Ganes de ballar

[Un dos i seguit, 23-4-22]

No era la primera ballada diguem-ne «normal» des de que va esclatar la pandèmia la que va tenir lloc diumenge passat a la Rambla de Tarragona, però fou un èxit total, malgrat alguns factors que hi jugaven en contra. I quan dic «normal» em refereixo a una ballada estàndard, amb uns músics que toquen al carrer i un públic que balla o escolta lliurement, sense les restriccions que es van haver d’adoptar en el cicle d’estiu i les ballades de festa major de l’any passat.

De fet, normal del tot tampoc ho era, ja que es tractava d’homenatjar l’Alfred Abad, qui acaba de fer un pas al costat després d’estar gairebé 40 anys al capdavant de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa. Amb el benentès que, tal i com hem insistit més d’un cop, no s’ha retirat pas de l’activitat com a dansaire de competició ni de l’organització de moltes de les coses que fa aquesta entitat.

I parlava, fa un moment, de possibles dificultats en la ballada de diumenge, perquè sempre ha sigut un dia estrany, situat entre  Divendres Sant i el dia de la mona, amb molta gent viatjant o fent aquelles escapades a les que conviden els ponts. A l’hora de la veritat, això no va evitar que la Rambla s’omplís de molts turistes, és clar, però també de nombrosos dansaires, cosa que demostra que hi havia ganes reprimides de deixar-se portar per la música de la cobla, en aquest cas la Reus Jove, i que tampoc van ser pocs els que van voler adherir-se al reconeixement a l’Alfred. Per cert, que tot el programa excepte la sardana que la seva filla Anna l’hi va dedicar en el seu moment, eren composicions seves. Aquí, una altra comprovació que tothom pot fer és que estem parlant d’un dels pocs autors de qui és viable programar una ballada monogràfica i que no resulti monòtona. Algun mèrit, alguna gràcia deuen tenir aquestes sardanes quan passa això i quan sovintegen a les programacions de ballades i aplecs d’arreu del país i amb cobles diverses.

Vitalitat musical

[Un dos i seguit, 8-4-22]

Els passats dies 1 i 2 d’abril l’ESMUC, l’Escola Superior de Música de Catalunya, va acollir les Terceres Jornades d’Estudi dels Instruments de la Cobla, una iniciativa pensada com un punt de trobada per ampliar coneixements i debatre sobre els instruments d’aquesta agrupació tradicional catalana: flabiol, tamborí, tible, tenora, trompeta, trombó, fiscorn i contrabaix.

Els destinataris eren, principalment, escoles de música i conservatoris amb inquietuds i curiositat envers l’estudi d’aquests instruments, però també estava adreçada a professionals de l’àmbit de l’ensenyament, la interpretació musical, la investigació i la divulgació que no estiguin adscrits a cap centre. 

Pel que s’ha pogut veure des de l’exterior, segons els testimonis de les xarxes socials, sembla que ha estat un èxit absolut: per la quantitat de participació, però sembla que pels resultats, per l’aprenentatge que tots els participants asseguren haver obtingut. Els indicis semblen confirmar-ho, amb una organització acurada, un professorat ampli i format per professionals de competència més que contrastada però, alhora, amb una mitjana d’edat força jove. 

La única objecció que hem llegit és, precisament, una mostra de l’èxit que deia, ja que s’anunciava que l’accés al concert final quedava restringit als familiars dels participants i encara només als primers en reservar la corresponent invitació, ja que l’espai se’ls havia quedat petit. Una anècdota, al capdavall, ja que allò important és que els nostres músics, els actuals i els que són promeses, han interactuat abastament, transmetent coneixements, compartint opinions i tècniques tot cercant un enriquiment del bagatge de cadascú.

Es confirma, una vegada més, en definitiva, que el de la música és el sector de la sardana amb una vitalitat més explícita.

Les colles, més a prop de la normalitat

[Un dos, i seguit, 1-4-22]

De colles sardanistes n’hi ha de diversos tipus, caracteritzats, sobretot, pel grau d’implicació en la dinàmica competitiva. Des de les que només fan exhibicions, fins les que fan honor al concepte, tant promocionat cada vegada més, de sardana esportiva, és a dir, la competició en campionats a plena dedicació, inclosos els pertinents assajos. Entremig, hi ha tots els grisos: les que competeixen com a lliures i amb el màxim compromís, i les que, tot i participar-hi -tant en lliures com en el Campionat- no ho fan amb massa preocupació per les classificacions. Naturalment, les més conegudes són les que van a totes i esdevenen la raó de ser del Campionat.

Un Campionat que tot sembla indicar que enguany estarà molt a prop d’allò que podem entendre com a normalitat. Hi havia el dubte de si això seria possible després del trasbals de la pandèmia, però les notícies que arriben de la Unió de Colles Sardanistes diuen que sí, que hi haurà Campionat. A més, s’hi podrà experimentar el nou plantejament de la competició, tal i com s’havia previst i que va estroncar la gran apagada que va comportar la pandèmia.

Ara bé, la definició final del Campionat depèn de la quantitat de colles inscrites i, per tant, compromeses en aquesta lliga sardanista. I aquí és on s’ha vist que el sardanisme de competició, com tota la resta d’activitat al capdavall, encara s’està resituant. La Unió de Colles ha hagut de fer diverses remodelacions del Campionat en pocs dies, sobretot pel que fa la categoria de Veterans, perquè també anava variant el nombre de colles inscrites. Ara fa una setmana, per exemple, quan semblava que tot estava clar, dues colles es van despenjar, fent que els responsables haguessin de variar-ho tot altra vegada. Evidentment, cada colla és un món i coneix les seves circumstàncies i possibilitats, que per allò que deia de resituar-se, segueix el seu propi camí en una direcció o altra.

Només cal esperar que el fet que unes colles s’abstinguin d’anar de Campionat no signifiqui la seva desaparició, sinó la participació en concursos lliures o, com a molt, un parèntesi de cara a temps millors.