dimecres, 17 de maig de 2017

Aparador de sardanes noves

[Un dos i seguit, 12-5-17]

Des d’una perspectiva externa del món de la cobla i, segurament, des de la de molts dels que s’hi mouen habitualment, no se sospita la gran quantitat de sardanes noves que s’estrenen cada any, al voltant de dues-centes. Naturalment, entre aquestes n’hi ha de tota mena, com a tot arreu: des de moltes realment dolentes fins a composicions genials. Entre aquests extrems, a més, hi ha diversitat d’estils, desmentint així aquella visió superficial d’alguns que diuen que “totes els sonen igual”.

El problema d’aquesta quantitat de producció és que, fins i tot encara que no comptéssim les “oblidables”, costa donar-les a conèixer, que accedeixin als repertoris de les cobles més enllà del dia de l’estrena, i això quan s’arriben a estrenar. En el seu moment, l’activista i periodista Jordi Puerto va crear el concurs La Sardana de l’Any amb la intenció, precisament, de divulgar les sardanes noves, més enllà de si tot aquest muntatge culmina, cada any, amb premis i guardons. En bona part, ho va aconseguir, per això la Confederació Sardanista el va recuperar anys després que els trasbalsos del panorama radiofònic dels anys 80 el fessin desaparèixer.

La Sardana de l’Any no ha estat, tant abans com ara, exempta de polèmica. Alguns l’havien qualificat, despectivament, de ‘show’, per les seves semblances, segons com, amb determinats aspectes del festival d’Eurovisió –que, casualment, enguany coincideix en el dia, encara que no en l’hora-, mentre altres lamenten que el sistema de votacions permeti que sardanes notables quedin arraconades per altres de més, diguem-ne, ordinàries. Tot això és molt relatiu, però no hem d’oblidar que, abans que res, tal i com hem dit abans, es tracta de divulgar sardanes noves; però també cal entendre que és un premi de popularitat, encara que un jurat fa una tria prèvia per tal de garantir uns mínims; i, finalment, que a la festa final també es lliura un premi atenent a la qualitat i segons el criteri d’un jurat. Igualment, es preveu un Premi Joventut, on, a més d’atorgar-lo a un compositor jove, es tenen en compte criteris de qualitat evidents.

El cas és que de la final d’Olesa de dissabte en sortiran unes obres guanyadores, certament, però també n’hi ha moltes més que, com a mínim, han estat emeses per un grapat d’emissores d’arreu del país i internet els ha obert les portes de tot el món, cosa que d’altra manera hauria estat molt més difícil.

dijous, 11 de maig de 2017

Músics d'ara i del futur

[Un dos i seguit, 5-5-17]

Un aspecte que molts tarragonins ignoren –i, segurament, bona part dels que es reconeixen com a sardanistes- és que a la ciutat de Tarragona és possible estudiar els instruments propis de la cobla: flabiol, tible i tenora. Es tracta de part de l’oferta de l’Escola Municipal de Música, la qual ja fa anys que disposa de la seva àrea dedicada a la música popular i tradicional. Segurament, és més conegut que hi ha sorgit molts i bons grallers, per exemple, però el cert és que també compta amb bons professors d’altres instruments, com ara l’Elisenda Vilarúbias i Maria Antònia Pujol, excel·lents tenores, o el Sergi González, reconegut flabiolaire.

Una bona manera de divulgar aquesta opció que tenen els nostres joves músics és la que hi haurà, un any més, a l’aplec Ciutatd e Tarragona de diumenge, on hi actuarà una bona representació, tant sota el nom de La Cobleta, com comptant amb la col·laboració de la cobla Cossetània.

Fa bastants anys, sembla que hi va haver un intent d’integrar l’ensenyament d’aquests instruments al Conservatori, però sembla que les reticències de part del professorat d’aleshores ho va frustrar. Per sort, a hores d’ara la mentalitat de molts músics ha canviat notablement i no només s’han superat certs prejudicis, sinó que és força habitual que practiquin amb tota naturalitat en diversos i ben diferents tipus de música. D’alguna manera, ja ho havien fet sempre les cobles-orquestres, que en un sol dia poden fer des d’un cercavila al ball, passant per l’ofici religiós, les sardanes o el concert, canviant no només d’estil sinó d’instrumental segons convingui. Actualment, a nivell individual, un músic pot, perfectament, fer música clàssica, jazz, rock, tradicional o la combinació de tot plegat. I el millor de tot és que, en molts casos, ho fan amb moltíssima qualitat.

Diumenge, doncs, tenim una bona oportunitat de donar suport a aquests joves que comencen i que tindran la seva oportunitat de mostrar-se al públic a l’aplec Ciutat de Tarragona, al Parc del Francolí.

dijous, 4 de maig de 2017

Els veterans, competitius

[Un dos i seguit, 28-5-17]

Aquest diumenge comença, a Perpinyà, el Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes 2017, i ho fa amb el grup A de Veterans, la categoria que més interès ha aportat les últimes temporades. I no és que la que tradicionalment ha estat considerada la principal, la de Grans, també anomenada Absoluta, hagi perdut emoció. Aquesta començarà la setmana vinent a Figueres, l’actual Capital de la Sardana, i segur que ens farà estar atents al paper de les que fins ara han acaparat els primers llocs i les que els hi voldran disputar.

Però ja hem comentat moltes vegades que la de Veterans ha deixat de ser la categoria, només, de la gent gran que volen passar-s’ho bé ballant en colla i, si pot ser, guanyar algun concurs. Han anat sorgint colles formades, bàsicament, per gent de més de 40 anys que havia estat balladora de colla en la seva joventut i que ara encara gaudeixen d’un estat físic que els ha permès posar-se al dia i obtenir un conjunt prou competitiu. Practiquen allò de la sardana esportiva, en la línia d’aquells que corren o practiquen esports a unes edats temps enrere impensables.

Entre aquestes colles n’hi ha una de la ciutat de Tarragona, la “Toc de Dansa”, que ha estat campiona de Catalunya diverses vegades i, en tot cas, els últims anys ha disputat els primers llocs amb aquesta nova fornada de colles que comentàvem, o colles ja existents que s’han actualitzat convenientment. Diumenge, doncs, seran a Perpinyà, un concurs, d’altra banda, llunyà però atractiu i ben organitzat, encara que amb mala sort pel que fa la climatologia. De totes maneres, ja sigui a la plaça del Castellet o al lloc alternatiu del Palau de Congressos, segur que s’hi podrà veure un bon espectacle on els dansaires de la “Toc de Dansa” hi contribuiran de manera notable.

dijous, 27 d’abril de 2017

Val molt la pena

[Un dos i seguit, 21-4-17]

La diada de Sant Jordi d’aquest diumenge convida a preguntar-se si hi ha, al mercat,  llibres amb un mínim de qualitat de temàtica sardanista. La veritat és que sí que se n’han publicat molts d’interessants, de qualitat i pràctics, fins i tot. La bibliografia sardanista és, doncs, extensa i variada, incloent-hi, també, molta cosa deficient, de poc nivell o, directament, oblidable. Com en tots els àmbits, és qüestió de saber triar.

I aquí és on arriba el problema: poder triar. Perquè si bé hem dit que s’ha publicat molt material valuós, una altra cosa és que aquest estigui a l’abast. Allò que falta és presència a les llibreries de publicacions actualitzades, més enllà de les últimes novetats, generalment de caire molt específicament local, com ara la història del sardanisme a Reus, per exemple. Trobem a faltar, posem per cas, una versió actual del llibre “La sardana, dansa d’avui”, de Jaume Nonell i Lluís Subirana, una magnífica visió del fet sardanista que inclou un molt bon disc en CD, perfecte en el moment de la seva publicació ara fa vint anys, però on caldria afegir-hi moltes coses que han passat des de llavors.

De totes maneres, suposant que el trobeu en alguna llibreria, encara manté bona part del seu interès per als sardanistes i per aquelles que vulguin introduir-se en aquest ampli i insuficientment conegut àmbit de la cultura catalana. Això és així gràcies a un plantejament rigorós, crític i amb un perfecte coneixement del fet sardanista.

I per als que vulgueu anar una mica més enllà i saber més coses dels orígens de la sardana moderna, hi ha un llibre publicat el 2006 que trenca tòpics i explora qüestions poc o gens tractades fins al moment. Es titula “Córrer la sardana: balls, joves i conflictes” i el va realitzar un molt bon equip de professionals i el va publicar Rafael Dalmau Editor. Potser tingueu sort i enmig de la inflació de novetats de tota mena que col·lapsen les llibreries encara el trobeu. Val molt la pena. 

dimecres, 19 d’abril de 2017

Una situació perversa

[Un dos i seguit, 7-4-17]

Un dels aspectes més característics de la sardana que, a més, la fan un cas insòlit en el terreny de la cultura popular, és que es tracta d’una dansa plenament viva, que la balla la gent lliurement i de manera espotània, al marge, és clar, de les colles de concurs. S’ha mantingut, de manera plenament viva en la seva forma actual, des de la reforma de l’època de Pep Ventura, durant més de segle i mig, sense necessitat que la practiquin grups de reconstrucció ni de recuperació i amb un abast territorial realment important i únic.

Ha calgut, això sí, que hi hagi qui organitzi les activitats. Qui llogui músics i prevegi la promoció i les infraestructures pertinents, qui pensi en activitats complementaris, programi les dates més oportunes, etc. La iniciativa oficial, en aquest cas, ha estat mínima i molt puntual, més aviat vinculada a les festes majors. El gruix de la voluminosa activitat sardanista ha estat possible gràcies al ric teixit associatiu del país, ja fossin ateneus, casals i similars o associacions específicament sardanistes. Tampoc han faltat, sobretot a nivell rural, nombrosos elements individuals que han generat activitat comptant amb el suport d’ajuntaments i entitats locals i que ells han fet, senzillament de gestors.

En tot cas, les característiques pròpies de la sardana –essencialment, un ball que la majoria de les vegades es practica al carrer i totalment de franc per al públic- impossibiliten que, la majoria de les vegades, la seva gestió es pugui portar a terme de manera similar a altres manifestacions musicals, de dansa o teatrals, és a dir, cobrant entrada i tractant així de fer que sigui mínimament rendible. La dependència de les subvencions públiques i privades és gairebé absoluta.

A Tarragona, aquesta situació ha esdevingut perversa. Tenint en compte el que acabem de dir, anys enrere, ja fos en temps del franquisme o els primers anys dels consistoris democràtics, era habitual que la majoria de ballades les assumís l’Ajuntament, al marge que les entitats poguessin generar més activitat pel seu compte. En un moment donat, es va creure convenient que aquestes entitats gestionessin les ballades pagades per l’Ajuntament. Era el mateix, però comptant amb el millor coneixement que els mateixos sardanistes tenen d’allò que s’organitza: ballades, aplecs, concursos...

Amb el temps, s’ha arribat a aquella situació perversa que dèiem: aquelles ballades ja no són assumides com una cosa pròpia per l’Ajuntament (fora de les de festa major), que, això sí, paga una subvenció, que  cada cop és més minsa. El problema no és, només, que si hi ha menys aportacions això porta a fer menys coses o cercar altres ingressos no per fer més ballades sinó per mantenir allò que ja feia l’Ajuntament i encara no hi arriba. Ara, a més, són els organitzadors que han de fer una sol·licitud a l’Ajuntament per poder portar a terme aquelles activitats, assumir assegurances, impostos, aportacions a la Societat d’Autors, propaganda, infraestructura, etc. En definitiva, com hem dit, no es considera una cosa pròpia.

dijous, 6 d’abril de 2017

Un patrimoni per reconèixer

[Un dos i seguit, 31-3-17]

Ja ha començat la campanya que la Confederació Sardanista de Catalunya va decidir emprendre amb l’objectiu d’aconseguir que la sardana rebi el títol de Patrimoni Immaterial de la Humanitat per part de la Unesco. Un procés que, oficialment, serà presentat el proper 19 de juny.

D’entrada, pot sobtar que la sardana encara no gaudeixi d’aquesta qualificació, sobretot quan ja la tenen molts altres elements molt respectables però amb menor incidència que la sardana. També pot sorprendre que calgui crear una comissió de treball com la que ara comença a actuar amb tanta parafernàlia.

El cas és que per tal que sigui considerada una candidatura cal seguir tota una llarga, complexa i costosa (econòmicament parlant) sèrie de passis i de tràmits. És a dir, que cal que hi hagi una determinada estructura organitzativa per portar a terme amb certes possibilitats d’èxit aquests passos, inclosa una promoció de les virtuts d’allò que es proposa com a Patrimoni. Igualment, un element indispensable és que cada candidatura compti amb l’aval clar i correctament formalitzat per part d’un estat. I no és que fins ara no s’hagués considerat la possibilitat que la sardana fos proposada, sinó que les preceptives iniciatives a nivell parlamentari espanyol han topat amb les típiques picabaralles polítiques. Primer, el Partit Popular ho va desestimar per allò de no privilegiar una dansa en detriment d’una altra; i, posteriorment, va ser aquest partit qui ho va voler proposar com a idea pròpia.

Davant de tot això, s’entén que la Confederació Sardanista vulgui actuar amb cautela i serenor, però també tenint en compte que d’estat que poden donar suport a la proposta n’hi ha tres, en part dels quals s’hi ballen sardanes: Espanya, França i Andorra. De fet, aquest darrer va ser qui va fer possible que, no fa pas gaire, obtinguessin el títol les Falles del Pirineu, que abasten un àmbit més reduït, però que també és a cavall dels tres estats esmentats.

De moment, ens consta que des de fa mesos que s’hi està treballant seriosament i aviat es farà visible la campanya a nivell de carrer, comptant amb un logotip identificador amb la intenció que sigui divulgat al màxim.

dijous, 30 de març de 2017

Aplecs arreu del país

[Un dos i seguit, 24-3-17]

Aquest cap de setmana s’enceta la temporada oficial d’aplecs a les comarques tarragonines. Serà diumenge i, enguany, a Sant Carles de la Ràpita. Tot i que els aplecs acostumen a ser programats gairebé sempre per les mateixes dates any rere any, precisament la mobilitat de les festes de Carnaval i Setmana Santa fa que l’inici de temporada sigui la part més variable.

Comença, així, una bona oportunitat de conèixer país tot ballant sardanes. Es pot seguir el calendari d’aplecs combinant la dansa amb altres atractius de cada zona i comprovar com en són de diferents els amfitrions de cada festa, no només per la manera de plantejar el seu aplec sinó per l’entorn de cada celebració. Evidentment, no és el mateix l’aplec de la Ràpita que el de la Mussara, posem per cas. També és ben diferent ballar a Torredembarra o fer-ho a Flix, o menjar la mona als aplecs de la Pobla de Montornès i Roda de Berà o anar al d’Ascó o Benissanet.

Val la pena, doncs, aconseguir una Guia Sardanista en paper o accedir-hi en el format digital, programar el cap de setmana o, fins i tot, la temporada, tenint en compte, entre altres coses, els complements, és a dir, les activitats que sovint acompanyen les sardanes, com ara les ofertes gastronòmiques, que en alguns casos són molt recomanables.

I, per aquells que vulguin anar més enllà, encara poden descobrir més festes i indrets amb les nom poques ballades que, sobretot amb les festes majors, també mostren el caràcter de cada racó del país.