dijous, 26 de novembre del 2015

“Petits Tarragona Dansa”, campions de Catalunya a la categoria infantil

[Un dos i seguit, 20-11-15]

Finalment, la climatologia va respectar el concurs de Valls de diumenge passat. Tothom, tant organitzadors com balladors fa anys que han tingut por del mal temps: un any ha plogut, l’altre ha fet massa vent i, a vegades, el fred ha estat un fort inconvenient. Molts cops, ha calgut buscar llocs alternatius, com ara la sala Kursaal, esplèndida però que mai podrà substituir un concurs a la plaça. I encara que sigui una plaça amb moltes limitacions com és la del Pati, un autèntic maldecap per encabir-hi totes les colles i que el jurat pugui treballar en condicions.

Fora d’això, que va causar diversos retards, la cita de Valls sempre  és esperada. És la final per a les colles joves i, a més de l’emoció de veure com quedaran les classificacions finals, la Unió Anelles de la Flama sempre procura que hi hagi elements diferents i atractius, enguany, en alguns aspectes, amb la complicitat d’elements del bestiari vallenc i de la sempre engrescada cobla Contemporània, que, per cert, aquell mateix dia celebrava el seu vintè aniversari.

Vista des de Tarragona,  la jornada va ser magnífica per a les colles de la ciutat. La infantil “Petits Tarragona Dansa” es proclamava campiona de Catalunya, mentre que l’alevina “Xerinola” i la juvenil “Nova Tarragona Dansa” quedaven subcampiones. Un resultat global que premia la tasca ingent, però apassionada, que els monitors de l’entitat porten a terme durant tot l’any. Per molts anys! 

dimarts, 17 de novembre del 2015

Sardanes a la televisió

[Un dos i seguit, 13-11-15]

Sovint, davant la reivindicació per part del món sardanista d’un espai a la televisió catalana que tracti d’aquestes qüestions s’esgrimeix l’argument que una ballada de sardanes no té prou atractiu per al mitjà televisiu, que no presenta la plasticitat ni l’emoció que, posem per cas, sí que creuen que té una actuació castellera.

Naturalment, si tenim en compte un espai que, ja fa anys, es limitava a plantificar una càmera en un aplec i enregistrava allò que hi havia al seu davant i sense res més, és clar que resulta una cosa insulsa i totalment contraproduent. El cas és que la mateixa cadena –TV3- va disposar, durant anys, d’un espai fet de manera professional i amb gran coneixement de causa, que desmentia totalment aquell argument. Amb uns mitjans molt precaris, això sí, els esforçats responsables disposaven de coneixement d’allò que tractaven i sabien treure’n força suc. Només mancava, doncs, el pressupost necessari, a anys lluny del que requereix qualsevol retransmissió castellera, i no ho dic només per la durada que acostumen a tenir.

Aquell equip va demostrar de manera sobrada que hi ha tema abundant i que és possible fer un programa interessant per a tothom, no només per als iniciats o els seguidors habituals d’aquestes activitats. Les mancances que s’hi podien trobar eren, bàsicament, degudes a les esmentades limitacions de pressupost i de temps per desenvolupar tot allò que es podia tractar.

Aquestes dies, per exemple, un espai d’aquesta mena tindria força matèria primera. Només en el sector de les colles de competició s’hi podrien fer programes esplèndids sobre les finals de Balaguer de la setmana passada o la dels dansaires més joves de diumenge a Valls. I no parlem de la final de punts lliures del dia 29: res a envejar, per exemple, de qualsevol retransmissió de ball de saló com les que es fan habitualment. També se’n podria treure suc de molts concerts, des dels més clàssics als més trencadors, que de tot n’hi ha, sortosament. I és que, com deia, podríem fer una llista molt llarga. Però bé, ja sabem que als catalans, a vegades, ens ha costat apreciar allò que tenim a casa. Algú haurà d’explicar, alguna vegada, les gestions que van fer falta, en el seu moment, per convèncer la mateixa televisió per retransmetre el concurs de castells, una cosa que ara sembla natural, però que fa uns anys certes ments pensants d’aquell mitjà no ho veien tant clar.  

dijous, 12 de novembre del 2015

Final de temporada de luxe

[Un dos i seguit, 6-11-15]

Els cicles, les temporades es van succeint i, un any més, la temporada d’aplecs a les comarques tarragonines es clou aquest diumenge amb l’habitual cita per aquestes dates a Salou. La crisi, les maleïdes retallades han fet que els últims anys hagi anat minvant el nombre de ballades que no fa pas gaire es portaven a terme a l’estiu, que havien arribat a ocupar tot el període turístic, cada dissabte al vespre i amb cobles diferents en cada ocasió. De moment, però, l’Associació Sardanista Contrapunt d’Onades ha aconseguit mantenir l’estructura bàsica de l’aplec: tres bones cobles durant tot el dia. Una oportunitat poc habitual per aquestes comarques de poder ballar i escoltar, juntes, formacions com la Sant Jordi, la Mediterrània i la Reus Jove. I, a més, amb un repertori molt acurat.

Naturalment, sempre es poden criticar coses de qualsevol activitat i en el cas de l’Aplec de Sant Martí segur que també n’hi ha. Per exemple, hi ha qui creu que l’actual ubicació, davant l’Ajuntament de Salou, allunya la festa dels llocs més transitats de la vila i, conseqüentment, fa que només hi assisteixin poc més que els convençuts, els habituals. En tot cas, crec que hem de valorar l’esforç que segur que representa preparar una festa d’aquesta mena durant 25 anys i mantenir el nivell de qualitat que dèiem. Cita inexcusable, doncs, aquest diumenge, a Salou.

dijous, 5 de novembre del 2015

Una constància exemplar

[Un dos i seguit, 30-10-15]

Aquesta setmana s’ha inaugurat al palau de la Diputació l’exposició que la colla “Dansaires del Penedès” va preparar, en el seu moment, per celebrar el seu 65è aniversari. Ara, doncs, quan són a les portes del 70è aniversari que s’escaurà l’any vinent, i després de voltar per pràcticament tota la comarca del Baix Penedès i més enllà, la podem veure aquí, a la ciutat de Tarragona.

Naturalment, la mostra destaca els fets més importants -que han estat molts- d’aquesta llarga trajectòria de la colla. Però no es limita a això, ja que, de fet, és un autèntic resum de la història de la sardana al Vendrell que, és clar, comença molt abans, a començaments del segle XX. Una història realment interessant, molt ben presentada en uns panells on potser algú pot pensar que hi ha massa lletra, però la lectura de la qual pot perfectament deixar-la per a un altre moment gràcies a l’esplèndid catàleg editat.

Veiem, per exemple, que els "Dansaires" darrerament s’han especialitzat força en voltar pel món –literalment, per tot el món- i a deixar constància de la seva presència ballant sardanes en els llocs més emblemàtics de tot el planeta: des del Vaticà a les piràmides, passant pel Capitoli o, malauradament, llocs on res no serà mai més igual, com la ciutat de Palmira. Malgrat això, la colla mai ha deixat de participar en concurs i en certes etapes eren de les punteres de veritat, alhora que han esdevingut un focus d’organització de tota mena d’activitats sardanistes, sobretot al Vendrell i a la seva comarca, però també més enllà.

La realitat dels "Dansaires" no s’explica sense la feina immensa de persones concretes que han anat impulsant l’entitat, que han sabut engrescar el col·lectiu i que podem veure ben representades a l’exposició. Val la pena que casos com aquest siguin més reconeguts, perquè són les formiguetes que, poc a poc, pacientment, sovint contra corrent i amb una constància exemplars, fan realment país.