Qui ho havia de dir!

[Un dos i seguit, 2-10-20]

Qui ho havia de dir que allò que fa un temps que proposa una part del sardanisme de competició i que, almenys inicialment, va ser rebut amb sorpresa, indiferència, incredulitat o escepticisme per bona part  dels més directament interessats, acabaria sent reconegut enmig d’una pandèmia com l’actual.

Em refereixo, com més d’un haurà endevinat, a la proposta que la sardana de concurs sigui coneguda i reconeguda com a «sardana esportiva». Ho hem de reconèixer: a la majoria, el primer cop que ho vam sentir, ens va agafar indefensos i vam pensar que n’hi ha que tenen poca feina. El cert, però, és que, poc a poc, si més no el concepte, ha anat arrelant dins del sector, alguns s’han fet seva la idea i no s’estan de defensar-ho. 

Arguments no en falten, sobretot si parem atenció en les característiques del Campionat de Catalunya o fem cas dels entesos que lloen les propietats que té ballar sardanes de cara a la salut i el benestar dels practicants, sobretot si es fa habitualment i de manera correcta. La setmana passada, sense anar més lluny, ens fèiem ressò d’alguns d’aquests beneficis expressats darrerament a les xarxes socials.

El cas és que aquests últims dies, amb els primers concursos després d’uns mesos de sequera obligada per les circumstàncies, s’ha vist (fins i tot al Telenotícies!!) com les colles ballen amb tota mena de precaucions, però a l’hora de les sardanes de concurs estan exemptes de portar mascaretes. Algú ha posat el crit al cel, sense tenir en compte que  -per fí!- allò que porten a terme aquestes colles és considerat com una activitat esportiva. En realitat, el perill de contagi mentre ballen és més remot que a la majoria d’esports, ja que cada ballador manté la respectable distància que estableixen els respectius braços oberts i l’estil de ballar exigeix mantenir empre la mirada cap al davant, mirant al ballador que està a força metres de distància, a l’altra banda de l’anella.

Naturalment, com he dit abans, les mans s’han de rentar immediatament abans i després i cal tenir les mascaretes a punt també abans i després de cada sardana. Compareu això amb allò que passa a molts esports, amb contacte físic més o menys explícit, o, senzillament, amb allò que es veu a qualsevol terrassa de bar.

És clar que els que propugnen el concepte de sardana esportiva van més enllà d’evidenciar les virtuts físiques de ballar i competir. Tal i com plantejava el periodista Albert Font-Tarrés el 2011 en una entrevista a Ivan Tibau, aleshores Secretari general de l'Esport de la Generalitat, el que caldria és que la sardana fos reconeguda oficialment com a esport, amb tot el que això comporta. Allò més curiós és el que destacava el titular d’aquella entrevista: "Podríem estudiar el reconeixement de la sardana esportiva", deia l’home. Falta saber, ara, si ho va dir per dir-ho o ho expressava convençut, o si des de la Unió de Colles s’ha fet alguna gestió seriosa en aquest sentit...