dimarts, 13 de setembre del 2016

Som així!

[Un dos i seguit, 9-9-16]

Aquest país nostre és ben curiós, força especial. I no ho dic per la qüestió política, que Déu n’hi do!. Penso, ara, en els músics, especialment en els que han treballat o treballen, d’una manera o altra i amb major o menor intensitat, amb la cobla com a conjunt o algun dels seus instruments. Dic que és especial, perquè en un període relativament curt (tot és segons la perspectiva temporal des de la que ho contemplem) hem passat de patir per la desaparició de les cobles per manca de músics i per la baixa qualitat de bona part de les existents, a un moment com l’actual, en el qual de cobles n’hi ha moltes, amb una majoria aclaparadora de components joves i amb una qualitat general força bona i, en no pocs casos, excel·lent.

Potser ha passat el temps dels grans “divos” i molts pensin que aquell moment màgic de les sardanes obligades dels aplecs ja no és el mateix. Però tothom ha d’acceptar que ara tenim cobles de nivell, que es poden permetre donar festa sovint als seus components i suplir-los amb altres músics solvents. Cobles que, moltes d’elles, assumeixen repertoris abans només reservats a algunes poques formacions capdavanteres; cobles, d’altra vanda, que fan experiments, fusions i col·laboracions amb les fórmules més diverses.

Fins i tot, alguns músics prou preparats es poden permetre el luxe de desvincular-se d’una plaça fixa en una cobla i dedicar-se a fer “bolos” quan els ve de gust a qualsevol cobla que els requereixi, combinar-ho amb mil i una altres feines musicals, inclosos aquelles treballs diferents que abans comentava. Un cas ben clar és el del tenora i compositor Jordi Molina, que fa anys que no vinculat amb una cobla concreta, però el podem veure sovint actuant arreu del país i enregistrant discos sempre diferents, com el que acaba d’enllestir i que és, un cop més, una nova alenada d’aire fresc musical.

La part negativa de tot això, com sempre, és que a aquesta riquesa li costa fer-se veure al públic en general. Som així!

dijous, 8 de setembre del 2016

Hi ha alguna cosa més

[Un dos i seguit, 2-9-16]

L’Escola de Música Tradicional de la Ciutat de València és un centre privat dedicat a l’ensenyament i la promoció de la música tradicional del País Valencià. Només fa un parell d’anys de la seva creació i ja ha realitzat una tasca intensa i, sembla, fructífera. Una de les iniciatives que porta a terme és la difusió de tot tipus d’activitats musicals de caire tradicional. Ho fan des d’un punt de vista obert, desacomplexat, de manera que no s’han imposat límits de cap tipus. En aquest sentit, els seus missatges pel Facebook, per exemple, són moltíssims, publicats a diari. Evidentment, ens fan saber les seves d’activitats, però sempre van més enllà, parlant de tots els estils, des del jazz al flamenc, però amb atenció especial per la música més autòctona, com és natural. Territorialment, abasten els Països Catalans, per la qual cosa és habitual trobar-hi informacions del Principat.

Entre les moltes consideracions que en podríem fer, una de les coses que m’han cridat l’atenció és la intensa vida musical tradicional que hi ha, ben activa al País Valencià. Es trenquen, doncs, tòpics i prejudicis, alhora que surten a la llum activitats que fins ara restaven amagades en els clixés habituals d’aquelles terres. Tampoc cal descartar que el nou panorama polític valencià hagi potenciat aquestes activitats. Tot pot ser.

Allò que ara m’interessa, però, és un aspecte que sovint hem comentat referint-nos a aquest mateix camp de la cultura aquí, a Catalunya. Ho veiem, ocasionalment, quan algú que no hi està vinculat descobreix el volum d’activitat que hi ha en el món de les sardanes, la cobla i els esbarts i que costa que sigui més visible. Costa, a vegades, fer entendre que en la cultura popular d’aquí hi ha alguna cosa més que castells i correfocs.