dimarts, 19 de novembre de 2019

Sense complexos

[Un dos i seguit, 15-11-19]

Segur que algú em retraurà que allò que comentaré avui en aquesta portada del programa ho he dit un munt de vegades: que sovint tenim nous exemples de projectes fets realitat caracteritzats pel neguit per treure més profit de les possibilitats d’aquesta formació musical tant peculiar que és la cobla tot superant l’esquema limitat de les sardanes i alguna obra lliure.

Efectivament, tenim la sort immensa que podem recordar-ho sovint i podeu estar segurs que seguirem fent-ho tant com calgui. Perquè la veritat és que allò que abans era anecdòtic, ara és més habitual i demostra la capacitat dels músics actuals de les cobles, així com les ganes que tenen de trencar esquemes i limitacions absurdes. A més, aquestes experiències més o menys agosarades no impliquen només a algunes cobles pioneres, ja que cada vegada més formacions de tot el país generen o participen en propostes que, com a mínim, són interessants. I tot això, sense que a ningú li hagi passat pel cap arraconar les ballades, els concursos o concerts clàssics.

Sens dubte, qui més ha fet feina en aquest sentit és la cobla Sant Jordi, però a hores d’ara és evident que no només és ella. Sense anar més lluny del passat cap de setmana, tenim diversos casos prou atractius: per un costat, l’estrena d’un nou espectacle per a cobla titulat «Pinzellades», basat en la fusió de la veu i el cant gòspel amb la cobla i un trio de jazz, amb la cobla Marinada, amb una experiència notable en fer coses diferents. El mateix diumenge, a Alcover, s’afegia club la cobla La Principal de Tarragona i un  espectacle ben singular amb el duet Formiga & Cigale.

I aviat, el proper dia 30, la cobla Reus Jove, també avesada a les experiències musicals de tota mena, serà l’eix musical de l’espectacle «Sardansa», que ha elaborat l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa amb la participació de colles sardanistes, esbarts, grups de dansa i corals. Un panorama prou encoratjador que només cal esperar que rebi el suport institucional i del públic que es mereix. Ells, tota aquesta gent que implica en aquests projectes ambiciosos i sense complexos hi posen la professionalitat, la il·lusió i l’empenta. A veure si ens en fem mereixedors tots plegats.

dimarts, 12 de novembre de 2019

Un document esplèndid i entendridor

[Un dos i seguit, 8-11-19]

Diumenge passat va tenir lloc, a Valls, una d’aquelles cites que ajuden a mantenir l’ànim, que permeten afirmar que, malgrat tot, la sardana de competició és viva, que té uns valors importants, encara que injustament invisibilitzats per a molts. Em refereixo, ja us ho podeu imaginar, a la final del Campionat de Catalunya de sardana esportiva de les colles joves, és a dir: alevins, infantils i juvenils.

Tal i com ha passat moltes altres vegades a Valls, a darrera hora es va haver de traslladar el concurs a la sala Kursaal davant la inseguretat del temps. Això, que sempre frustra bona part de l’espectacularitat que sempre es busca en aquesta festa, va comportar un efecte positiu per als que ens agrada observar de prop com ho viuen els protagonistes, en aquest cas uns balladors que, sobretot els juvenils, es troben en un moment màgic d’esplendor física, experiència, passió per la dansa i la competició i il·lusió. A més, aquesta vegada no us heu de perdre el vídeo que corre per les xarxes sota el nom de “L’essencial és invisible als ulls”, realitzat per la Xènia Oliver, dansaire de la colla “Nova Tarragona Dansa”. És un document esplèndid i entendridor alhora sobre això mateix que deia: una visió sintètica però autèntica, filmada a Valls diumenge, sobre com preparen el concurs, com el ballen i com viuen els moments tensos de l’anunci de la classificació i, per tant quan es va saber quina seria la colla campiona.

La visió d’aquest vídeo i, és clar, la vivència directa del concurs, ens permet sentir la intensitat, l’esforç, l’alegria o la decepció d’uns joves vitals i apassionats, com correspon a la seva edat. I no podem evitar imaginar com podrien ser les coses per a aquesta mena de grups si tinguessin més suport, no només econòmic, sinó de reconeixement, que aquest jovent ferm i amb ganes de menjar-se el món no tinguessin la sensació de ser ignorats.

És clar que el fet que qualsevol cosa surti per televisió no és garantia absoluta de res. Diumenge, per exemple, mirant el telenotícies per veure si, per aquelles coses, es feia esment de la final de Valls, sí que hi vaig poder veure cròniques d’algunes activitats esportives molt respectables i mereixedores d’això i molt més, és clar, però que no havien atret ni una quarta part del públic que s’havia desplaçat a la sala Kursaal un matí de vent molt emprenyador.


dimarts, 5 de novembre de 2019

Un bri d'esperança

[Un dos i seguit 1-11-19]

El món de les colles de competició està experimentant -patint, potser seria més precís- una crisi llarga, persistent, que, si no s’hi posa remei, pot acabar d’escombrar aquest tipus d’activitat en poc temps. Al marge de si això a cadascú li pot saber més o menys greu, si finalment acaba passant, seria un fenomen digne d’estudi.

Vull dir que una activitat que fins no fa gaire implicava  milers de persones d’edats molt diverses, organitzades en grups, que assagen i competeixen arreu del país assumint despeses de vestuari i viatges sense gairebé suport i minso reconeixement; que tot això que havia tingut una importància incontestable des del punt de vista cultural, de lleure de símbol del país, que s’hagi esvaït com el fum d’un petard un dia de vent hauria de fer pensar a més d’un.

De totes maneres, no voldria pecar de pessimista, ja que encara no s’ha consumat el desastre. A hores d’ara, possiblement ens trobem en una situació similar a la dels castells als anys 70, és a dir, amb algunes colles encara molt bones, que ofereixen espectacle, i algunes altres que van fent, en molts casos amb força dificultats i magres perspectives de futur.

Els castells van revifar, com moltes altres facetes de la cultura popular i festiva, adquirint prestigi i reconeixement generalitzats. Tot un fenomen que ja hi ha qui ho estudia, per això no cal patir. Si diumenge aneu a Valls, a la final del Campionat de Catalunya de les colles joves, potser encara podreu mantenir un bri d’esperança davant d’una festa ben organitzada, amb força gent jove competint i passant-s’ho bé.

Tinguem present, però, que el miracle casteller no va ser tal, fou el resultat d’un conjunt de factors, com la feina decidida de molta gent i el suport colossalment impúdic d’institucions i mitjans de comunicació. Difícil? Potser sí, però no impossible.

dilluns, 28 d’octubre de 2019

En quin costat estem

[Un dos i seguit, 25-10-19]

Darrerament ens ha tocat viure uns temps estranys –d’interessants, els qualificaria un important historiador-, de manera que, entre altres coses, de sobte sembla que tot s’acceleri i durant uns dies passin un munt de coses especialment transcendents.

A Catalunya, molts han entès que no poden restar aliens a tot això que es mou i s’hi impliquen en major o menor mesura. La qüestió és en quina direcció volem encaminar els nostres esforços, un dilema que tot indica que la majoria té clar com superar-lo, sobretot després de veure les imatges que avui dia són tant fàcils d’obtenir i de divulgar. Un clar avantatge que ens proporcionen els mitjans actuals, a l’abast de tothom, que permeten veure amb claredat en quin costat preferim estar o creiem que hem d’estar.

El sardanisme, tant a nivell individual de bona part dels que senten que en formen part com des del punt de vista de les principals organitzacions, són dels que s’han compromès després de seguir aquell procés mental que deia. I no cal dir quina és la conclusió majoritària.

Efectivament, són molts els sardanistes que hem pogut veure al carrer, organitzant i opinant per les xarxes. Fins i tot, hi ha qui ha patit algun ensurt, amb una estada a comissaria i més d’un cop de porra democràtica. No han faltat els missatges oficials d’indignació de les entitats  i les federacions.

Curiosament, el passat cap de setmana va sorgit un debat més o menys públic entre colles sardanistes respecte els concursos del Campionat de Catalunya previstos per diumenge. El dubte era si s’havien de suspendre com a protesta per la famosa sentència o, en canvi, les competicions s’havien de fer perquè no convé perdre visibilitat del sardanisme i la protesta, de dubtós ressò, comportaria més problemes que resultats pràctics.

Naturalment, no s’havia de fer com si no hagués passat res i, en realitat, com que va acabar fent-se la segona opció, es van portar a terme determinades accions en el concurs que no és moment ara de valorar, ja ho farem. Allò que em sembla més important és que, almenys pel que fa als sardanistes de colla, sabem quina és la posició absolutament predominant i hi ha debat entre ells sobre com cal actuar.

dimecres, 23 d’octubre de 2019

Emprenyats, és clar!

[Un dos i seguit, 18-10-19]

Des del primer moment, des del novembre del 2017, concretament, en aquest programa ens hem solidaritzat amb aquells que han mostrat el seu rebuig al fet que hi hagi presos i exiliats polítics catalans. Ho hem fet, ja ho sabeu, de la mateixa manera que es fa a moltes ballades i altres actes sardanistes: amb la sardana La Santa Espina, d’Enric Morera, que sembla destinada a complir aquesta funció des de la seva estrena l’any 1907.

Aquesta setmana –i, em temo que hauran de ser unes quantes més- també ho farem. Com sempre, procurem mostrar versions diferents, a vegades molt respecte a l’original, però sempre ho fem amb el cor encongit i l’ànim emprenyat. Precisament per l’actual situació, el programa d’aquesta setmana no serà del tot normal. De fet, tota la música estarà dedicada  a aquelles persones que pateixen aquell exili la presó que dèiem, alhora que ens farem ressò d’algunes de les reaccions del sardanisme, les cobles i els esbarts.

Potser algú pot pensar que fem política i ens recordaria que també en aquest sector de la societat a la qual li interessa allò que tractem habitualment hi ha opinions diverses. Evidentment això és cert, però cal tenir clar que no parlem de política  quan rebutgem que hi hagi presos polítics i exiliats, sinó que ho fem des d’una actitud de dignitat, sensibilitat i ètica. I ens neguem a creure que entre els sardanistes, els músics de les cobles o els dansaires d’esbarts, tot i que, suposadament, voten opcions molt diferents, n’hi hagi de poc dignes, sense sensibilitat o mancats d’ètica com per acceptar o justificar aquelles condemnes. Almenys, després de molts anys de conviure-hi, no els hem trobat.

dimarts, 15 d’octubre de 2019

Adéu a Jordi Morant i Clanxet, estudiós, també, de la sardana

[Un dos i seguit, 11-10-19]

Aquesta setmana hem hagut de lamentar el traspàs de l’estudiós de la cultura popular tarragonina Jordi Morant i Clanxet. La seva és una biografia plena de treballs molt diversos, des d’articles de revistes, diaris o programes, fins a llibres impresos o electrònics. Va realitzar una tasca pacient i constant, realitzada en arxius de tota mena, inclòs el propi, prou ben assortit, però també fruit de la coneixença personal de tothom que també respirés tarragonisme. En ocasions, a més, va estar implicat directament en la gestió d’algunes activitats, com ara els Gogistes Tarragonins o el Casal Tarragoní, per posar només dos exemples.

Arran de la seva mort, per tal de no variar l’actual tendència, ningú us haurà esmentat un aspecte que Jordi Morant va apreciar  i hi va treballar molt, tant com investigador com a gestor: les sardanes, a les quals va dedicar un llibre sobre la seva història a Tarragona, premiat en el seu moment i publicat per l’Ajuntament, però també infinitat d’articles. A més, darrerament havia estat treballant en una actualització d’aquella història del sardanisme tarragoní i en una història del Casal Tarragoní, però el seu estat de salut dels últims temps el va impedir completar aquests projectes. Tant de bo algú pugui i vulgui portar a bon port aquesta tasca ben aviat.

Naturalment, allò que sí tothom ha corregut a destacar de l’obra de Jordi Morant és la seva història dels castells, encara que aquesta fou feta amb un esperit ben allunyat de l’actual moda d’enfebrament casteller. De fet, estic convençut que ara no el faria aquell treball, en considerar que ja hi ha una bona colla d’entesos, especialistes i doctors que ho analitzen del dret i del revés. Si ell va dedicar un esforç notable a estudiar el fet casteller va ser, precisament, perquè aleshores estava en hores baixes i no hi havia gaire literatura en aquell àmbit. El mateix interès el va dedicar, per posar un altre exemple, a Dames i Vells, precisament l’any de la seva recuperació i quan encara no havien tingut temps de popularitzar-se.

Jordi Morant era conscient que potser no disposava dels recursos metodològics acadèmics que ara qualsevol estudiant ha de dominar i té a l’abast, però sí que va saber aprofitar l’accés que tenia a fonts primàries, en aquell moment poc valorades i a punt de desaparèixer, així com a documentació amagada en arxius a vegades oblidats i que valia la pena preservar i divulgar, objectius als quals va dedicar els seus esforços.

dimarts, 8 d’octubre de 2019

Veritats incòmodes

[Un dos i seguit, 4-10-19]

El món de les colles sardanistes de competició és un fenomen que algú hauria d’estudiar detingudament abans que sigui massa tard. No em refereixo a l’aspecte històric, que més bé o més malament ja s’ha fet, sinó d’una perspectiva diguem-ne sociològica.
Ja fa més de cent anys que funciona allò que algú, molt més recentment, ha proposat anomenar sardana esportiva, perquè, entre altres coses, a més de la necessària disciplina d’assajos i exercicis de preparació física, comporta una mena de «lliga», amb normes, jurats i classificacions. Però és evident que les colles han estat molt més que això, complint moltíssimes funcions: de grups d’esplai, centre excursionista, organitzadors d’activitats sardanistes i d’altres que no tant... i un llarg etcètera que podem trobar més o menys concentrat en cada grup.
Si ens limitem al cas de Tarragona, aquell estudi necessari que deia podria fer descobrir a més d’un que les colles o gent que hi ha estat vinculada són al darrera (o al davant, segons es miri) de moltes iniciatives ciutadanes que superen la sardana: la majoria d’elements del seguici de Santa Tecla, colles castelleres, esbarts o Dames i Vells, això sense sortir de l’àmbit tradicional i festiu. Una anàlisis més acurada trauria a la llum, entre altres coses, històries de gent molt compromesa socialment i políticament en temps complicats per al país (i ara no parlo, només, del moment actual) o les colles que gestionaven actuacions de grans cantautors o de grups de teatre com Els Joglars.
En determinats moments, i d’això no en fa pas gaire, el volum de gent que movien les colles arreu de Catalunya era dels més potents del ric teixit associatiu que caracteritza el país. Darrerament, però, hi ha símptomes clars de decadència i no em refereixo, necessàriament, al nombre de colles, que sempre ha estat oscil·lant, sinó a la minva de la força en aspectes significatius com les colles més joves (la pedrera de les grans!) o d’organitzacions com l’Obra Sardanista Violetes del Bosc, que la setmana passada va plegar amb un homenatge al seu fundador, Sebastià Alba. Una potència, doncs, la de les colles, que s’està esvaint davant la indiferència o la ignorància de les institucions i de bona part del sardanisme.
Però allò que em sembla més preocupant és que iniciatives com el blog de l’amic Manel Andreu -«Sardana no resolta»-, on expressa moltes veritats incòmodes i, per tant, susceptibles de polèmica, no generin debat ni un gran nombre de respostes. Perquè les coses que comenta ningú no les ha plantejat abans públicament? Perquè no li discuteixen les opinions, li donen la raó o l’engeguen a fer punyetes?
El mal no és estar malalt, és no voler-ho reconèixer i restar indiferents i passius.

dimarts, 1 d’octubre de 2019

Quina cobla és aquesta?

[Un dos i seguit, 27-9-19]

No sé si els sardanistes en general, fora d’aquells que habitualment estan pendents d’aquestes coses, s’han adonat d’un fenomen curiós, darrerament molt estès, que fa uns anys era totalment inconcebible. Em refereixo a que la majoria de cobles, almenys les que actuen de manera més sovintejada per aquestes comarques de Tarragona, poques vegades les podem veure i escoltar amb la plantilla oficial. Gairebé sempre actuen amb músics de substitució, procedents d’altres cobles que tenen el dia lliure o del col·lectiu, cada vegada més nombrós, de músics sense compromís amb cap conjunt i que es dediquen, de manera més o menys habitual, a allò que es coneix com «fer bolos».

He dit que això fa uns anys era poc habitual i realment era així. Les cobles professionals, és a dir, les que els seus components hi tenen la seva ocupació principal, bàsicament les cobles-orquestres, sempre han funcionat d’aquesta manera i encara ho fan avui dia. Però és que abans la resta de cobles tampoc acostumaven a haver de recórrer a músics substituts, fora de casos molt especials, com ara una malaltia.

No entraré a valorar si la dinàmica actual és bona o no, si se n’abusa o no. Sí que cal constatar que alguna cosa molt important ha canviat en el món de la música en general a Catalunya que facilita aquest panorama. El cert és que ara hi ha molts més músics i el nivell general de qualitat és força alt i això permet que sigui relativament fàcil trobar un recanvi temporal per a qualsevol baixa. Si mirem com estaven les cobles fa anys veurem moltes diferències i una d’elles és que en aquell moment trobar un substitut solvent era un problema dels grossos, encara que fos per a una sola actuació.

Encara hi podríem afegir molts altres aspectes, com que avui dia les altres ocupacions dels músics no sempre permeten o interessa passar-les després de la cobla en l’ordre de prioritats. I així arribem a casos en els quals una cobla, a vegades, costa de reconèixer-la, sobretot si arriba a tenir la meitat de components que no són els titulars. Ja planyo als  responsables de cada formació quan han de quadrar agendes de la cobla i dels músics propis i convidats.

En tot cas, felicitem-nos del fet evident que el múscul del conjunt d’intèrprets sigui tant potent que permeti escoltar i ballar amb bona música sigui quina sigui la variant que ens trobem en cada cas.

dimecres, 25 de setembre de 2019

Unes colles molt especials

[Un dos i seguit, 20-9-19]

Diumenge passat a la tarda va tenir lloc, a la plaça de la Font de Tarragona, el tradicional concurs de colles de les festes de Santa Tecla. Una cita competitiva amb una llarga trajectòria de 73 edicions que enguany havia estat a punt de no portar-se a terme per les raons que ja hem comentat prou i que no cal repetir.

Allò important és que, tal i com es va recordar allí mateix, hi ha voluntat, no només per part dels organitzadors, sinó també de l’Ajuntament, de que no només segueixi fent-se el concurs, sinó que torni a acollir alguna categoria del Campionat de Catalunya.

Aquesta vegada, salvat a darrer moment, el concurs es va haver de conformar amb ser vàlid per al Campionat Territorial, però a l’hora de la veritat va resultar molt més lluït del que es podia preveure. El motiu és que va acollir unes colles extres molt especials, diverses anelles formades per antics dansaires de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, com una manera més de celebrar el 40 aniversari de l’entitat.

La veritat és que allò més rellevant no va acabar sent la classificació, sinó un munt d’emocions i sensacions. Hi vam veure anelles molt veteranes, on es va demostrar que allí on n’hi ha hagut sempre en queda, sobretot quan en no pocs casos tot i no ballar en colla de competició de fa temps, són habituals en ballades i aplecs. En altres, tothom pensava que si s’hi posessin arrasarien en el Campionat. En tot cas, al marge de l’emoció dels retrobaments, alguns de feia molt de temps, en conjunt es va oferir un espectacle ben atractiu al nombrós públic que ja vivia la festa anant d’un lloc a l’altre procurant abastar diversos actes; en definitiva, el gran argument dels que defensen que el concurs es faci en un lloc cèntric de la ciutat des del punt de vista tecler.

Ara, mentre la Tarragona Dansa afegeix un nou èxit en el seu aniversari, després de l’espectacle al Teatre Tarragona i la gran anella envoltant la Catedral, caldrà veure si s’aprofita aquest impuls sobrevingut al concurs i si es compleixen les promeses municipals, l’any vinent torna la «normalitat».

dimarts, 17 de setembre de 2019

Gent tòxica i gent que fa feina

[Un dos i seguit, 13-9-19]

Com us podeu imaginar, després de la meva participació a la gran manifestació de la Diada de dimecres a Barcelona, jo, que sóc observador de mena, se m’acuden molts possibles comentaris. I més, encara, després d’escoltar allò que s’ha dit posteriorment a les xarxes socials i als diferents mitjans de comunicació.

Potser no sigui la més important d’aquestes observacions, però n’hi ha una que m’ha recordat determinades actituds sobre la sardana. I m’explico. Són aquells individus que corren a destacar, sobretot, que les dades de participació diuen que érem molts menys que altres vegades. Bé, i què? No gosen assegurar que la xifra de la Guàrdia Urbana de 600.000 fossin pocs per a una manifestació en general, perquè, és clar, algú els podria dir que ho comparessin amb qualsevol altra convocatòria i quedarien en evidència. I més si tenim en compte que són molts anys seguits de fer manis multitudinàries.

No em refereixo, com podeu suposar, a aquells que són clarament contraris a la independència, els quals estan obligats a combatre i minimitzar l’independentisme. Es tracta d’aquella gent negativa de mena, aquells que un dia passen per casualitat prop d’una ballada de les menys reeixides i els falta temps per remarcar-ho i se senten obligats a destacar que «això ja no és el que era»,  a exposar una diagnosi sobre tot allò que està mal fet i per això no funciona, que les sardanes estan acabades i que ara allò que cal és fer castells. I, generalment, ho diu gent que potser alguna vegada hi ha estat involucrat però que ara segur que no i,  a més, ignora totalment el context general del sardanisme actual. No sap, per exemple, que hi ha llocs que sí funciona, possiblement a la mateixa població on aquell dia s’ha punxat; i, sobretot, no té en compte que si hi ha casos on la sardana és viva -que n’hi ha, creieu-me-, és perquè alguns personatges,  moltes vegades sense fer soroll, treballen perquè sigui així.

dimarts, 10 de setembre de 2019

Vertigen!

[Un dos i seguit, 6-9-2019]

Aquesta setmana, després de l’habitual parèntesi estiuenc, tornem a agafar el ritme habitual de l’Un dos i seguit a Tarragona Ràdio i ho fem amb una certa sensació de vertigen davant el munt de qüestions que podem comentar. El cert és que aquestes setmanes de les vacances no han estat buides, precisament, per a allò que ens ocupa en aquest programa. S’han generat notícies o aspectes per tractar de tota mena i de tots colors, de manera que, segur, trigarem setmanes en poder pair-ho tot com cal.

Ha estat un estiu, a més, amb moltes ballades, sobretot de festa major, més de les que semblava fa uns mesos (recordeu allò de l’efecte eleccions municipals?) i, crec, amb uns nivells de participació, en general, notables, almenys en els casos que he pogut observar. En el cas de Sant Magí, per exemple, feia temps que no es veia una ballada tant concorreguda i amb gent ballant a Tarragona.

D’altra banda, quan tornem de vacances, ja se sap que tenim al davant les festes de Santa Tecla, on a més de les activitats habituals, hem de parlar  d’alguns dels actes del 40 aniversari de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa que estan inclosos en la programació. Un d’ells, per cert, igual ajuda a acabar de “salvar” (entre cometes) el malaurat concurs de colles.

I entre les moltes coses que podrem comentar els propers mesos, esperem que a fi de bé, hi haurà, per exemple, el projecte de crear una nova cobla a les terres de l’Ebre i en una població especialment rica en músics. Anirem veient com resulta la nova i renovada temporada de La Sardana de l’Any, estarem atents als següents actes dels 40 anys de la Tarragona Dansa, seguirem tot allò que passi en el Campionat de Catalunya de colles... i un llarg etcètera que també inclourà veure si segueix tenint l’interès que fins ara ha evidenciat el nou bloc d’anàlisi crítica del sardanisme –principalment el de competició- que publica el tarragoní Manel Andreu, força coneixedor d’aquestes qüestions que aquí, cada setmana, també ens neguitegen. 

dimarts, 23 de juliol de 2019

Un concurs amb mala sort

[Un dos i seguit, 19-7-19]

Si seguiu habitualment aquest programa, recordareu que més d'un cop hem comentat la situació lamentable però recurrent, que apareix cada vegada que hi ha eleccions municipals: moltes de les activitats que depenen, en part o totalment, dels pressupostos dels ajuntaments es veuen seriosament condicionades per un temps de manca de compromís dels responsables sortints i, fins i tot, els entrants abans no es posen al dia.

En el terreny de la cultura popular i tradicional això passa, evidentment, encara que no en la mateixa mesura en totes les seves manifestacions. És evident que segons quins actes ningú qüestiona la seva realització, mentre altres, com ara les sardanes, viuen sempre amb l'ai al cor de si el nou regidor tindrà a bé autoritzar allò que s'havia fet els últims anys, o a veure si troba adient recuperar aquella activitat que l'anterior equip de govern no valorava prou.

A Tarragona ciutat, hem pogut viure, darrerament, un dels exemples més contundents en aquest sentit. Després d'anys de minva constant del suport a l'activitat sardanista de la ciutat, que ha passat de gaudir d'un magnífic cicle d'estiu a la mínima expressió de l'actual, amb només tres ballades; mentre ha desaparegut el cicle d'hivern i la resta d'actes amb prou feines han sobreviscut gràcies a altres aportacions poc constants i lluny de ser singularment generoses, enguany s'havia arribat a la situació límit de no poder garantir l'organització del veterà i anys enrere prestigiós concurs de colles de les festes de Santa Tecla.

L'organitzador, el Casal Tarragoní, es va veure superat per la manca de pressupost i el repte d'acollir una competició del Campionat de Catalunya, i va decidir llençar la tovallola. Per la seva part, el nou consistori s'ha trobat amb uns pressupostos de festes tancats i la caixa buida, sense poder maniobrar gaire.

Finalment, però, sembla que la voluntat de l'Ajuntament -i, singularment, de l'alcalde- és que el concurs es faci. S'ha pogut esgarrapar alguna quantitat qui sap d'on, petita però suficient per, com a mínim, mantenir la flama, com si diguéssim. El cas és que, finalment, el concurs es farà, encara que sigui un concurs de mínims, és a dir, que serà vàlid, només, per a les colles del Territorial de les comarques de Tarragona, sense la categoria de Veterans del Campionat nacional. Ara, caldrà veure si aquest trist parèntesi és, efectivament, només això, una mitja aturada per plantejar les coses de manera més seriosa de cara a l'any vinent.

dimecres, 17 de juliol de 2019

Adaptació


[Un dos i seguit, 12-7-19]

Un dels diversos debats que ja fa anys que es mantenen al voltant del món de la sardana, que segueix actiu i sembla que ho estarà durant força temps, és el de si hi ha massa o pocs actes sardanistes similars en zones relativament properes, de si falta coordinació entre les organitzacions o, fins i tot, si més valdria fer menys coses però més originals i elaborades.

Com sempre, cal considerar la discussió educada i respectuosa com un valor del tot positiu i enriquidor. També en aquesta qüestió, doncs, cal parlar-ne i, sobretot, procurant no voler imposar res i sense tenir massa pressa. Ho dic perquè, encara que ens pot semblar urgent actuar en aquest terreny davant la situació general dels sardanisme, també és evident que, fins ara, les postures improvisades o, d’altra banda, les inamovibles, poc profit han proporcionat.

Aquests darrers, els que actuen –o, senzillament no actuen- de manera diguem-ne conservadora per inèrcia, per ideologia o, directament, per poca capacitat de moure’s d’allò que sempre s’ha fet, són clarament nocius. Això, si ens hi fixem, és d’una evidència aclaparadora: si la manca d’actuació o de renovació que fins ara ha estat habitual ja no funciona és aquesta dinàmica la que hem de deixar de banda: canviant-la per una altra o plegant. El problema és que això darrer molts ho practiquen in extremis, quan ja no s’hi pot fer res i els possibles relleus ho tenen encara més difícil.

Però no ens deixem dominar pel pessimisme. D’haver-ne n’hi ha d’organitzadors que procuren, com a mínim, anar-se adaptant a les noves situacions, i aquells altres que encara van més enllà i sempre estan pensant quina en poden fer per espavilar el col·lectiu.

Un exemple que, com tot, pot ser discutible, però que almenys mostra neguit per no deixar-se dominar per les rutines és l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa i els actes que està portant a terme celebrant el seu 40 aniversari. Fins ara, ens han sorprès amb un gran espectacle al Teatre Tarragona i una emocionant gran anella envoltant la Catedral. Avui, en la seva versió més quotidiana, inicien el cicle de sardanes d’estiu amb alguns elements diferents, sempre cercant aquell posar-se al dia que deia.

dimecres, 10 de juliol de 2019

Una història trista

[Un dos i seguit, 5-7-19]

En massa poc temps hem passat de l’alegria i les molt bones sensacions que ens va deixar l’experiència d’envoltar la Catedral de Tarragona amb una gran anella tot ballant una sardana, a la tristor i l’estupefacció davant la notícia que enguany no se celebrarà el concurs de colles sardanistes per les festes de Santa Tecla. Ho havíem apuntat, amb la boca petita, a la secció de Xafarderies, com si així volguéssim evitar conjurar un malefici.

Però la realitat, a vegades, és ben dura. Efectivament, si no canvien molt les coses en pocs dies, no hi haurà la 72a edició d’un concurs que s’ha vingut celebrant ininterrompudament i que era, doncs, un dels més veterans. Va néixer en plena postguerra i per ell han passat, literalment, totes les millors colles que hi ha hagut. En aquest concurs és on es va interpretar per primera vegada en públic i després de la Guerra Civil La Santa Espina, un fet que les males llengües diuen que li va costar el càrrec al governador civil de l’època.

Possiblement sigui l’acte més veterà després del Seguici, els castells i la part religiosa i ha superat el franquisme, la transició i la democràcia. Ara, l’obstacle és el pressupost, 4.500 euros que l’entitat organitzadora, el Casal Tarragoní no té (ni els ha tingut mai, de fet) i l’Ajuntament, tot i reconèixer la importància de l’acte, no sap d’on treure’ls. Fins i tot s’havia plantejat renunciar al Campionat veterà per al qual enguany era vàlid i fer-lo només Territorial, amb les colles locals renunciant a la subvenció, però sembla que no n’hi ha hagut prou. Us imagineu qualsevol altra activitat de les festes en aquesta situació?

El problema per al concurs d’enguany és que ens trobem en un moment delicat: una entitat feble (com moltes, de fet), un Ajuntament completament nou i amb molts “marrons” com aquest i més grossos i la urgència d’haver de decidir ja si el concurs es fa o no davant la necessitat de reprogramar el Campionat per part de la Unió de Colles.

Una situació realment trista si tenim en compte l’historial del concurs i que la quantitat en qüestió és ridícula en un pressupost com el de Santa Tecla, però massa important per a una entitat com el Casal Tarragoní.

dijous, 4 de juliol de 2019

Cares de felicitat

[Un dos i seguit, 28-6-19]

No sé si les tenien totes els organitzadors de la gran anella que, diumenge passat, va envoltar la Catedral de Tarragona dins les celebracions del 40 aniversari de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa. El dia era complicat: vigília de Sant Joan i un munt d’actes per tot arreu, ballades a la mateixa hora a les poblacions més importants de l’entorn...

Finalment, però, es va aconseguir i la veritat és que va resultar una festa ben bonica, plena d’emoció. Es van trencar tòpics i tabús sobre la sardana avui dia i a Tarragona, o sobre la presència d’actes sardanistes als mitjans de comunicació. Finalment, abans i després se’n va parlar molt, generalment de forma correcta i, en major o menor mesura, l’acte va ser present a tot arreu, des de la ràdio a la televisió local i a la nacional, passant per la premsa en paper i l’electrònica.

En realitat, la fórmula per tal que se’n parlés ja la sabíem: fer una cosa que sigui diferent i vistosa, treballar-la bé i assumir la feina de portar-ho als mitjans de comunicació, sense esperar que se n’ocupin per inspiració divina. I sí, insisteixo, la festa va ser ferma, tant pel que fa la gran anella serpentejant pels carrers de la Part Alta, com a la sardana de germanor, concentrada aquesta al Pla de la Catedral atapeït de gent ballant en rotllanes concèntriques i, allí on podien, de turistes al·lucinant. Si repasseu els vídeos que s’han divulgat, com, per exemple, el del TAC12 o el diguem-ne vídeo oficial que podeu trobar al web de la Tarragona Dansa, veureu un munt de gent de totes les edats, des dels que ballaven amb posat de concurs fins als que feien el que podien; des de l’avi tremolós fins la petita que jo tenia al costat, que no aixecava tres pams de terra i volia ballar. Fins amb cadira de rodes n’hi havia!

Us pot semblar cursi el que ara diré, però estic convençut que per aquelles mans enllaçades hi va circular alguna mena de corrent. O, sinó, a què venen aquelles cares de felicitat que es veien en els vídeos. Fixeu-vos-hi!.

dijous, 27 de juny de 2019

La sardana envolta la Catedral

[Un dos i seguit, 21-6-19]

Sovint, s’ha qualificat la sardana com una dansa plenament democràtica, perquè les anelles són obertes a tothom, és a dir, pot iniciar-les qui vulgui i qualsevol pot entrar-hi i sortir-hi quan en tingui ganes. Un cop en dansa, només cal seguir les més elementals normes de conducta.

Hi ha, però, qui ha criticat les colles de competició perquè, asseguren, no compleixen aquesta norma d’acceptar tothom a la rotllana, no només quan ballen en concursos sinó quan estan assajant. No és el moment, ara de discutir això, però sí que val la pena tenir en compte que la majoria d’aquestes colles, a més de preparar-se i participar en els concursos, promouen moltes de les activitats que es porten a terme a les respectives poblacions: ballades, aplecs, cursets, etc. I ho fan en obert, sense restriccions, al mig del carrer, fent mans i mànigues per obtenir recursos per a unes activitats que són públiques i d’accés, generalment, lliure. Una tasca, aquesta de treballar més enllà dels interessos particulars del grup, que poques vegades és prou coneguda i reconeguda.

És per això que, a vegades, a les colles els cal fer coses que surtin de la quotidianitat per fer-se veure i demostrar que els destinataris del que fan habitualment no són, només, els entesos o els seguidors habituals. De fet, els concursos on participen o les ballades que organitzen es porten a terme, generalment, al carrer, en la línia del que dèiem abans. Com les que organitza l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, per exemple, una entitat que, a més, fa uns anys que promou el Puja aquí dalt i balla, per Sant Magí, una pujada festiva i totalment desenfadada des de la plaça dels Carros fins l’església del patró.

Enguany, els de la Tarragona Dansa, tot celebrant els 40 anys de l’entitat, han preparat diverses activitats d’aquest caire que vol obrir-los més encara a la ciutat. La més immediata, aquest diumenge amb la que ha de ser l’anella més gran feta mai a Tarragona, tot envoltant la Catedral. Una idea senzilla però complexa a l’hora de portar-la a la pràctica que requereix la participació de molta gent, no només els sardanistes habituals. Tant de bo tingui tant d’èxit que els obligui a instituir-ho i, l’any vinent, mirar d’envoltar tota la Part Alta. Perquè no? Us hi apunteu?

dijous, 20 de juny de 2019

Símbol unitari

[Un dos i seguit, 14-6-19]

L’any 1950 es va fundar l’Obra del Ballet Popular, una entitat creada amb la pretensió de ser un aglutinant de tot el sardanisme i dels esbarts. Això no ho va aconseguir mai del tot i no seria fins dates més recents que, cadascú pel seu compte, amb la Confederació Sardanista i l’Agrupament d’Esbarts Dansaires, es va iniciar un procés autèntic en aquest sentit, a banda, és clar, de l’experiència similar d’abans de la guerra, amb la Lliga Sardanista.

Malgrat això, l’Obra, que segueix activa, ha arribat a fer una feina notable, sobretot si tenim en compte els condicionants de l’època. Va instaurar les Ciutats Pubilles, el precedent de les Capitals de la Sardana actuals; va organitzar jornades d’estudis; va atorgar els premis i reconeixements que ara lliura la Confederació en el marc de la Capital de la Sardana; organitza aplecs a Montserrat de sardanes i d’esbarts; es responsabilitza de l’anual Trobada d’Escoles de Cobla; i, entre altres, des del 1960 es promou la celebració del Dia Universal de la Sardana. En aquest cas, es tracta que hi hagi un dia en el qual es facin sardanes al màxim de poblacions, no només de Catalunya sinó arreu on hi hagi catalans, i que s’hi llegeixi un Missatge al Món Sardanista que cada any s’encarrega a una personalitat.

La idea potser ha tingut moments més brillants que els actuals, però no són poques les ciutats i pobles que ho celebren, com ara Tarragona, amb una ballada aquest diumenge al vespre. Però allò que sembla que ha tingut més ressò darrerament és la proposta de la Confederació en el sentit que a tot arreu on es facin sardanes (i pensem que ara comença a ser temporada alta) s’interpreti una sardana determinada com a senyal d’unió del sardanisme. Enguany és la sardana Blanes festiu, de Josep Albertí. Certament, és una sardana que l’hem vist programada a la gran majoria d’actes no només de diumenge sinó des de fa uns dies. Podrem pensar que és un fet intranscendent, però segur que no és pas dolent aquest petit símbol de germanor, tant pròpia, aquesta, de la sardana.

dijous, 13 de juny de 2019

En evolució

[Un dos i seguit, 7-6-19]

Fins no fa gaire, una de les grans qüestions que eren font de polèmica en el món sardanista era la de l’escurçament en el nombre de tirades. Actualment, no és que no n’hi hagi de posicions oposades en aquest afer, però el cert és que, poc a poc, s’ha anat imposant la fórmula de les set tirades, de manera que els que es resisteixen al canvi cada cop són menys.

Anys enrere, també es va produir un cas semblant en passar de ballar les sardanes amb els braços a munt tant en curts com en llargs, a imposar-se els braços avall en els curts i amunt en els llargs. Tant ràpid, contundent i generalitzat va ser el canvi que a les generacions posteriors els sembla la cosa més normal del món el sistema actual.

Tant en un cas com en l’altre hi va haver algú que ho va proposar, però cal no enganyar-se: allò que va passar després no va ser que la gent hagués seguit la idea en una sorprenent unanimitat, sinó que es va anar adoptant de manera natural i progressiva. Perquè d’idees renovadores n’hi ha hagut moltes i, sovint, brillants, però poques han triomfat i, com diem, han arrelat fruit d’un procés natural, no forçat, i segurament influït per molts factors diferents.

Alguna cosa semblant va passar quan la gent va anar deixant de ballar sardanes de manera horitzontal a fer-ho de manera vertical, com deia en Josep Pla. És a dir, es va passar de ballar com ara es fa amb les artificioses sardanes curtes, movent-se d’un costat a l’altre, a fer-ho utilitzant el mínim espai possible i jugant amb els balancejos que permeten les cames i els peus. Aquí hi han tingut un paper fonamental les colles de competició i la seva manera de ballar, que ha acabat arrelant als balladors en general. Però, un cop més, això no ha estat el resultat d’una operació programada i imposada a les places.

El resum de tot plegat seria que, contràriament a allò que a vegades s’ha dit, la sardana sí que ha evolucionat; i que cal que hi hagi idees noves i que algú les plantegi i intenti portar-les a la pràctica, tot això sense creure en fórmules miraculoses ni intentar forçar res. Si, fins ara, malgrat els fonamentalistes, la sardana ha anat canviant, mantenim les ments obertes, el futur pot ser molt engrescador, perquè de propostes no en falten. Avui, per exemple, parlarem amb algú que participa i protagonitza alguna d’aquestes idees.

dijous, 6 de juny de 2019

Dones de cobla

[Un dos i seguit, 31-5-19]

A hores d’ara ja deu haver acabat la taula rodona que s’havia anunciat per aquesta tarda a la Casa de la Sardana, a Barcelona, amb el títol “Dones de nota”, amb la participació de tres dones músics: Anna Abad, Anna Costal i Maria Mercè Navarro. És tot un luxe per al sardanisme poder disposar d’un espai com aquesta Casa de la Sardana, ja que a més de satisfer totes les necessitats habituals de les entitats acollides, permet portar-hi a terme iniciatives com aquesta que havia de tractar sobre les dones a la música per a cobla, tant instrumentistes com compositores. Una activitat que no és aïllada, ja que darrerament és habitual que s’hi acullin actes ben diversos, poc o molt vinculats amb la sardana.

Un debat, el de la presència femenina a les cobles i als programes d’aquestes que mereixeria que es fes, també, de manera descentralitzada, és a dir, a diverses poblacions del país. Nosaltres ja hem anat posant granets de sorra, parlant-ne sovint. No sabem, encara, què s’haurà parlat en aquesta taula rodona, però imaginem que s’haurà constatat que la paritat encara és lluny, però menys que fa uns anys i encara serà menor com més reculem en el temps. És a dir, que es va millorant, amb una presència creixent de dones a les cobles, però en un procés encara molt lent.

També és evident que de dones compositores n’hi ha poques i que és ben complicat trobar-ne en els programes que s’interpreten a les ballades, aplecs i concerts. Sospito que, fora de casos molt concrets, el problema no és tant en les cobles com en factors externs, generals. Veiem com en moltes formacions sí que s’hi fitxen dones amb normalitat, de manera que sembla que si no n’hi ha més cal cercar les causes en circumstàncies i dinàmiques de la vida de cada individu fora de cada cobla que fan que tocar en una formació d’aquest tipus no acostumi a ser una prioritat, ja que ningú -ni homes ni dones- puden viure només d’això.

Però qui millor ens ho pot explicar és qui ho viu directament, com les tres participants en l’acte d’aquesta tarda, per exemple. Si tot va bé, divendres vinent comptarem amb, com a mínim, la presència de l’Anna Abad aquí, als estudis de Tarragona Ràdio per parlar d’això i de moltes coses més.

dijous, 30 de maig de 2019

La força dels petits

[Un dos i seguit, 24-5-19]

Ja hem comentat moltes vegades el fet -evident, si ens aturem a observar-ho- que l’activitat sardanista segueix cicles o oscil·lacions d’intensitat, amb uns alts i baixos a cada població que no acostumen a coincidir ni en viles properes. Així,per exemple, molts recordaran que, sobretot als anys 70 i 80, van néixer molts aplecs nous al Baix Camp, en bona part fruit dels esforços de la colla Rosa de Reus i el seu Aplec a Muntanya, on cada any engrescaven el jovent d’un poble diferent per tal de muntar, conjuntament, un aplec que era itinerant per definició, però que sempre comportava la intenció de plantar, amb ell, una llavor. No en van ser pocs els casos, doncs, que aquella llavor va fructificar i van tenir una major o menor continuïtat.

Anys després, va ser la comarca del Tarragonès on van aparèixer molts nous aplecs: Salou, la Nou de Gaià, Torredembarra, Altafulla, el del Serrallo a Tarragona o Roda de Berà, que s’anaven afegint a altres més veterans. Tots aquests –a més d’algun altre intent que no va prosperar- segueixen endavant i cadascun amb la seva pròpia dinàmica, és a dir, amb aquells alts i baixos que dèiem. On sembla que es troben en un moment de notable engrescament és al Morell, no només perquè el seu aplec té ganes d’agafar volada (amb bones cobles, estrenes sovintejades o creació de cert caliu) i també s’hi fan ballades sovint i algun concert. Ara, s’han proposat aconseguir que la vila sigui Capital de la Sardana el 2022, la propera data que ha de decidir la Confederació Sardanista.

El repte és considerable, ja que estem parlant d’una població petita si la comparem amb les que fins ara han assumit aquesta responsabilitat. Això mateix es va comentar quan es va saber que Montblanc seria la capital de l’any passat, el 2018. Amb 7.559 habitants, la capital de la Conca de Barberà se’n va sortir força bé, però hem de tenir en compte que el Morell no en té ni la meitat, d’habitants: 3.649. És clar que allò que importa és la implicació real que hi tingui la població, començant per l’Ajuntament –sembla que el suport ja és oficial- i seguint per la resta d’entitats, no només les estrictament sardanistes. De moment, cal entendre que si s’ha fet la proposta això vol dir que al poble s’ha entès d’aquesta manera. Ànims!

dimecres, 22 de maig de 2019

La Sardana de l'Any, tarragonina

[Un dos i seguit, 17-5-19]

L’objectiu era celebrar com cal la 30a edició del concurs La Sardana de l’Any i la Confederació Sardanista s’hi va esforçar per aconseguir-ho: una final en un lloc de luxe, el Gran Teatre del Liceu; tres cobles de qualitat; un espectacle per a la segona part, mentre es realitza el recompte de vots, variat, digne de l’escenari que l’acollia, amb artistes de primer nivell, a vegades íntim, però sovint espectacular. L’organització, acurada, si va tenir errades no es van apreciar des del pati de butaques, i va rebre el premi en forma de públic omplint el teatre, la presència de les màximes autoritats del país (el president de la Generalitat i la consellera de Cultura, principalment) i la satisfacció general pel resultat.

La part negativa fou la menys controlable per una organització honesta: que moltes sardanes de qualitat hagin estat eliminades abans d’arribar a la final i que, escoltant aquesta, la sensació fos que, en molts casos, faltava substància i el nivell fos dels més baixos que es recorden. Sortosament, va quedar prou material interessant per triar i el veredicte del públic no va decebre, com tampoc ho va fer el jurat dels premis Joventut i de la Crítica, amb sardanes interessants i de gent jove.

Els prop de 2.000 assistents, però, foren els que van decidir el Premi Popular per a Montblanc, Capital de la Sardana, d’Alfred Abad, una composició que compagina rigor tècnic i originalitat, fent honor a allò de “popular”, és a dir, la plena acceptació per part de dansaires i de músics. I entre els que més satisfets van sortir del Liceu, a més dels guanyadors, és clar, els pelacanyes que s’hi van desplaçar, ja que és el primer cop que un tarragoní aconsegueix el guardó.

Per sort, els responsables de La Sardana de l’Any no es conformen amb l’èxit d’aquesta trentena final, sinó que com ja hem comentat algun cop, fa temps que treballen en una reforma a fons del concurs per tal de posar-lo al dia i procurar millorar aquells aspectes que sempre cal perfeccionar en qualsevol organització.

dijous, 16 de maig de 2019

30 sardanes de l'any

[Un dos i seguit, 10-5-19]

Aquest diumenge, el concurs La Sardana de l’Any celebrarà la seva 30a final, una fita força important, encara que s’hagi assolit en dues etapes ben separades l’una de l’altra: entre 1971 i 1987 la primera, i 2004 fins l’actualitat l’altra. Un certamen que no ha estat exempt de polèmica, en part perquè hi ha qui creu que s’hi ha fet massa xou, mentre que altres hi han criticat que resulten menystingudes sardanes que, asseguren, tenen més qualitat que la majoria que hi triomfen. Els organitzadors, que mai han negat la conveniència d’anar millorant el sistema que regeix el concurs, sempre recorden que, abans que res, l’objectiu de tot plegat és divulgar al màxim les composicions noves, més enllà de les que guanyin o de les que són eliminades durant les diferents votacions.

En tot cas, La Sardana de l’Any és un concurs força popular dins del sardanisme –una altra cosa seria veure què se’n sap fora dels aficionats habituals- i aquest diumenge es vol celebrar com cal la 30a edició amb una final que tindrà lloc al Liceu i amb un espectacle de luxe. A més, tot i que no han transcendit gaires detalls, asseguren que a partir de la propera edició hi haurà canvis importants.

Fins ara, al llarg de la història del concurs, ja n’hi ha hagut de canvis, però l’estructura bàsica ha estat la mateixa des del primer dia, quan La Sardana de l’Any era una iniciativa i, de fet, una obra personal de l’informador i promotor Jordi Puerto des de Ràdio Joventut de Barcelona. Els profunds canvis que aquesta anys ha experimentat la radiodifusió va portar, en un moment donat, a la desaparició d’aquella emissora i, és clar, el concurs. Després, la Confederació Sardanista reprenia la organització amb saba nova, encara que aprofitant l’experiència del creador de tot plegat. Es van tornar a fer eliminatòries i una final itinerant, però ara amb més mitjans i aprofitant les noves tecnologies. Seguien col·laborant-hi una àmplia xarxa d’emissores, encara que ara ben diferents a les de la primera etapa, és clar, ja que el panorama també havia canviat molt, com hem dit abans.

Veurem si la nova etapa que s’enceta després de l’estiu serveix no només per mantenir la vitalitat del concurs, sinó també per tal que tingui una incidència major més enllà dels aficionats més entusiastes.

dimecres, 8 de maig de 2019

Maleïdes inèrcies!

[Un dos i seguit, 3-5-19]

Un esdeveniment cultural com és l’Aplec Internacional que el passat cap de setmana va aplegar unes 500 persones actuant i una xifra similar d’acompanyants no sembla que sigui poca cosa. Per molt moderns i cosmopolites que vulguem ser no podem ignorar un fet com aquest i més quan aquest munt de gent viatja a una ciutat ben llunyana, en aquest cas Copenhaguen. Així ho van entendre al Telenotícies Vespre de diumenge quan, enmig del brogit informatiu de les eleccions li van dedicar una crònica breu –de llampec, podríem dir-ne-, encara que en una hora de màxima audiència.

De grups actuants n’hi havia de tota mena i d’arreu del país. Aquesta és una estratègia dels organitzadors realment lloable: procurar que hi hagi representació del màxim de manifestacions de la cultura tradicional i de, si pot ser, de totes les comarques de Catalunya. A nivell local, lògicament, el ressò que l’Aplec ha tingut als respectius mitjans de comunicació ha estat preferent per als grups propis. Cosa ben comprensible, insisteixo.

Allò que costa més d’acceptar és que en el cas de la ciutat de Tarragona, un cop més s’ha manifestat una inèrcia perversa, que no és nova però que en aquest cas ha quedat més en evidència que mai. El cas és que hi havia dos grups tarragonins a Copenhaguen i les informacions només feien referència a un. Proveu d’endevinar quin ha estat l’oblidat després que us diguem que els grups eren la colla castellera Xiquets de Tarragona i l’altra era la colla sardanista “Nova Tarragona Dansa”.

Ha estat una inèrcia molt generalitzada, per cert: des de les xarxes socials de l’Ajuntament fins a mitjans impresos, radiats i digitals. Sembla que cap d’ells havia consultat el llistat que apareix al web d’Adifolk, entitat organitzadora de tot plegat, i que us vam llegir la setmana passada. Això sí, les queixes de diversos ciutadans van fer rectificar (o completar) les informacions d’alguns d’aquells mitjans.

I si he parlat d’inèrcies en plural és perquè no he pogut evitar fer comparances amb una altra d’inèrcia: la de quan aquests dies s’ha comentat l’atorgament de diverses Creus de Sant Jordi semblava que només n’hi havia una d’important, la d’en Messi –a banda d’aquella altra afectada per la politiqueria, és clar-, oblidant, per posar només un exemple, la merescudíssima al compositor i musicòleg Lluís Albert. Efectivament, maleïdes inèrcies!