diumenge, 26 de juliol del 2015

Música enllaunada

[Un dos i seguit, 24-7-15]

Segurament una de les principals glòries de la sardana és poder disposar d’un conjunt orquestral tant ric i ple de possibilitats com és la cobla. Això, però, també és un problema, ja que una cobla amb “cara i ulls”, per dir-ho de manera col·loquial, implica disposar d’un grup de músics mínimament preparats, és a dir, amb uns estudis i una experiència que els permeti oferir interpretacions de dignes cap a amunt.

El que cobren aquests músics ha estat un etern tema de polèmica que, sembla, amb el temps i a la pràctica, van guanyant els partidaris de la qualitat, és a dir, les cobles que ho fan acceptablement bé, com a mínim. Encara que mai desapareixeran del tot, cada vegada són menys les actuacions d’aquelles que per poca sensibilitat auditiva que tinguis t’agafen ganes de fugir.

Darrerament, però, han proliferat alguns cicles de ballades amb música enregistrada. S’addueix la manca de pressupost i les ganes de ballar de la gent, utilitzant lemes com “sardanes a la fresca” i similars. N’hi ha a llocs com Mollerussa, Constantí o Riudoms, entre altres.

Voldria deixar clar el meu respecte pels organitzadors i els que participen en aquestes ballades, perquè estic segur que si poguessin, comptarien amb cobla en viu i en directe, però, què voleu que us digui, sempre ho he trobat molt fred això de la música enregistrada per ballar al carrer. M’ho ha semblat en el cas dels esbarts, on es poden comptar amb els dits d’una mà les actuacions amb cobla que s’hauran fet aquest estiu i també m’ho ha semblat aquesta opció en els concursos de punts lliures, on l’espectacularitat de les colles queda aigualida amb una sonorització excessiva i, un cop més, freda com un bloc de gel. 

Naturalment, que cadascú faci allò que vulgui. Només els demanaria que deixessin sempre clar si hi ha o no música en viu –cosa que alguns fan però altres no- i que es tingui en compte allò de si val més qualitat que quantitat.

dimarts, 21 de juliol del 2015

Tot és bo o dolent segons l’ús que en fem

[Un dos i seguit, 17-7-15]

La implantació de les anomenades xarxes socials és un dels fenòmens més importants dels últims anys. Els avenços tecnològics són continus i això fa que l’ús que en fem també vagi evolucionant, amb un impacte sobre les relacions humanes enorme, sobretot si tenim en compte la rapidesa en la que això s’ha produït i el fet que, com diem, és quelcom obert, canviant dia rere dia.

Evidentment, això també ho observem en el món sardanista. Enmig de la selva de missatges de tota mena que es produeixen contínuament i als quals, en molts casos, tothom hi té accés, hi descobrim casos pràctics i positius. A vegades, per exemple, s’hi generen debats enriquidors, com el que hem pogut llegir al canal de Facebook titulat “Carrusel sardanista”. És clar que el fet que no sigui obert del tot ajuda a la discussió civilitzada i on s’hi aporta substància, lluny dels missatges banals i insubstancials que dominen el mitjà.

Des de fora estant pot semblar quelcom intranscendent, però el recent intercanvi d’opinions sobre si convé o no que les colles de competició coneguin prèviament les sardanes que s’han de ballar ha estat ben viu i s’hi ha dit coses interessants. Com a aspecte curiós, una qüestió secundària com és la proposta de repartir els aires a tota la sardana quan aquesta és coneguda i, per tant, es pot preparar, també ha comportat un bon intercanvi de parers. S’ha vist, entre altres coses, que no hi ha cap norma que ho impedeixi i, de fet, algú ha proposat que es porti a la pràctica immediatament. Algú ha dit que això representarà més exigència per a les colles, sobretot les més grans, però també que farà les sardanes més atractives per als espectadors i que proporcionarà al jurat més temps per valorar-les. En tot cas, queda demostrat que, com tot en aquest món, quan s’utilitzen amb seny, les xarxes socials són bona cosa.

dijous, 16 de juliol del 2015

En un país normal

[Un dos i seguit, 10-7-15]

Segurament no tant com els més inquiets voldrien, però el cert és que en qualsevol programa com aquest mateix que ara encetem, tindrem molts exemples de que en el món sardanista hi ha consciència, interès i, a vegades, resolució pràctica i efectiva que cal no limitar-se a fer sempre exactament el mateix –encara que, de moment, funcioni-, que no n’hi ha prou amb reproduir mimèticament velles fórmules i que, en definitiva, tot allò que és viu de veritat ho demostra evolucionant. Fent canvis generalment petits i, a vegades, més contundents, però mai adoptant posicions encarcarades.

Els últims temps ho demostren sovint, tal i com intentem reflectir-ho a l’“Un dos ni seguit”, els músics. No hi ha setmana en la que no podem fer referència a una o altra proposta de barreja, de fusió, però també en la que no es pugui constatar neguit, per exemple, per oferir programes variats i amb molts autors actuals i joves, un fet extraordinari fa uns anys.

Podem veure, també, com els organitzadors de ballades i altres actes, malgrat les limitacions pressupostàries, de mitjans i, moltes vegades, de comprensió per part dels responsables públics, els mitjans de comunicació i segons quin públic, malgrat això, s’esforcen per introduir petits o grans elements nous per dinamitzar allò que promouen o, directament, gosen fer realitat propostes autènticament noves. En el sector de les colles es debat constantment sobre tots els aspectes de la competició i, en alguns, els canvis han estat importants: només cal veure fotografies antigues i comparar-les amb les actuals.

Lluny de voler fer inventari, només com a exemples agafats a l’atzar del guió d’avui, trobem el “Sardabona” dels Dansaires del Penedès a les seves ballades, que són molt més dinàmiques; les ganes de fer-se visibles a la Festa Major de la gent de la Tarragona Dansa amb la caminada “Puja aquí dalt i balla”, per Sant Magí; l’estructuració del conjunt del sardanisme, lent però sembla que segur, en la nova Confederació; els discos que aporten molta substància musical....

Una situació que em fa pensar quelcom semblant a quan miro el meu país en general. Si malgrat tots els malgrats tenim una nació potent i vital, què no faríem si fos un país lliure a l’hora de gestionar-se? I pel que fa al sardanisme, si quan ja estem habituats a que molts li cantin les absoltes a cada moment, és capaç de fer realitat una quantitat ingent d’activitat setmana rere setmana i fins i tot generi coses noves constantment, què no faríem en un país normal? 

dimarts, 7 de juliol del 2015

I mira que en som d’'aldeanos'!

[Un dos i seguit, 3-7-15]

Només parant atenció en el món de les colles sardanistes de competició, podríem trobar exemples d’individus amb els oficis més variats que ens podem imaginar. Fins i tot, en podríem assenyalar un nombre considerable que han triomfat a la vida professional, gent molt preparada que, en no pocs casos, han desenvolupat la seva activitat més enllà del propi país. Gent, en definitiva, amb carreres importants, amb domini de diversos idiomes. Hi ha des d’estudiants brillants que s’obren camí arreu del món fins professionals ja consolidats.

Veient aquest panorama, potser sí que hauríem de donar la raó a aquells que blasmen la immersió lingüística i el cultiu de l’idioma propi del país, qualificant-ho d’aldeano. Perquè, fixem-nos-hi: si tota aquesta gent intel·ligent, que s’ha fet un lloc al món -en el sentit més ampli de l’expressió- i que domina idiomes, si han aconseguit això malgrat cultivar, també, una llengua minoritària, malgrat ballar una dansa ritual (com la qualificaven La Trinca, fa anys, en una divertida cançó), i, fins i tot, alguns, a més, piquen bastons a la Festa Major o, de tant en tant, fan coses tant poc modernes i cosmopolites com pujar els uns al damunt dels altres fent castells humans...; si en comptes de fer totes aquestes pràctiques de poblet i retrògrades, haguessin concentrat els seus esforços en una llengua internacional i només en les seves feines respectives, què no haurien pogut aportar, encara més, al progrés de la humanitat? Un grapat de premis Nobel n’haurien sortit!

Potser sí que convé que algunes ments preclares els convencin per tal que desisteixin de parlar en aldeano i de ballar danses passades de moda i condemnades a desaparèixer.

dimecres, 1 de juliol del 2015

Cal aprofitar totes les eines a l’abast

[Un dos i seguit, 26-6-15]

El món de la competició, a banda de les moltes virtuts que pot oferir, també comporta un gran nombre de problemes. En el cas de les colles sardanistes, allò que cada vegada més alguns proposen d’anomenar sardana esportiva, s’hi reprodueixen, a escala, tant coses positives com negatives. Són llegendàries les batusses al voltant dels jurats i dels sempre discutits resultats, que poques vegades acontenten a tothom.

La virulència de les discussions ha baixat amb els anys, però sempre s’ha mantingut la polèmica encesa. Algú pot pensar que això és inevitable i que mai, es faci el que es faci, la naturalesa humana, follonera de mena, permetrà que hi hagi pau i harmonia. Però estic segur que també és possible reduir aquestes situacions, fer més difícil que hi hagi malentesos i que els enredaires professionals –que aquí, a les colles, també n’hi ha- ho tinguin fàcil.

Un aspecte incomprensible tenint en compte els mitjans actualment a l’abast és que les classificacions oficials dels concursos triguin cinc dies a fer-se públiques, quan ja se saben en acabar cada concurs. Una altra cosa és que hi hagi errors, com ha passat aquests últims dies, errors que es poden corregir i tots contents. Costa d’entendre que en temps d’Internet i d’aparells electrònics que permeten fer mil i una coses a qualsevol individu normal i corrent, els resultats no estiguin a l’abast de tothom immediatament. Aquests dies hem vist situacions surrealistes en aquest sentit i perfectament evitables, com que blogs particulars informin abans que el web de la Unió de Colles, per exemple.