diumenge, 2 d’agost de 2020

Concert cent per cent tarragoní el dia de Sant Magí

[Un dos i seguit, 31-7-29]

Poques vegades s’ha vist tant trasbalsat com ara el món cultural, abocat a l’activitat reduïda a aquelles manifestacions de caire privat, individual, o, en tot cas, amb succedanis facilitats per les noves tecnologies, però que no serveixen per fer bullir l’olla dels professionals del sector. Mancats de força -o d’ànim- coercitiu d’altres sectors, han acabat passant pel mateix adreçador que les activitats de risc màxim, situació que només ha començat a canviar, tímidament, aquests dies.

Ho hem estat constatant pel que fa les activitats sardanistes i els esbarts: s’han començat a fer concerts, generalment substituts d’aplecs, ballades i, fins i tot, concursos de colles, alhora que s’ha pogut ballar, en alguns llocs, de manera diguem-ne pintoresca. El panorama, de fet, és caòtic, amb actes ajornats, altres reconvertits i un gran nombre directament suspesos, talment com si alguns ajuntaments portessin anys esperant l’excusa per fer-ho. Sortosament, també hi ha aquells que permeten actes realitzats amb tots els ets i uts de seguretat recomanades pels entesos.

A Tarragona, sembla que el que resta de temporada tindrem l’oportunitat de gaudir d’un gran nombre de concerts que, en part, compensaran la manca de ballades, aplecs i concursos de colles. És a dir, sembla que aquí s’ha optat per la via de l’adaptació més que a la rendició total i absoluta que hem vist a molts altres llocs. Al capdavall, malgrat l’absència que sembla que tindrem d’oportunitats de poder ballar al carrer, no ens faltaran aquestes altres de gaudir de la música còmodament asseguts, encara que de la immensa majoria encara no sabem si es tractarà de  concerts autèntics o els repertoris de qualsevol ballada.

Sí que podem assegurar que, si res no es torça (toquem fusta), el dia de Sant Magí tindrem l’oportunitat de gaudir d’un excel·lent concert al Camp de Mart amb la cobla Reus Jove, en comptes de la tradicional ballada a la Rambla. Serà amb un programa cent per cent tarragoní i força interessant, amb obres recuperades d’un oblit injust, altres d’estrena absoluta; amb autors que cal divulgar més i altres d’actuals que val la pena impulsar. En definitiva, malgrat el desgavell causat per la pandèmia, estarà bé aprofitar l’oportunitat per gaudir de les cobles en aquesta vesant concertística i, si pot ser, explorant el repertori tarragoní, ja sigui d’autors d’aquí o d’altres que hi han dedicat les seves obres. El cert és que de material interessant n’hi ha per a moltes més sessions de les que ara es puguin arribar a realitzar.

dimarts, 28 de juliol de 2020

Reivindicant compositors d'aquí

[Un dos i seguit, 24-7-20]

Divendres passat, després de l'última edició de l’Un dos i seguit, vaig tenir l’oportunitat d’assistir al concert que la cobla Reus Jove va oferir als Pallaresos, enmig d’un munt de mesures de seguretat, tal i com toca a la situació actual. Malgrat la fredor d’un acte fet a l’aire lliure, en una pista enorme, amb el públic separat entre ell i els músics, el programa valia la pena. Bàsicament, es tractava d’homenatjar la figura de Josep Gols, un músic nascut als Pallaresos, encara que la major part de la seva carrera musical la va desenvolupar a Tarragona i la va cloure a la Canonja. Poca broma: entre moltes altres coses, fundador i director de l’Orfeó Tarragoní, institució importantíssima a la Tarragona d’abans de la Guerra Civil, que va viatjar per l’Estat i a l’estranger, però que ara només recorden quatre lletraferits. També va fundar la primera cobla de la ciutat, la Tarragonina, i sembla que fou el primer autor de sardanes d’aquestes terres.

Vam poder escoltar algunes sardanes d’en Gols, d’una qualitat gens menyspreable i amb un estil molt propi de l’època, a inicis del segle XX, així com la única del seu fill, Xavier Gols, mort prematurament, però que ens va deixar una composició extraordinària, que si algú l’hagués estrenat ara tots els entesos dirien que és innovadora i un munt d’elogis més sempre d'aquest caire.

El trist del cas, és que a banda del fet que avui dia pocs recorden aquests músics, per poder interpretar les obres que es van poder escoltar als Pallaresos per la cobla Reus Jove, el seu contrabaixista, l’amic Eduard Sendra, ha hagut de fer una ingent tasca de recerca per poder localitzar les particel·les. En alguns casos, les ha trobat a Girona, a Mataró o a Sabadell, per exemple. Una situació molt semblant a la que afecta altres autors vinculats amb la ciutat i les seves respectives composicions, moltes perdudes definitivament o que ningú sap on paren. 

És el resultat de les moltes vicissituds viscudes al país i el pas del temps, però també el producte de dècades de deixadesa, despreocupació i ignorància d’entitats, institucions i, fins i tot, de «músics» (entre cometes). La mateixa cobla Reus Jove ha confeccionat diverses propostes de concert similars a la dels Pallaresos que pretenen treure a la llum algunes d’aquestes petites joies musicals que s’han pogut salvar, de moment, de la desaparició física.

Sabem que amb material tarragoní se’n podrien fer un bon nombre de concerts similars i, de fet, la mateixa Reus Jove en té algun a punt. Ara, el problema, més que econòmic o de pandèmies, és de manca de consciència del sardanisme, per una banda, i el menyspreu absolut i ignorant d’aquells que habitualment treballen en el terreny de la música diguem-ne culta, que mantenen una actitud esnob que els impedeix apreciar les possibilitats d’aquesta formació singular, rica però incompresa que és la cobla, així com el llegat dels músics que han viscut a Tarragona i els que avui dia segueixen creant obres, com a mínim, interessants.

dimecres, 22 de juliol de 2020

Gent prudent

[Un dos i seguit, 17-7-20]

Seguim immersos en aquest malson llarg i de final incert que és el Covid 19 i que ha resultat d’abast universal, és a dir, que, poc o molt, s’ha escampat per tot el mon i pot afectar tothom. I en aquest tothom, evidentment, també hi hem d’incloure els sardanistes, els músics i aquells que es mouen en el món dels esbarts, els protagonistes habituals del nostre programa.

Actualment, més o menys com en qualsevol d’activitat cultural, s’està intentant realitzar algunes activitats que, ara per ara, s’han de limitar, bàsicament, a concerts, amb tota mena de mesures de protecció, encara que també s’ha fet alguna ballada amb encara moltes més restriccions i controls. Igualment, hi ha algun concert a l’aire lliure que ha previst espais per a poder ballar, sempre amb tots aquells condicionants que, la veritat, no conviden gaire a ballar per moltes ganes que en tinguis.

Tot plegat és ben lògic, vista la situació, i ens cal lluitar amb aquest natural desig d’anar cap aquella ja mítica normalitat que cada cop anhelem més, però que segueix esmunyint-se. Tot sembla indicar, a la vista del panorama que tenim al davant, que els organitzadors, els músics i els aficionats hauran de seguir convivint amb un dilema permanent, una lluita entre allò que ens demana el cos i allò que el seny ens adverteix. 

De moment, aquesta setmana s’ha acordat desconvocar el Campionat de Punts Lliures, la única competició oficial de les colles que, fins ara, s’havia salvat de la dràstica suspensió que va acordar la Unió de Colles en el seu moment. Un acte previst per al mes de novembre i que era el que més possibilitats tenia de superar les pors: la disciplina innata de les colles semblava garantir el compliment de les mesures previstes, l’escenari habitual (un pavelló esportiu) facilitava el distanciament entre balladors i públic i a aquest se li podien marcar més fàcilment les normes pertinents...  

Malgrat això, però, els organitzadors del Campionat, que han preferit pecar de prudents abans que assumir determinants riscos, cosa que jo no goso discutir-los-hi, naturalment. A més, han indicat altres raons que han tingut pes a l’hora de suspendre  els punts lliures com que les colles possiblement no estarien prou en forma. Això sí, sembla que per a la tardor hi podria haver alguns concursos lliures, per mirar de no acabar de perdre el ritme, suposo.

dimarts, 14 de juliol de 2020

De concert!

[Un dos i seguit]

Temps estranys els que estem vivint tots plegats! Ens trobem en situacions o veiem coses que mai de la vida hauríem dit que es farien realitat, i fins i tot ens haurien semblat més pròpies d’una pel·lícula de ciència ficció o fruit de la imaginació desbordada d’algun guionista pocasolta. Qui ens hauria de dir, entre altres coses, que no es podrien ballar sardanes, no pas per la febrada d’algun dictador embogit sinó per raons sanitàries.

Bé, fa un parell de programes vam recordar que, a finals del segle XIX, no es van poder celebrar les festes de Santa Tecla durant dos anys consecutius per culpa d’una epidèmia de còlera, però no em negareu que si alguna vegada heu llegit sobre pandèmies sempre ho heu vist com una cosa llunyana, fets que aquí, al centre del món, ens quedaven massa llunyanes, pròpies de països subdesenvolupats.

Ara, en poc temps, hem experimentat una situació nova que, almenys als més desperts, els haurà fet pensar sobre tot plegat. Un trasbals tant important que representa un repte per al conjunt de la humanitat, per tal de veure què podem recuperar i què podem fer per emprendre de nou el camí amb una nova empenta.

I una cosa que segurament també hauria sorprès els nostres avantpassats sardanistes, és que, en un moment donat, el gruix de les activitats han passat a ser concerts de cobla més que qualsevol altra cosa. La nostra agenda d’avui és realment espectacular i increïble. Mai s’havien fet tants concerts de cobla alhora, encara que ja sabem que, en bona part, són ballades per escoltar, és a dir, amb el repertori més pensat per a saltar que per a parar atenció en els músics des d’un seient.

De totes maneres, potser valdria la pensa d’aprofitar la part positiva de l’actual situació i procurar aportar l’oportunitat de gaudir –i, per a molts, descobrir- les possibilitats concertístiques de les cobles. El cert és que en alguns casos això ja es fa, mentre en altres no s’és gaire conscient dels repertoris que es poden confeccionar. Potser les possibilitats econòmiques no ho afavoreixen.

Ja sabem que el que ha regnat aquests dies és la improvisació i la prudència abans de fer qualsevol pas, però és ben cert que sense necessitat de comptar amb una bona sala de concerts ni un públic especialment melòman, és factible preparar programes de qualitat, atractius per a tots els públics i variats, aptes per gaudir-ne a l’aire lliure, sovint en el mateix lloc on s’hauria fet una ballada o un aplec. La nostra recomanació seria que els promotors es deixessin aconsellar per la gent que hi entén de qualitat i de públic: els mateixos intèrprets de les cobles, per exemple.

dimarts, 7 de juliol de 2020

Temps de riscos

[Un dos i seguit, 3-7-20]

Aquests dies s’estan celebrant o són a punt de fer-ho, les primeres activitats sardanistes públiques, físiques, després de l’aturada general a causa del confinament. Generalment, almenys de les que ens han arribat referències, es realitzen tenint en compte mil i una mesures de protecció i de prevenció, tot i que, generalment, es tracta de concerts. Amb tot, ja es parla dels primers aplecs per a ballar i, alhora, s’anuncien tots els condicionants als quals s’han de sotmetre els organitzadors, els actuants i els assistents com a públic.

Són unes mesures molt estrictes, alguna de les quals després comentarem, que formen part d’un detallat document elaborat per la Confederació Sardanista i que aquesta ha plantejat al Procicat, el Pla territorial de protecció civil de Catalunya i que a hores d’ara encara no ha estat aprovat per aquest ens. La seva lectura m’ha semblat molt interessant, ja que s’hi veuen unes instruccions molt assenyades que, sens dubte, han estat treballades amb molt deteniment per persones coneixedores d’allò que es porten entre mans i que, a l’hora, demostren tenir una visió valenta i prudent al mateix temps, davant de l’actual panorama.

No sé si algú pot trobar excessiu que abans d’accedir a un aplec, per exemple, calgui una inscripció prèvia, que s’hagin de facilitar les dades personals o que es limiti el nombre de balladors a cada rotllana i la quantitat d’aquestes que es puguin formar. Em sembla que després del que hem vist o viscut aquests últims mesos això es pot comprendre perfectament, com també semblen lògiques moltes suspensions fins i tot de cara els propers mesos. Sí que es pot percebre una por que plana pel damunt dels organitzadors i promotors i que alguns han arribat a verbalitzar: que en el cas del més mínim accident, a partir d’ara, la responsabilitat serà de cadascú, fins i tot a nivell penal.

I en un temps en el qual a alguns els costa molt poc fer denúncies, és lògic que hom pensi que aquests risc tampoc el volen assumir.

dimarts, 30 de juny de 2020

Cobles confinades

[Un dos i seguit, 26-6-20]

La pandèmia que  ens ha tocat experimentar els darrers mesos no ha estat la única d’un abast considerable, pràcticament mundial, que hi ha hagut al llarg de la història. Això ja n’han tingut cura de recordar-ho molts mitjans de comunicació, de la mateixa manera que han detallat les grans mortaldats que moltes d’aquelles grans malalties van causar, sortosament lluny de les que, de moment, sembla que ha produït el Covid 19. Naturalment, això no és cap mena de consol, ni molt menys, però sí que ens pot portar a fer-ne moltes reflexions.

Un aspecte que podem considerar és el paper que ara han jugat les noves tecnologies i les xarxes socials. A banda del dubte de si un us poc conscient d’aquestes darreres pot ser contraproduent, imaginem-nos la foscor, la ignorància absoluta que els humans que van experimentar aquelles tragèdies també van haver de suportar. Ara, aquestes eines, com a mínim ens han permès superar, en bona part, l’aïllament total d’altres èpoques, comunicant-nos amb tothom i, fins i tot, ha estat possible que alguns hagin pogut treballar a casa.

També hi ha hagut mostres d’enginy, de solidaritat o de suport mutu, a més de manifestacions del talent artístic que, d’altra manera, hauria restat limitat a la llar de cadascú. Els músics, ja ho hem pogut veure i escoltar tot aquest temps, han publicat a la xarxa propostes molt diverses i d’una manera impensable no fa pas gaires anys. Avui, per exemple, us oferirem alguna mostra més d’aquestes “cobles confinades”, com és el cas de La Principal de Tarragona, que ha hagut de celebrar el seu 55 aniversari d’aquesta manera tan peculiar. No us perdeu el seu vídeo a les xarxes!

dimecres, 24 de juny de 2020

Es van obrint portes i finestres

[Un dos i seguit, 19-6-20]

Poc a poc, es van obrint portes i finestres, de manera que, progressivament, anem podent fer més coses, moure’ns amb una llibertat cada vegada més propera a l’anterior a la pandèmia que, sortosament, sembla que està afluixant. I cadascú, depenent del seu grau de consciència, també va actuant amb una progressivament major desimboltura.  

El món de la cultura ha arribat a aquest punt de la història amb la sensació de ser el darrer de la fila, menyspreat perquè ni de lluny se l’ha considerat essencial, mentre, en canvi, a l’hora d’aquella obertura  que deia, tot són pors i cauteles, tant des de dins com des de fora, sobretot d’aquells que tenen el poder d’autoritzar o no que es manifesti d’una manera o altra.

I si la cultura en general viatja en el vagó de cua, la sardana i altres manifestacions festives tradicionals ho fan en els últims seients del tot, allí on no hi arriba ni el revisor. Certament, tot just ara s’està parlant de les primeres actuacions de les cobles i dels primers assajos de les colles de competició. Aquestes darreres, potser arribaran a participar en algun concurs en el que resta de temporada, més per satisfer les ganes de ballar que altra cosa, ja que és prou sabut que el Campionat de Catalunya va ser suspès a les primeres de canvi.

De moment, les primeres actuacions de les cobles s’anuncien en format de concert, amb les corresponents separacions entre els assistents i tota la parafernàlia de seguretat que ja és habitual en molts llocs... excepte a les terrasses de bars i restaurants, on sembla que el virus és més tímid que no pas en una actuació musical. Bromes a banda, fa feredat veure les agendes de les cobles amb un grapat d’actuacions cancel·lades, algunes ajornades per qui sap quan i moltes altres que sembla que estan a l’aire, movent-se en un espai sense gravetat, en una mena de purgatori tot esperant a veure què passa.

De moment, si no hi ha res de nou abans, a la demarcació de Tarragona la primera cobla que sonarà serà per Sant Joan –en concert, és clar!- a Horta de Sant Joan, amb estrena pòstuma del seu fill il·lustre Tomàs Gil i Membrado. I aquí, a Tarragona, segurament haurem d’esperar a Sant Magí i amb molta probabilitat també reprimint-nos les ganes de ballar.

dimecres, 17 de juny de 2020

Incerteses

[Un dos i seguit, 12-6-20]

La situació per la qual estem passant tot plegats és tant nova i extraordinària que resulta comprensible que hagi agafat a tothom en fals, per manca d’una hipotètica previsió o amb una evident ignorància sobre què calia fer en cada cas, en les mil i una situacions que es plantegen. Ara, quan sembla que, efectivament, s’està començant a superar la pandèmia, els reptes potser ja no són tant dramàtics, però tampoc estem lliures d’haver de prendre decisions gens còmodes i de seguir adoptant mesures de seguretat.

La sospita és que mai estarem lliures del tot d’aquest risc, com el de la grip, que tot i que es pot prevenir amb una vacuna, cada any causa un nombre considerable de víctimes. En aquest sentit, el procés de desconfinament és més traïdor i ens sotmetrà a una por constant, fem el que fem.

I immersos en aquest panorama, quin paper hi té la sardana? Es podrà ballar aviat, caldrà canviar el plantejament de les ballades i els concursos? Les colles de competició potser seran les que ho tindran menys complicat, a priori: ballen a certa distància entre ballador i ballador i el contacte físic amb les mans es pot solucionar amb un ús acurat i sistemàtic de gel. Al capdavall, com els esportistes, aquests dansaires estan acostumats a mantenir una disciplina que, sovint, és molt estricta.

Però, i les ballades clàssiques? Allí sovinteja una major proximitat entre dansaires i és una activitat que s’acostuma a fer al carrer, en espais oberts a tothom i on qualsevol control és pura utopia. Com hauran de ser a partir d’ara, si més no els primers mesos? Es parlar de fer ballades només per a escoltar, concerts en definitiva. També han sortit propostes singulars o, senzillament, d’una difícil generalització, com aquells que han fet anelles agafant-se a una mena de bastons per no haver de tenir contacte directe amb els companys de rotllana.

En tot cas, ens esperen dies ben curiosos, també en aquest àmbit.

dimecres, 10 de juny de 2020

Històries de confinament

[Un dos i seguit, 5-6-20]

Que el confinament seria dur per a tothom ja ens ho podíem imaginar. Que aquesta situació comportaria conseqüències negatives, ens ho temíem. Com en molts altres aspectes, en el món de la cultura el tall ha estat singularment sobtat, deixant tothom que hi treballa desprotegit i, a més, amb la negra perspectiva que seran els últims en qui s’hi pararà atenció per, potser, fer-hi alguna cosa.

Al marge d’aquest panorama, però, la situació, que ha afectat, poc o molt, a tothom, també ha tingut algun efecte interessant. Sense moure’ns d’allò que aquí ens ocupa –sardanes, música per a cobla i esbarts-, l’aturada absoluta d’actes públics no ha significat que balladors i músics s’hagin resignat a no fer res. La setmana passada ja varem apuntar algunes iniciatives interessants, des de les més diguem-ne casolanes fins altres de certa complexitat. Les noves tecnologies han permès, per exemple, que moltes cobles o músics en solitari i en formacions reduïdes o més complexes hagin divulgat interpretacions força interessants enregistrades des de casa de cadascú.

També els balladors han fet anelles virtuals, mentre que els més assabentats dels títols i els autors han competit en concursos i endevinalles. S’han fet cursos de les qüestions més diverses, conferències i autèntiques classes magistrals. Els que han anat per feina, a banda d’anar seguint les canviants i, a vegades, caòtiques instruccions oficials, han anat pensant què calia suspendre, què ajornar i resen per tal que allò previst per als propers mesos es pugui salvar i, potser, afegir-hi alguna de les coses aparcades per la pandèmia. També s’han fet reunions de treball o assemblees en situació de confinament, un cop més amb el suport de la tecnologia.

I així, mentre ens sentim confosos per la perversa combinació de les ganes de tornar a alguna mena de normalitat i la por de no córrer massa, seguim avançant en un calendari ple de cites cancel·lades, la desesperació dels músics i els maldecaps dels responsables d’entitats i colles per veure què se’n podrà salvar de tot plegat.   

dimecres, 3 de juny de 2020

Confinats, trasbalsats...

[Un, dos i seguit, 29-5-20]

Ja ho sabem, perquè potser per primera vegada a la història és quelcom que ha afectat, poc o molt, a absolutament tothom, o, almenys, tothom s’hi ha de sentir interpel·lat. En cosa d’uns pocs dies, les nostres vides s’han trastocat de tal manera que fins i tot ara, quan només s’endevina, allà lluny, la sortida del túnel, sabem que moltes coes mai tornaran a ser iguals i que ens resultarà complicat recuperar, reconstruir i mirar de trobar la manera de portar una vida que es pugui considerar diguem-ne “normal”.

I, és clar, en un context en el qual s’han trasbalsat tantes coses, on molta gent pateix i no pocs ens han deixat abans d’hora, pot semblar impúdic parlar dels problemes de la cultura o del sector festiu, que és on s’hi poden situar les sardanes, els esbarts i la música per a cobla. Jo sóc dels que creuen que això només ho sembla, perquè penso que la cultura potser no és tant essencial com la salut, la feina o l’alimentació (que de tot això n’hi ha massa que pateixen), però és segur que no és res superflu. No és el moment, ara, d’argumentar-ho, però fins i tot si pensem en termes pràctics o econòmics, cal tenir en compte la quantitat de persones que tenen aquest sector com el seu  mitjà de vida o ho és en bona part.

Penso, per exemple, en els músics, un gremi que, d’un dia per l’altre, s’han quedat tots, absolutament tots, sense feina i sense dret a cap ajut. I, a més, amb la perspectiva que segurament seran els últims en poder tenir l’oportunitat de tornar a treballar. La trista realitat és que no només s’han suspès tota mena d’actes durant el temps previst de confinament, sinó que molts ajuntaments –els responsables últims d’autoritzar aquestes activitats-, han suspès cites que van més enllà i sense ni considerar la possibilitat d’un ajornament, no pas una supressió total.

Al capdavall, tornem a trobar-nos en un símil que hem fet moltes vegades i que ara es manifesta de manera més crua que mai: la xocolata del lloro, perquè ara el perill ja no és només la qüestió sanitària, sinó la temptació d’estalviar-se unes despeses que, estigueu segurs, a molts no els doldran si són d’altres manifestacions culturals, encara que siguin immensament més cares. Recordeu l’afer dels terrats a Barcelona?

dissabte, 14 de març de 2020

Excepcionalitat

[Un dos i seguit, 13-3-20]

Ens ha tocat viure uns temps curiosos, ben especials, sens dubte. Ara, amb tot el terrabastall causat pel Coronavirus, sembla que gairebé no quedin coses que no s’hagin trasbalsat. Hem hagut d’aprendre que més val pecar d’excés de prevenció que no haver de tractar de guarir, després, una malaltia encara poc coneguda i de la que, per tant, ignorem l’abast real.

I, és clar, la sardana, els esbarts i la música per a cobla també s’han vist afectades. Com ho han estat totes les activitats públiques i que apleguen cert nombre de gent. A més, ateses les característiques essencials de la sardana -una dansa popular a la qual hi pot participar tothom i que es basa en formar rotllanes de gent donant-se les mans-, aquesta és una activitat clarament de risc de contagi. Confiar en què ens rentarem les mans després de cada sardana i que, abans, no ens haurem tocat la cara, per exemple, resulta poc creïble.

És comprensible, doncs que a més de les iniciatives que han anat adoptant els organitzadors, la Confederació Sardanista de Catalunya hagi aconsellat que els propers dies (el mateix termini que s’ha establert per al tancament dels centres educatius, en principi) les entitats s’abstinguin de celebrar actes públics, suspenent-les o, si és possible, ajornar-les per a dates més propícies.

Doncs això: que ens caldrà ser pacients, tot seguint atentament els consells dels entesos i les autoritats. Sortosament, avui dia les xarxes socials ens permeten estar al corrent de les suspensions, ajornaments o -esperem que sigui aviat- la represa de la normalitat.

dimecres, 11 de març de 2020

Massa tard....

[Un dos i seguit, 6-3-20]

L’inici de la nova temporada del Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes cada vegada és més a prop i aquesta vegada presenta l’al·licient que canvia radicalment, amb estructures noves, nou sistema de valoració, jornades de formació de jurats, entre altres novetats de les quals encara no ha transcendit gaire cosa més que algun aspecte que ja ha estat una mica polèmic. I remarco això d’«una mica», ja diré perquè.

Aquestes novetats es comunicaran oficialment el proper diumenge 15 de març en un acte que tindrà lloc a Barcelona. Un tràmit normal, és clar, per tal d’informar a les colles de tots els detalls: novetats, calendaris, organització, etc.

Evidentment, està molt bé que es repensi el campionat, que es vulguin fer canvis per tal de millorar el seu funcionament i fer-lo és atractiu per a les colles i per al públic. Podem discutir sobre com i quins canvis s’apliquen, però suposo que tothom té molt clar que un actitud immobilista en aquest terreny seria absurda.

Però allò que em pregunto i vull creure que més d’un i de dos també s’ho pregunten és perquè s’ha trigat tant en reaccionar. Sabíem que el Campionat pateix una crisi profunda i, com en qualsevol altre camp, sempre m’ha semblat que no fer res i limitar-se al lament coral és una actitud trista i suïcida. Costa entendre perquè s’ha deixat que passi tant el temps, de manera que només s’ha aconseguit que s’agreugés la pèrdua de vitalitat de les colles. I amb això no em refereixo, només, al nombre d’efectius, sinó a la seva capacitat crítica, l’empenta  a l’hora de defensar una determinada visió de la competició.

Mai hauria dit que enyoraria determinades reunions a les quals havia assistit, fa anys, les quals no tenien res a envejar a segons quines polèmiques de l’esport més mediàtic. Actualment, no diré que no hi hagi discussió, però que aquesta -molt més reduïda, això sí- no transcendeixi públicament és prou significatiu.

Però no siguem negatius. El cas és que ara hi ha algú que ha tingut l’ànim de plantejar canvis i que aquests s’aplicaran a partir d’aquesta temporada. Caldrà estar-ne atents.

dilluns, 2 de març de 2020

Però... i el tible?

[Un dos i seguit, 28-2-20]

Darrerament, hem pogut comentar els lloables esforços d’una bona colla d’intèrprets de fiscorn, un dels instruments característics de la cobla, per potenciar-lo i divulgar-lo al màxim. A més de trobades i xerrades, sembla que ja és a punt una associació que haurà de canalitzar aquests esforços.

És curiós, perquè també és notable l’activitat pròpia que porten a terme els professionals i aficionats al flabiol, amb una trobada i festa anual que ja és una de les cites obligades de cada tardor. Per la seva part, la tenora, sens dubte l’instrument més conegut de la cobla, ja ha estat celebrada, estudiada i elogiada fins a l’infinit, mentre que altres components, com la trompeta, el trombó o el contrabaix, els podem trobar de mil maneres arreu del món i no necessiten gaire tracta específic en l’entorn de la cobla.

Però... i el tible? No crec que ningú dubti del seu valor a la cobla (o sol i en altres conjunts) i que és un dels timbres que més la caracteritzen. Perquè, a vegades, sembla que el tible quedi en un segon pla a l’hora de parlar-ne, com si el seu fos un paper menor. El cert és que es tracta d’un instrument difícil, a vegades ingrat per a l’instrumentista, però si cau en bones mans (i bons llavis) pot emetre sons amb un encant molt particular.

Potser per tot això, sembla que aquesta és la plaça que costa més de cobrir quan hi ha una baixa en una cobla. El cas és que ja hi ha hagut i n’hi segueix havent de músics que dominen el tible i l’allunyen  d’una visió massa encallada en l’estridència i una afinació deficient que, potser a vegades, sí que ha estat certa. Sens dubte, caldria que aquests tiblaires fessin valer la seva tasca de maners decidida i col·lectiva, més enllà d’alguna iniciativa individual que hi ha hagut, força lloable, això sí!!

diumenge, 23 de febrer de 2020

L'Ajuntament de Tarragona per la sardana Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat

[Un dos i seguit, 21-2-20]

Encara que, de vegades, alguns ho ignorin, o sembla que prefereixin ignorar-ho, el fet sardanista (ballades i aplecs, concerts, concursos, colles, músics, compositors...) és força important, molt més del que, sovint, més d’un sardanista actiu n’és conscient. Tant, que resulta totalment lògic que hi hagi una organització federativa que ho aplegui tot, que vetlli pel seu normal desenvolupament, que promogui accions de tota mena per potenciar-ho, que procuri resoldre problemes i millori tot allò que sigui susceptible de millorar, etc.

És una funció que compleix la Confederació  Sardanista de Catalunya i, com deia, la seva existència és percebuda com a normal. Però el cert és que no fa pas massa anys que funciona, concretament des del 1990, tenint en compte la llarga història de la sardana. Hi va haver un primer intent en temps de la República amb la Lliga Sardanista, però la seva activitat va quedar estroncada, com tantes altres coses, amb la Guerra Civil. Posteriorment, l’Obra del Ballet Popular intentaria complir una funció similar, incloent els esbarts. Encara que va realitzar algunes iniciatives molt importants (Ciutats Pubilles, Premis del Dia de la Sardana, etc), mai no va aconseguir-ho del tot.

Sembla que la Federació Sardanista, fa poc reconvertida en Confederació, perquè aplega federacions, va per bon camí. En aquests anys ha fet força feina, molta de la qual destinada a bastir la seva complexa estructura organitzativa que, en part, encara no s’ha completat del tot.

Una de les iniciatives que sí que ha assumit amb decisió és la campanya per aconseguir que la sardana sigui inclosa a la llista representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Una de les vies de treball és procurar que els ajuntaments de Catalunya s’hi adhereixin de forma oficial, és a dir, que ho aprovi el respectiu ple municipal. La llista comença a ser important, però encara hi falten molts ajuntaments, especialment dels més grans. Per això cal valorar de manera molt singular el fet que el de Tarragona, avui mateix, no només hi hagi donat suport, sinó que, a més, en comptes d’aprovar la moció que havia presentat un grup polític, hi hagi hagut un acord unànime per a una declaració institucional que ha llegit l’alcalde i, per tant, no ha calgut votar-la. A més, el de Tarragona és el municipi més important en nombre d’habitants que fins ara s’hi ha adherit.

dilluns, 17 de febrer de 2020

Excel·lència interpretativa

[Un dos i seguit, 14-2-2020]

Si teniu l’oportunitat d’escoltar amb prou deteniment enregistraments de la cobla Barcelona dels anys 50 del segle passat, podreu gaudir de la que, possiblement, hagi estat la millor cobla de tots els temps, interpretant peces de tota mena, sovint d’una gran exigència, amb una pulcritud i un so extraordinaris. I això, en una època en la que no es podia manipular res en el procés de producció dels discos. Alguna cosa semblant podríem dir de la cobla La Principal de la Bisbal, però l’exemple de la Barcelona ve avalat per aquells enregistraments, gairebé insuperables pel repertori que inclouen en molts casos.

Aquell qualificatiu de «millor cobla de tots els temps» que he gosat expressar, actualment li disputen diverses cobles, singularment la Sant Jordi-Ciutat de Barcelona. Ara, els discos es poden enregistrar amb l’ajut de mil i un recursos tècnics, però també els podem contrastar amb la cobla en viu i en directe. A més, els músics d’avui dia cada cop s’enfronten a reptes més compromesos i variats.

Efectivament, no és cap novetat que la Sant Jordi és una de les que de manera més decidida s’han abonat a actuar, amb solvència i, generalment, uns resultats esplèndids, amb gent tant diversa com el cantautor Roger Mas, el guitarrista de flamenc i jazz Niño Josele, l’Orfeó Català o Pascal Comelade. Han experimentat amb grups de dansa urbana, amb Kepa Junkera o els Francolins, i han fet nadales amb la cantant de jazz Carme Canela.

Tot això i més, sense oblidar -més aviat el contrari- el repertori habitual de qualsevol cobla de primer nivell, inclòs allò més nou de les sardanes i obres per a cobla que segueixen estrenant-se de manera imparable. Tan és així, que entre els seus últims discos hi ha una antologia de les més compromeses obligades, ens han recordat els grans ‘hits’ de la història sardanista i, aquesta setmana mateix, han iniciat una col·lecció de grans clàssics, en aquest cas fent abstracció de la popularitat o no dels títols escollits.

Tot això, insisteixo, amb una seriositat i, alhora, una vivacitat interpretativa enlluernadores. El millor de tot -a diferència del que passava en aquells temps de la Barcelona-, és que hi ha força cobles més amb aquests neguits i amb nivells de qualitat dignes de ser tinguts en compte. L’únic dubte que tinc és si disposem de prou públic que estigui a l’alçada per apreciar tot aquest luxe.

dilluns, 10 de febrer de 2020

El Retaule de Santa Tecla, en imatges de Ramon Giner

[Un dos i seguit, 7-2-20]

Els esbarts dansaires són, com tothom deu saber, unes agrupacions destinades a preservar, divulgar i dignificar les danses tradicionals catalanes. Aquesta definició tan senzilla i comprensible, però, resulta incompleta i només serveix per fer-ne una descripció molt general i, per tant, mai prou rigorosa. El cert és que el segle llarg que fa que hi ha esbarts ha vist moltes coses, també en aquest terreny tant suposadament conservador.

Sí, efectivament, molts esbarts han consagrat la seva existència en cercar la màxima puresa en l’execució de les danses; però, alhora, altres han anat més enllà, molt més enllà en certs casos. Per un costat, el repertori d’un nombre considerable d’esbarts ha superat l’àmbit del Principat per abastar pràcticament tots els Països Catalans i, fins i tot, hi ha hagut casos (polèmics, com Déu mana) que han adoptat balls i músiques de procedències més allunyades, inclòs de musicals clàssics nord-americans. I no només el repertori de balls és el que es pot plantejar de moltes maneres ben diferents, sinó que s’han anat adoptant tot tipus de recursos tècnics i sistemes de preparació física insospitats per aquells que van iniciar el concepte d’esbart.

Una visió optimista de tot aquest panorama podria ser aquella que fa abstracció de les polèmiques que aquesta dinàmica ha generat i es felicita del fet que, al cap i a la fi, hi ha de tot, i això vol dir riquesa i vitalitat per al col·lectiu.

Un dels nous camins que han emprès alguns esbarts des de fa uns anys és el de treballar de manera decidida els respectius patrimonis festius tradicionals de la seva població o comarca. Un cas especialment significatiu de tot això és Tarragona, on els dos esbarts van tenir un paper bàsic, essencial, en la potenciació del seguici festiu i d’altres moments de les festes. Ha estat una gran feina de recuperació i de modernització, tasca que, sortosament, segueixen fent de manera decidida.

L’aparició, aquests dies, d’un llibre ens porta a posar un exemple magnífic: el Retaule de Santa Tecla, un espectacle relativament nou, però basat en elements ancestrals convenientment posats al dia. En pocs anys (vist de la perspectiva de l’antigor d’allò que s’explica) ningú dubta que el Retaule ha esdevingut emblemàtic i imprescindible. El llibre en qüestió mostra un munt de fotos meravelloses del tarragoní Ramon Giner que permeten conèixer les interioritats d’aquesta creació de l’Esbart Santa Tecla, des dels assajos a l’actuació dins la Catedral. Un autèntic tresor de llibre, especialment per a aquells que, cada any, pocs dies abans del de la patrona, ens esborronem a la Catedral de Tarragona.

diumenge, 2 de febrer de 2020

L'home que va fer la sardana millor, molt millor


[Un dos i seguit, 31-1-20]

En el món sardanista, igual que en qualsevol altra camp d’activitat diguem-ne no professional, cal que hi hagi prou gent que hi treballi, que faci possible que tot rutlli i, sovint, que es facin coses noves. És un patrimoni humà que mai ens cansarem de lloar i de desitjar que sempre hi sigui i que podem veure reflectit en el cartell de guardons que cada any es lliuren per part de la Confederació Sardanista.

Aquests elements actius, imaginatius i, quan cal, agosarats, a vegades destaquen per la seva singularitat. Són personatges que arriben a ser autèntics referents per a determinada activitat, com sens dubte ho ha estat i, -sospito que seguirà essent-ho molt de temps- el Sebastià Alba, capdanser de la colla «Violetes del Bosc», traspassat diumenge passat.

Ningú dubta que el Sebastià fou qui va aconseguir atorgar relleu a aquesta colla ben aviat, des de que hi va entrar l’any 1949, i fins al darrer moment. En uns temps en els quals les colles de competició eren moltíssimes arreu del país i constituïen una opció important de lleure dels joves catalans (alguns encara hem conegut aquells grans camps de futbol atepeïts de colles ballant alhora) ell i d’altres capdansers mítics van saber refinar el ball, fer-lo més vistós i elegant, alhora que més exigent físicament i de dedicació als assajos. Van ser ells els que van portar aquesta activitat cap al concepte de «sardana esportiva», darrerament reivindicat per molts.

Certament, el Sebastià Alba no fou l’únic, però difícilment algú altre podrà algun dia superar la seva continuïtat i la quantitat enorme de campionats aconseguits per la seva colla. Una fita extraordinària, que només s’explica pel seu carisma, sabent envoltar-se de gent vàlida i aplicant tècnica, disciplina i la constància pròpies d’equips esportius d’alt nivell, vet aquí allò que deia fa un moment.

Ah! I un altre aspecte que cal remarcar: el Sebastià i la Violetes van trencar un d’aquells prejudicis que, massa sovint, condicionen la imatge de les colles. Amb la creació de l’Obra Sardanista Violetes del Bosc va esmenar els que acusen les colles de no preocupar-se de res més que de competir. Una organització que va promoure un dels cicles de ballades més perllongats i de qualitat de Barcelona, aplecs i concursos musicals. Potser sí que li podríem retreure no haver sabut crear planter de balladors, però és evident que el balanç no permet cap dubte sobre la riquesa de la tasca de tota una vida dedicada a fer la sardana millor, molt millor.

dilluns, 27 de gener de 2020

Sardanes tarragonines rescatades


[Un dos i seguit, 24-1-20]

Hi ha un aspecte del món sardanista que, sospito, la majoria dels que s’hi mouen no en són prou conscients. Suposo que, això sí, tots saben que de sardanes n’hi ha moltíssimes d’escrites, però potser no s’arriba a entendre com n’és d’important aquesta xifra que, d’altra banda, segueix creixent any rere any. El web de la Confederació Sardanista comptabilitza 33.103 obres per a cobla, de les quals 30.936 són sardanes... i segur que no hi són totes. És clar que de sardanes n’hi ha de tota mena, però encara que féssim una esporgada a consciència que deixés allò que s’ha fet amb un mínim de dignitat, estic convençut que seguiria essent una xifra impressionant.

Vull dir amb tot això que és comprensible que d’aquest patrimoni musical tant voluminós només una part molt petits s’interpreti habitualment i que, de fet, moltes restin oblidades i en permanent perill de desaparició. En aquest punt hi juguen un paper important iniciatives com les de l’entitat Músics per la Cobla o la cobla Ciutat de Girona que dediquen no pocs esforços a recuperar allò interessant que van trobant per arxius escampats per tot el país. Fan feina de restauració quan cal, d’estudi de les peces, de preservació i, sobretot, de divulgació per mitjà d’enregistraments o servint particel·les quan algú s’hi interessa.

També hi ha cobles que, sense disposar de tants mitjans, sí que es preocupen de trobar petits tresors amagats i miren d’interpretar-los de manera digna. Aquesta dèria comporta molta feina no sempre coneguda ni reconeguda, ja que cal fer operacions d’investigació per trobar el material, cosa que sovint esdevé complicada, però també cal presentar els papers de manera clara i, en ocasions, fer arranjaments perquè, per exemple, pot faltar algun instrument o s’ha deteriorat determinada particel·la.

Un d’aquests enderiats (i ara em cal personalitzar-ho) és l’Eduard Sendra, de la cobla Reus Jove. Sempre neguitejat per tal d’oferir repertoris diferents i concerts interessants, una d’aquestes vies de treball el porta per treure a la llum moltes sardanes tarragonines –per l’autor o la dedicatòria- que fa massa temps que ningú les interpreta. Sembla que hi ha força coses en aquest sentit per confeccionar un concert prou interessant i, certament, diferent, però amb color plenament tarragoní. Ell ho està treballant molt i molt, alhora que va oferint el que seria aquest concert cent per cent sardanista i tarragoní i d’altres de similars per tot arreu. Només falta que hi hagi algú prou sensible i amb capacitat o influència allí on calgui per tal que el projecte es materialitzi.

dimarts, 21 de gener de 2020

Un 155 (molt) més positiu

[Un dos i seguit, 17-1-20]

La temporada d’activitats sardanistes comença ben matinera, amb aquelles curioses ballades per donar la benvinguda a l’any a l’hora que surt el sol el dia 1 de gener. Per cert, de moment encara no hi ha cap agrupació valenta que s’hagi proposat fer-ne a les comarques tarragonines.

Però, després d’això, ja sabem que durant uns quants mesos el que hi ha són ballades, concerts, aplecs i algun concurs esporàdic, escampats per Catalunya, tot esperant que amb l’esclat de la primavera també s’intensifiqui l’agenda. Això sí, d’aplecs, poc o molt, ja n’hi va havent, de manera que des de ben aviat és vigent la Guia Sardanista que publica la Confederació i de la que ja n’hem parlat en programes anteriors. En aquesta publicació (en paper i, com cal, també en versió digital), podem constatar que es preveu que aquest 2020 hi hagi 155 aplecs, una xifra realment important, però no sé si s’és prou conscient, a dins i a fors del sardanisme, del que representa.

Encara que les dades de participació varien molt segons l’aplec, per poca que sigui la gent que hi assisteixi en alguns, en conjunt són quantitats respectables. Cal tenir en compte, a més, que estem parlant d’activitats persistents, amb una mitjana de continuïtat que no té res a veure amb modes passatgeres. De la mateixa manera, hem de valorar que estem parlant dels aplecs diguem-ne «oficials», als quals caldrà afegir aquells que, per la raó que sigui, van per lliure respecte les diferents coordinadores territorials. A banda, a més, hi hauria les ballades dobles i similars, que, a la pràctica, alguns són autèntics aplecs, i, és clar, les altres activitats sardanistes, amb públics no sempre coincidents.

Una xifra, aquesta dels 155 aplecs, que sembla que varia poc des de fa anys. Alguns pleguen, és clar, però també en neixen de nous o se’n recuperen de desapareguts. A la demarcació de Tarragona, per exemple, enguany es preveu un nou i ambiciós aplec a Coma-ruga, amb moltes i importants cobles, així com una programació complementària amb pretensions d’innovar. Ho fa dins de la programació del Vendrell com a Capital de la Cultura Catalana 2020, que sembla que així reconeix la importància de la sardana. Tant de bo aquest aplec tingui l’èxit que es mereix i es pugui parlar, aviat, de continuïtat més enllà de la celebració puntual d’aquesta capitalitat.

dimecres, 15 de gener de 2020

Un any irrepetible

[Un dos i seguit, 10-1-2020]

El nou any, sardanísticament parlant, a Tarragona, comença amb una cloenda. Efectivament, aquest dissabte a la tarda, l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa tanca, amb tots els honors, la celebració del seu 40è aniversari. I no ho fa de qualsevol manera, amb un acte més o menys reeixit, de compromís, sinó amb la mateixa ambició que fa un any, inaugurant un programa intens i valent, que ha ocupat pràcticament tots els mesos del 2019.

Aquesta última cita d’aniversari serà un concert amb la cobla Sant Jordi (tot un luxe, comptar amb la que, probablement, sigui la millor cobla actual) que també servirà per a presentar el disc que ha enregistrat amb sardanes inèdites discogràficament parlant de l’Alfred i l’Anna Abad, dos autors no només íntimament vinculats amb l’entitat, sinó dels que més sonen a les ballades i aplecs d’arreu del país.

Un tancament de tot un seguit d’actes ideal, que deixa, doncs, un llegat físic –el disc- i unes molt bones sensacions que trigaran a esvair-se. Han estat actes com aquell inicial que deia, que combinava música, dansa i teatre; o el més recent Sardansa, que si alguna queixa va generar va ser la de que tothom en volia més. Es va aconseguir envoltar la Catedral amb l’anella més gran feta mai a Tarragona, es va pujar a Montserrat i moltes coses més.

Hi ha un aspecte, però, que potser també mereix ser destacat: més enllà dels moments extraordinaris, l’entitat no només ha seguit fent les seves activitats habituals, principalment participant en els concursos de colles, també ha organitzat les ballades de sardanes a l’estiu amb un esperit gens rutinari, precisament, cosa que ha donat fruits en forma d’una major assistència. Aquesta no ha estat espectacular, però sí suficient per fer-nos entendre, a tots plegats, que si les coses es fan amb il·lusió, fugint dels tòpics, els resultats es van recollint, poc a poc potser, però en clau positiva.

dimarts, 7 de gener de 2020

L'Aplec Internacional... amb sardanes

[Un dos i seguit, 20-12-19]

Fa uns dies, es va anunciar que el proper Aplec Internacional, el del 2020, es farà a la ciutat de l’Alguer, una població de l’illa de Sardenya que, malgrat les mil i una circumstàncies de la història i l’allunyament físic de Catalunya, manté un cert grau d’identitat i cultura catalanes. Concretament, l’aplec es farà del divendres 1 al diumenge 3 de maig i s’afegeix a una certa presa de consciència dels algueresos i d’una major relació amb el Principat. En tot cas, ara s’ha obert l’admissió de propostes de grups per actuar a l’aplec.

Un aplec que, recordem-ho, va començar l’any 1988 a Amsterdam com Aplec de la Sardana i que, posteriorment, va anar ampliant la varietat de la representació de la cultura popular catalana amb esbarts, castellers, balls de bastons, gegants, etc. Una evolució totalment lògica i necessària i que només va suscitar queixes significatives per part del sardanisme quan, molt recentment, la representació sardanista va ser clarament ridícula, no pas pels que van complir aquest paper, sinó perquè era insuficient, gens representativa quantitativament parlant. Talment semblava com si fes nosa, com si s’hi hagués inclòs amb la mínima expressió per complir un a mena d’obligació.

Posteriorment, és evident que s’ha rectificat i la sardana hi ha tornat a estar exposada de manera més que digna, tant pel que fa la música com en la dansa. L’any passat, a Copenhaguen, fins i tot hi va haver una molt bona expedició tarragonina, amb la colla juvenil «Nova Tarragona Dansa», entre altres. Cal suposar que seguirà en aquesta línia, garantint una mostra variada i equilibrada de la cultura popular i tradicional catalana a una ciutat diferent cada any. De moment, doncs, la propera cita: l’Alguer.