Potser...

[Un dos i seguit, 27-5-22]

Aquest dissabte arriba una nova final del concurs La Sardana de l’Any, aquesta ja diguem-ne «normal» després dels malabarismes que es van haver de fer per culpa (com en tantes altres coses) de la pandèmia: concerts tancats al públic, el recurs de la SuperSardana de l’any passat... És clar que la normalitat total serà impossible, perquè segur que pel teatre la Faràndula de Sabadell hi planarà el record de qui va iniciar el concurs i el va conduir en la seva primera època, Jordi Puerto, traspassat el 18 de maig, el mateix dia que el músic Jesús Ventura, qui també havia col•laborat alguna vegada amb el certamen. 

Hi ha una cosa, però, que al marge del sentit bàsic del concurs (escollir per votació popular la sardana més popular estrenada durant l’últim any), malgrat el pas del temps, sempre hi ha estat present: la polèmica. Potser ja és un efecte inherent a qualsevol competició i segons alguns no n’hauríem de fer gaire cas, però el cert és que a les tradicionals crítiques en el sentit que és un xou (en el pitjor sentit de l’expressió, se suposa) o de que bona part de les sardanes de més qualitat no arriben a superar la primera fase, ara creixen les veus que asseguren que això no només s’ha agreujat, sinó que tot plegat ha perdut interès, cosa que s’aprecia amb la davallada de participació i d’assistència a les finals. I encara gràcies, venen a dir, dels espectacles de la segona part, que no poques vegades esdevenen molt més atractius que l’audició en directe de les finalistes, si més no pel que fa a una part notòriament important d’aquestes

Personalment, crec que la fórmula de La Sardana de l’Any segueix sent vàlida, però és evident que hi cal un seriós replantejament dels seus mecanismes, no de l’essència de tot plegat: divulgar al màxim les sardanes noves. Potser caldria afegir-hi com objectiu que es valorin «aquelles sardanes que ens diuen alguna cosa nova als balladors i als escoltadors». Potser s’hauria de recuperar la implicació de les emissores que hi havia en la primera època i, en part, en els inicis de l’actual, més enllà de fer de repetidors de les eliminatòries. Potser no tot hauria de dependre del que voti el públic assistent a la final, com passava, també, en l’època d’en Jordi Puerto. Potser no s’haurien d’haver bandejat aspectes més recents i innovadors, com el vot telemàtic o la retransmissió en directe per televisió. Potser és, precisament, el component de xou que algú hi veia als anys 70 del segle passat allò que s’hauria de potenciar ben entrats en el XXI. Potser...

Dues grans pèrdues

[Un dos i seguit, 20-5-22]

El destí ha volgut, en una cruel coincidència, que aquest passat dimecres ens deixessin dues persones diferents en edat i en bona part de l’activitat que realitzaven, però tant l’una com l’altra agermanades pel fet de ser d’una importància extraordinària per al sardanisme. L’un, l’home que va crear La Sardana de l’Any (a més d’haver incidit en altres aspectes de manera brillant), Jordi Puerto, que marxava a la respectable edat de 92 anys, sabent que aquella iniciativa reeixida té continuadors i, doncs, el futur assegurat. L’altre cas, el del músic Jesús Ventura, és potser més punyent, ja que era una persona plenament activa i que encara podia haver aportat molt a la música del país. 

Dues persones que vaig tenir el privilegi d’haver-los conegut i tractat, d’haver constatat de prop que eren peces valuoses en aquell engranatge que a vegades comento quan em refereixo als centenars de persones que treballen per la música i la dansa catalanes, cadascú des del seu lloc. El cas és que tant Puerto com Ventura no només en van assumir diversos d’aquells papers, sinó que tots foren realment estratègics, innovadors en alguns casos, però sempre essencials.

I no voldria que ningú em m’interpretés malament, perquè no es tracta de comparar res ni ningú, però necessito dir que si els comiats sempre són tristos, a vegades esdevenen, també, molt cruels, quan qui marxa ho fa abans d’hora, amb la ment plena de projectes i l’agenda, ara orfe, també farcida de cites estimulants per al sardanisme. Descanseu en pau, amics!

Mig segle de Flama

[Un dos i seguit, 13-5-22]

El 28 de maig de 1972 es va celebrar el Primer Concurs Nacional de Colles Sardanistes de Valls, amb el qual es presentava en societat l’entitat Unió d’Anelles de la Flama, nom que responia a la unificació de diverses rotllanes (Petits Vallencs, Rebrots de Joventut i Dansaires de l’Alt Camp), lligades simbòlicament per l’element característic de la flama. Enguany, doncs, se celebra el mig segle d’activitat ininterrompuda.

Des d’aquell moment inicial han passat moltes coses arreu, evidentment, però també al voltant d’aquesta entitat. El concurs segueix actiu i, de fet, és un dels més importants del calendari competitiu actual; les colles, que en van arribar a ser un bon grapat, han viscut moments de glòria i, encara que actualment només en resta activa una, la Bell Esplai, encara es prodiga poc en les actuacions; es realitzen cursets i diverses ballades al llarg de l’any.

Però allò que ha significat la Unió Anelles de la Flama és que ha esdevingut una de les entitats més potents del país en el terreny de la cultura popular i tradicional. Es responsabilitza de la major part dels elements del Seguici vallenc, que són una quantitat realment respectable, des dels Gegants de la Ciutat, els Diables, el Bou, la Mulassa, l’Àliga, etc. També fan possible el Seguici Petit, grups de grallers i timbalers, set elements més propis del carnaval i el que anomenen “nova tradició”, com el Gegant del Calçot, per exemple.

Potser molts hauríem esperat que aquesta embranzida s’hagués aprofitat per potenciar encara més l’aspecte sardanístic, però també som conscients de les dificultats específiques (parlem d’una terra on sembla que els castells ho acaparen tot) i que hi ha exemples on el balanç ha estat pitjor. De fet, ens consta que sempre tenen present el seu origen sardanista i podem comprovar que això ho demostren organitzant, com he dit, un concurs gens rutinari, on sempre impliquen algun d’aquells elements festius que porta l’entitat i han aconseguit que les colles joves sempre tinguin la final de Valls com una cita atractiva més enllà, fins i tot, dels resultats. I, dissabte vinent, amb l’espectacle que anuncien d’inici de la celebració al Teatre Principal hi tindrà un paper rellevant la cobla Reus Jove. Felicitats!

L'hora de la veritat

[Un dos i seguit, 6-5-22]

Aquest cap de setmana arriba l’hora de la veritat. Si bé ja s’han celebrat diversos concursos de colles lliures i s’han encetat campionats territorials, és aquest diumenge quan comença el primer Campionat de Catalunya amb la intenció i possibilitats que sigui diguem-ne normal, després de l’aturada forçada per la pandèmia i el campionat reduït, de circumstàncies, de l’any passat. Precisament, ara l’interès estarà centrat, en part, en comprovar fins a quin punt el trauma d’aquest llarg parèntesi ha afectat les colles.

Però també tindrem l’oportunitat de veure com funciona el nou plantejament de la competició, que canvia radicalment, tal i com s’ha vingut comentant. Un projecte que s’hauria d’haver materialitzat just l’any de la gran apagada i que representa un passar full radical amb la manera de viure el Campionat vigent durant dècades. Ara, bàsicament, les colles competeixen de dues en dues, amb jurats específics per a cada una d’aquestes parelles i que hauran d’haver participat en unes sessions de formació exprés i seguiran uns criteris molt concrets a l’hora de valorar les colles.

Tal i com ja hem comentat més d’un cop, això pot haver espantat algunes colles, però el que és segur és que tot fenomen realment viu s’ha de renovar, ha de treballar per actualitzar-se. I, de moment, la sardana de competició, tot i els greus problemes que pateix, ho és un fet ple de vitalitat. Fins a quin punt ho és i si els canvis funcionen ho anirem veient al llarg d’aquesta temporada que diumenge convoca, de moment, les colles juvenils a Ripoll i les grans a Sabadell, mentre que les veteranes es reserven pel dia 22 a Barcelona. Ah! i amb participació tarragonina a tot arreu sempre amb les màximes expectatives, com ha de ser.

Homenatge a Jordi Angelats

[Un dos i seguit, 30-4-22]

Per poc que seguiu aquest programa, sabreu que sempre he defensat -encara que, a vegades els critiqui, amb esperit constructiu- aquelles persones que dediquen hores, esforços i, sovint, diners, a treballar per als altres, i, aquí específicament, als que ho fan al capdavant d’entitats sardanistes. Em fan patir, sobretot, aquells que no és que vagin al capdavant, sinó que són pràcticament els únics que empenyen en segons quines poblacions. I això, com és pot comprendre, és injust i un gran perill, perquè quan ells no hi són és més complicat que mai que hi hagi continuïtat.

Hi tornava a pensar quan em va arribar la notícia que diumenge passat es va retre un  homenatge, a Tortosa, al recentment desaparegut Jordi Angelats, durant molts anys un motor potentíssim de generació d’activitat esportiva, cultural i també sardanista en aquella ciutat i el seu entorn. 

Jordi Angelats va morir el 14 de març, a 89 anys, i d’ell s’ha recordat que va ser  president del Club Bàsquet Cantaires durant la dècada dels 80, moment en el qual l'equip femení va aconseguir fites esportives rellevants, com ara la consecució de diverses lligues catalanes, diverses lligues estatals i la Copa de la Reina. Durant l’homenatge, l'alcaldessa de Tortosa, Meritxell Roigé, va anunciar que es dedicarà el pavelló poliesportiu de l'estadi municipal a la memòria de Jordi Angelats i el Club Bàsquet Cantaires també ha decidit dedicar-l’hi un torneig memorial.

L’homenatge va comptar amb les actuacions de grups com Lo Golafre, els Llampec Nois, la Colla Jove de Dolçainers o els Gaiters de l'Aguilot, recordant la tasca que Angelats va desenvolupar per a aconseguir que aquestes formacions de música tradicional tinguessin un major protagonisme en l'activitat festiva de la ciutat. Finalment, una ballada de sardanes amb la cobla Mirantfont va honorar la memòria de qui va ser un gran impulsor de la sardana a les terres de l’Ebre i que a Tortosa va organitzar durant anys un aplec. Per cert, ell promovia cursets de sardanes i també de jotes, quan encara no havien aparegut aquells que ara sembla que han descobert la sopa d’all i més aviat hi veuen incompatibilitat entre una cosa i l’altra, entre sardana i jota, vull dir. Es trobarà a faltar al Jordi Angelats!