Vergonyeta

[Un dos i seguit, 27-10-23]

Som molts els que defensem la sardana com allò que creiem que és en essència: una dansa popular en estat pur, és a dir, que la pot ballar tothom qui ho vulgui de manera espontània i natural, bàsicament als carrers i places d’arreu; una música amb uns trets únics i inconfusibles, amb uns instruments propis i un timbre característic, així com una coreografia molt determinada; i valorem el riquíssim patrimoni musical acumulat al llarg dels anys. 

Però també creiem -aquest col·lectiu no organitzat en el qual m’hi incloc- que assumir aquesta perspectiva diguem-ne tradicional no és incompatible amb apreciar la sardana en competició, els punts lliures i altres variacions que algú pugui inventar, les composicions que usen nous llenguatges o les que no tenen en compte la forma de sardana. Igualment ens engresca que, cada vegada més, hi hagi els més diversos maridatges entre la cobla i altres gèneres o instruments. I, insisteixo, convençuts que una cosa no treu l’altra i poden coexistir perfectament.

Si seguiu aquest programa amb certa assiduïtat, sabreu que això ho hem dit moltes vegades, però potser no havíem expressat mai una d’aquelles veritats incòmodes: que a Tarragona ciutat sembla que les noves experiències amb cobla estiguin maleïdes. El cert és que només recordem veure aquí la combinació Dharma i cobla Mediterrània fa moooolts anys, al teatre de la Universitat Laboral, quan encara tenia aquest nom, imagineu-vos! L’altra excepció fou un tast de l’espectacle de Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries i la cobla Reus Jove, i encara perquè va ser dins la final del concurs La Sardana de l’Any que promou la Confederació Sardanista. Fa poc, hi va haver l’intent, per part del Casal Tarragoní, de portar l’espectacle de la cobla Maricel i l’Anna d’Ivori, frustrat perquè, diuen, el Metropol no té les condicions necessàries. Entremig, hi ha hagut una quantitat enorme de propostes diverses i, generalment, de qualitat, inclosa la Sardanova (encara inèdita aquí) i fins i tot la que La Principal de Tarragona va portar al festival Amb so de cobla, de Palamós, també desconeguda a la ciutat. Vergonyeta que, a vegades, hem d’assumir els tarragonins.

De luxes i fragilitats

[Un dos i seguit, 20-10-23]

Des de fa un temps, entre les colles sardanistes de competició ha adquirit cert arrelament la idea que allò que practiquen aquestes agrupacions té les característiques suficients per considerar-ho un esport. Ja ho hem raonat diverses vegades i ho hem fet, sobretot, constatant aspectes com l’exigència física que comporta, pels assajos o entrenaments, els exercicis de preparació, les classificacions, etc. Caldria afegir-hi altres qüestions, com les polèmiques sobre els resultats o els jurats, les lesions, la convivència entre dansaires, les alineacions...

Naturalment, tot això cal entendre que hi és en la sardana esportiva, però a l’escala corresponent. A més, actualment el Campionat de Catalunya ja no és el que havia estat, no pas pel nivell de qualitat sinó per la quantitat. Vull dir amb tot això que sí, que s’entén que aquesta competició sigui considerada esportiva i mereix ser reconeguda, però potser la cosa grinyola una mica quan es perd un xic la noció de la realitat i s’adopten actituds més pròpies d’èpoques de vaques grasses. I la realitat és que a les colles, en general, no els sobren els dansaires i, en canvi, es detecten situacions que sempre han existit, aquesta és la veritat, però ara costa més d’entendre que no es procuri evitar-les. 

Veiem colles que, a mitja temporada, els pleguen emprenyats elements històrics, altres que releguen balladors amb experiència a funcions secundàries, o unes on alguns dansaires joves veuen com han de fer una pila de quilòmetres a un concurs per ballar una sola sardana... I remarco això de joves, perquè aquests són els més fràgils, són els que tenen moltes opcions temptadores els caps de setmana i necessiten sentir que allò que fan els omple de veritat. Això passa a colles de diverses poblacions i de diferents categories. És real.

No voldria que s’entengués que renyo als responsables de les anelles, gent que valoro i admiro extraordinàriament. Però, voleu dir que, avui dia, les colles, en general, es poden  permetre determinats luxes, pensant, abans que res, en els resultats immediats?

Quina llàstima!

[Un dos i seguit, 13-10-23]

Dissabte passat a la tarda vaig tenir l’oportunitat d’assistir, a Reus, a la presentació del llibre «Pep Ventura. Del mite a la realitat», de Jaume Nonell. Al marge de l’interès evident del llibre, que ja he comentat alguna altra vegada, va ser una nova mostra del molt que sap en Nonell sobre la sardana i de la gràcia que té en parlar-ne. I en sap de sardanes, entre altres coses, perquè les ha viscut intensament des de ben jove i sempre ha anat més enllà de la pràctica i de l’organització d’actes de manera diguem-ne ordinària. Ha ballat en colles i n’ha dirigit, ha promogut espectacles innovadors, ha presentat concerts, ha fet conferències i ha escrit infinitat d’articles i llibres, alguns en col·laboració, però sempre impregnant-los de rigor. 

Tal i com va dir durant la presentació, resulta increïble que fins ara ningú no hagi fet una biografia amb cara i ulls d’un personatge tant important com en Pep Ventura. Una realitat que no es correspon amb el fet que són molts els pobles i ciutats que l’hi han dedicat carrers, places o algun monument. En tot cas, aquest llibre, preferiblement comptant també amb el que va escriure la musicòloga Anna Costal des d’un punt de vista estrictament musical, allò que fa és posar les coses a lloc. Perquè d’intents de biografia ja n’hi ha hagut, ja, però a partir d’unes dades molt minses a les quals els estudiosos posteriors només hi afegien fantasia i mai dades objectives convenientment documentades, justament allò que ara ha fet en Jaume Nonell.

Després d’uns primers treballs sempre interessants i d’excel·lent factura, però més aviat de caire divulgatiu, en Nonell fa temps que dedica els seus esforços a la tasca investigadora, cercant en biblioteques, arxius i hemeroteques, alhora que procurant obtenir la informació oral sempre que és possible. El llibre que ara es presenta n’és l’últim fruit publicat, però ens consta que segueix treballant en la mateixa línia i en altres projectes que tot sembla indicar que sorprendran.

La part negativa de dissabte va ser que érem molt pocs. La majoria de vosaltres us vau perdre una bona xerrada i un curt però deliciós concert posterior de la cobla Reus Jove. Quina llàstima!

Això és la vida!

[Un dos i seguit, 6-10-23]

Hi ha qui diu que és fruit de l’efecte CotixCoti dels The Tyets. No sé si n’hi ha per tant, però el cert és que els cursets d’aprenentatge de ballar sardanes que, en molts casos, comencen per aquesta època de l’any, estan tenint força èxit. No em refereixo als que es fan a les escoles per als més joves ni tampoc als també nombrosos per a gent gran als casals d’arreu del país, que tenen vida pròpia, podríem dir, sinó als cursets per a gent de totes les edats que, a la pràctica, acostumen a aplegar persones de mitjana edat.

Això és el que s’està dient per les xarxes, tot i que, com sempre, cal no generalitzar. Sí que ho hem pogut veure aquí a Tarragona, al que dissabte passat encetava l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa de sis a set de la tarda. El local es veia prou ple i cal tenir en compte que tothom s’hi pot afegir en qualsevol moment fins a la darrera sessió del mes de desembre.

En aquesta línia de moderat optimisme (perquè ja sabem que la felicitat dura poc a la casa del pobre), podríem incloure-hi la notícia que donen aquesta setmana els companys del programa Coblejant, segons la qual s’està muntant una colla sardanista universitària a la UAB. O, més consolidada, la realitat de les noves colles infantils que ja ballen concursos a Valls, Constantí o Santa Fe del Penedès. O les entitats noves o renovades que sembla que treballen amb ganes en nous i vells projectes a diferents punts del país, entre els quals la Selva del Camp i el Vendrell, de les quals avui en parlarem.

No vull amagar que també, de tant en tant, ens arriben notícies d’entitats que pleguen o estan apunt de fer-ho. No ens enganyem, al capdavall això és la vida, de les persones i de les organitzacions d’aquestes persones: néixer, viure i desaparèixer. Només ens cal procurar que aquest trànsit sigui el més ric i feliç possible.

L'estat de salut de la sardana

[Un dos i seguit, 29-9-23]

Quan, algun cop, persones que no estan directament involucrades amb el sardanisme em pregunten sobre quin és l’estat de salut de la sardana, acostumo a respondre  d’una manera que, generalment, els decep o, com a mínim, els sorprèn. Els dic que la situació pot ser molt diferent segons on parin l’atenció. Vull dir que, en aquest cas, no val a fer-ne fotos fixes de la primera ballada que troben. Al llarg dels anys d’anar amb cobles i colles o, senzillament, voltant com a ballador curiós, he comprovat que el panorama varia molt d’un lloc a l’altre, que a cada població les coses van oscil·lant en el temps i, fins i tot, on un dia la plaça fa goig per la quantitat de balladors i l’ambient que s’hi viu, potser la setmana següent en el mateix lloc tot és diferent. Hi intervenen molts elements, és clar, i hem de tenir en compte que els promotors són gent absolutament voluntària i que sempre actuen condicionats per mil i un factors, bona part dels quals negatius. Hi ha qui es crema o potser és que les circumstàncies personals canvien de manera determinant, a vegades hi ha relleu, altres no, o apareix un temps després...

Si el meu interlocutor insisteix en que faci una valoració general, l’hi dic que ho hem de fer agafant una mostra molt gran per tal que sigui significativa. Fent-ho així, veurem que, tot i les dificultats, el vent de les modes en contra, encara que potser no hi hagi tantes ballades o colles de competició com anys enrere, no es pot negar que la sardana és una dansa i una música vital, valorada, practicada i estudiada per un nombre rellevant de ciutadans d’aquest país. Que cada dia hi ha un grapat d’activitats (ballades, concursos i concerts, sobretot) diguem-ne tradicionals per poder triar, però que també hi ha molta gent fent propostes diferents, a vegades agosarades... mentre altres (o aquesta mateixos) intenten valorar realment tot plegat, alhora que són conscients dels problemes i dels condicionants, i tracten de cercar solucions. Alguns ho fan des de les entitats o federacions, altres des de fora, sempre amb empenta i il·lusió. En definitiva, es pot assegurar que el sardanisme és quelcom plenament viu, encara que no sempre de manera prou evident per a tothom.