Entre l'apassionament i l'atonia, trobem el terme mig?

[Un dos i seguit, 28-4-23]

Fa anys, bastants anys, vaig tenir l’oportunitat d’assistir, com a informador sardanista, a una reunió de la Unió de Colles Sardanistes. Fa tant de temps que no recordo què s’hi va tractar ni si era una assemblea, una reunió de treball o què. Sí que puc assegurar que en vaig sortir impressionat per la intensitat de les discussions, fins i tot vaig arribar a sentir vergonya aliena per l’apassionament desmesurat que hi van exhibir els representants de les colles d’aleshores. És clar que eren altres temps en tots els sentits, ja que era una època en la que determinats concursos podien aplegar un centenar d’anelles com la cosa més normal del món.

Ara, tot s’ha empetitit de manera dràstica i encara que no sé (o sí que ho sé) si era gaire lògic ajuntar tantes colles alhora en, posem per cas, un camp de futbol al punt del migdia, podeu comprendre que enyoro un major volum de sardanisme de competició. D’altra banda, tampoc desitjaria que tornés aquella bogeria de reunions on semblava que s’hi decidís el destí de la humanitat, però sí que em sembla que a la gent de colla, ara mateix, l’hi manca un major debat (prou civilitzat, això sí), de la manera que alguns proposen, però que no acaben de tenir prou seguidors, em sembla. En públic, com a mínim.

Penso, per exemple, en el blog «Sardana no resolta» del tarragoní Manel Andreu, on parla de colles i de concursos des d’un profund, apassionat però assenyat coneixement de la qüestió. Fa molts anys que s’hi mou en aquest món sardanista com a ballador i responsable de colles. Sap interpretar allò que hi passa, coneix l’entrellat de cada colla i, fins i tot, diria, de la majoria de balladors de les principals. Cada un dels seus escrits mereixeria mil-i-un comentaris, però poques vegades algú s’engresca  a dir-hi la seva. Potser ho fan en privat, tant a les xarxes com en persona, però estic segur que tothom -del sardanisme de competició, vull dir- sortiria guanyant participant-hi sovint, de manera valenta i educada. Crec que és possible, vaja.

Informadors desmotivats

[Un dos i seguit, 21-4-23]

La Confederació, com a aglutinant de tot el moviment sardanista, encara té algunes assignatures pendents. En el seu si hi ha entitats diguem-ne «generalistes», hi ha les colles de competició, les cobles, els aplecs i, encara en procés de formació, els compositors. Ara, s’ha cregut interessant integrar-hi, també, els informadors, és a dir, la gran quantitat de gent que arreu del país fa això que nosaltres fem aquí, a Tarragona Ràdio i en aquest programa: parlar i informar de sardanes, sobretot per mitjà de les moltes emissores de ràdio existents, bàsicament municipals.

Dissabte passat es va fer una reunió, que no és la primera que implica aquest col·lectiu, però de les anteriors fa molt de temps i no van ser convocades per la Confederació. Es tracta, ara, de trobar la manera de canalitzar la problemàtica específica dels informadors cap aquesta gran organització que és la Confederació. La idea és bona, em sembla a mi, però no sembla que hagi entusiasmat gaire als companys, ja que l’altre dia érem ben pocs. Potser perquè a la convocatòria no es va especificar de manera prou evident la intenció, perquè tothom ja té prou feina o vés a saber perquè, el cas és que tot just ens hi vam aplegar set informadors. 

Malgrat això, tal i com va dir el president Xavier Tresserras, aquest decebedor primer contacte no comporta que s’aparqui la idea, sinó que s’insistirà en una altra trobada, prèviament a la qual es farà arribar a tothom l’acta d’allò tractat dissabte, que és, al capdavall, el resum clar dels objectius que hauria de tenir aquesta associació que, tal i com es va indicar, amb tres persones ja es podria legalitzar. Ara bé, el cert és que el col·lectiu d’informadors representa una xarxa d’espais sardanistes ben diversos: de molt veterans, de ben joves i una vitalitat extraordinària, de modestos però ben dignes i, fins i tot, alguns (pocs, és clar!) de totalment professionals. Vull dir que seria una llàstima que tot aquest patrimoni humà i mediàtic no tingués veu i vot directe en el màxim ens sardanista, tant per tal de tractar-hi la seva problemàtica específica, com per aprofitar el seu punt de vista singular del fet sardanista. A veure si ens engresquem tots plegats!

Cal no defallir

[Un dos i seguit, 14-4-23]

No fa gaire, aquí mateix parlava d’aquelles notícies negatives que, de tant en tant, ens minen la moral, fan que trontolli l’entusiasme que cal per treballar en una activitat com és ballar sardanes, que no comporta cap benefici econòmic, ans al contrari, ens proporciona molts maldecaps si som dels que promouen i organitzen coses. Es tracta, com haureu imaginat, de situacions com les dels aplecs dels quals s’havia anunciat que enguany, a poques setmanes de la data prevista, no es farien. 

Però la idea aquella de que cal no defallir, sobretot en els moments més durs, ara ens sembla més vàlida que mai. El cas és que s’ha anunciat que un d’aquells aplecs, el de Santa Coloma de Farners, finalment sí que es farà. Sembla que aquell anunci tant trist ha fet reaccionar a més d’un i ha estat possible salvar la situació. Un aspecte que crec important que sigui destacat és que l’Ajuntament d’aquella població, que és qui havia reduït notablement la seva aportació per les dificultats econòmiques que es veu que pateix, ha estat una peça important en trobar una solució, no tant en haver incrementat la subvenció (que ignoro si s’ha produït), com en haver assumit el repte de cercar una sortida, inclosa la captació de donacions privades. I  és que, de vegades, el que cal és aquesta valoració de l’activitat que en fa un consistori -en aquest cas, un aplec- allò que més es troba a faltar. Hi ha un gran contrast entre aquest plantejament i aquell altre, massa generalitzat, de fer, només, de repartidor de subvencions, sense fer-se seva una activitat eminentment popular, en el sentit que és de plaça, oberta a tothom.

Els diners de l’Ajuntament, com tots aquells que puguin venir d’altres institucions, sempre són benvinguts, però en massa casos és evident que sense el corcó de l’entitat sardanista de torn no hi hauria res de res. A Santa Coloma, a amés, s’ha propiciat el relleu de la junta de l’entitat sardanista, que ja havia llençat la tovallola, cremada després de molt temps de remar contra corrent i amb una immensa sensació de solitud.

D’altra banda, aquest panorama més agradable ens l’acaba de fer més complet el fet que a l’Agenda dels propers dies podem parlar de dos nous aplecs que comencen des del número u. I aquí, a Tarragona, amb molta feina per fer encara, ens alegra confirmar que sí, que aquest any es recupera el concurs de colles i amb una organització reforçada. Ja ho havíem comentat, però ja entendreu que m’agradi insistir en les bona notícies, oi?

Sardanistes desenfadats

[Un dos i seguit, 31-3-23]

Dissabte passat va tenir lloc, a Sabadell, l’acte principal de celebració del 75è aniversari de la colla Mirant al Cel, una de les anelles importants durant molts anys i encara ara mateix segueix lluitant al Campionat de Catalunya entre les millors colles del moment. La festa tenia com a nucli central un concurs anomenat «Conku Loku», és a dir, un concurs de colles esbojarrat, una mena de gimcana molt divertida que va entusiasmar, sobretot, com és natural, als més joves. 

Jo no hi vaig poder assistir, però les referències que m’han arribat són, majoritàriament, positives. La idea no és nova, ja que fa més de vint anys en va organitzar algunes sessions la colla Roure, de Barcelona, imagino que amb algunes diferències però amb l’esperit festiu idèntic. Ara, és clar, la participació musical de la cobla Contemporània i el seu Sardashow ha contribuït notablement a fer el concurs més engrescat.

Però al marge de les objeccions que algú hi pugui fer, no tant sobre aquest singular concurs en si, sinó sobre l’oportunitat de compaginar-lo amb la cloenda del Campionat de les colles de Barcelona o el temps d’espera entre la competició i el sopar, més enllà d’això dic, és clar que aquest tipus d’iniciatives ajuden a fer més forta l’existència d’unes entitats, les colles sardanistes, molt fràgil per naturalesa i encara més en els moments actuals. Penso, sobretot, en els joves que assagen amb una dedicació exemplar, que viuen un Campionat molt exigent i que a vegades poden dubtar de si aquest esforç val la pena. Els calen jornades com aquesta o com les colònies que s’han organitzat darrerament, moments en els quals poden conviure amb gent de la seva mateixa generació i, per tant, interessos i neguits.

Si a això hi poguéssim afegir un major ressò d’aquestes activitats (les estrictament competitives i les més desenfadades) a les xarxes i mitjans, seria un pas de gegant. Aquests dies, per exemple, amb l’èxit de la proposta de The Tyets introduint músics de cobla i ritme de sardana en una cançó i el ressò generalment positiu a les xarxes que això ha tingut entre un públic no sardanista habitual, ens permet tenir una mica d’esperança.