dimecres, 30 de gener de 2019

Treballant pel reconeixement internacional

[Un dos i seguit, 25-1-19]

La setmana passada comentàvem la notícia que la Confederació Sardanista havia lliurat formalment al govern d’Andorra la proposta perquè la sardana sigui declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. La decisió final correspon a la UNESCO, però cal que, prèviament, ho demani algun estat membre. Com sigui que la sardana es balla no només al Principat, sinó també a Andorra i a la Catalunya Nord, els promotors han volgut assegurar al màxim l’aposta procurant que siguin els estats respectius els que, efectivament, ho avalin.

Ara, doncs, ha estat el moment d’oficialitzar la demanda al govern d’Andorra. No sabem com estarà la cosa respecta a l’Estat espanyol, però ja fa uns mesos hi havia notícies contradictòries. En ocasions es deia que es rebutjava la proposta al Congreso, mentre en altres moments semblava que era el govern, aleshores del Partit Popular, qui es volia fer seva la idea.

En tot cas, al marge d’aquesta politiqueria, sembla que no es tracta, només, de fer una mena d’instància a la UNESCO demanant-ho, sinó que cal realitzar tot un seguit de tràmits complicats i costosos econòmicament parlant. També es tracta, asseguren, de mostrar quotidianament la vitalitat d’allò que es demana que rebi aquest reconeixement, en aquest cas la sardana. Vet aquí el recull de mostres de suport de famosos, de l’adhesió d’ajuntaments o les activitats per recaptar diners per a la causa. Costa de creure que elements que ja gaudeixen d’aquesta qualificació hagin hagut de seguir, en el seu moment, tot aquest itinerari d’actes i gestions. Penso, per exemple, en manifestacions totalment respectables i segurament mereixedores de la declaració com el Tribunal de les Aigües de València, que no deixa de ser un fet local.

En tot cas, per a la sardana ja fa temps que s’hi treballa i fins i tot s’ha contractat una empresa especialitzada en aquest tipus de gestions. Esperem que determinades maneres d’entendre  això de fer política no ho esguerrin.

dijous, 24 de gener de 2019

"Llums, música... acció!"

[Un dos i seguit, 18-1-19]

Que l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa hagi decidit encetar la programació d’activitats per commemorar el seu 40 aniversari amb un gran espectacle on no hi ha sardanes, però sí teatre, dansa i música de pel·lícules, no ha d’estranyar ningú. En realitat, no són poques les iniciatives no sardanistes organitzades per entitats d’aquest caire, tant des d’un punt de vista històric com actual. Uns bons exemples, sense moure’ns de Tarragona i mirant ara molt enrere en el temps, serien els concerts que va promoure, en el seu moment, el Casal Tarragoní amb l’Orfeó Català o l’Escolania de Montserrat, a banda de l’orquestra de cambra que durant uns anys va apadrinar. Més tard, serien colles sardanistes les que van organitzar recitals de cançó, com la Joventut Tarragonina amb Pi de la Serra, entre altres, o actuacions dels Joglars a la ciutat.

Però és a nivell individual on trobaríem gent que, simultàniament o en etapes diferents, a més de ser actius sardanistes, han esdevingut actors, músics o promotors de les iniciatives més diverses. Van ser molts sardanistes, posem per cas, que van ser elements importants en la creació revitalització de colles castelleres i de molts dels elements festius tarragonins, començant per Dames i Vells i acabant amb el Retaule de Santa Tecla.

Tornant al moment actual, en el cas de l’espectacle del proper dia 27, des d’aquesta perspectiva en la que ens hem situat, s’hi apleguen tots aquests elements. Sorgeix d’una entitat sardanista i implica a diferents neguits individuals que conflueixen en una proposta agosarada que conté teatre, música i dansa. Una música, val a dir, que serà en el més rigorós directe, interpretada per una cobla excel·lent –la Reus Jove-, convenientment augmentada –enriquida, podríem dir també- amb diversos instruments que contribueixen a que esdevingui una autèntica big band a la catalana.

La cosa, doncs, promet i representa una molt interessant aportació tarragonina a les diverses propostes que darrerament exploren tota mena de possibilitats amb aquest singular conjunt instrumental que és la cobla.

dijous, 17 de gener de 2019

Primers adeus de l'any

[Un dos i seguit, 11-1-19]

El nou any ens ha de portar esdeveniments importants per al sardanisme. En el cas de Tarragona, bona part dels previstos ja els avançàvem a la última emissió del 2018 quan parlàvem de les celebracions del 40è aniversari de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa. Però també hi ha notícies tristes, com el traspàs del músic Joan Guinjoan, que tan sols va escriure una obra per a cobla, però que confirma allò que moltes vegades hem assenyalat: que la majoria de grans noms de la música catalana, poc o molt, han parat atenció en aquest tipus de música.

Aquesta setmana també ens ha deixat Josep Maria Ferré, un personatge singular i irrepetible. Això ho dic perquè va ser una persona especialment activa en molts àmbits, entre els quals diversos aspectes de la cultura tarragonina: Setmana Santa, Cavalcada de Reis, sardanes (sense haver-ne ballat mai cap, segons deia ell mateix), castells (sense haver-ne fet mai cap, segurament)... Diversos terrenys en els quals va aportar, sobretot, una gestió fonamentada en el seu caràcter dinàmic, els seus contactes i el seu encert en saber a quina porta trucar o quina gestió fer en cada cas.

Allò més remarcable, crec jo, és que ho va realitzar, sobretot, en uns anys especialment complicats, quan les institucions o no tenien gaires mitjans o ganes d’ajudar les entitats culturals, i quan, a més, la societat tarragonina tampoc estava en condicions de promoure gaires alegries festives; quan la Setmana Santa estava en hores baixes o no era moda fer o parlar de castells, etc. En el camp sardanista, sempre va estar vinculat amb el món de les colles de competició, bàsicament de la mà de la seva esposa Conxita. Durant un temps, va presidir el Casal Tarragoní.

Avui dia, tot és molt diferent. No sé si també faria aquella feina que, en bona part, era discreta, vull dir sense fer-se veure gaire però efectiva. Potser sí, perquè era un home de recursos i aquest tipus d’activitat era la seva manera de ser. En tot cas, segur que ha estat una peça clau de la Tarragona de les últimes dècades.