dimecres, 29 d’abril del 2015

“Quítate tu...”

[Un dos i seguit, 24-4-15]

La diada de Sant Jordi, entre el munt d’activitats que s’hi porten a terme, lògicament la major part relacionades amb els llibres, també n’hi ha d’altra mena, festives sobretot. Ja fa molts anys que s’hi fa, també, una ballada de sardanes que, els veterans recordaran que fa uns anys tenia lloc al tram central, just davant de la mítica Llibreria Guàrdias, que la patrocinava, i acostumava ser amb la cobla Melodia, del Vendrell.

Després, les ballades les van assumir les entitats sardanistes, amb el patrocini de l’Ajuntament. Amb els anys, a la programació de Sant Jordi s’hi van afegir els castells, que es van fer en aquell mateix tram de Rambla, i les sardanes van passar al davant del Banc d’Espanya o a la primera coca, amb el monument a la sardana.

Enguany hi ha tornat a haver canvis, ja que els castells han passat a l’esmentat primer tram –el del monument a la sardana- i les sardanes han passat a la plaça de Verdaguer, un espai ample i còmode, però fora de la riuada de gent de la Rambla. Molts ciutadans no habituals acabaven ballant, poc o molt, les seves úniques sardanes de l’any, fent que esdevingués una ballada diferent.

Avui, excepcionalment, em permetreu que acabi aquest comentari amb música, un clàssic de la música salsera dels Fania All Stars que ahir em va venir al cap mentre era a la ballada. Normalment, en la salsa és més important el ritme que la lletra, però aquesta vegada he pensat més en aquesta darrera. 



divendres, 24 d’abril del 2015

Amb ganes de tornar-hi

[Un dos i seguit, 17-4-15]

La setmana passada es van celebrar les Primeres Jornades d’Estudi dels Instruments de la Cobla, una iniciativa que potser no és completament nova, però sí de la manera que s’ha fet. Es tractava d’aplegar músics i interessats en aquests instruments i aquesta formació musical singular per tal de debatre, intercanviar opinions i sabers, i, en definitiva aprendre tots plegats, cosa que, com dic, potser ja s’havia fet, poc o molt.

Aquesta vegada s’ha fet a la seu de la màxima institució pedagògica musical del país, l’ESMUC, amb un bon grapat d’entesos en la matèria, amb una organització acurada i amb mitjans i, això és el més important, crec, amb una participació rellevant. Ho ha estat no només per la quantitat, sinó per la tipologia, perquè s’hi van poder veure músics experimentats al costat de moltes joves promeses. Aquesta van poder aprofundir en allò que ja treballen a les escoles de música, a més de veure de ben a prop, per exemple, com es treballen aspectes tècnics com les canyes, i, sobretot, escoltar molta i bona música. I encara un altre aspecte positiu: que tots van marxar amb ganes de tornar-hi.

dijous, 16 d’abril del 2015

Comença el Campionat de Catalunya, enguany a Perpinyà

[Un dos i seguit, 10-4-15]

La setmana vinent comença el Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes 2015 pel que fa les colles Grans, és a dir, la que podríem anomenar categoria absoluta, en termes esportius, tot seguint la idea dels que propugnen el reconeixement de la sardana de competició com a sardana esportiva. Enguany, l’inici és en un punt inèdit fins ara: Perpinyà, una ciutat amb llarga tradició sardanista i actualment plenament vital en aquest sentit, però no recordo que fins ara el Campionat de Catalunya hagi creuat mai els Pirineus. 

Des de fa unes setmanes, doncs, les colles estan intensificant els seus assajos de cara a assegurar-se un bon començament i, si pot ser, evitar la fase de repesca. La temporada es presenta interessant, atès el retorn al Campionat de la mítica colla “Violetes del Bosc”, després d’un any sabàtic. Tothom pensa en l’experiència de la seva més directa competidora, la “Mare Nostrum”, que va fer pràcticament el mateix i va tornar amb tanta força que es va emportar el títol.

En general, allò positiu és que sembla que s’ha aturat la davallada de colles i més aviat s’observa una molt tímida recuperació en la quantitat de grups. No hem d’oblidar, però, les dificultats en mantenir associacions d’aquesta mena i, sobretot, fer-ho de manera competitiva. Es dóna el cas paradoxal de colles, com ara la “Tarragona Dansa”, que, sobre el paper, disposa de molts balladors, però a l’hora de la veritat hi ha diverses circumstàncies que dificulten el compromís de cada un d’ells. Anys enrere, era el servei militar, tal i com recordaran els veterans, però ara són les feines precàries (i, per tant, amb disbauxa horària) i, per als més afortunats, els estudis a l’estranger. En aquest sentit, la gent de la “Tarragona Dansa” podria, si em permeteu la broma, establir ambaixades arreu d’Europa.

Allò desesperant per als responsables de les colles és no tant un problema d’interès dels balladors, com de possibilitat de mantenir un nivell d’assaig i d’assistència a les competicions satisfactori. Efectivament, estem parlant de sardana esportiva, però molt lluny de la professionalització i del suport i reconeixement que caldria. 

dimarts, 7 d’abril del 2015

Enric Morera, l’autor d’algunes de les cançons catalanes més populars de tots els temps

[Un dos i seguit, 27-3-15]

Ja hem comentat diverses vegades que enguany es commemora el 150 aniversari  del naixement d’Enric Morera, tot un personatge de la música catalana de tots els temps. Un músic singular per la importància de la seva obra com a director, pedagog i compositor, però també per la seva biografia i per la forta personalitat que sembla que tenia. Després d’un període de la seva vida més propi d’una pel·lícula d’aventures a la Pampa argentina, es va fer un lloc destacat en el panorama musical català, no només per les facetes que ja he esmentat de director, compositor i de pedagog, sinó també com a promotor d’espectacles musicals.

Diuen que tenia un caràcter especial, aspecte que, de fet, es pot entendre perfectament llegint la seva autobiografia, però el cert és que, malgrat tot, va tenir molts deixebles que sempre el van recordar de manera positiva. Ara bé, de manera justificada o no, allò pel que ha estat sempre recordat és, sobretot, perquè fou l’autor de les músiques d’algunes de les cançons catalanes més populars de tots els temps que, a més, tenen forma de sardana. L’Empordà, La sardana de les monges, Les fulles seques i, és clar, La Santa Espina, són títols fixos als repertoris corals de tot el país i, en alguns casos, són autèntics himnes, amb una popularitat i arrelament inqüestionables.

Tant de bo que les celebracions que s’estan preparant serveixin, entre altres coses, per divulgar altres obres d’Enric Morera que, segur, mereixen ser més conegudes.