Com us podeu
imaginar, després de la meva participació a la gran manifestació de la Diada de
dimecres a Barcelona, jo, que sóc observador de mena, se m’acuden molts
possibles comentaris. I més, encara, després d’escoltar allò que s’ha dit posteriorment
a les xarxes socials i als diferents mitjans de comunicació.
Potser no sigui la
més important d’aquestes observacions, però n’hi ha una que m’ha recordat
determinades actituds sobre la sardana. I m’explico. Són aquells individus que
corren a destacar, sobretot, que les dades de participació diuen que érem molts
menys que altres vegades. Bé, i què? No gosen assegurar que la xifra de la
Guàrdia Urbana de 600.000 fossin pocs per a una manifestació en general,
perquè, és clar, algú els podria dir que ho comparessin amb qualsevol altra convocatòria
i quedarien en evidència. I més si tenim en compte que són molts anys seguits
de fer manis multitudinàries.
No em refereixo,
com podeu suposar, a aquells que són clarament contraris a la independència, els
quals estan obligats a combatre i minimitzar l’independentisme. Es tracta
d’aquella gent negativa de mena, aquells que un dia passen per casualitat prop
d’una ballada de les menys reeixides i els falta temps per remarcar-ho i se
senten obligats a destacar que «això ja no és el que era», a exposar una diagnosi sobre tot allò que
està mal fet i per això no funciona, que les sardanes estan acabades i que ara
allò que cal és fer castells. I, generalment, ho diu gent que potser alguna
vegada hi ha estat involucrat però que ara segur que no i, a més, ignora totalment el context general
del sardanisme actual. No sap, per exemple, que hi ha llocs que sí funciona,
possiblement a la mateixa població on aquell dia s’ha punxat; i, sobretot, no
té en compte que si hi ha casos on la sardana és viva -que n’hi ha, creieu-me-,
és perquè alguns personatges, moltes
vegades sense fer soroll, treballen perquè sigui així.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada