dissabte, 31 de maig del 2014

Ens faltarà un bon model

[Un dos i seguit, 30-5-14]

El fet sardanista sempre ha comptat amb grans poetes que li han dedicat versos molt sentits, a vegades veritablement remarcables. També hi ha hagut prosistes que l’han comentat o l’han estudiat amb més o menys traça. Malauradament, ha predominat la bona fe més que l’encert: hem pogut llegir textos carregats de bones intencions, però mancats de substància o rigorositat; s’han prodigat les queixes i les lamentacions estèrils i que no porten enlloc, al costat dels cants exaltats i poc realistes; i també hem trobat eminències que han demostrat saber poc de les interioritats de la sardana...

Enmig de tanta lletra de més, algú hi ha hagut que sí que ha aplicat coneixement, sentit comú i valentia alhora. Darrerament, alguns estudiosos joves s’han significat en aquest sentit, però fins no fa massa temps no n’hi havia gaires com el Lluís Subirana, poeta, informador i, sobretot estudiós de qüestions diverses, però de manera molt especial la sardana. A vegades, signava els llibres conjuntament amb Jaume Nonell (també un bon element en aquestes tasques), mentre que altres títols sobre els més diversos aspectes de la sardana els presentava en solitari, però sempre amb coneixement de causa, esperit crític però constructiu, optimisme realista i humilitat. Una combinació de qualitats que, certament, trobarem a faltar, perquè el Lluís va ser vençut, aquesta nit farà una setmana, per una greu malaltia.

Els que ens agrada remenar paper vells, estudiar la sardana des de tots cantons i parlar-ne allí on ens volen escoltar, ens haurem d’espavilar encara més. Ens faltarà un bon model i, sobretot, l’escalfor d’una persona sàvia i amb les idees clares que no dubtava en expressar, i que, alhora, sabia ser humil, proper i amic de tothom. Tot un luxe haver-lo conegut!

diumenge, 25 de maig del 2014

Alts i baixos d’activitat

[Un dos i seguit, 23-5-14]
 
Suposo que entra dins la normalitat de les activitats vives com ho és la sardana, que el seu dinamisme, el volum d’activitat, la capacitat de renovar-se o la incidència en el seu entorn vagin oscil·lant. En definitiva, que hi ha temporades més bones que altres i no sempre coincidint les pujades o les baixades en els diferents conceptes que he apuntat. De la mateixa manera, aquests alts i baixos també es produeixen a nivell local o en àmbits relativament petits, i tampoc en sintonia amb altres indrets. És a dir, que potser en un poble viuen un moment esplèndid, mentre al del costat això ha quedat enrere i ara l’activitat ha minvat, ha esdevingut monòtona o, fins i tot ha desaparegut. Probablement, si paréssim atenció en aquestes viles en un altre moment, abans o després, la situació seria ben diferent, amb intercanvi de papers, fins i tot.
Això és ben real, fins al punt que els que ho coneixen es resisteixen a fer valoracions globals, de país, i prefereixen tenir en compte aquests alts i baixos més o menys cíclics. A les comarques tarragonines, per exemple, fa una vintena d’anys, la majoria d’aplecs es feien al Baix Camp, en bona part fruit a una notable tasca de divulgació d’entitats com la colla Rosa de Reus i els seus Aplecs a Muntanya, que van plantar moltes llavors. Ara, en canvi, el pes específic dels aplecs s’ha desplaçat al Tarragonès, amb dues convocatòries a la capital i altres inexistents a l’anterior moment com els d’Altafulla, Torredembarra o Salou, entre altres.
Un d’aquests altres és el Morell, que ha sabut fer arrelar un aplecs amb bones cobles i un públic que no es limita al local. Aquest diumenge hi tornen, amb estrena inclosa d’un autor que no és, precisament, dels habituals aplecs, Francesc Rius, circumstància que cal entendre com un enriquiment, sens dubte.

divendres, 23 de maig del 2014

Quan cadascú fa la guerra per la seva banda

[Un dos i seguit, 16-5-14]

Massa sovint, es produeixen coincidències en el calendari d’activitats massa similar, és a dir, amb públics potencialment idèntics. En el terreny de la sardana, la cobla i els esbarts això també es produeix i, de fet, força sovint. Diumenge vinent, per exemple, tindrem, el mateix dia, els aplecs de Móra d’Ebre i el del Morell, amb l’agreujant que estan situats en dates precedides i seguides amb buits a la programació. Un fet molt habitual que s’entén que no es pugui evitar  (i, fins i tot, segurament que no convingui) en casos com ballades de Festa Major o similars, clarament vinculades a una festa local i, per tant, inamovible, on, a més, el protagonista és el públic de la població.

Ens consta que des de fa temps s’han fet esforços per evitar coincidències menys justificables per part de la Coordinadora d’Aplecs, però és evident, a la vista de la Guia, que encara queda feina pendent. Molta més si, tal i com sembla que es vol fer, s’hi impliquen els aplecs que, per les raons que sigui, han quedat exclosos de la programació oficial. Però la veritat és que encara convindria anar més enllà i coordinar realment els organitzadors de totes les activitats, no només els aplecs. Això vol dir molta feina i, malauradament, haver de superar reticències, immobilismes i baralles de veïns passades de moda. Una tasca que demana a crits que es concreti ja la prevista territorial de la nounada Confederació Sardanista, que no ha de servir, només, per recollir subvencions, sinó per gestionar més eficaçment les coses.

De moment, sembla que altres parts de Catalunya estan més avançades en aquest sentit, mentre aquí poc ens podrem queixar del centralisme mentre cadascú faci la guerra per la seva banda.

dilluns, 12 de maig del 2014

Grans reptes de supervivència per a les colles de competició

[Un dos i seguit, 9-5-14]

Aquest diumenge comença el Campionat de Catalunya per a les colles Grans, és a dir, la categoria que, sobretot els seguidors del concepte de Sardana Esportiva, fa temps que qualifiquen d’absoluta. Ho faran, el mateix dia però en hores i poblacions diferents, els dos grups en els quals s’ha dividit el conjunt de colles que hi participen.

Aquesta fórmula, que ja es va posar en pràctica la temporada passada, ve a ser una petita mostra de moderat optimisme sobre el panorama de les colles de competició, ja que això vol dir que n’hi ha més que els anys immediatament anteriors. Tothom és conscient, però, dins el món de les colles, que cal ser prudent i no cantar victòria abans d’hora, és a dir, no caure en els mateixos vicis d’alguns polítics quan parlen del nombre d’aturats o de suposats brots verds.

En tot cas, el cert és que la tendència a la davallada en el nombre d’anelles actives que es venia produint des de feia temps s’havia aturat. De tant en tant hi ha hagut alguna galleda d’aigua freda, com la recent de la “Violetes del Bosc”, quan va anunciar que deixava el Campionat, o la de tot just fa vuit dies, en el mateix sentit, de la colla “Antaviana”, de Tordera, quan tothom ja la comptabilitzava al grup A. Potser la diferència amb aquell panorama de grups que plegaven veles és que ara més aviat són colles que no es veuen en cor de seguir tot allò que representa un Campionat (assajos, viatges, etc) i decideixen limitar-se als concursos lliures o els campionats territorials. Una estratègia que ha funcionat bé en molts casos, com ara els “Dansaires del Penedès” o el més espectacular de la “Mare Nostrum”, que al cap d’un any d’aturada va tornar al Campionat i, directament, el va guanyar. També hi ha el perill, real i que s’ha concretat molts cops, que la manca de la dinàmica pròpia d’un campionat acaba de desmotivar els balladors i el grup acaba desapareixent.

No hi ha una recepta clara per superar-ho, però segur que hi tenen a veure ingredients com la pertinença a un grup més gran, qui hi ha al davant i com el condueix, per exemple...

Cal un debat per La Sardana de l’Any

[Un dos i seguit, 2-5-14]

Demà dissabte culminarà una de les activitats sardanistes amb més ressò de la temporada: La Sardana de l’Any. Serà el moment de la gran final, enguany a Barcelona i en un escenari de luxe: L’Auditori. He dit que és una activitat amb molt de ressò, però cal reconèixer que darrerament també ha estat una de les més discutides, sobretot per aquells que creuen que les composicions que arriben a la final no són prou representatives de la riquesa i la varietat d’estils que es pot trobar en el conjunt  de sardanes que s’estrenen al llarg de l’any.

El cas és que darrerament a la final hi predominen les composicions de caire ballador,  deixant enrere obres de major ambició. Ja s’entén, diuen els crítics, que no s’hi trobin les sardanes de concert, però segur que n’hi ha –insisteixen- de cert nivell qualitatiu i, alhora, prou assequibles per als balladors en general, que han quedat arraconades.

Al marge de les opinions de cadascú, el cert és que cal un debat al voltant d’aquest concurs. No pot ser, en tot cas, que a hores d’ara resulti més atractiva la segona part del concert que la primera.

dijous, 1 de maig del 2014

Reconeixement excessivament tardà

[Un dos i seguit, 25-4-14]

Un dels Premis Nacionals de Cultura, que atorga el CONCA, ha correspost, enguany, a la cobla La principal de la Bisbal. Un més que merescut reconeixement a una llarguíssima trajectòria de, ni més ni menys, 125 anys. Una fita que poques institucions poden dir que han aconseguit, i més si són de les característiques d’una cobla.
 
També és cert que, segons com ho mirem, ja és ben trist que no hagi estat fins ara que hagi arribat aquest premi. Si bé la cobla bisbalenca ja gaudeix del títol de Cobla Oficial de la Generalitat i de la Creu de Sant Jordi, un premi específic del sector cultural oficial hauria d’haver-se fet efectiu molt abans. A més, l’esmentat títol de Cobla Oficial, atorgat en temps de la República, en l’actual context democràtic va ser restablert de manera totalment honorífica. La veritat és que la Generalitat no ha fet l’ús que segurament caldria d’una cobla considerada com a oficial.
 
Cal tenir en compte, penso jo, la trajectòria de la formació, amb un prestigi mantingut de manera constant al llarg de tots aquests anys, però també s’hauria de considerar la necessària explotació, en el més bon sentit de l’expressió, de la cobla com a orquestra nacional catalana singular, una figura que, sense cap mena de dubte, la de la Bisbal no és la única digna representant, però sí una de les més honorables.