dilluns, 31 de març del 2014

En qüestió un model de colla

[Un dos i seguit, 28-3-14]

El concurs de colles de diumenge passat a Granollers encara no formava part del Campionat de colles d’enguany, però bé el podríem qualificar com una prèvia ben interessant. Hi eren bona part de les colles que hi competiran, ja que, de fet, elles també se’l prenen, aquest concurs, com una mena d’assaig o tempteig de cara a l’hora de la veritat. Hi vam poder veure nous fitxatges, colles que s’incorporen al Campionat i altres que potser no hi prendran part però que són noves i, possiblement, faran parlar els propers anys. I, a més dels que ballaven, els que miraven, ja fossin membres de colles que intentaven constatar el moment de forma de les competidores, o bé aficionats que tractaven de fer-se una idea de com es plantejava la nova temporada.

Ja hem comentat en anteriors programes -i avui hi insistirem- el fet que enguany hi ha canvis importants i que n’hi ha de tots colors. S’ha parlat força del descans que ha hagut de plantejar-se la “Violetes del Bosc” després de moltíssims anys d’estar al capdamunt de tot. En contrast a aquesta situació delicada d’una colla tant emblemàtica, la veritat és que s’han creat anelles noves i altres que no ho havien fet mai o s’hi havia retirat feia un temps, s’han vist amb cor de tornar al Campionat. Potser si analitzéssim aquests moviments amb detall arribaríem a la conclusió que, al marge de les dificultats que han de superar les entitats de tota mena, allò que està en qüestió en les sardanistes és el model de colla. A unes els costa molt mantenir el compromís del Campionat mentre altres, poc o molt, funcionen. Evidentment, no ho tractarem, ara i aquí, però segur que caldrà fer-ho un moment o altre.

dijous, 27 de març del 2014

Crítica sobre sardanes

[Un dos i seguit, 21-3-14]
 
Encara que algú pot pensar que hi tinc una fixació, aquesta setmana insisteixo en el mateix que comentava ara fa vuit dies: el ressò que les activitats sardanistes tenen als mitjans de comunicació. Sens dubte, a banda de les consideracions que feia sobre les mancances dins el mateix món sardanista, és insuficient, fins i tot injust comparat amb moltes altres activitats.
 
Un fet que reconeix avui divendres el periodista Josep Maria Casasús en la seva columna d’opinió al diari El Punt Avui. Assegura que “cal conrear una literatura sobre sardana com la que potencia altres aires d’arrel popular” i esmenta el jazz, el tango i el flamenc. I insisteix dient que “Manca una crítica sardanística que expliqui estils, escoles i períodes amb intenció, sensibilitat i erudició com ho fan comentaristes d’aquells altres sons. Sobretot ara –conclou-, quan la sardana viu una època daurada, amb més compositors i intèrprets que mai, i amb cobles que experimenten fórmules de fusió amb altres formacions”.
 
Certament, té raó Josep Maria Casasús, encara que, tal i com deia l’altre divendres, arran de la proclamació de Barcelona com a Capital de la Sardana i després s’ha confirmat amb la reestrena de La Santa Espina, s’ha pogut apreciar cert desvetllament en aquest sentit, és a dir, que n’han parlat molts mitjans que habitualment no ho fan i que, en general, la notícia he merescut més i millor tracte que altres vegades. En aquest sentit, tenien aire de normalitat –per allò de la crítica entesa i professional- cròniques com la Jorge de Persia a El País o de Josep Pasqual a la Revista Musical Catalana. I només són dos exemples, bons, sens dubte, però que no ens han de fer oblidar la necessitat de no abaixar la guàrdia, més aviat al contrari, han de servir d’exemple i d’estímul a l’hora de seguir facilitant les coses a aquests periodistes i crítics, amb els encarregats experts de fer-ho, tal i com ha succeït en el cas que ens ocupa.

diumenge, 16 de març del 2014

Dinàmica positiva?

[Un dos i seguit, 14-3-14]

Una de les eternes queixes i lamentacions dels sardanistes ha estat la del poc ressò que les seves activitats acostumen a tenir als mitjans de comunicació. O que quan el tenen, aquest ressò, el tractament és més aviat deficient, per dir-ho de manera suau. Una reivindicació que sovint és més que justificada, sobretot si comparem com i en quina mesura s’acostuma parlar de sardanes i en com es fa d’altres manifestacions comparables.

També és cert que precisament són els organitzadors els que, a vegades, no han sabut arribar als mitjans de comunicació. És evident que no n’hi ha prou de dir-los que faràs això o allò. Els has de seduir, sobretot quan, com passa amb les sardanes, cal carregar amb una colla de prejudicis massa instal·lats en certes mentalitats.

Ara bé, en ocasions coincideixen circumstàncies que ens permeten mantenir l’optimisme i creure que no tot està perdut. El passat cap de setmana, amb motiu de la proclamació de Barcelona com a Capital de la Sardana, vam poder veure que, per un costat, quan l’organització és seriosa i adquireix característiques pròpies del professionalisme, mentre per l’altra hi ha un mínim de sensibilitat que permeti allunyar tics esnobs, la cosa funciona força. D’aquells actes se’n va parlar als telenotícies, els diaris hi van dedicar espais ben respectables i, sobretot, vam poder detectar un esforç per no caure en tòpics i reconèixer el neguit dels promotors de la capitalitat per oferir una imatge actual i viva del fet sardanista.

Que duri! perquè tenim tot un any per endavant per tal de consolidar aquesta dinàmica positiva.

dijous, 13 de març del 2014

La cigala i la formiga

[Un dos i seguit, 7-3-14]
Quan es plantejava l’estructura del proper Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes, els responsables van veure mostres del que, amb bon humor, podrien qualificar de “brots verds” pel que fa al nombre de colles en competició, ja que es confirmava, un any més, una lenta, molt lenta recuperació respecte anys anteriors. Com a mínim, ja no desapareixien o s’esborraven colles del Campionat, sinó que se n’apuntava alguna de més.
Enguany, també semblava que passava això, almenys a les categories infantils, juvenils i veteranes. Però el cop fort va ser quan es va insinuar que la multicampiona “Violetes del Bosc” possiblement es prendria un any sabàtic davant la manca de balladors. Després, això s’ha confirmat, mentre que les xafarderies deien que se gent ja en tenen, però en alguns casos es tracta de noves incorporacions i els manca el nivell necessari per mantenir la competitivitat de la colla. Oficialment, fan com no fa gaire la colla “Mare Nostrum” –qui darrerament els ha disputat i, a vegades, arrabassat, el Campionat- que després d’un descans van tornar amb força i, efectivament, guanyant la competició.
Sigui com sigui, sembla que ja s’han acabat aquells anys en els quals les colles capdavanteres es podien permetre el luxe de no disposar de planter propi, és a dir, colles de categories inferiors que els anessin nodrint de dansaires quan tinguessin alguna baixa a la colla diguem-ne principal. Fins ara, només els calia proposar-ho a qui creien adient de qualsevol altra colla i a aquest li faltava temps per dir que sí, davant el prestigi de la “Violetes” o qualsevol altra d’aquesta mena.
Sembla que aquesta fórmula ara ja no funciona amb la mateixa facilitat. Costa d’entendre, però, que aquesta situació no fos prevista per una entitat com la que hi ha al darrere de la “Violetes del Bosc”, molt més que una colla de competició, ja que també és organitzadora de cicles de ballades i concursos musicals d’alt nivell i suposem que disposa de certa estructura institucional i “pensant”. Com al conte de la cigala i la formiga, convé ser previsors!

dilluns, 3 de març del 2014

Beneficis de capitalitat

[Un dos i seguit, 28-2-14]
 
Actualment, tenim a l’abast una quantitat ingent d’oferta cultural i festiva. Això és així malgrat la crisi, que ha afectat el món associatiu, evidentment, però no tant en la quantitat de l’activitat –que també- com en la dificultat d’atraure públic per raons prou obvies.
 
En aquest context, s’entén que ara sigui més important que mai la promoció, la divulgació, el màrqueting o digueu-li com vulgueu, d’allò que s’organitzi. Una idea aquesta que molts ja fa temps que han assumit, però que no tothom acaba d’entendre o de saber com fer-ho, encara que aquests darrers, sortosament, cada cop són menys.
 
Segurament perquè el fet de ser a la capital això és més fàcil, aquests dies hem vist com la presentació de la proclamació de Barcelona Capital de la Sardana 2014 del proper cap de setmana, ha gaudit de força ressò als mitjans, amb espais generosos als principals diaris nacionals i, fins i tot, un suplement de vuit pàgines, avui divendres a “La Vanguardia”. Això és quelcom inèdit fins ara en aquest nivell, però segurament s’explica pel fet que s’hi ha implicat com mai les institucions, perquè s’ha inclòs en la commemoració del 1714, perquè, com deia, és la capital, i, això em sembla molt important, perquè s’ha concebut un programa ambiciós, amb els elements tradicionals de rigor i molts de nous, amb, fins i tot, d’innovadors. No s’ha confiat tot al sempre socorregut voluntarisme, sinó que, quan s’ha cregut convenient i s’ha pogut, s’ha comptat amb professionals i gent jove amb idees fresques.
 
Naturalment, és un patró que no es pot aplicar sempre, ni molt menys, però aquest hauria de ser un objectiu, un horitzó, a l’hora de treballar, també, per al món sardanista.

----------------------------------
Aquesta setmana vam sortejar entrades per al concert que dissabte oferirà la cobla Reus Jove a Riudoms. El guanyador va ser Agustí Escolà Vidal. Felicitats!