dilluns, 28 de juliol del 2014

Vacances... o no del tot

[Un dos i seguit, 25-7-14]

El fet que a l’estiu no es produeixin tantes notícies vinculades a les sardanes i els esbarts com en altres èpoques de l’any que vagin més enllà de les activitats de carrer o concerts (ballades, aplecs, concerts, etc) pot fer pensar que ara tot és qüestió de deixar desenvolupar allò que s’ha estat preparant abans i només cal esperar, relaxats, que arribi la tardor. Per a molts potser sí que aquesta és la dinàmica habitual per aquesta època de l’any, però n’hi ha d’altres que d’això, res de res.

Aquests dies, per exemple, he tingut l’oportunitat de viure per dins la preparació d’una activitat de les que porta a terme l’Esbart Santa Tecla; les “Contalles de Sant Magí”, una cita recent de la Festa Major de Tarragona però am hores d’ara ningú dubta que està plenament consolidada. Aquesta representació de música i dansa de la llegenda del nostre sant patró exigeix uns assajos que, evidentment, cal fer-los immediatament abans de la única representació que se’n fa en tot l’any. Els més veterans ja ho tenen força per la mà, però sempre hi ha algú nou que cal adaptar al conjunt, en tot cas convé refrescar la memòria i, sempre, assegurar la coordinació entre dansaires, el cor i els responsables de llums i so. Tot això, cal no oblidar-ho, en una associació que també es responsabilitza d’un festival de dansa catalana diguem-ne estàndard per les mateixes festes i que també ha de pensar en el munt d’elements de la següent festa major, la de Santa Tecla, que, badant, badant, arriba pràcticament tot seguit.

En definitiva, temps de vacances, de cercar el relaxament segurament merescut per tothom, però, més a més d’un i de dos, de treball per a un conjunt festiu, el de Tarragona, que ara es disposa a viure dos dels seus capítols més importants i lluïts

Aprendre a ballar

[Un dos i seguit, 18-7-14]

Pot ser només una anècdota, però ja sabem que quan un fet que a vegades ens pot semblar puntual es repeteix diverses vegades ja no ho és d’anecdòtic. Em refereixo a l’experiència que em consta que molts sardanistes dels habituals hem tingut alguna vegada en una ballada i que jo vaig tenir divendres passat. Senzillament, es tracta que un noi colombià, arribat a Catalunya feia pocs mesos, s’havia trobat amb la sardana al carrer i li havia agradat, per això va preguntar si hi havia algun lloc on aprendre’n. I aquí ve la sensació d’angoixa del sardanista militant: “què li dic?”. Perquè sí que se’n fan de cursets , però la majoria són per a els escolars o per a la gent gran i els destinats a la resta d’edats són, aquests sí, puntuals.

En aquests casos et venen molts pensaments al cap: com de poca cosa som, a vegades, la gent d’aquest país. Perquè, generalment, aquestes persones que s’interessen per la sardana de manera espontània són forans, és a dir, lliures d’aquells prejudicis que els “modernets” locals tenen. El cert és que a Tarragona mateix, avui, pots trobar cursos de mil i un balls menys de sardanes. Insisteixo: més enllà dels que es fan a les escoles i casals d’avis, sempre fruit del voluntarisme més pur. I més enllà dels que sí que es fan per al públic en general però en moments molt concrets de l’any. Ja ho deia el Llach que el meu país és molt petit.... i, dic jo, no sempre de tamany.

dimecres, 16 de juliol del 2014

Construint la Confederació

[Un dos i seguit, 11-7-14]

El nostre comentari-editorial d’avui coincideix força, si més no en la seva essència, amb el del darrer número publicat de la revista “Unió”, de la Unió de Colles Sardanistes. Es tracta de constatar que aquest 2014 passarà a la història del sardanisme com aquell en el qual s’ha fet realitat la Confederació Sardanista de Catalunya, és a dir, una organització que aplegui totes les federacions sardanistes territorials de Catalunya i el Rosselló i totes les agrupacions, federacions o com sigui que s’anomenin dels diferents sectors sardanistes: cobles, colles o associacions diverses.

El fet és transcendent perquè, a banda de la importància de tot aquest conjunt d’activisme cultural no sempre prou visible, aquest presenta unes característiques realment complexes i variades. El cert és que hi ha mil i un casos: des d’entitats més o menys grans però amb una estructura organitzativa estàndard, fins a organitzadors que formen part d’altres entitats (esportives, casals, ateneus, casinos de poble...), colles que mai s’han preocupat d’organitzar-se de cap manera però treballen subsidiàriament per a altres associacions o ajuntaments... Certament, aconseguir que aquest maremàgnum entengui que cal coordinar-se i que ho faci de manera efectiva, té un mèrit indiscutible.

La raó de ser bàsica de tot plegat és, tal i com indica l’esmentada revista,  que sempre ha calgut, però actualment encara més, evitar duplicacions d’accions en temes d’interès comú, a més de ser interlocutor únic davant l’administració pública, per grans temes sardanistes d’àmbit nacional. Una de les principals dificultats, doncs, ha estat i encara és, fer entendre això a tots els implicats i aconseguir que actuïn, especialment a l’hora d’organtizar-se en federacions territorials, la base de la Confederació. A nivell de les comarques tarragonines sembla que s’està aconseguint i les principals organitzacions del territori estan seguint el procediment per anar en aquesta direcció. 

No fa gaire ho feia, per exemple, el Casal Tarragoní, mentre que dissabte vinent l'Agrupació Sardanista Tarragona Dansa convoca els seus socis a una Assemblea General Extraordinària on l'únic punt a l'ordre del dia és, i llegeixo literalment, “aprovació si s'escau de la integració com a soci fundador de l'Agrupació Sardanista Tarragona Dansa a la Federació de Colles Sardanistes de les Comarques Tarragonines”. I expliquen: “Aquest és un pas més en el camí d'aglutinar tot el moviment sardanista a Catalunya sota el paraigües de la Confederació Sardanista de Catalunya, única cara visible del sardanisme a tots els nivells davant l'administració”.  Doncs això, anant pel bon camí.

dimecres, 2 de juliol del 2014

Record per a un personatge singular

[Un dos i seguit, 27-6-14]

El món de la sardana ha proporcionat personatges singulars, alguns realment pintorescos, altres amb una capacitat d’iniciativa i d’organització excepcional i amb una constància a prova de tot. En ocasions, alguns individus apleguen, ells sols, aquestes i moltes altres qualitats. Un d’ells va ser, sens dubte,  Josep Pantebre, a qui serà dedicat un acte d’homenatge i record aquest dissabte l’aplec d’Andorra la Vella.

Nascut a Roda de Ter el 1906, el 1944 es va establir a Andorra, on va treballar de baster. Aviat es va vincular amb el món sardanista local i el març del 1964, amb 18 sardanistes més, van fundar l'Agrupació Sardanista Andorrana. En va ser el primer president i de les moltes iniciatives portades a terme, caldria destacar concursos musicals i, el 1977, la creació de la cobla Andorra, on ell mateix era intèrpret de flabiol. Una tasca, aquesta d’intèrpret, que va iniciar de zero ja ben gran. Ja als últims anys de la seva llarga vida va escriure un llibre on hi aplegava tot el que per a ell és la sardana. Un llibre amb aspectes segurament discutibles, però que venia a ser un compendi del fet sardanista. Fou guardonat i rebé diferents homenatges a molts indrets de Catalunya i morí a les Escaldes (Andorra) el 1999.

Com deia, un personatge especial que va ser capaç de fer possible coses que, a vegades, equips molt més nombrosos ni poden somniar de fer possible. Potser avui dia no seria possible un altre Josep Pantebre. Els temps han canviat i, sobretot, ha canviat la gent i les relacions entre les persones, les entitats i les institucions. El que és segur és que gent com ell expliquen moltes coses d’un país també especial com és Catalunya i d’un fenomen com és un dels seus símbols, la sardana.