dimarts, 14 de juliol de 2020

De concert!

[Un dos i seguit]

Temps estranys els que estem vivint tots plegats! Ens trobem en situacions o veiem coses que mai de la vida hauríem dit que es farien realitat, i fins i tot ens haurien semblat més pròpies d’una pel·lícula de ciència ficció o fruit de la imaginació desbordada d’algun guionista pocasolta. Qui ens hauria de dir, entre altres coses, que no es podrien ballar sardanes, no pas per la febrada d’algun dictador embogit sinó per raons sanitàries.

Bé, fa un parell de programes vam recordar que, a finals del segle XIX, no es van poder celebrar les festes de Santa Tecla durant dos anys consecutius per culpa d’una epidèmia de còlera, però no em negareu que si alguna vegada heu llegit sobre pandèmies sempre ho heu vist com una cosa llunyana, fets que aquí, al centre del món, ens quedaven massa llunyanes, pròpies de països subdesenvolupats.

Ara, en poc temps, hem experimentat una situació nova que, almenys als més desperts, els haurà fet pensar sobre tot plegat. Un trasbals tant important que representa un repte per al conjunt de la humanitat, per tal de veure què podem recuperar i què podem fer per emprendre de nou el camí amb una nova empenta.

I una cosa que segurament també hauria sorprès els nostres avantpassats sardanistes, és que, en un moment donat, el gruix de les activitats han passat a ser concerts de cobla més que qualsevol altra cosa. La nostra agenda d’avui és realment espectacular i increïble. Mai s’havien fet tants concerts de cobla alhora, encara que ja sabem que, en bona part, són ballades per escoltar, és a dir, amb el repertori més pensat per a saltar que per a parar atenció en els músics des d’un seient.

De totes maneres, potser valdria la pensa d’aprofitar la part positiva de l’actual situació i procurar aportar l’oportunitat de gaudir –i, per a molts, descobrir- les possibilitats concertístiques de les cobles. El cert és que en alguns casos això ja es fa, mentre en altres no s’és gaire conscient dels repertoris que es poden confeccionar. Potser les possibilitats econòmiques no ho afavoreixen.

Ja sabem que el que ha regnat aquests dies és la improvisació i la prudència abans de fer qualsevol pas, però és ben cert que sense necessitat de comptar amb una bona sala de concerts ni un públic especialment melòman, és factible preparar programes de qualitat, atractius per a tots els públics i variats, aptes per gaudir-ne a l’aire lliure, sovint en el mateix lloc on s’hauria fet una ballada o un aplec. La nostra recomanació seria que els promotors es deixessin aconsellar per la gent que hi entén de qualitat i de públic: els mateixos intèrprets de les cobles, per exemple.

dimarts, 7 de juliol de 2020

Temps de riscos

[Un dos i seguit, 3-7-20]

Aquests dies s’estan celebrant o són a punt de fer-ho, les primeres activitats sardanistes públiques, físiques, després de l’aturada general a causa del confinament. Generalment, almenys de les que ens han arribat referències, es realitzen tenint en compte mil i una mesures de protecció i de prevenció, tot i que, generalment, es tracta de concerts. Amb tot, ja es parla dels primers aplecs per a ballar i, alhora, s’anuncien tots els condicionants als quals s’han de sotmetre els organitzadors, els actuants i els assistents com a públic.

Són unes mesures molt estrictes, alguna de les quals després comentarem, que formen part d’un detallat document elaborat per la Confederació Sardanista i que aquesta ha plantejat al Procicat, el Pla territorial de protecció civil de Catalunya i que a hores d’ara encara no ha estat aprovat per aquest ens. La seva lectura m’ha semblat molt interessant, ja que s’hi veuen unes instruccions molt assenyades que, sens dubte, han estat treballades amb molt deteniment per persones coneixedores d’allò que es porten entre mans i que, a l’hora, demostren tenir una visió valenta i prudent al mateix temps, davant de l’actual panorama.

No sé si algú pot trobar excessiu que abans d’accedir a un aplec, per exemple, calgui una inscripció prèvia, que s’hagin de facilitar les dades personals o que es limiti el nombre de balladors a cada rotllana i la quantitat d’aquestes que es puguin formar. Em sembla que després del que hem vist o viscut aquests últims mesos això es pot comprendre perfectament, com també semblen lògiques moltes suspensions fins i tot de cara els propers mesos. Sí que es pot percebre una por que plana pel damunt dels organitzadors i promotors i que alguns han arribat a verbalitzar: que en el cas del més mínim accident, a partir d’ara, la responsabilitat serà de cadascú, fins i tot a nivell penal.

I en un temps en el qual a alguns els costa molt poc fer denúncies, és lògic que hom pensi que aquests risc tampoc el volen assumir.

dimarts, 30 de juny de 2020

Cobles confinades

[Un dos i seguit, 26-6-20]

La pandèmia que  ens ha tocat experimentar els darrers mesos no ha estat la única d’un abast considerable, pràcticament mundial, que hi ha hagut al llarg de la història. Això ja n’han tingut cura de recordar-ho molts mitjans de comunicació, de la mateixa manera que han detallat les grans mortaldats que moltes d’aquelles grans malalties van causar, sortosament lluny de les que, de moment, sembla que ha produït el Covid 19. Naturalment, això no és cap mena de consol, ni molt menys, però sí que ens pot portar a fer-ne moltes reflexions.

Un aspecte que podem considerar és el paper que ara han jugat les noves tecnologies i les xarxes socials. A banda del dubte de si un us poc conscient d’aquestes darreres pot ser contraproduent, imaginem-nos la foscor, la ignorància absoluta que els humans que van experimentar aquelles tragèdies també van haver de suportar. Ara, aquestes eines, com a mínim ens han permès superar, en bona part, l’aïllament total d’altres èpoques, comunicant-nos amb tothom i, fins i tot, ha estat possible que alguns hagin pogut treballar a casa.

També hi ha hagut mostres d’enginy, de solidaritat o de suport mutu, a més de manifestacions del talent artístic que, d’altra manera, hauria restat limitat a la llar de cadascú. Els músics, ja ho hem pogut veure i escoltar tot aquest temps, han publicat a la xarxa propostes molt diverses i d’una manera impensable no fa pas gaires anys. Avui, per exemple, us oferirem alguna mostra més d’aquestes “cobles confinades”, com és el cas de La Principal de Tarragona, que ha hagut de celebrar el seu 55 aniversari d’aquesta manera tan peculiar. No us perdeu el seu vídeo a les xarxes!

dimecres, 24 de juny de 2020

Es van obrint portes i finestres

[Un dos i seguit, 19-6-20]

Poc a poc, es van obrint portes i finestres, de manera que, progressivament, anem podent fer més coses, moure’ns amb una llibertat cada vegada més propera a l’anterior a la pandèmia que, sortosament, sembla que està afluixant. I cadascú, depenent del seu grau de consciència, també va actuant amb una progressivament major desimboltura.  

El món de la cultura ha arribat a aquest punt de la història amb la sensació de ser el darrer de la fila, menyspreat perquè ni de lluny se l’ha considerat essencial, mentre, en canvi, a l’hora d’aquella obertura  que deia, tot són pors i cauteles, tant des de dins com des de fora, sobretot d’aquells que tenen el poder d’autoritzar o no que es manifesti d’una manera o altra.

I si la cultura en general viatja en el vagó de cua, la sardana i altres manifestacions festives tradicionals ho fan en els últims seients del tot, allí on no hi arriba ni el revisor. Certament, tot just ara s’està parlant de les primeres actuacions de les cobles i dels primers assajos de les colles de competició. Aquestes darreres, potser arribaran a participar en algun concurs en el que resta de temporada, més per satisfer les ganes de ballar que altra cosa, ja que és prou sabut que el Campionat de Catalunya va ser suspès a les primeres de canvi.

De moment, les primeres actuacions de les cobles s’anuncien en format de concert, amb les corresponents separacions entre els assistents i tota la parafernàlia de seguretat que ja és habitual en molts llocs... excepte a les terrasses de bars i restaurants, on sembla que el virus és més tímid que no pas en una actuació musical. Bromes a banda, fa feredat veure les agendes de les cobles amb un grapat d’actuacions cancel·lades, algunes ajornades per qui sap quan i moltes altres que sembla que estan a l’aire, movent-se en un espai sense gravetat, en una mena de purgatori tot esperant a veure què passa.

De moment, si no hi ha res de nou abans, a la demarcació de Tarragona la primera cobla que sonarà serà per Sant Joan –en concert, és clar!- a Horta de Sant Joan, amb estrena pòstuma del seu fill il·lustre Tomàs Gil i Membrado. I aquí, a Tarragona, segurament haurem d’esperar a Sant Magí i amb molta probabilitat també reprimint-nos les ganes de ballar.

dimecres, 17 de juny de 2020

Incerteses

[Un dos i seguit, 12-6-20]

La situació per la qual estem passant tot plegats és tant nova i extraordinària que resulta comprensible que hagi agafat a tothom en fals, per manca d’una hipotètica previsió o amb una evident ignorància sobre què calia fer en cada cas, en les mil i una situacions que es plantegen. Ara, quan sembla que, efectivament, s’està començant a superar la pandèmia, els reptes potser ja no són tant dramàtics, però tampoc estem lliures d’haver de prendre decisions gens còmodes i de seguir adoptant mesures de seguretat.

La sospita és que mai estarem lliures del tot d’aquest risc, com el de la grip, que tot i que es pot prevenir amb una vacuna, cada any causa un nombre considerable de víctimes. En aquest sentit, el procés de desconfinament és més traïdor i ens sotmetrà a una por constant, fem el que fem.

I immersos en aquest panorama, quin paper hi té la sardana? Es podrà ballar aviat, caldrà canviar el plantejament de les ballades i els concursos? Les colles de competició potser seran les que ho tindran menys complicat, a priori: ballen a certa distància entre ballador i ballador i el contacte físic amb les mans es pot solucionar amb un ús acurat i sistemàtic de gel. Al capdavall, com els esportistes, aquests dansaires estan acostumats a mantenir una disciplina que, sovint, és molt estricta.

Però, i les ballades clàssiques? Allí sovinteja una major proximitat entre dansaires i és una activitat que s’acostuma a fer al carrer, en espais oberts a tothom i on qualsevol control és pura utopia. Com hauran de ser a partir d’ara, si més no els primers mesos? Es parlar de fer ballades només per a escoltar, concerts en definitiva. També han sortit propostes singulars o, senzillament, d’una difícil generalització, com aquells que han fet anelles agafant-se a una mena de bastons per no haver de tenir contacte directe amb els companys de rotllana.

En tot cas, ens esperen dies ben curiosos, també en aquest àmbit.

dimecres, 10 de juny de 2020

Històries de confinament

[Un dos i seguit, 5-6-20]

Que el confinament seria dur per a tothom ja ens ho podíem imaginar. Que aquesta situació comportaria conseqüències negatives, ens ho temíem. Com en molts altres aspectes, en el món de la cultura el tall ha estat singularment sobtat, deixant tothom que hi treballa desprotegit i, a més, amb la negra perspectiva que seran els últims en qui s’hi pararà atenció per, potser, fer-hi alguna cosa.

Al marge d’aquest panorama, però, la situació, que ha afectat, poc o molt, a tothom, també ha tingut algun efecte interessant. Sense moure’ns d’allò que aquí ens ocupa –sardanes, música per a cobla i esbarts-, l’aturada absoluta d’actes públics no ha significat que balladors i músics s’hagin resignat a no fer res. La setmana passada ja varem apuntar algunes iniciatives interessants, des de les més diguem-ne casolanes fins altres de certa complexitat. Les noves tecnologies han permès, per exemple, que moltes cobles o músics en solitari i en formacions reduïdes o més complexes hagin divulgat interpretacions força interessants enregistrades des de casa de cadascú.

També els balladors han fet anelles virtuals, mentre que els més assabentats dels títols i els autors han competit en concursos i endevinalles. S’han fet cursos de les qüestions més diverses, conferències i autèntiques classes magistrals. Els que han anat per feina, a banda d’anar seguint les canviants i, a vegades, caòtiques instruccions oficials, han anat pensant què calia suspendre, què ajornar i resen per tal que allò previst per als propers mesos es pugui salvar i, potser, afegir-hi alguna de les coses aparcades per la pandèmia. També s’han fet reunions de treball o assemblees en situació de confinament, un cop més amb el suport de la tecnologia.

I així, mentre ens sentim confosos per la perversa combinació de les ganes de tornar a alguna mena de normalitat i la por de no córrer massa, seguim avançant en un calendari ple de cites cancel·lades, la desesperació dels músics i els maldecaps dels responsables d’entitats i colles per veure què se’n podrà salvar de tot plegat.   

dimecres, 3 de juny de 2020

Confinats, trasbalsats...

[Un, dos i seguit, 29-5-20]

Ja ho sabem, perquè potser per primera vegada a la història és quelcom que ha afectat, poc o molt, a absolutament tothom, o, almenys, tothom s’hi ha de sentir interpel·lat. En cosa d’uns pocs dies, les nostres vides s’han trastocat de tal manera que fins i tot ara, quan només s’endevina, allà lluny, la sortida del túnel, sabem que moltes coes mai tornaran a ser iguals i que ens resultarà complicat recuperar, reconstruir i mirar de trobar la manera de portar una vida que es pugui considerar diguem-ne “normal”.

I, és clar, en un context en el qual s’han trasbalsat tantes coses, on molta gent pateix i no pocs ens han deixat abans d’hora, pot semblar impúdic parlar dels problemes de la cultura o del sector festiu, que és on s’hi poden situar les sardanes, els esbarts i la música per a cobla. Jo sóc dels que creuen que això només ho sembla, perquè penso que la cultura potser no és tant essencial com la salut, la feina o l’alimentació (que de tot això n’hi ha massa que pateixen), però és segur que no és res superflu. No és el moment, ara, d’argumentar-ho, però fins i tot si pensem en termes pràctics o econòmics, cal tenir en compte la quantitat de persones que tenen aquest sector com el seu  mitjà de vida o ho és en bona part.

Penso, per exemple, en els músics, un gremi que, d’un dia per l’altre, s’han quedat tots, absolutament tots, sense feina i sense dret a cap ajut. I, a més, amb la perspectiva que segurament seran els últims en poder tenir l’oportunitat de tornar a treballar. La trista realitat és que no només s’han suspès tota mena d’actes durant el temps previst de confinament, sinó que molts ajuntaments –els responsables últims d’autoritzar aquestes activitats-, han suspès cites que van més enllà i sense ni considerar la possibilitat d’un ajornament, no pas una supressió total.

Al capdavall, tornem a trobar-nos en un símil que hem fet moltes vegades i que ara es manifesta de manera més crua que mai: la xocolata del lloro, perquè ara el perill ja no és només la qüestió sanitària, sinó la temptació d’estalviar-se unes despeses que, estigueu segurs, a molts no els doldran si són d’altres manifestacions culturals, encara que siguin immensament més cares. Recordeu l’afer dels terrats a Barcelona?