diumenge, 24 de juliol del 2011

Divideix i et venceran

[Un dos i seguit, 23-7-2011]

No descobreixo res de nou si dic que, segurament, el futur ens reserva moltes sorpreses pel que fa les noves tecnologies. En tenim proves a cada moment i no només són fets o eines que ens mostrin pels mitjans de comunicació, sinó que les tenim a l’abast amb gran facilitat i, fins i tot, en alguns casos en podem ser actors principals. Una implicació que, en principi, no entén d’edats ni cap altre condicionant. I això és, precisament, el que no sempre s’acaba d’assumir completament per més d’un, fins i tot alguns que s’hi mouen amb certa desimboltura.

Des de fa uns dies, per exemple, hi ha hagut cert enrenou després de la participació de la colla “Maig”, de Barcelona, a l’Acampada Jove de Montblanc. Tot hauria anat molt bé si no fos que, a posteriori, alguns membres amb responsabilitat actual o recent a l’entitat organitzadora, publiquessin a Twitter missatges despectius envers la sardana. Naturalment, cadascú és molt lliure d’opinar el que vulgui, però precisament per això sembla poc coherent que aquests individus després es queixessin, a la mateixa xarxa social, del ressò que havien tingut aquelles piulades. Van dir que si hi havia una mena de “lobbi” sardanista, que si s’havia tret de context, etc. En definitiva, els va sorprendre, primer, que una colla de gent jove volgués participar en aquella festa amb sardanes, però, sobretot, que un mitjà que entenen de gent moderna, jove i enrotllada, també hi siguin ben actius aquells que ells prejutgen com avorrits, carques, conservadors o altres floretes per l’estil. Acostumats a que els amics els riguin les gràcies, quan algú els discuteix quelcom, se sorprenen. Al capdavall, el problema només és d’ignorància i es confirma que no tan sols twittejant seran més savis. Els falta alguna cosa més.

Allò més decebedor és que es tracta de les joventuts d’una formació política amb pretensions de defensar el país, però sembla que, seguint la tònica que caracteritza els seus col·legues no tan joves, allò que més se’ls dóna és dividir. I no pas als adversaris, com tothom sap.

dimecres, 20 de juliol del 2011

Pocs i cansats

[Un dos i seguit, 16-7-11]

 Dissabte passat començava el Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes a Vic, un concurs emblemàtic, dels que agraden a les colles malgrat alguna incomoditat, com la difícil audició de la música en segons quins indrets de la plaça. I avui a la nit començaran el seu campionat les colles veteranes a Vilanova i la Geltrú.

Això passa quan ja ens trobem al mes de juliol, amb uns primers concursos que queden totalment isolats en el calendari, ja que aviat vindrà el parèntesi de l’agost, i no serà fins ben entrat el setembre que es reprendran les competicions, llavors de manera intensa. Aquesta modalitat, força recent, es va implantar comptant amb que resultaria més pràctica per a les colles, tot i que no tothom hi està d’acord. A banda dels primers concursos que queden com despenjats, segurament el que s’ha aconseguit és reduir el calendari d’assaig de les colles, si més no de la majoria, i això no se si és bo o dolent. Possiblement bo perquè requereix menys dedicació, però precisament per això desvincula els balladors de les respectives entitats, sobretot si aquestes no són massa fortes i no preveuen altres activitats a més de l’estrictament competitiva.

Un altre aspecte que caldria debatre és si realment cal que en un campionat amb pocs concursos algunes colles descansin. Ara es dóna el cas que les dues principals rivals de la categoria gran, per exemple, no coincidiran fins al concurs del dia de la Mercè, a Barcelona. D’aquesta manera, l’interès per veure-les ballar juntes desapareix i potser caldria aclarir fins a quin punt influeix això en les classificacions.

diumenge, 10 de juliol del 2011

Tot més net


[Un dos i seguit, 9-7-11]

Tal i com vam comentar la setmana passada, ja s’han publicat les bases de la que serà la 23a edició del concurs La Sardana de l’Any. Ja ho sabeu, suposo: és una iniciativa de la Federació Sardanista de Catalunya que consisteix en triar, gràcies a la participació en forma de vots de tothom qui hi vulgui participar, la sardana preferida entre les que s’han estrenat al llarg d’un any. Cada setmana s’emeten unes eliminatòries, fins que en resulten deu finalistes que són interpretades en un concert itinerant (és a dir, que cada any té lloc en una població diferent). Hi participen una llarga llista d’emissores d’arreu del país, entre les quals i des del primer dia de l’actual segona etapa, hi ha Tarragona Ràdio.

Les característiques de tot aquest muntatge fan que resulti difícil garantir una netedat absoluta, tot i que els responsables sempre s’hi han esforçat molt, sobretot mirant d’evitar les campanyes per recaptar vots per a una sardana determinada, per exemple. De cara la propera temporada s’ha implantat un canvi important: ara ja només podran ser receptores de vots aquelles emissores que puguin emetre les corresponents trucades en directe, de manera que queden exclosos aquells espais que són enregistrats o no disposen de la infraestructura pertinent. Això vol dir que Tarragona Ràdio, a partir d’ara, només podrà oferir les eliminatòries i prou, ja que des de fa uns mesos, a causa de les famoses retallades, no s’emet en directe, tal i com ho havia estat des del primer dia, gairebé els inicis de l’emissora. Evidentment, els oïdors podreu votar, però ho haureu de fer per Internet, directament al web de la Federació Sardanista.

L’objectiu és, com dèiem, assegurar al màxim la netedat del procés, ja que els vots que fins ara arribaven a les emissores per correu electrònic o tradicional, o per via telefònica però que no sortien en antena, mai quedaven prou garantits de cara a la Federació Sardanista, més enllà de la nostra paraula, és clar.

dimarts, 5 de juliol del 2011

Manca d'ambició

[Un dos i seguit, 2-7-11]

De vegades, alguns promotors sardanistes es queixen de la manca de consideració que segons quins sectors tenen per aquests tipus d’activitats. A vegades es tracta de responsables municipals o de mitjans de comunicació, per exemple. No diré que no tinguin raó en molts casos, més que res perquè ja ho he explicat moltíssimes vegades que la sardana és víctima de molts prejudicis totalment irracionals, però també cal tenir en compte que en més d’una i de dues ocasions bona part de la responsabilitat és a dins de casa, no pas a fora (o no només!).
Això ho podríem considerar des de molts punts de vista, però n’hi ha un de bàsic i massa generalitzat: que són els mateixos sardanistes els que a vegades abarateixen allò que fan. No es pot pretendre que una activitat sigui presa seriosament quan els mateixos protagonistes semblen que no se l’acaben de creure. Per exemple: quan s’anuncia un concurs de colles com un concurs-exhibició (en què quedem?). Això, d’entrada, ja fa sospitar i acabem de trobar l’explicació quan les classificacions finals semblen una mena de repartiment més o menys equitatiu entre la procedència de les colles, com si s’hagués volgut acontentar tothom.

Fa molts anys, aquest aspecte dels jurats als concursos era una mena de campi qui pugui i un sistemàtic cau de disputes. No fa gaire, uns articles a la revista “Som” recordaven un lloable intent de posar ordre en aquest sentit que es va portar a terme arreu de Catalunya sota criteris seriosos i que va reeixir força. Actualment, a nivell de Campionat oficial, tot i que de raons sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà, es manté cert nivell de formalitat, però en segons quins concursos lliures el panorama s’espatlla força. Sap greu que la feina que ens consta ferma i lloable de molts responsables no acabi de quallar, precisament, per la manca d’ambició en les formes.

divendres, 1 de juliol del 2011

Ja ho sabem

[Un dos i seguit, 25-6-2011]
Ja ho sabem que, com deia aquell, els temps són dolents per a la lírica, sobretot quan ens asseguren que és imprescindible retallar per totes bandes, fins i tot en aspectes essencials i que, potser ingènuament, havíem arribat a creure que eren intocables, per la seva mateixa essència i perquè al llarg de la història massa gent ha lluitat de valent per fer-ho possible.
Ja ho sabem que qui té el poder real també disposa de les eines necessàries per no sortir-ne gaire escaldat i que tot plegat ho paguin els de sempre.
I també sabem que n’hi ha que, tot i que a vegades, quan els ha convingut, s’han omplert la boca de pàtries, de danses que es fan i es desfan –de fet, no saben i potser no els cal anar més enllà dels tòpics suats-, aquests deixen de banda o senzillament ignoren allò que ja no els serveix, potser perquè no està de moda. I és quan no dubten a retallar per la part més prima, com ho veiem amb les tribulacions que estan patint moltes entitats sardanistes, no ja per encarar el futur (que per a ells només adquireix el color de l’entorn quan van mal dades) sinó per atendre compromisos ja adquirits; és a dir, per dir-ho clar i net, que costa cobrar subvencions aprovades i corresponents a activitats ja celebrades. I són els valerosos organitzadors, aquells que treballen per amor a l’art, que sovint n’han de posar de la seva butxaca o donar la cara per aquells altres que són ells els que es posen els sous. Uns sous que justifiquen (¿?) fent una llei d’associacions que complica encara més les coses a les entitats, o incloent a la famosa llei Omnibus més restriccions a la cultura popular i tradicional. Sinó no seria completa, sembla.