dimecres, 21 de juny de 2017

Una mirada... diferent

[Un dos i seguit, 16-6-17]

Diumenge és el Dia Universal de la Sardana, una festa instituïda als anys 60 per l’Obra del Ballet Popular i assumida, recentment, per la Confederació Sardanista. En principi, l’objectiu de la jornada és contribuir al foment de la vesant de germanor d’aquesta dansa, tot procurant que es facin sardanes, d’una manera o altra, al màxim de llocs possible on hi hagi catalans. Per acabar d’arrodonir-ho, cada any es proposa una sardana determinada perquè sigui ballada a tots aquests llocs.

Més d’un ha mostrat la seva preocupació perquè sembla que la incidència d’aquesta diada no és tant important com se suposa que caldria, és a dir, que s’haurien de fer més actes sardanistes organitzats expressament pensant en la celebració del Dia Universal. La veritat és que potser això no és tant greu si pensem que ens trobem en un moment de l’any amb molts aplecs, concursos i ballades, de manera que ara, quan tot convida a anar a la platja o a viatjar, organitzar actes més enllà dels ja arrelats o vinculats a una festa major o similar, és arriscat. D’altra banda, no podem comparar aquesta “Dia” amb altres que, ens agradi o no, tenen un component comercial bàsic, essencial, com ara el dels enamorats , el de la mare o similars, amb una feina de promoció que ja s’encarreguen de fer efectiva els comerciants interessats. A Tarragona, per cert, és dels llocs on sí que hi ha una ballada específica per a la diada i funciona prou bé.

Pel que fa la sardana unitària d’enguany, Una mirada, de Pep Ventura, és curiosa la petita polèmica que l’ha envoltat aquests dies. La tria s’ha fet amb motiu de la commemoració del 200 aniversari del naixement d’aquests músic tant important per a la història de la sardana. Hi ha qui creu que s’havia d’interpretar la sardana original, tal i com la va escriure Pep Ventura, mentre que altres prefereixen la nova instrumentació que n’ha fet el mestre Lluís Albert i que és la que proposa la Confederació Sardanista. Bàsicament, allò que ha fet és canviar el tractament rítmic, propi dels balls vuitcentistes i que era força habitual en aquella època. Aquest és un vell tema de debat en tots els estils musicals i també, doncs, en la sardana.

En tot cas, allò important és que, organitzades expressament o no, hi haurà moltes oportunitats de ballar sardanes aquest diumenge, fins i tot a fora de Catalunya. Segurament, s’hi ballarà la sardana de Pep Ventura i s’hi llegirà el missatge que ha escrit el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, en un altre element que vol ser unitari allí on s’hi facin sardanes.

divendres, 16 de juny de 2017

Constantí ha tornat a tenir concurs de colles

[Un dos i seguit, 9-6-17]

Diumenge passat, Constantí va recuperar el seu concurs de colles sardanistes després d’uns quants anys d’absència en el calendari d’aquest tipus d’actes. La veritat és que aquesta població del Tarragonès manté una activitat sardanista constant, que naturalment sempre es pot millorar i incrementar, però ja ens agradaria que moltes viles semblants fessin sardanes no només per les festes majors, sinó també per ocasions diverses com Sant Jordi o la Diada Nacional, així com un bon aplec amb dues cobles.

Ara, doncs, tornen a tenir concurs i cal esperar que l’èxit de l’altre dia els engresqui a seguir en els propers anys. El d’enguany era un concurs del territorial de Tarragona i, per tant, no comportava l’emoció dels del Campionat de Catalunya, però la festa va resultar prou atractiva per engrescar algunes d’aquelles colles que no es veuen amb cor d’anar als concursos grossos però que estan formades per gent que , abans que res, volen passar-s’ho bé ballant, cosa que, al capdavall, és el més important i constitueix l’essència de la sardana.

Per la seva part, les colles diguem-ne més competitives de la demarcació van aprofitar per donar l’alternativa a nous dansaires o experimentar en categories noves per a ells. I, sobretot, van ballar una anella immensa de nens i nenes de la colla Floquets, de Constantí, que, d’aquesta manera, feien la seva primera actuació en un concurs i, alhora, aconseguien que el poble tornés a tenir colla pròpia.

Tot plegat va fer que el concurs oferís una magnífica combinació de veterania, joventut engrescada i un futur engrescador amb els més petits. Paradoxalment, en aquest concursles classificacions potser no van ser allò més important, sinó veure que el món de les colles es pot viure de maneres molt diferents, que cadascuna realitza un paper determinat i necessari i que, malgrat les dificultats evidents, a les comarques tarragonines segueix essent un fet ben viu.

dijous, 8 de juny de 2017

Estudiar els instruments de la cobla a Tarragona?

[Un dos i seguit, 2-6-17]

La sardana, com a dansa que és, va acompanyada per una música característica. Això, evidentment, passa en tot tipus de ball, encara que en la sardana, més que en molts altres, és important la música en viu. No és que no hi hagi ballades amb música enregistrada, però acostumen a ser en una proporció molt minsa i, la veritat, donen la fatal impressió de cosa artificial i forçada.

Això, la música en viu, que és un valor i un mèrit indubtables, comporten uns costos importants. Les cobles són, al capdavall, autèntiques orquestrines professionals o professionalitzades, gairebé totes. Constitueixen un actiu cultural de primer ordre, encara que sembla que no tothom té del tot clara aquesta rellevància, però que és viu i generador, també, d’iniciatives innovadores, tal i com des d’aquí hem procurat destacar moltes vegades.

Els que tenen certa edat ja saben que aquest panorama va perillar força els anys 60 i 70, sobretot, per la manca de relleu a les plantilles de les cobles. Com també és evident que, posteriorment, tot va canviar com un mitjó, gràcies a diverses iniciatives locals per crear cobles joves, així com per l’evolució en positiu del món formatiu musical del país. Actualment, no és que tot siguin flors i violes per a les cobles, però el cert és que el nivell general resultaria impensable fa uns anys, que es programen  i es creen obres d’alta qualitat i complexitat, que la mitjana d’edat és realment baixa i que els relleus són infinitament més fàcils que en aquells anys esmentats abans.

A les comarques tarragonines els canvis a millor també s’han produït, però sembla que hi ha una mancança important en l’aspecte formatiu dels nous músics. És possible iniciar-se  en els instruments propis de la cobla a l’Escola Municipal de Música de Tarragona, però aquells joves músics que volen seguir avançant a nivell professional ho han de fer fora, a Vilanova com a opció més propera. És el cas dels nois que, recordem-ho, varem poder veure i escoltar a l’aplec Ciutat de Tarragona fa poques setmanes.

Sembla que aquesta preocupació per la manca de possibilitats de completar els estudis de tenora, flabiol o tible a la demarcació es va plantejar en el recent debat sobre el sardanisme a Reus i es va proposar fer gestions per tal que el Conservatori  de Tarragona inclogui aquests estudis. Fins i tot es va parlar de recollir firmes per donar la màxima força a aquesta sol·licitud. La veritat és que això ja es va intentar fa anys, en plena època fosca per a les cobles i podia haver estat una iniciativa pionera, però es va frustrar per l’oposició de part del professorat d’aleshores al Conservatori. Els anys han passat (molts, per cert) i la gent també passa, per això potser no s’hauria de perdre l’esperança que actualment sí que arribés a quallar un projecte seriós, semblant, com a mínim, als que ja existeixen a d’altres parts del país.

dijous, 1 de juny de 2017

Amb so de cobla

[Un dos i seguit, 26-5-17]

A la gala final del concurs La Sardana de l’Any celebrada ara fa quinze dies a Olesa de Montserrat  -una de les més reeixides que es recorden-, a l’hora dels parlaments d’autoritats i organitzadors, aquests van aprofitar per fer alguns anuncis interessants. Es va avançar, per exemple, que la propera final serà a Alcanar, una part del país on encara no hi ha viatjat mai; es va fer saber que el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, farà un missatge al sardanisme amb motiu del Dia Universal de la Sardana; i també es va fer un primer anunci de la propera celebració del Primer Festival dedicat només al so de la cobla que se celebrarà a Palamós i s'anomenarà “Amb so de cobla”.

Aquesta és una iniciativa important per diversos motius, segons les dades donades a conèixer ahir dijous en una roda de premsa. Ho és perquè s’ha apostat per un esdeveniment amb tots els ets i uts: pressupost, organització professionalitzada, comissaris entesos en la matèria i de mentalitat oberta, i suport per part de les institucions. També cal remarcar que la programació, sense oblidar la sardana i la música per a cobla en format diguem-ne estàndard, vol ser una bona mostra de l’actual vitalitat del sector, amb molts músics de qualitat i cobles joves i ganes de provar-ho tot amb complicitat amb gent d’altres gèneres.

Algú podria trobar a faltar els pioners d’aquest mestissatge musical, com ara els que van fer reviure recentment aquell grup que es va anomenar Mauné i els seus Dinàmics, en el més pur estil dels 60; la potència de la Dharma i la cobla Mediterrània (els de la nostra sintonia principal, per cert); el fenomen Sardanova amb Santi Arisa; l’home de les mil idees sempre sorprenents i plenament actual que és Marcel Casellas, entre altres. Però potser cal entendre que no hem de menjar-ho tot el primer dia i que ja hi haurà temps per anar acollint projectes nostàlgics en alguns casos o ja consolidats en altres. Ara, de moment, sembla que s’ha optat per allò més nou, com els Biflats, Roger Mas o Jordi Molina, i, fins i tot, per produir coses pròpies, com el primer treball amb cobla de Cris Juanico.

En tot cas, un festival engrescador i que hauria de deixar sense arguments aquells que encara veuen la cobla com una cosa resclosida i sense futur. La major part de la programació ja està mínimament rodada i amb èxit en determinats cercles, però presentada conjuntament, cal esperar que es potenciï molt més i, potser, arribi a un públic més ampli, fins i tot aquell que fins ara s’ha mostrat impermeable a la cobla.

dijous, 25 de maig de 2017

Resultats enriquidors

[Un dos i seguit, 19-5-2017]

No sé si s’és prou conscient en el món de la sardana i de la cobla –més enllà, encara menys, suposo- del privilegi i el luxe que suposa que grans músics, ja siguin autors, intèrprets o les dues coses alhora, hagin fet aportacions importants a aquest gènere. Noms com Pau Casals, Robert Gerhard, Eduard Toldrà, Xavier Montsalvatge i, de fet, gairebé tots els noms destacats que ha donat el país, han escrit, poc o molt, per a cobla. Són instrumentistes virtuosos, ferms directors o compositors inspirats que han passat a la història de la música universal, fet que no ha impedit que fessin importantíssimes aportacions al repertori per a cobla.

Aquests dies, dues notícies ens recorden que entre els músics actuals encara segueix ben viva aquesta dinàmica. Per un costat, el destacat director d’orquestra Antoni Ros Marbà ha estat el guanyador del Premi de la Crítica, l’àmbit diguem-ne tècnic del concurs La Sardana de l’Any. És un goig veure com un professional molt ben valorat als millors auditoris del món segueix escrivint per a cobla.

En un sentit diferent, un altre músic també reconegut internacionalment, el flautista Bernat Castillejo, que va començar la seva activitat musical com a flabiolaire de cobla en formacions com la Jovenívola de Sabadell i la Mediterrània i després ha seguit desenvolupant una destacada carrera com a concertista de flauta travessera, ara ha estat guardonat amb el premi Agustí Borgunyó 2017 per a persones o entitats que han destacat per la seva tasca en favor de la música per a cobla.

Dic que és un cas diferent, perquè Castillejo va començar a la cobla i després va accedir al món de la gran música, la música clàssica, on ha triomfat. Això no l’ha apartat, però, de la cobla. Potser sí com a membre fix d’una plantilla, però no com a col·laborador esporàdic de diverses formacions i, sobretot, com a director titular de cobles de primer nivell com la Sabadell o la Mediterrània. També cal remarcar la seva habilitat com arranjador de músiques molt diverses per a cobla. Un cas rellevant però no únic de músic per a cobla que, posteriorment, ha excel·lit en altres àmbits musicals. Quan, en aquesta situació, no s’han desvinculat del tot amb la cobla, els resultats només podien ser enriquidors. 

dimecres, 17 de maig de 2017

Aparador de sardanes noves

[Un dos i seguit, 12-5-17]

Des d’una perspectiva externa del món de la cobla i, segurament, des de la de molts dels que s’hi mouen habitualment, no se sospita la gran quantitat de sardanes noves que s’estrenen cada any, al voltant de dues-centes. Naturalment, entre aquestes n’hi ha de tota mena, com a tot arreu: des de moltes realment dolentes fins a composicions genials. Entre aquests extrems, a més, hi ha diversitat d’estils, desmentint així aquella visió superficial d’alguns que diuen que “totes els sonen igual”.

El problema d’aquesta quantitat de producció és que, fins i tot encara que no comptéssim les “oblidables”, costa donar-les a conèixer, que accedeixin als repertoris de les cobles més enllà del dia de l’estrena, i això quan s’arriben a estrenar. En el seu moment, l’activista i periodista Jordi Puerto va crear el concurs La Sardana de l’Any amb la intenció, precisament, de divulgar les sardanes noves, més enllà de si tot aquest muntatge culmina, cada any, amb premis i guardons. En bona part, ho va aconseguir, per això la Confederació Sardanista el va recuperar anys després que els trasbalsos del panorama radiofònic dels anys 80 el fessin desaparèixer.

La Sardana de l’Any no ha estat, tant abans com ara, exempta de polèmica. Alguns l’havien qualificat, despectivament, de ‘show’, per les seves semblances, segons com, amb determinats aspectes del festival d’Eurovisió –que, casualment, enguany coincideix en el dia, encara que no en l’hora-, mentre altres lamenten que el sistema de votacions permeti que sardanes notables quedin arraconades per altres de més, diguem-ne, ordinàries. Tot això és molt relatiu, però no hem d’oblidar que, abans que res, tal i com hem dit abans, es tracta de divulgar sardanes noves; però també cal entendre que és un premi de popularitat, encara que un jurat fa una tria prèvia per tal de garantir uns mínims; i, finalment, que a la festa final també es lliura un premi atenent a la qualitat i segons el criteri d’un jurat. Igualment, es preveu un Premi Joventut, on, a més d’atorgar-lo a un compositor jove, es tenen en compte criteris de qualitat evidents.

El cas és que de la final d’Olesa de dissabte en sortiran unes obres guanyadores, certament, però també n’hi ha moltes més que, com a mínim, han estat emeses per un grapat d’emissores d’arreu del país i internet els ha obert les portes de tot el món, cosa que d’altra manera hauria estat molt més difícil.

dijous, 11 de maig de 2017

Músics d'ara i del futur

[Un dos i seguit, 5-5-17]

Un aspecte que molts tarragonins ignoren –i, segurament, bona part dels que es reconeixen com a sardanistes- és que a la ciutat de Tarragona és possible estudiar els instruments propis de la cobla: flabiol, tible i tenora. Es tracta de part de l’oferta de l’Escola Municipal de Música, la qual ja fa anys que disposa de la seva àrea dedicada a la música popular i tradicional. Segurament, és més conegut que hi ha sorgit molts i bons grallers, per exemple, però el cert és que també compta amb bons professors d’altres instruments, com ara l’Elisenda Vilarúbias i Maria Antònia Pujol, excel·lents tenores, o el Sergi González, reconegut flabiolaire.

Una bona manera de divulgar aquesta opció que tenen els nostres joves músics és la que hi haurà, un any més, a l’aplec Ciutatd e Tarragona de diumenge, on hi actuarà una bona representació, tant sota el nom de La Cobleta, com comptant amb la col·laboració de la cobla Cossetània.

Fa bastants anys, sembla que hi va haver un intent d’integrar l’ensenyament d’aquests instruments al Conservatori, però sembla que les reticències de part del professorat d’aleshores ho va frustrar. Per sort, a hores d’ara la mentalitat de molts músics ha canviat notablement i no només s’han superat certs prejudicis, sinó que és força habitual que practiquin amb tota naturalitat en diversos i ben diferents tipus de música. D’alguna manera, ja ho havien fet sempre les cobles-orquestres, que en un sol dia poden fer des d’un cercavila al ball, passant per l’ofici religiós, les sardanes o el concert, canviant no només d’estil sinó d’instrumental segons convingui. Actualment, a nivell individual, un músic pot, perfectament, fer música clàssica, jazz, rock, tradicional o la combinació de tot plegat. I el millor de tot és que, en molts casos, ho fan amb moltíssima qualitat.

Diumenge, doncs, tenim una bona oportunitat de donar suport a aquests joves que comencen i que tindran la seva oportunitat de mostrar-se al públic a l’aplec Ciutat de Tarragona, al Parc del Francolí.