dimecres, 17 de juliol de 2019

Adaptació


[Un dos i seguit, 12-7-19]

Un dels diversos debats que ja fa anys que es mantenen al voltant del món de la sardana, que segueix actiu i sembla que ho estarà durant força temps, és el de si hi ha massa o pocs actes sardanistes similars en zones relativament properes, de si falta coordinació entre les organitzacions o, fins i tot, si més valdria fer menys coses però més originals i elaborades.

Com sempre, cal considerar la discussió educada i respectuosa com un valor del tot positiu i enriquidor. També en aquesta qüestió, doncs, cal parlar-ne i, sobretot, procurant no voler imposar res i sense tenir massa pressa. Ho dic perquè, encara que ens pot semblar urgent actuar en aquest terreny davant la situació general dels sardanisme, també és evident que, fins ara, les postures improvisades o, d’altra banda, les inamovibles, poc profit han proporcionat.

Aquests darrers, els que actuen –o, senzillament no actuen- de manera diguem-ne conservadora per inèrcia, per ideologia o, directament, per poca capacitat de moure’s d’allò que sempre s’ha fet, són clarament nocius. Això, si ens hi fixem, és d’una evidència aclaparadora: si la manca d’actuació o de renovació que fins ara ha estat habitual ja no funciona és aquesta dinàmica la que hem de deixar de banda: canviant-la per una altra o plegant. El problema és que això darrer molts ho practiquen in extremis, quan ja no s’hi pot fer res i els possibles relleus ho tenen encara més difícil.

Però no ens deixem dominar pel pessimisme. D’haver-ne n’hi ha d’organitzadors que procuren, com a mínim, anar-se adaptant a les noves situacions, i aquells altres que encara van més enllà i sempre estan pensant quina en poden fer per espavilar el col·lectiu.

Un exemple que, com tot, pot ser discutible, però que almenys mostra neguit per no deixar-se dominar per les rutines és l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa i els actes que està portant a terme celebrant el seu 40 aniversari. Fins ara, ens han sorprès amb un gran espectacle al Teatre Tarragona i una emocionant gran anella envoltant la Catedral. Avui, en la seva versió més quotidiana, inicien el cicle de sardanes d’estiu amb alguns elements diferents, sempre cercant aquell posar-se al dia que deia.

dimecres, 10 de juliol de 2019

Una història trista

[Un dos i seguit, 5-7-19]

En massa poc temps hem passat de l’alegria i les molt bones sensacions que ens va deixar l’experiència d’envoltar la Catedral de Tarragona amb una gran anella tot ballant una sardana, a la tristor i l’estupefacció davant la notícia que enguany no se celebrarà el concurs de colles sardanistes per les festes de Santa Tecla. Ho havíem apuntat, amb la boca petita, a la secció de Xafarderies, com si així volguéssim evitar conjurar un malefici.

Però la realitat, a vegades, és ben dura. Efectivament, si no canvien molt les coses en pocs dies, no hi haurà la 72a edició d’un concurs que s’ha vingut celebrant ininterrompudament i que era, doncs, un dels més veterans. Va néixer en plena postguerra i per ell han passat, literalment, totes les millors colles que hi ha hagut. En aquest concurs és on es va interpretar per primera vegada en públic i després de la Guerra Civil La Santa Espina, un fet que les males llengües diuen que li va costar el càrrec al governador civil de l’època.

Possiblement sigui l’acte més veterà després del Seguici, els castells i la part religiosa i ha superat el franquisme, la transició i la democràcia. Ara, l’obstacle és el pressupost, 4.500 euros que l’entitat organitzadora, el Casal Tarragoní no té (ni els ha tingut mai, de fet) i l’Ajuntament, tot i reconèixer la importància de l’acte, no sap d’on treure’ls. Fins i tot s’havia plantejat renunciar al Campionat veterà per al qual enguany era vàlid i fer-lo només Territorial, amb les colles locals renunciant a la subvenció, però sembla que no n’hi ha hagut prou. Us imagineu qualsevol altra activitat de les festes en aquesta situació?

El problema per al concurs d’enguany és que ens trobem en un moment delicat: una entitat feble (com moltes, de fet), un Ajuntament completament nou i amb molts “marrons” com aquest i més grossos i la urgència d’haver de decidir ja si el concurs es fa o no davant la necessitat de reprogramar el Campionat per part de la Unió de Colles.

Una situació realment trista si tenim en compte l’historial del concurs i que la quantitat en qüestió és ridícula en un pressupost com el de Santa Tecla, però massa important per a una entitat com el Casal Tarragoní.

dijous, 4 de juliol de 2019

Cares de felicitat

[Un dos i seguit, 28-6-19]

No sé si les tenien totes els organitzadors de la gran anella que, diumenge passat, va envoltar la Catedral de Tarragona dins les celebracions del 40 aniversari de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa. El dia era complicat: vigília de Sant Joan i un munt d’actes per tot arreu, ballades a la mateixa hora a les poblacions més importants de l’entorn...

Finalment, però, es va aconseguir i la veritat és que va resultar una festa ben bonica, plena d’emoció. Es van trencar tòpics i tabús sobre la sardana avui dia i a Tarragona, o sobre la presència d’actes sardanistes als mitjans de comunicació. Finalment, abans i després se’n va parlar molt, generalment de forma correcta i, en major o menor mesura, l’acte va ser present a tot arreu, des de la ràdio a la televisió local i a la nacional, passant per la premsa en paper i l’electrònica.

En realitat, la fórmula per tal que se’n parlés ja la sabíem: fer una cosa que sigui diferent i vistosa, treballar-la bé i assumir la feina de portar-ho als mitjans de comunicació, sense esperar que se n’ocupin per inspiració divina. I sí, insisteixo, la festa va ser ferma, tant pel que fa la gran anella serpentejant pels carrers de la Part Alta, com a la sardana de germanor, concentrada aquesta al Pla de la Catedral atapeït de gent ballant en rotllanes concèntriques i, allí on podien, de turistes al·lucinant. Si repasseu els vídeos que s’han divulgat, com, per exemple, el del TAC12 o el diguem-ne vídeo oficial que podeu trobar al web de la Tarragona Dansa, veureu un munt de gent de totes les edats, des dels que ballaven amb posat de concurs fins als que feien el que podien; des de l’avi tremolós fins la petita que jo tenia al costat, que no aixecava tres pams de terra i volia ballar. Fins amb cadira de rodes n’hi havia!

Us pot semblar cursi el que ara diré, però estic convençut que per aquelles mans enllaçades hi va circular alguna mena de corrent. O, sinó, a què venen aquelles cares de felicitat que es veien en els vídeos. Fixeu-vos-hi!.

dijous, 27 de juny de 2019

La sardana envolta la Catedral

[Un dos i seguit, 21-6-19]

Sovint, s’ha qualificat la sardana com una dansa plenament democràtica, perquè les anelles són obertes a tothom, és a dir, pot iniciar-les qui vulgui i qualsevol pot entrar-hi i sortir-hi quan en tingui ganes. Un cop en dansa, només cal seguir les més elementals normes de conducta.

Hi ha, però, qui ha criticat les colles de competició perquè, asseguren, no compleixen aquesta norma d’acceptar tothom a la rotllana, no només quan ballen en concursos sinó quan estan assajant. No és el moment, ara de discutir això, però sí que val la pena tenir en compte que la majoria d’aquestes colles, a més de preparar-se i participar en els concursos, promouen moltes de les activitats que es porten a terme a les respectives poblacions: ballades, aplecs, cursets, etc. I ho fan en obert, sense restriccions, al mig del carrer, fent mans i mànigues per obtenir recursos per a unes activitats que són públiques i d’accés, generalment, lliure. Una tasca, aquesta de treballar més enllà dels interessos particulars del grup, que poques vegades és prou coneguda i reconeguda.

És per això que, a vegades, a les colles els cal fer coses que surtin de la quotidianitat per fer-se veure i demostrar que els destinataris del que fan habitualment no són, només, els entesos o els seguidors habituals. De fet, els concursos on participen o les ballades que organitzen es porten a terme, generalment, al carrer, en la línia del que dèiem abans. Com les que organitza l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, per exemple, una entitat que, a més, fa uns anys que promou el Puja aquí dalt i balla, per Sant Magí, una pujada festiva i totalment desenfadada des de la plaça dels Carros fins l’església del patró.

Enguany, els de la Tarragona Dansa, tot celebrant els 40 anys de l’entitat, han preparat diverses activitats d’aquest caire que vol obrir-los més encara a la ciutat. La més immediata, aquest diumenge amb la que ha de ser l’anella més gran feta mai a Tarragona, tot envoltant la Catedral. Una idea senzilla però complexa a l’hora de portar-la a la pràctica que requereix la participació de molta gent, no només els sardanistes habituals. Tant de bo tingui tant d’èxit que els obligui a instituir-ho i, l’any vinent, mirar d’envoltar tota la Part Alta. Perquè no? Us hi apunteu?

dijous, 20 de juny de 2019

Símbol unitari

[Un dos i seguit, 14-6-19]

L’any 1950 es va fundar l’Obra del Ballet Popular, una entitat creada amb la pretensió de ser un aglutinant de tot el sardanisme i dels esbarts. Això no ho va aconseguir mai del tot i no seria fins dates més recents que, cadascú pel seu compte, amb la Confederació Sardanista i l’Agrupament d’Esbarts Dansaires, es va iniciar un procés autèntic en aquest sentit, a banda, és clar, de l’experiència similar d’abans de la guerra, amb la Lliga Sardanista.

Malgrat això, l’Obra, que segueix activa, ha arribat a fer una feina notable, sobretot si tenim en compte els condicionants de l’època. Va instaurar les Ciutats Pubilles, el precedent de les Capitals de la Sardana actuals; va organitzar jornades d’estudis; va atorgar els premis i reconeixements que ara lliura la Confederació en el marc de la Capital de la Sardana; organitza aplecs a Montserrat de sardanes i d’esbarts; es responsabilitza de l’anual Trobada d’Escoles de Cobla; i, entre altres, des del 1960 es promou la celebració del Dia Universal de la Sardana. En aquest cas, es tracta que hi hagi un dia en el qual es facin sardanes al màxim de poblacions, no només de Catalunya sinó arreu on hi hagi catalans, i que s’hi llegeixi un Missatge al Món Sardanista que cada any s’encarrega a una personalitat.

La idea potser ha tingut moments més brillants que els actuals, però no són poques les ciutats i pobles que ho celebren, com ara Tarragona, amb una ballada aquest diumenge al vespre. Però allò que sembla que ha tingut més ressò darrerament és la proposta de la Confederació en el sentit que a tot arreu on es facin sardanes (i pensem que ara comença a ser temporada alta) s’interpreti una sardana determinada com a senyal d’unió del sardanisme. Enguany és la sardana Blanes festiu, de Josep Albertí. Certament, és una sardana que l’hem vist programada a la gran majoria d’actes no només de diumenge sinó des de fa uns dies. Podrem pensar que és un fet intranscendent, però segur que no és pas dolent aquest petit símbol de germanor, tant pròpia, aquesta, de la sardana.

dijous, 13 de juny de 2019

En evolució

[Un dos i seguit, 7-6-19]

Fins no fa gaire, una de les grans qüestions que eren font de polèmica en el món sardanista era la de l’escurçament en el nombre de tirades. Actualment, no és que no n’hi hagi de posicions oposades en aquest afer, però el cert és que, poc a poc, s’ha anat imposant la fórmula de les set tirades, de manera que els que es resisteixen al canvi cada cop són menys.

Anys enrere, també es va produir un cas semblant en passar de ballar les sardanes amb els braços a munt tant en curts com en llargs, a imposar-se els braços avall en els curts i amunt en els llargs. Tant ràpid, contundent i generalitzat va ser el canvi que a les generacions posteriors els sembla la cosa més normal del món el sistema actual.

Tant en un cas com en l’altre hi va haver algú que ho va proposar, però cal no enganyar-se: allò que va passar després no va ser que la gent hagués seguit la idea en una sorprenent unanimitat, sinó que es va anar adoptant de manera natural i progressiva. Perquè d’idees renovadores n’hi ha hagut moltes i, sovint, brillants, però poques han triomfat i, com diem, han arrelat fruit d’un procés natural, no forçat, i segurament influït per molts factors diferents.

Alguna cosa semblant va passar quan la gent va anar deixant de ballar sardanes de manera horitzontal a fer-ho de manera vertical, com deia en Josep Pla. És a dir, es va passar de ballar com ara es fa amb les artificioses sardanes curtes, movent-se d’un costat a l’altre, a fer-ho utilitzant el mínim espai possible i jugant amb els balancejos que permeten les cames i els peus. Aquí hi han tingut un paper fonamental les colles de competició i la seva manera de ballar, que ha acabat arrelant als balladors en general. Però, un cop més, això no ha estat el resultat d’una operació programada i imposada a les places.

El resum de tot plegat seria que, contràriament a allò que a vegades s’ha dit, la sardana sí que ha evolucionat; i que cal que hi hagi idees noves i que algú les plantegi i intenti portar-les a la pràctica, tot això sense creure en fórmules miraculoses ni intentar forçar res. Si, fins ara, malgrat els fonamentalistes, la sardana ha anat canviant, mantenim les ments obertes, el futur pot ser molt engrescador, perquè de propostes no en falten. Avui, per exemple, parlarem amb algú que participa i protagonitza alguna d’aquestes idees.

dijous, 6 de juny de 2019

Dones de cobla

[Un dos i seguit, 31-5-19]

A hores d’ara ja deu haver acabat la taula rodona que s’havia anunciat per aquesta tarda a la Casa de la Sardana, a Barcelona, amb el títol “Dones de nota”, amb la participació de tres dones músics: Anna Abad, Anna Costal i Maria Mercè Navarro. És tot un luxe per al sardanisme poder disposar d’un espai com aquesta Casa de la Sardana, ja que a més de satisfer totes les necessitats habituals de les entitats acollides, permet portar-hi a terme iniciatives com aquesta que havia de tractar sobre les dones a la música per a cobla, tant instrumentistes com compositores. Una activitat que no és aïllada, ja que darrerament és habitual que s’hi acullin actes ben diversos, poc o molt vinculats amb la sardana.

Un debat, el de la presència femenina a les cobles i als programes d’aquestes que mereixeria que es fes, també, de manera descentralitzada, és a dir, a diverses poblacions del país. Nosaltres ja hem anat posant granets de sorra, parlant-ne sovint. No sabem, encara, què s’haurà parlat en aquesta taula rodona, però imaginem que s’haurà constatat que la paritat encara és lluny, però menys que fa uns anys i encara serà menor com més reculem en el temps. És a dir, que es va millorant, amb una presència creixent de dones a les cobles, però en un procés encara molt lent.

També és evident que de dones compositores n’hi ha poques i que és ben complicat trobar-ne en els programes que s’interpreten a les ballades, aplecs i concerts. Sospito que, fora de casos molt concrets, el problema no és tant en les cobles com en factors externs, generals. Veiem com en moltes formacions sí que s’hi fitxen dones amb normalitat, de manera que sembla que si no n’hi ha més cal cercar les causes en circumstàncies i dinàmiques de la vida de cada individu fora de cada cobla que fan que tocar en una formació d’aquest tipus no acostumi a ser una prioritat, ja que ningú -ni homes ni dones- puden viure només d’això.

Però qui millor ens ho pot explicar és qui ho viu directament, com les tres participants en l’acte d’aquesta tarda, per exemple. Si tot va bé, divendres vinent comptarem amb, com a mínim, la presència de l’Anna Abad aquí, als estudis de Tarragona Ràdio per parlar d’això i de moltes coses més.

dijous, 30 de maig de 2019

La força dels petits

[Un dos i seguit, 24-5-19]

Ja hem comentat moltes vegades el fet -evident, si ens aturem a observar-ho- que l’activitat sardanista segueix cicles o oscil·lacions d’intensitat, amb uns alts i baixos a cada població que no acostumen a coincidir ni en viles properes. Així,per exemple, molts recordaran que, sobretot als anys 70 i 80, van néixer molts aplecs nous al Baix Camp, en bona part fruit dels esforços de la colla Rosa de Reus i el seu Aplec a Muntanya, on cada any engrescaven el jovent d’un poble diferent per tal de muntar, conjuntament, un aplec que era itinerant per definició, però que sempre comportava la intenció de plantar, amb ell, una llavor. No en van ser pocs els casos, doncs, que aquella llavor va fructificar i van tenir una major o menor continuïtat.

Anys després, va ser la comarca del Tarragonès on van aparèixer molts nous aplecs: Salou, la Nou de Gaià, Torredembarra, Altafulla, el del Serrallo a Tarragona o Roda de Berà, que s’anaven afegint a altres més veterans. Tots aquests –a més d’algun altre intent que no va prosperar- segueixen endavant i cadascun amb la seva pròpia dinàmica, és a dir, amb aquells alts i baixos que dèiem. On sembla que es troben en un moment de notable engrescament és al Morell, no només perquè el seu aplec té ganes d’agafar volada (amb bones cobles, estrenes sovintejades o creació de cert caliu) i també s’hi fan ballades sovint i algun concert. Ara, s’han proposat aconseguir que la vila sigui Capital de la Sardana el 2022, la propera data que ha de decidir la Confederació Sardanista.

El repte és considerable, ja que estem parlant d’una població petita si la comparem amb les que fins ara han assumit aquesta responsabilitat. Això mateix es va comentar quan es va saber que Montblanc seria la capital de l’any passat, el 2018. Amb 7.559 habitants, la capital de la Conca de Barberà se’n va sortir força bé, però hem de tenir en compte que el Morell no en té ni la meitat, d’habitants: 3.649. És clar que allò que importa és la implicació real que hi tingui la població, començant per l’Ajuntament –sembla que el suport ja és oficial- i seguint per la resta d’entitats, no només les estrictament sardanistes. De moment, cal entendre que si s’ha fet la proposta això vol dir que al poble s’ha entès d’aquesta manera. Ànims!

dimecres, 22 de maig de 2019

La Sardana de l'Any, tarragonina

[Un dos i seguit, 17-5-19]

L’objectiu era celebrar com cal la 30a edició del concurs La Sardana de l’Any i la Confederació Sardanista s’hi va esforçar per aconseguir-ho: una final en un lloc de luxe, el Gran Teatre del Liceu; tres cobles de qualitat; un espectacle per a la segona part, mentre es realitza el recompte de vots, variat, digne de l’escenari que l’acollia, amb artistes de primer nivell, a vegades íntim, però sovint espectacular. L’organització, acurada, si va tenir errades no es van apreciar des del pati de butaques, i va rebre el premi en forma de públic omplint el teatre, la presència de les màximes autoritats del país (el president de la Generalitat i la consellera de Cultura, principalment) i la satisfacció general pel resultat.

La part negativa fou la menys controlable per una organització honesta: que moltes sardanes de qualitat hagin estat eliminades abans d’arribar a la final i que, escoltant aquesta, la sensació fos que, en molts casos, faltava substància i el nivell fos dels més baixos que es recorden. Sortosament, va quedar prou material interessant per triar i el veredicte del públic no va decebre, com tampoc ho va fer el jurat dels premis Joventut i de la Crítica, amb sardanes interessants i de gent jove.

Els prop de 2.000 assistents, però, foren els que van decidir el Premi Popular per a Montblanc, Capital de la Sardana, d’Alfred Abad, una composició que compagina rigor tècnic i originalitat, fent honor a allò de “popular”, és a dir, la plena acceptació per part de dansaires i de músics. I entre els que més satisfets van sortir del Liceu, a més dels guanyadors, és clar, els pelacanyes que s’hi van desplaçar, ja que és el primer cop que un tarragoní aconsegueix el guardó.

Per sort, els responsables de La Sardana de l’Any no es conformen amb l’èxit d’aquesta trentena final, sinó que com ja hem comentat algun cop, fa temps que treballen en una reforma a fons del concurs per tal de posar-lo al dia i procurar millorar aquells aspectes que sempre cal perfeccionar en qualsevol organització.

dijous, 16 de maig de 2019

30 sardanes de l'any

[Un dos i seguit, 10-5-19]

Aquest diumenge, el concurs La Sardana de l’Any celebrarà la seva 30a final, una fita força important, encara que s’hagi assolit en dues etapes ben separades l’una de l’altra: entre 1971 i 1987 la primera, i 2004 fins l’actualitat l’altra. Un certamen que no ha estat exempt de polèmica, en part perquè hi ha qui creu que s’hi ha fet massa xou, mentre que altres hi han criticat que resulten menystingudes sardanes que, asseguren, tenen més qualitat que la majoria que hi triomfen. Els organitzadors, que mai han negat la conveniència d’anar millorant el sistema que regeix el concurs, sempre recorden que, abans que res, l’objectiu de tot plegat és divulgar al màxim les composicions noves, més enllà de les que guanyin o de les que són eliminades durant les diferents votacions.

En tot cas, La Sardana de l’Any és un concurs força popular dins del sardanisme –una altra cosa seria veure què se’n sap fora dels aficionats habituals- i aquest diumenge es vol celebrar com cal la 30a edició amb una final que tindrà lloc al Liceu i amb un espectacle de luxe. A més, tot i que no han transcendit gaires detalls, asseguren que a partir de la propera edició hi haurà canvis importants.

Fins ara, al llarg de la història del concurs, ja n’hi ha hagut de canvis, però l’estructura bàsica ha estat la mateixa des del primer dia, quan La Sardana de l’Any era una iniciativa i, de fet, una obra personal de l’informador i promotor Jordi Puerto des de Ràdio Joventut de Barcelona. Els profunds canvis que aquesta anys ha experimentat la radiodifusió va portar, en un moment donat, a la desaparició d’aquella emissora i, és clar, el concurs. Després, la Confederació Sardanista reprenia la organització amb saba nova, encara que aprofitant l’experiència del creador de tot plegat. Es van tornar a fer eliminatòries i una final itinerant, però ara amb més mitjans i aprofitant les noves tecnologies. Seguien col·laborant-hi una àmplia xarxa d’emissores, encara que ara ben diferents a les de la primera etapa, és clar, ja que el panorama també havia canviat molt, com hem dit abans.

Veurem si la nova etapa que s’enceta després de l’estiu serveix no només per mantenir la vitalitat del concurs, sinó també per tal que tingui una incidència major més enllà dels aficionats més entusiastes.

dimecres, 8 de maig de 2019

Maleïdes inèrcies!

[Un dos i seguit, 3-5-19]

Un esdeveniment cultural com és l’Aplec Internacional que el passat cap de setmana va aplegar unes 500 persones actuant i una xifra similar d’acompanyants no sembla que sigui poca cosa. Per molt moderns i cosmopolites que vulguem ser no podem ignorar un fet com aquest i més quan aquest munt de gent viatja a una ciutat ben llunyana, en aquest cas Copenhaguen. Així ho van entendre al Telenotícies Vespre de diumenge quan, enmig del brogit informatiu de les eleccions li van dedicar una crònica breu –de llampec, podríem dir-ne-, encara que en una hora de màxima audiència.

De grups actuants n’hi havia de tota mena i d’arreu del país. Aquesta és una estratègia dels organitzadors realment lloable: procurar que hi hagi representació del màxim de manifestacions de la cultura tradicional i de, si pot ser, de totes les comarques de Catalunya. A nivell local, lògicament, el ressò que l’Aplec ha tingut als respectius mitjans de comunicació ha estat preferent per als grups propis. Cosa ben comprensible, insisteixo.

Allò que costa més d’acceptar és que en el cas de la ciutat de Tarragona, un cop més s’ha manifestat una inèrcia perversa, que no és nova però que en aquest cas ha quedat més en evidència que mai. El cas és que hi havia dos grups tarragonins a Copenhaguen i les informacions només feien referència a un. Proveu d’endevinar quin ha estat l’oblidat després que us diguem que els grups eren la colla castellera Xiquets de Tarragona i l’altra era la colla sardanista “Nova Tarragona Dansa”.

Ha estat una inèrcia molt generalitzada, per cert: des de les xarxes socials de l’Ajuntament fins a mitjans impresos, radiats i digitals. Sembla que cap d’ells havia consultat el llistat que apareix al web d’Adifolk, entitat organitzadora de tot plegat, i que us vam llegir la setmana passada. Això sí, les queixes de diversos ciutadans van fer rectificar (o completar) les informacions d’alguns d’aquells mitjans.

I si he parlat d’inèrcies en plural és perquè no he pogut evitar fer comparances amb una altra d’inèrcia: la de quan aquests dies s’ha comentat l’atorgament de diverses Creus de Sant Jordi semblava que només n’hi havia una d’important, la d’en Messi –a banda d’aquella altra afectada per la politiqueria, és clar-, oblidant, per posar només un exemple, la merescudíssima al compositor i musicòleg Lluís Albert. Efectivament, maleïdes inèrcies!

dijous, 2 de maig de 2019

Misèries a banda

[Un dos i seguit, 26-4-19]

Ja ho sabem de cada any: a mida que va avançant la primavera, l’activitat sardanista i d’altres manifestacions tradicionals es va engrescant. Ara és temps, per exemple, de grans aplecs, tot mirant d’aprofitar, fins que no arribi el temps de màxima calor, aquest període de l’any amb un –almenys teòric- temps més propici per a les activitats a l’aire lliure.

Aquest cap de setmana n’hi ha diversos, d’aplecs, però un és especial, singular. És l’Aplec Internacional, que cada any porta una àmplia mostra de la cultura popular i tradicional catalana a una o altra ciutat europea, encara que l’any passat es va fer el salt de continent, fins a Washington. Enguany, des d’avui divendres i fins diumenge, la cita és a Copenhaguen, on ja s’hi havia estat l’any 2001. La diferència, a banda que la representació catalana sempre va variant, és que ara, i des del 2017, l’Aplec s’insereix en un festival que ja se celebra a la corresponent població acollidora, de manera que la situació en el calendari va variant, adaptant-se a cada cas.

A la capital danesa hi haurà una bona representació tarragonina: els castellers, amb els Xiquets de Tarragona; les sardanes, amb la colla juvenil “Nova Tarragona Dansa”; diferents elements del bestiari vallenc, amb la Unió d’Anelles de la Flama; les bandes, amb la de Camarles; i les corals, amb la coral Verge del Camí, de Cambrils.

Malauradament, igual que els dos últims anys, els organitzadors han hagut de suportar pressions per part de la diplomàcia espanyola, obsessionada, segons sembla, en perseguir tot allò que soni a català arreu del món, fins i tot unes activitats tant “perilloses” com les que es poden veure a Copenhaguen aquests dies. Misèries a banda, tot sembla indicar que serà una gran festa i una nova oportunitat de mostrar la cultura catalana  a d’altres terres.

dijous, 25 d’abril de 2019

Gent que treballa

[Un dos i seguit, 12-4-19]

Si feu una visita al portal de al Confederació Sardanista de Catalunya, entre molts altres continguts interessants, hi podreu trobar una força completa agenda i un apartat de notícies, tot ben posat al dia, qualitat aquesta que, malauradament, poques vegades podem constatar en els mitjans electrònics d’entitats culturals. Aquestes, ja ho sabem, funcionen a base de molta feina voluntària de persones que treballen de manera totalment altruista i, és clar, no es pot pretendre que els efectes arribin a tot arreu. I gràcies!

La Confederació, però, ha aconseguit, ara per ara, que el seu web sigui atractiu, actualitzat i que resulti realment útil. Això ens permet, posem per cas, analitzar les notícies que s’hi publiquen, algunes ja divulgades en el nostre programa i altres que ja exposarem avui mateix. Aquest repàs a les notícies de, per exemple, les últimes dues setmanes, és suficient per constatar una apreciació que fèiem no fa gaire parlant dels Premis Capital de la Sardana: que aquesta part de la cultura catalana que ens ocupa, malgrat els problemes que pugui tenir, és ben viva arreu del país i que, a més, implica persones i entitats ben diferents, és a dir, cadascú amb els seus propis plantejaments i camps d’acció preferents.

Així, el noticiari ens parla de concursos musicals, llibres d’història sardanista local, propostes de noves experiències musicals, cobles que celebren aniversaris importants, nous enregistraments de caire ben divers, concursos de colles, etc. Tot això, és clar, juntament amb l’agenda i les moltes activitats que s’han de portar a terme properament, ens donen a entendre que no només hi ha balladors habituals, d’esporàdics o de competició, sinó músics intèrprets i compositors, gent que ensenya a ballar o a fer sonar algun instrument, artistes de tot tipus que s’inspiren en la sardana, informadors, estudiosos, pencaires que munten entarimats o carreguen cadires, jurats, monitors de colles joves, organitzadors dels que preparen coses i es barallen amb regidors o tracten de seduir patrocinadors... En fi, una riquesa humana que cal valorar i defensar com i on sigui.

dimecres, 10 d’abril de 2019

No només sardanes...

[Un, dos i seguit, 5-4-19]

Massa sovint, i de manera injusta, en l’imaginari de molta gent s’associa la formació instrumental coneguda com a cobla exclusivament amb la interpretació de sardanes. Així, a més d’oblidar que, tradicionalment, les cobles han estat les acompanyants musicals dels esbarts (una altra cosa és que ara aquests grups tendeixin a prescindir-ne, sembla que per qüestió econòmica), també s’ignora que, històricament, les cobles feien sessions de ball amb les melodies de moda de cada moment, sobretot quan no es disposava d’un espai tancat i calien uns instruments potents per sonar a l’aire lliure i en absència de qualsevol sistema d’amplificació. Igualment s’ignora que tot i que quan aquest repertori de ballables va anar quedant arraconat, en actuacions de concert, les cobles podien interpretar peces de gran qualitat en forma de glosses o obres lliures.

D’altra banda, els últims anys no són pocs els músics que reivindiquen la cobla com una eina d’expressió musical amb moltíssimes possibilitats i totalment oberta a tot tipus de gèneres i a posar en pràctica mestissatges musicals sense cap tipus de restricció. Els fruits són, generalment, força interessants, com a mínim, i només cal lamentar que no aconsegueixin una major difusió. Si aquestes experiències arribessin a més gent, segur que desapareixerien tòpics com aquell que associa la cobla només amb la sardana.

El cert és que molts músics ja han fet la seva part de feina en aquest sentit. No són només les cobles més joves i teòricament més desenfadades les que porten a terme aquestes incursions en altres terrenys fora de la sardana. Veiem, per exemple, com una cobla com La Principal de la Bisbal s’immergeix al mig d’una orquestra de corda per interpretar i enregistrar música de tota mena sota el nom de Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya. Aquesta mateixa veterana formació també ha portat arreu un espectacle infantil amb l’animador Pep López, alhora que ha adaptat les clàssiques serenates de festa major –és a dir, uns concerts on en formació d’orquestra interpreten tot tipus de música per a escoltar.

Ara, sense oblidar cap de les modalitats d’una cobla-orquestra en una festa major, també mostren aquests concerts amb els instruments de cobla, amb algun altre afegit, com teclats o percussió, així com els cantants de l’orquestra. En definitiva, una mostra més de que cal reinventar-se sempre, però també que una cobla pot interpretar de tot, des de temes clàssics fins adaptacions de cançons d’ara mateix, i només cal fer-ho bé. Avui, estrenarem el disc que La Principal de la Bisbal acaba de publicar amb aquest còctel de músiques de sempre, ara amb el so de la cobla.

I, això, quan ens arriben notícies de més projectes, com el que prepara el cantant Arnau Tordera, líder del grup Obeses, amb la cobla Berga Jove. La cosa s’està posant interessant...

dijous, 4 d’abril de 2019

Les sardanes dels concursos

[Un dos i seguit, 29-3-19]

En principi, qualsevol que tingui uns mínims coneixements de com es balla la sardana i conegui algun dels molts mètodes de repartiment, pot dansar-la de manera, com a poc, prou digna. Quan ja es disposa de certa desimboltura, hom ja es pot engrescar en el que es coneix com “fer els aires”, és a dir, interpretar cada sardana amb el grau de balanceig que li escau a cada moment, a cada compàs o grups de compassos, segons allò que a cadascú li sembla que demana la música. Quan una colla domina això i aconsegueix un alt grau de conjunt entre tots els seus membres, és molt probable que es tracti d’una colla de competició, o de sardana esportiva com ara es tendeix a anomenar-les.

Tradicionalment, les colles anaven als concursos sabent, a vegades, quines sardanes havien de ballar, però en la majoria d’ocasions no s’assabentaven fins al darrer moment. En el primer cas, hi havia la possibilitat –generalment ben aprofitada- d’assajar-les i aconseguir així una interpretació el més acurada possible. En aquesta qüestió sempre hi ha hagut el debat sobre si calia o no saber abans el nom de les sardanes, ja que molts consideren que el fet d’enfrontar-se al repte de ballar-les sense preparació prèvia forma part de l’encant d’un concurs i del mèrit d’una bona colla.

Fins no fa gaire, aquesta era la tesi dominant, però des de fa uns anys s’ha optat per anunciar sempre, amb antelació de setmanes, les composicions que han de ballar les colles del Campionat de Catalunya. L’argument principal és que, d’aquesta manera, totes les colles competeixen amb igualtat de condicions, evitant la picaresca o, senzillament, la fortuna d’aquelles anelles que, per la raó que sigui, tenen accés al programa d’un concurs determinat.

La polèmica, però, no ha desaparegut. Tal i com s’ha vist aquests dies a les xarxes socials, què passa quan, per exemple, es trien sardanes noves, de manera que és difícil accedir a algun enregistrament i el promotor del concurs suposadament té alguna vinculació amb dansaires d’alguna colla? En aquest debat també han aparegut altres qüestions com la idoneïtat d’uns determinats títols per als concursos, aspecte aquest en el qual hi podem trobar tants criteris com dansaires i la solució sembla complicada. En tot cas, segur que valdria la pena treballar per millorar la normativa del Campionat i prevenir situacions delicades.

dijous, 28 de març de 2019

Diversitat sardanista

[Un dos i seguit, 22-3-19]

Cada any, quan es fa pública la llista de guardonats amb els Premis Capital de la Sardana, acostumem a destacar, entre altres coses, que, en conjunt, ve a representar una mena de mostrari de la diversitat de persones, entitats i organitzacions vàries que fan o han fet alguna cosa per la sardana i la dansa tradicional catalana. Normalment és una relació força extensa –tant, que acostuma a sorprendre a aquells que tenen una visió superficial o nul·la de la sardana- que, a més, cada any aporta nous noms.

Els Premis, doncs, no només són nombrosos i de llarga tradició, sinó que mostren una brillant diversitat: des de l’infatigable organitzador d’iniciatives, fins al músic, ja sigui intèrpret o compositor; des de l’incombustible monitor de colles, a l’estudiós de la història sardanista; aquell aplec que compleix moltíssimes edicions, a una entitat prou significativa; l’empresa que destaca pel suport decidit al sardanisme, a un concurs musical; de la iniciativa renovadora, al disc acuradament enregistrat... I podríem seguir una estona més.

Veient aquests llistats de reconeixements observem, també, que la sardana no és, només, la pràctica de ballar una dansa determinada, sinó tot un món ben viu i actiu i no sempre prou conegut, fins i tot per molts dels que s’hi mouen. Al capdavall, suposo que cal entendre que els Premis, a més de voler dir als destinataris que sabem la feina feta i ben feta que han realitzat i recompensar-los, també es vol divulgar-la, fer que com més gent ho conegui, millor.

dijous, 21 de març de 2019

Ni fred ni calor

[Un dos i seguit, 15-3-19]

Tot i que sembla que hi va haver algun precedent de colles al segle XIX, les colles sardanistes de competició mínimament organitzades amb aquest objectiu van aparèixer a inicis del XX. Però va ser després de la Guerra Civil quan hi va haver un gran esclat en el nombre d’anelles, segurament a causa de la manca d’altres entreteniments similars i que era de les poques vies d’expressió catalanes a l’abast dels ciutadans. Fou un creixement desmesurat, excessiu, al qual seguiren altres períodes de major normalitat, però també de creixent complexitat, amb un sistema de campionats, categories i normes amb certes similituds amb les competicions esportives, Això i que, cada cop més, la manera de ballar d’aquestes colles es va anar fent més exigent, molts ho qualifiquen, precisament, de sardana esportiva.

Ja fa temps que les colles de concurs, esportives o com les vulguem anomenar, no són tant nombroses com aquells anys tan especials, ni tan sols si ho comparem amb deu o vint anys enrere. Aquesta situació, en principi, la podem considerar normal si tenim en compte les moltes altres opcions, ara sí, existents. S’explicaria, així, l’estabilitat que s’observava els últims anys en el nombre de colles que participen en el Campionat de Catalunya.

Ara bé, si entrem a fons en la dinàmica de les colles i assumint que cada grup és tot un món amb la seva casuística particular, potser veuríem que potser s’hauria pogut fer molt més per preservar aquesta activitat i la riquesa associativa que encara ara, malgrat tot, representa. Podem suposar que es reconeix aquest valor, però massa sovint sembla que més aviat es veu com un col·lectiu d’uns quants que s’ho passen bé fent una activitat determinada i sense cap altra importància. Una importància “altra” que sí es reconeix en molts col·lectius de tota mena sense sortir del camp de la cultura tradicional. No hi ha, posem per cas, els mecanismes necessaris perquè, tal i com apuntàvem la setmana passada, quan una colla sardanista tarragonina participarà a l’Aplec Internacional de Copenhagen a finals d’abril representant Tarragona i Catalunya, els seus balladors s’hagin de rascar la butxaca el doble, per exemple, que ho han de fer els que són castellers. I no és un cas aïllat, precisament.

Potser això explica, almenys en part, que aquesta propera temporada calgui lamentar la baixa de tres colles a la categoria Gran del Campionat de Catalunya i tres més a la Juvenil. I, a molts, això no els farà ni fred ni calor.

dijous, 14 de març de 2019

Dones que fan música

[Un dos i seguit, 8-3-19]

L’atzar ha volgut que, enguany, el Dia Mundial de la Dona Treballadora coincideixi amb l’emissió del nostre programa. Ens agradi o no això dels dies dedicats a alguna cosa, sempre podem pensar que no fa cap mal preguntar-se quin és l’estat de la qüestió en l’àmbit sardanista, dels esbarts i de les cobles. No hi ha estudis generals sobre això, però crec que no seria gaire aventurat dir que no hi ha més ni menys masclisme que en qualsevol altre lloc. Voldria creure, això sí, que tractant-se d’una activitat cultural, on els que s’hi mouen gaudeixen, a priori, d’una certa sensibilitat diguem-ne humanística, les ments i les actituds són més obertes i, com a mínim, respectuoses amb tot i amb tothom. Certament, aquesta és la meva percepció, però és clar, com he dit, faltaria analitzar-ho científicament, diguem-ne.

On sí que s’ha fet aquest estudi és sobre les cobles i el paper que hi tenen les dones. En el seu moment, ja ens ho va explicar en aquest programa la Maria Antònia Pujol, intèrpret de tenora i pedagoga a, entre altres llocs, l’Escola Municipal de Música de Tarragona, autora del treball “Les dones en el món de la cobla”, publicat ara fa cinc anys. A més de les enquestes i entrevistes que va realitzar, hi va poder aportar l’experiència pròpia, no en va fou de les primeres dones que van formar part de manera estable i continuada d’una cobla. I d’això no fa pas tants anys!

La Maria Antònia constata l’evolució positiva en aquest sector de la música. La veritat és que actualment ja no és estrany veure-hi dones, fins i tot amb alguna directora, però encara s’és lluny de la paritat. És clar que aquí podríem aplicar-hi la teoria del got mig ple o mig buit i constataríem que cada vegada hi ha més intèrprets dones a les plantilles. La normalitat seria (i ho és, em sembla a mi) que quan una cobla té la necessitat de cobrir una plaça no ho fa tenint en compte el sexe sinó les seves qualitats interpretatives. Un exemple proper: a la cobla La Principal de Tarragona fa vint anys no hi havia ni hi havia hagut mai cap dona, mentre que aquesta temporada passada n’eren cinc d’onze músics.

I una dada important: s’estan veient (i escoltant) les primeres dones a les grans cobles-orquestres gironines, fins ara una mena de vedat reservat als homes, tot i que, paradoxalment, totes aquestes formacions fa molts anys que disposen de cantants femenines en formació d’orquestra.

dimecres, 6 de març de 2019

Més promoció, sisplau!!

[Un dos i seguit, 1-3-19]

Aquests dies s’estan celebrant els darrers actes previstos en la programació de Montblanc com a Capital de la Sardana. De fet, després dels que s’anuncien per aquest cap de setmana i el vinent ja només faltarà el traspàs de la capitalitat a Perpinyà, per al qual els montblanquins han preparat una expedició per acompanyar les autoritats que s’hi desplaçaran.

Haurà estat un any amb moltes activitats de tot tipus, fins i tot amb novetats com la implantació de la Copa Catalunya per a colles de competició. Hi ha hagut des de les ballades més tradicionals fins a concerts molt diversos, mostrant així el compromís seriós de l’Ajuntament en aquesta capitalitat. Tenint en compte les dimensions de Montblanc, el cert és que el volum d’activitat ha estat important. La participació, tot i que variable, sembla que, en conjunt, ha resultat prou digna.

Sospito, però, que no s’ha sabut fer la campanya de promoció necessària per engrescar un públic que vagi més enllà d’aquell que és estrictament local. Es confia massa en els missatges en les xarxes socials fets a darrer moment, com si la immediatesa fos una garantia i tothom hagués d’estar atent a allò que es farà demà o avui mateix; a banda que hi ha molta gent que encara no domina aquest mitjà. D’altra banda, pel que fa al web que la Confederació posa a disposició de cada Capital, gairebé mai no està actualitzat i sembla servir, només, com una manera d’accedir a Facebook o Twitter i penjar-hi alguna fotografia. És una llàstima, perquè els esforços i els diners destinats a la capitalitat són evidents i se n’hauria pogut treure molt més profit, encara.

Unes mancances que no són, malauradament, exclusives de Montblanc i que sovint ja hem comentat. Són moltes les entitats i cobles que organitzen o actuen en l’àmbit sardanista en iniciatives força interessants, però els manca la promoció adient. Alguns cosa més que un missatge que digui “avui fem sardanes aquí o allà”, que quan el veuen els potencials participants ja tenen el dia planificat o, directament, només els serveix per constatar que, efectivament, avui o ahir s’han fet sardanes a tal lloc.

dijous, 28 de febrer de 2019

Guerra a la improvisació

[Un dos i seguit, 22-2-19]

El costum de celebrar els aniversaris amb xifres rodones està força estès, tant que a vegades pot arribar a fer-se molest, sobretot quan això dels números rodons s’interpreta de manera generosa i s’aplica a col·lectius nombrosos. És el cas dels compositors de sardanes que hi ha hagut al llarg de la història, on cada any n’hi ha uns quants dels que es pot commemorar el cinquanta, setanta-cinc, o cent cinquanta anys del seu naixement o bé del seu traspàs.

Com gairebé en totes les coses, és millor prendre-s’ho amb actitud optimista i com que qualsevol celebració d’aquestes no fa cap mal i, en canvi, si es tracta d’un autor amb un mínim de categoria, és una oportunitat de recordar la seva obra. En el cas de les entitats, segur que resulta positiu fer festes i altres actes pels seus aniversaris, aprofitant l’empenta per impulsar l’associació i enriquir la seva vida social. Així sembla que ho interpreten entitats com l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, que, com ja hem comentat diverses vegades, aquest 2019 celebra els seus 40 anys amb un ambiciós programa que només cal desitjar que es vagi desenvolupant, els propers mesos, amb la mateixa brillantor amb què es va encetar, amb l’espectacle “Llums, música, acció!”.

Hi ha ganes de fer coses interessants, doncs, i de fer-les bé. Per això, entre altres aspectes, és important treballar amb previsió, disposant del temps necessari, deixant la improvisació per resoldre els imprevistos de darrera hora, que sempre hi són. En aquesta línia, l’Esbart Santa Tecla de Tarragona ja pensa en com celebrarà el seu mig segle d’activitat, tot i que no serà fins d’aquí un parell d’anys. De moment, ja han convocat tothom que està vinculat a l’entitat per aportar idees de cara a uns actes que entenen que han de ser especials i dignes de la brillant trajectòria de l’entitat.

Temps per treballar com cal és el que la Confederació Sardanista, d’altra banda, vol facilitar a les poblacions que han de ser Capital de la Sardana. Així, a hores d’ara no només sabem que Perpinyà aviat agafarà el relleu de Montblanc, sinó que seguiran Sant Feliu de Guíxols el 2020 i Balaguer el 2021. L’objectiu és que preparar els respectius programes sense urgències innecessàries i garantir compromisos municipals a prova de canvis en els governs locals.

Aquesta guerra a la improvisació sí que seria un bon argument per aquell programa de TV3 que es diu “Trenquin tòpìcs”.

dijous, 21 de febrer de 2019

Revenja

[Un dos i seguit, 15-2-19]

Aquests dies, un bon grup de polítics i activistes socials catalans estan sent jutjats com a revenja per la impressionant mobilització popular que va culminar el dia 1 d’octubre del 2017. Allò que algú vol amagar és que tot plegat no és altra cosa que el fruit de la consciència i el compromís de bona part dels ciutadans de Catalunya i que els polítics (alguns, almenys) s’han limitat a respondre a aquest neguit popular.

Aquesta demanda cadascú l’ha expressat (o no) a la seva manera, però és lògic que s’hagi pogut apreciar més en determinats sectors, com ara el de la cultura popular, més conscienciat i culturalitzat de mena. Pel que fa al cas concret del sardanisme, sempre ha estat present en actes i manifestacions reivindicatius i, damunt, arran de l’existència de presos i exiliats polítics, el seu compromís ha estat molt més evident, fins i tot a nivell de la Confederació i de no poques entitats. Són activitats potser testimonials, però fruit de la idea que el silenci, a vegades, pot voler dir complicitat amb determinades agressions. Per això, a la majoria d’actes –des de ballades a concursos, passant per concerts i aplecs- s’interpreta La Santa Espina com a acte de queixa; s’ha anat a prop de les presons  per aportar escalf i ànims; s’han emès comunicats; s’han fet ballades i concerts reivindicatius i fins i tot s’ha anar a Brussel·les visitant el president Puigdemont i els altres consellers exiliats.

A nivell individual, pel que fa a noms coneguts és on hi pot haver hagut més por de represàlies, però no han mancat exemples ben ferms, com el músic Marcel Casellas, experimentat en velles batalles d’aquesta mena, qui ha impregnat el seu darrer disc –“Si són flors, floriran”- amb referències inequívoques. Quelcom semblant al tenora Jordi Molina, l’últim treball del qual porta un títol prou evident: “Retrat en groc”. Tampoc falta la cobla 1 d’octubre o la colla sardanista 9 de novembre.

No es tracta, ara, de fer una relació completa d’aportacions o de col·lectius implicats, però algú algun dia ho hauria de fer i parlar, entre moltes altres iniciatives, de la Cobla per la Independència o de les intervencions de dansaires a la Diada. Un panorama que , evidentment, no es limita a les sardanes i que, en conjunt, fa entendre que la solució, com ha dit algú, no és posar la gent a la presó.

dijous, 14 de febrer de 2019

La sardana internacional

[Un dos i seguit, 8-2-19]

Des del primer moment que va quedar definida la sardana més o menys tal i com la coneixem ara, és a dir, des de mitjans del segle XIX, sempre hi ha hagut qui s’ha preocupat per redactar i publicar mètodes per aprendre a ballar-la i repartir-la correctament. Amb l’expansió geogràfica de la dansa, aquest tipus de manuals, més o menys extensos i amb característiques formals molt diverses, des d’un simple full mecanografiat fins a llibres amb tots els ets i uts, les novetats es van incrementar.

A finals del segle XIX, concretament l’any 1895, el tarragoní Josep Aleu i Massanet, juntament amb Jordi Monsalvatje, van donar a conèixer el llibre “La sardana. Su historia, importancia y exposición de las reglas que deben conocerse para bailarla según los sistemas ampurdanés y selvatà”, escrit en castellà, cosa que justificaven perquè la seva aspiració era ajudar a que aquella expansió superés els límits de la llengua. És evident que això no va passar i la sardana no va ser un ball de moda com tants d’altres l’època, com el vals, el xotís, etc. i més aviat va adquirir, amb el temps, unes connotacions identitàries que el catalanisme va explotar. Això sí, en l’aspecte musical sí que la sardana va formar part del repertori de les bandes de música d’arreu de l’Estat i avui dia encara La Santa Espina en forma de marxa de Setmana Santa és interpretada sovint a Andalusia.

On sí que la dansa de la sardana va experimentar certa internacionalització fou en els molts casals catalans escampats pel món, especialment a Amèrica. Als anys 40 i 50 es feien ballades públiques a València i fins dates molt més recents a Mallorca, en els dos casos amb cobla pròpia durant un temps. Més continuïtat hi ha hagut a Madrid, on són habituals les ballades al parc del Retiro i per les festes del Cercle Català s’acostuma a comptar amb cobla en viu. I no oblidem el cas singular d’Amsterdam, amb una cobla de músics holandesos que, a vegades, fa ballar a catalans que hi viuen, però que treballa, sobretot, les possibilitats musicals del conjunt i les divulga arreu d’Europa.

La setmana passada ens arribava la notícia que el nucli de catalans de Mallorca vol fer reviure l’activitat sardanista a les illes. Tant de bo que ho aconsegueixin i estaria bé que els engrescats no fossin, només, els originaris del Principat.


dijous, 7 de febrer de 2019

Començant amb molt bon peu

[Un dos i seguit, 1-2-19]

L’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa ja ha encetat el programa d’actes de celebració del 40è aniversari de l’entitat. Ho va fer diumenge passat, a la tarda, amb una aposta realment arriscada: un espectacle complex, perquè va incloure teatre, dansa, música en directe i, en alguns moments, peces cantades. Haurà estat la primera vegada que aquesta associació organitzava una cosa així i, per tant, faltava experiència, vet aquí bona part del risc que dèiem.

A l’hora de la veritat, veure el teatre Tarragona ple fins a la bandera significava, d’entrada, tot un èxit, quelcom meritori tenint en compte quin és el panorama. Això, però, també afegia una dosi de respecte davant tanta gent encuriosida per veure què era allò que se’ls oferiria. Des d’aquesta perspectiva, la dels espectadors, planava  el temor que es tractés d’una mena de festival de fi de curs escolar, és a dir, una representació amb molta il·lusió i voluntat a l’escenari, però més aviat susceptible de satisfer només el reduït col·lectiu dels pares i els avis de les criatures.

La part més allunyada d’això, tal i com era de preveure, fou la musical. La cobla Reus Jove, bregada en molts reptes prou importants, reforçada amb músics solvents i amb uns bons arranjaments, va convèncer i va aconseguir que totes les versions de música de cinema resultessin ben atractives se’ns fessin curtes. Només per això ja va valer la pena dedicar-hi la tarda de diumenge.

La part teatral i de dansa, tot i la joventut dels grups i dels seus components, van assumir el complicat repte de lligar uns temes musicals molt diversos. Tot i això, el públic va entendre aviat què havia anat a veure i era evident que tant La Missiva com BSO Dance no pretenien enganyar ningú ni van estirar més el braç que la màniga. La seva va ser una aposta senzilla i honesta, però també molt treballada i prou digna, amb moments, fins i tot, brillants pel que fa als ballarins. A remarcar, també, la breu però magnífica intervenció de la cantant Anna d’Ivori en el tram final de la vetllada.

No sé si aquest espectacle tindrà més recorregut, és a dir, si tindrem més oportunitats de veure’l. Costa molt que viatgin aquelles propostes que no sorgeixen de segons on i imagino que moure tanta gent, entre músics, actors, dansaires i equip tècnic, és complicat i car, però, com a mínim, podem dir que aquest 40 aniversari de la Tarragona Dansa ha començat amb molt bon peu.

dimecres, 30 de gener de 2019

Treballant pel reconeixement internacional

[Un dos i seguit, 25-1-19]

La setmana passada comentàvem la notícia que la Confederació Sardanista havia lliurat formalment al govern d’Andorra la proposta perquè la sardana sigui declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. La decisió final correspon a la UNESCO, però cal que, prèviament, ho demani algun estat membre. Com sigui que la sardana es balla no només al Principat, sinó també a Andorra i a la Catalunya Nord, els promotors han volgut assegurar al màxim l’aposta procurant que siguin els estats respectius els que, efectivament, ho avalin.

Ara, doncs, ha estat el moment d’oficialitzar la demanda al govern d’Andorra. No sabem com estarà la cosa respecta a l’Estat espanyol, però ja fa uns mesos hi havia notícies contradictòries. En ocasions es deia que es rebutjava la proposta al Congreso, mentre en altres moments semblava que era el govern, aleshores del Partit Popular, qui es volia fer seva la idea.

En tot cas, al marge d’aquesta politiqueria, sembla que no es tracta, només, de fer una mena d’instància a la UNESCO demanant-ho, sinó que cal realitzar tot un seguit de tràmits complicats i costosos econòmicament parlant. També es tracta, asseguren, de mostrar quotidianament la vitalitat d’allò que es demana que rebi aquest reconeixement, en aquest cas la sardana. Vet aquí el recull de mostres de suport de famosos, de l’adhesió d’ajuntaments o les activitats per recaptar diners per a la causa. Costa de creure que elements que ja gaudeixen d’aquesta qualificació hagin hagut de seguir, en el seu moment, tot aquest itinerari d’actes i gestions. Penso, per exemple, en manifestacions totalment respectables i segurament mereixedores de la declaració com el Tribunal de les Aigües de València, que no deixa de ser un fet local.

En tot cas, per a la sardana ja fa temps que s’hi treballa i fins i tot s’ha contractat una empresa especialitzada en aquest tipus de gestions. Esperem que determinades maneres d’entendre  això de fer política no ho esguerrin.

dijous, 24 de gener de 2019

"Llums, música... acció!"

[Un dos i seguit, 18-1-19]

Que l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa hagi decidit encetar la programació d’activitats per commemorar el seu 40 aniversari amb un gran espectacle on no hi ha sardanes, però sí teatre, dansa i música de pel·lícules, no ha d’estranyar ningú. En realitat, no són poques les iniciatives no sardanistes organitzades per entitats d’aquest caire, tant des d’un punt de vista històric com actual. Uns bons exemples, sense moure’ns de Tarragona i mirant ara molt enrere en el temps, serien els concerts que va promoure, en el seu moment, el Casal Tarragoní amb l’Orfeó Català o l’Escolania de Montserrat, a banda de l’orquestra de cambra que durant uns anys va apadrinar. Més tard, serien colles sardanistes les que van organitzar recitals de cançó, com la Joventut Tarragonina amb Pi de la Serra, entre altres, o actuacions dels Joglars a la ciutat.

Però és a nivell individual on trobaríem gent que, simultàniament o en etapes diferents, a més de ser actius sardanistes, han esdevingut actors, músics o promotors de les iniciatives més diverses. Van ser molts sardanistes, posem per cas, que van ser elements importants en la creació revitalització de colles castelleres i de molts dels elements festius tarragonins, començant per Dames i Vells i acabant amb el Retaule de Santa Tecla.

Tornant al moment actual, en el cas de l’espectacle del proper dia 27, des d’aquesta perspectiva en la que ens hem situat, s’hi apleguen tots aquests elements. Sorgeix d’una entitat sardanista i implica a diferents neguits individuals que conflueixen en una proposta agosarada que conté teatre, música i dansa. Una música, val a dir, que serà en el més rigorós directe, interpretada per una cobla excel·lent –la Reus Jove-, convenientment augmentada –enriquida, podríem dir també- amb diversos instruments que contribueixen a que esdevingui una autèntica big band a la catalana.

La cosa, doncs, promet i representa una molt interessant aportació tarragonina a les diverses propostes que darrerament exploren tota mena de possibilitats amb aquest singular conjunt instrumental que és la cobla.