dissabte, 24 de desembre del 2022

Gràcies!

[Un dos i seguit, 23-12-22]

Sempre m’ha semblat obvia la norma, no sé si escrita o no, que diu que en un comentari editorial com aquest, que cada setmana encapçala el programa Un dos i seguit, no s’hi parli de qui el redacta, no n’ha de ser el protagonista. De la manera més natural ho he respectat des del primer dia, cosa de la qual ja en fa molts anys, per cert. Però si hi havia d’haver una excepció havia de ser aquesta d’avui i crec que m’ho puc permetre.

Es tracta d’agrair als companys i amics de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, de la qual en formo part fa un grapat d’anys, que dissabte passat, en el transcurs del ja tradicional sopar de Nadal i de fi de temporada, em lliuressin el II Premi Sempre TD com a reconeixement a una suposada tasca per la sardana. Un detall immens, que endolceix el sempre amarg fet que et jubilin d’algun lloc, en aquest cas del sardanisme de competició. L’estat d’un element tant important per a un sardanista com són els peus així ho ha aconsellat i calia fer-se a la idea sí o sí.

El guardó, a la majoria dels oients potser no els sonarà gaire, entre altres coses perquè és de caire intern de l’entitat i és molt jove, però per a un servidor precisament és molt apreciat per venir de qui ve i perquè, de moment, només l’havia rebut algú tant important i valorat per mi com l’Alfred Abad, fundador i ànima de l’entitat, així com president fins fa gairebé un any.

Gràcies, mil gràcies a tots i, és clar, ja només començar aquest programa, vull desitjar a tots els que l’escolteu unes molt bones festes i una magnífica entrada d’any. 

diumenge, 18 de desembre del 2022

Debat etern

[Un dos i seguit, 16-12-22]

Com en tota activitat viva i amb practicants de diferents tipus i procedències, la sardana sempre ha generat debats de tota mena i, encara que una mirada superficial no sempre permet veure-ho, també ha estat constant la lluita dialèctica entre el que en podríem dir el sector conservador i aquells que cerquen alguna mena d’evolució. Les ganes d’aquests de fer coses diferents es confronta amb els arguments de que «sempre s’ha fet així» o que no es pot sortir de determinats paràmetres considerats autòctons.

No m’entretindré, ara, en rebatre aquests posicionaments poc amics de que les coses canviïn, cosa que ja he fet moltes vegades, fins i tot aquí mateix. Només m’agradaria observar que per tal que hi hagi evolució no cal, necessàriament, que es produeixi cap revolució. Només cal deixar que les coses flueixin, que aquells que tinguin idees i ganes puguin desenvolupar-les sense intentar preservar cap essència en perill. Els hi hem de proporcionar les eines i totes les facilitats a l’abast, no pas limitar-los. Massa vegades (no sempre, m’afanyo a puntualitzar) hem vist que rere les queixes per manca de relleu o de compromís per part dels joves, allò que hi ha és el resultat de deixar portes tancades o de no confiar amb gent lògicament inexperta. 

No sempre s’entenen iniciatives com aquelles ballades de matinada a la Patum de Berga amb una multitud de jovent deixat anar, és clar, però ballant sardanes, més bé o més malament, encara que gaudint ballant-ne. Que en la sardana de germanor dels concursos de colles el sector més jove (i cada vegada més el menys jove) faci un crit en el moment del salt, a vegades ha provocat el rebuig immediat per part d’alguns que creuen que és una manca de respecte. Un detall petit, si voleu, però significatiu. És clar que més viscerals van ser, en el seu moment, algunes reaccions davant de la Sardanova o de l’escurçament de tirades. I així, podríem posar molt exemples, alguns més transcendents, crec jo, però menys divulgats perquè resten amagats en la intimitat de les entitats. I, allò que encara ho complica més, és que la immensa majoria d’uns i altres actuen de bona fe. Però ja sabem que la fe, sigui la que sigui, no sempre porta pel bon camí.

dissabte, 10 de desembre del 2022

De desitjos

[Un dos i seguit, 9-12-22]

Ja fa dies que hem enfilat la recta final d’aquest any 2022 i, encara que no és aquest l’últim programa de l’Un dos i seguit, no podem evitar mirar enrere i fer-nos una idea, encara que sigui molt pel damunt, de com ha anat. No farem pas, precisament, un resum, però sí deixarem constància d’algunes impressions personals.

És evident que haurà estat l’any de la sortida de la pandèmia, si més no de la seva part més dura per a la majoria. Naturalment, al sardanisme i la resta d’activitats festives també els ha afectat i cal lamentar les pèrdues personals, és clar, i les de certes activitats que han fet pensar en allò de que a cada bugada es perd un llençol i aquesta bugada ha estat especialment contundent. Els optimistes diran que per la magnitud del que ens ha tocat viure encara no s’ha perdut gaire i que en molts casos les causes han estat unes altres. En tot cas, cal lluitar contra les mancances i problemes per fugir de les flames que s’apaguen o que es desvirtuen. 

Que una ballada que es feia tradicionalment per aquestes dates ben a prop de Tarragona ara s’anunciï sense cobla, és a dir, amb música enregistrada, és una mala notícia, però potser també vol dir que no s’ha llençat la tovallola de manera definitiva, tot confiant en un context més propici. De la mateixa manera, que Tarragona perdés enguany el seu concurs de colles després de diverses edicions agòniques, és quelcom molt trist, menys si es confirma que hi ha neguit per solucionar-ho tant a nivell institucional com des del món associatiu.

I nosaltres, els de l’Un dos i seguit, també hem viscut un particular calvari, sobretot la nostra companya Sílvia, que esperem recuperar aviat; i, amb ella, la possibilitat de comptar amb tot l’equip al complet. És el desig per al nou any, per al qual també ens proposem defugir errades com les que malauradament hem tingut i potenciar les moltes possibilitats que un mitjà tan estimat com és la ràdio ens permet.

dimarts, 6 de desembre del 2022

Un cap de setmana farcit d'emocions

[Un dos i seguit, 2-12-22]

El passat cap de setmana va estar farcit d’emocions per als sardanistes tarragonins. Dissabte a la tarda, en el concert «El so de la pau», per a violoncel i cobla, amb Pere Puertas al violoncel i la cobla Maricel, es va fer el lliurament del Premi Tarragoní de Cultura, atorgat pel Casal Tarragoní, a Joan Salvador i Sorolla "Janó". Ja vam dir que era un reconeixement plenament merescut i, sens dubte, aquella sala Etyches del Palau de Congressos plena fins dalt, va ser un lloc idoni.

I diumenge, novament a Balaguer després de la final del Campionat Gran i Veterà de feia quinze dies, s’hi disputava el Campionat de Punts Lliures, on hi participaven tres colles tarragonines: la juvenil Nova Tarragona Dansa, la gran Tarragona Dansa i la veterana Toc de Dansa. Totes les colles i les tarragonines en particular van oferir un gran espectacle que, fins a cert punt, va ser reconegut amb el resultat: totes tres colles van aconseguir les respectives segones posicions, cosa que significa el millor resultat global aconseguit mai per les colles de la ciutat en aquesta competició. 

Tot i això, a molts -i no només els components de l’expedició de Tarragona- els va quedar la sensació que, com a mínim en la categoria gran, el resultat no va acabar de ser gaire convincent. Ara, a molts dels oïdors els haurà vingut a la ment el pensament, ben lògic, que qui diu això s’expressa condicionat per la seva relació amb la colla Tarragona Dansa. Ho entenc i per aquest motiu ho deixaré aquí i només recomanaré la visió dels vídeos que circulen per les xarxes, en algun cas fins i tot amb una magnífica perspectiva de les colles primera i segona  a la classificació. I que cadascú es formi la seva opinió.

Allò que sí puc afirmar sense por que ningú ho pugui rebatre és que les colles que representaven Tarragona, i molt especialment la Tarragona Dansa, van oferir espectacle de veritat, amb coreografies molt treballades, arriscades i increïblement resoltes, amb un conjunt impecable, cosa que no està a l’abast de tothom.