dilluns, 26 de gener del 2015

La insuportable lleugeresa de les relacions entre músics i organitzadors

[Un dos i seguit, 23-1-15]

Fa unes quantes setmanes comentàvem una situació que no és nova però que sembla que darrerament s’ha multiplicat: la suspensió preventiva de ballades o aplecs davant les previsions de mal temps. Això, dèiem, es produeix fins i tot amb una antelació notable, de diversos dies, amb la paradoxa que, en ocasions, finalment, quan arriba el moment de la festa, el temps és esplèndid.

Sens dubte, aquest increment de suspensions és degut a la crisi, als molts problemes que els organitzadors han de superar i el risc que han de córrer per realitzar les seves activitats. Naturalment, els músics i els balladors no en tenen cap culpa, però són els més afectats, cadascun a la seva manera, però en tots dos àmbits s’han expressat moltes queixes.

Aquest cap de setmana s’ha produït un altra fet semblant. A pocs dies d’un aplec, la manca d’entesa entre Ajuntament i organitzadors ha tingut com a conseqüència la rescissió del contracte amb les cobles i que el consistori, per la seva banda, assumeixi directament l’aplec i contracti altres cobles. Hom es pot imaginar l’empipament dels músics, que aquests dies s’ha reflectit a les xarxes socials.

Davant d’aquestes situacions se’ns acut que la Confederació Sardanista de Catalunya hi hauria de fer alguna cosa, encara que en el cas concret que ara mateix apuntava, s’ha afanyat a indicar, per les mateixes xarxes socials, que no pot intervenir en un afer diguem-ne privat, de relacions entre un ajuntament i una entitat. Malgrat això, el màxim ens associatiu sardanista no s’hauria de conformar amb aquesta resposta.

La xocolata del lloro

[Un dos i seguit, 16-1-15]

Algú potser encara recordarà que fa uns anys es va produir una mobilització realment important per part del sardanisme per tal d’exigir que la televisió del país dediqués l’atenció que es mereix el fet sardanista. Des del primer moment de la creació de TV3, van ser molts els que van expressar aquesta necessitat, però sempre es van trobar amb un argument terrible: que no es volia que la nova televisió fos “antropològica”, un qualificatiu que mereixeria una anàlisis acurada, ja que segurament posaria al descobert moltes de les misèries d’aquest racó de món. Com a mínim, les dels que han tingut certes responsabilitats en unes institucions que molts creien que havia de ser no pas “antropològica” sinó, senzillament, “normal”, ja que és normal que les televisions tractin, entre moltes altres coses, d’allò propi d’on estan ubicades.

El cas és que, després d’un temps d’ignorar sistemàticament la sardana, aquella mobilització que deia es va concretar en diverses accions, inclosa una multitudinària manifestació davant dels estudis de l’emissora. Allò va fer reaccionar les ments pensants d’una televisió quer volia ser única al món –és a dir, que no parlés de la cultura popular pròpia- i, finalment, van crear un programa. Amb un pressupost mínim, tot cal dir-ho, però amb uns professionals que van saber demostrar que es podia portar la sardana a la televisió i fer-la atractiva. Segur que es podia haver fet molt més, però, insisteixo, amb pocs mitjans, Déu n’hi do.

Després, de manera lenta però segura, han anat venint les rebaixes. Els corresponents retalls en el temps de durada de les emissions; després, l’absorció per un altre espai, i, finalment, ara, amb el 2015, la desaparició total. L’excusa, les retallades, que aplicades en un programa fet amb una sabata i una espardenya (tot i mantenir el saber fer dels seus responsables) havia de portar, indefectiblement, a l’extinció. En definitiva: allò de la xocolata del lloro.


dimarts, 13 de gener del 2015

Un nou any de problemes afegits, però també de noves motivacions

[Un dos i seguit, 9-1-15]

Un nou any i un nou programa de l’ “Un dos i seguit” a Tarragona Ràdio. Moment, ara, de poca activitat al carrer, però tal i com vam comentar en una de les últimes emissions del 2014, hi ha molt moviment dins les entitats i les cobles preparant una nova temporada que promet ser singular. Ho serà, entre altres coses, pels importants reptes que es plantegen per a qui es mogui en el món associatiu davant els nous requeriments fiscals que se’ls exigeix. Els temps són complicats per a tothom i sembla que calia fer la vida una mica més impossible a aquells que treballen de franc per als altres.

Serà, també, un any de coses positives, amb importants celebracions. A més de diversos aniversaris de compositors, el 2015 celebrarà mig segle d’existència la cobla La Principal de Tarragona (amb un disc, entre altres coses), la colla Tarragona Dansa arribarà als 35 anys d’activitat continuada i brillant, la seva colla filial infantil celebrarà els 30 anys i els 20 de la seva segona etapa, mentre que la comparsa de carnaval d’aquesta mateixa entitat, la Petada, arriba als 20 anys.

Tot sembla indicar que podrem seguir gaudint de noves propostes diferents per part de diverses cobles neguitoses, com la que avui mateix serveix per inaugurar un nou festival Tradicionàrius, amb la cobla Sant Jordi i el grup Coses. També pot ser, aquest any, el de la consolidació del gran organisme coordinador del sardanisme, la Confederació Sardanista de Catalunya, mentre que l’Agrupament d’Esbarts Dansaires podria superar el moment difícil que està patint.

Problemes, doncs, però també mostres de neguit per no només seguir endavant, sinó per anar més enllà de la monotonia. Bon any 2015.