, que no deixa de ser un fet local.

En tot cas, per a la sardana ja fa temps que s’hi treballa i fins i tot s’ha contractat una empresa especialitzada en aquest tipus de gestions. Esperem que determinades maneres d’entendre  això de fer política no ho esguerrin.

dijous, 24 de gener de 2019

"Llums, música... acció!"

[Un dos i seguit, 18-1-19]

Que l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa hagi decidit encetar la programació d’activitats per commemorar el seu 40 aniversari amb un gran espectacle on no hi ha sardanes, però sí teatre, dansa i música de pel·lícules, no ha d’estranyar ningú. En realitat, no són poques les iniciatives no sardanistes organitzades per entitats d’aquest caire, tant des d’un punt de vista històric com actual. Uns bons exemples, sense moure’ns de Tarragona i mirant ara molt enrere en el temps, serien els concerts que va promoure, en el seu moment, el Casal Tarragoní amb l’Orfeó Català o l’Escolania de Montserrat, a banda de l’orquestra de cambra que durant uns anys va apadrinar. Més tard, serien colles sardanistes les que van organitzar recitals de cançó, com la Joventut Tarragonina amb Pi de la Serra, entre altres, o actuacions dels Joglars a la ciutat.

Però és a nivell individual on trobaríem gent que, simultàniament o en etapes diferents, a més de ser actius sardanistes, han esdevingut actors, músics o promotors de les iniciatives més diverses. Van ser molts sardanistes, posem per cas, que van ser elements importants en la creació revitalització de colles castelleres i de molts dels elements festius tarragonins, començant per Dames i Vells i acabant amb el Retaule de Santa Tecla.

Tornant al moment actual, en el cas de l’espectacle del proper dia 27, des d’aquesta perspectiva en la que ens hem situat, s’hi apleguen tots aquests elements. Sorgeix d’una entitat sardanista i implica a diferents neguits individuals que conflueixen en una proposta agosarada que conté teatre, música i dansa. Una música, val a dir, que serà en el més rigorós directe, interpretada per una cobla excel·lent –la Reus Jove-, convenientment augmentada –enriquida, podríem dir també- amb diversos instruments que contribueixen a que esdevingui una autèntica big band a la catalana.

La cosa, doncs, promet i representa una molt interessant aportació tarragonina a les diverses propostes que darrerament exploren tota mena de possibilitats amb aquest singular conjunt instrumental que és la cobla.

dijous, 17 de gener de 2019

Primers adeus de l'any

[Un dos i seguit, 11-1-19]

El nou any ens ha de portar esdeveniments importants per al sardanisme. En el cas de Tarragona, bona part dels previstos ja els avançàvem a la última emissió del 2018 quan parlàvem de les celebracions del 40è aniversari de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa. Però també hi ha notícies tristes, com el traspàs del músic Joan Guinjoan, que tan sols va escriure una obra per a cobla, però que confirma allò que moltes vegades hem assenyalat: que la majoria de grans noms de la música catalana, poc o molt, han parat atenció en aquest tipus de música.

Aquesta setmana també ens ha deixat Josep Maria Ferré, un personatge singular i irrepetible. Això ho dic perquè va ser una persona especialment activa en molts àmbits, entre els quals diversos aspectes de la cultura tarragonina: Setmana Santa, Cavalcada de Reis, sardanes (sense haver-ne ballat mai cap, segons deia ell mateix), castells (sense haver-ne fet mai cap, segurament)... Diversos terrenys en els quals va aportar, sobretot, una gestió fonamentada en el seu caràcter dinàmic, els seus contactes i el seu encert en saber a quina porta trucar o quina gestió fer en cada cas.

Allò més remarcable, crec jo, és que ho va realitzar, sobretot, en uns anys especialment complicats, quan les institucions o no tenien gaires mitjans o ganes d’ajudar les entitats culturals, i quan, a més, la societat tarragonina tampoc estava en condicions de promoure gaires alegries festives; quan la Setmana Santa estava en hores baixes o no era moda fer o parlar de castells, etc. En el camp sardanista, sempre va estar vinculat amb el món de les colles de competició, bàsicament de la mà de la seva esposa Conxita. Durant un temps, va presidir el Casal Tarragoní.

Avui dia, tot és molt diferent. No sé si també faria aquella feina que, en bona part, era discreta, vull dir sense fer-se veure gaire però efectiva. Potser sí, perquè era un home de recursos i aquest tipus d’activitat era la seva manera de ser. En tot cas, segur que ha estat una peça clau de la Tarragona de les últimes dècades.

diumenge, 23 de desembre de 2018

40 anys de Tarragona Dansa

[Un dos i seguit, 21-12-18]

Tradicionalment, durant un parell de setmanes coincidint amb les festes de Nadal, aquest programa que ara comença fa vacances; és a dir, que el d’avui és l’últim d’aquest 2018. No és moment, ara, de fer cap balanç ni cap resum, però sí que no ens podem estar de mirar com ha anat tot plegat.

D’entrada, una cosa és certa: en cap moment, en aquest espai setmanal hem tingut problemes per omplir-lo, és a dir, mai ens ha faltat material informatiu, qüestions per comentar ni músiques per posar i que mai hagin sonat abans. I això és prou simptomàtic, per bé i per mal, perquè entre aquests continguts hi ha hagut de tot: notícies positives –a vegades, fins i tot autènticament engrescadores-, d’altres que constaten continuïtat i, malauradament, també situacions que ens han fet emprenyar, que desmoralitzen o, directament, que ens han ferit allí on feia més mal.

Els que ens seguiu habitualment ja sabreu que els que preparem el programa, sense obviar res, preferim posar al davant dels nostres records allò positiu i sempre diem que, al capdavall, aquella varietat temàtica és una mostra de que, malgrat tot, la sardana, la música per a cobla i la dansa catalana són ben vius. I és amb aquesta filosofia que acomiadarem la temporada, amb molt bon gust de boca, parlant del munt de coses realment interessants que l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa prepara per al proper 2019 amb motiu del seu 40è aniversari.

Sortosament, tindrem tema per a molt programes més i no serà l’únic que podrem comentar ben sovint. De moment, avui en farem un primer tast general, alhora que us desitjarem bones festes i que la propera entrada d’any us sigui, en tot, igual de suggestiva.