divendres, 31 de desembre del 2010

Cobla&Swing

Això s'està posant emocionant. Vet aquí el tercer lliurament...

dijous, 30 de desembre del 2010

Cobla&Swing-2

El vídeo de promoció del concert del dia 8 segueix, ara amb la segona part.....

dimecres, 29 de desembre del 2010

Cobla&Swing

El proper 8 de gener, l'Agrupació Sardanista Tarragona Dansa celebrarà el seu ja tradicional concert de cobla, que cada any se celebra al voltant de les festes de Nadal. Aquesta vegada, comptarà amb les cobles Sant Jordi-Ciutat de Barcelona i Reus Jove. Serà a dos quarts de nou del vespre i aquesta vegada es canvia l'auditori de Caixa Tarragona pel Teatre Metropol, amb una capacitat força més gran. Tot un repte!

El programa del concert presenta moltes particularitats. A la primera part, es clouran les celebracions del 30è aniversari de l'entitat i s'hi preveuen diverses sorpreses. La segona part és la que dóna nom a la vetllada: "Cobla&Swing". A les cobles s'hi afegirà una bateria i el programa vindrà a ser una magnífica mostra de les possibilitats de la cobla per fer tota mena de música, bona part de la qual amb "swing"... Veieu quin serà el programa de tot plegat:

1a part: Sardanes per a una i dues cobles.


1) RJ: DES DEL PRIMER DIA – MARC TIMÓN I BARCELÓ

2) SJ: TERRA DE CAVALLERS – ENRIC ORTÍ I MARTÍN
3) RJ: SEMPRE PETITS – DANIEL GASULLA I PORTA

4) SJ: UN TOMB PER CRACÒVIA – ALFRED ABAD I GASCON

A DUES COBLES:

5) RJ+SJ: 5X5 – EDUARD SENDRA I NOGUÉS

6) RJ+SJ: CIUTAT REIAL – RENÉ PICAMAL I COMA

2a part: músiques del món. Amb Xavi de la Salud a la bateria-percussió

1) RJ: LA MERLE BLANCA (polca) – EUGENE DAMARÉ Arranjament per a flabiol solista i cobla de Jordi León. Flabiol solista: Aleix Vaqué

2) SJ: EL CARNAVAL DE VENÈCIA. (Tema i variacions per a trompeta i cobla) – HERBERT L. CLARKE Arranjament per a cobla d’en Carles Herruz Trompeta solista: Carles Herruz

3) RJ: MOONLIGHT SERENADE (cançó popular americana) – GLENN MILLER. Arranjament per a cobla d’Eduard Sendra.

4) SJ: EL RELLOTGE SINCOPAT (Obra) – LEROY ANDERSON. Arranjament per a cobla d’en Francesc Cassú

A DUES COBLES:

5) SJ+RJ: IN THE MOOD (cançó popular americana) – JOE GARLAND. Arranjament per a cobla d’Alfred Abad. estrena

6) SJ+RJ: FANTASIES DEL GES – PITU CHAMORRO I RAMOS (SUITE)

3r moviment - La serp dels Comuns (swing)

Ah! i no us perdeu el vídeo promocional que han preparat la gent de la TD i que es va divulgant per capítols. Vet aquí el primer:

dissabte, 11 de desembre del 2010

Visió menys pessimista

[11-12-10]

El Campionat de Catalunya de colles sardanistes 2010 ja és història. Ara només queden les celebracions particulars de cada campiona i l’acte de lliurament de premis, que aquesta vegada es farà el proper mes de febrer a Valls.

Una edició del Campionat que s’ha significat, sobretot, pel fet que una colla, la “Mare Nostrum” hagi aconseguit desbancar la “Violetes del Bosc” del seu estatus de campiona eterna i gairebé indiscutida; que ho hagi fet després de retornar a la competició havent superat un curt però perillós període sabàtic, obligats per les circumstàncies, però demostrant, finalment, que amb il·lusió i treball es poden aconseguir moltes coses.

La temporada també ha deixat endevinar una tímida però real recuperació en el nombre de colles, mentre que alguns organitzadors, com és el cas del concurs de punts lliures d’Igualada, saben que hi ha maneres de fer més atractius aquests actes.

A nivell de la demarcació de Tarragona, ens hem d’alegrar per la recuperació de l’activitat de colles de competició a Valls, que no ha estat cosa d’aquest any, només, però que s’ha confirmat la continuïtat. I a la ciutat de Tarragona, l’enhorabona a la campiona de colles veteranes “Toc de Dansa” i a la “Tarragona Dansa”, perquè han demostrat a les places -i dissabte passat en aquests mateixos estudis ens ho deixaven ben clar-, que la combinació joventut-sardana-competició-passar-s’ho bé són elements perfectament compatibles.

Són aspectes com aquests els que, a vegades, ens permeten, si no ser totalment optimistes, veure el panorama de les colles d’una manera menys negativa del que massa sovint es planteja en analitzar l'àmbit de la competició sardanista.

divendres, 10 de desembre del 2010

Embadalit a l'Hemeroteca

Aquest dijous ha estat presentat, al saló d'actes de l'Ajuntament, el llibre commemoratiu del 25è aniversari de la Biblioteca Hemeroteca Municipal de Tarragona, un equipament arraconat a les golfes de l'Antic Ajuntament, però que porta a terme una tasca admirable gràcies a la bona feina dels seus professionals. El llibre presenta, entre altres coses, escrits encarregats a gent que durant aquest temps ha estat més o menys vinculada amb l'Hemeroteca. Jo en sóc un i no negaré que fa certa gràcia haver-hi contribuït. El que segueix és el que vaig escriure:



"La Biblioteca Hemeroteca Municipal de Tarragona celebra enguany el seu 25è aniversari i, a més, ho fa avançant en el procés de modernització que tota institució del seu caire exigeix. Bones notícies, doncs, per als que ens agrada remenar els llibres, diaris i documents que ens ajuden a entendre millor la nostra història. Una tasca aquesta que, en el meu cas, ja fa molts anys que realitzo per obligació i per devoció.

Darrerament, però, vaig embarcar-me en un treball d’investigació que tenia un termini de finalització molt estricte i que em va portar per tota mena d’arxius, biblioteques i hemeroteques d’arreu del país, a parlar amb gent de diverses poblacions, etc. És a dir, a fer allò que fem els que ens atrau això de cercar i interpretar el nostre passat. Foren uns mesos realment estressants, en part per això que acabo de dir que hi havia un límit molt ben establert al calendari, però també per un altre aspecte que estic segur que a tots els que fan aquesta mena de feines els haurà passat.

La recerca tenia un objectiu molt concret, però les fonts d’on podia obtenir informació eren moltes. De fet, a mida que hi anava treballant, d’un fil d’informació, en principi insignificant, n’acabava traient un cordill i, després, molts fils i cordills més que semblaven fer-se inacabables. Per exemple: un modest retall de diari dels anys 70 del segle XX, que vaig estar a punt de deixar aparcat, finalment em va portar a un arxiu de Barcelona on vaig localitzar correspondència particular d’un investigador dels anys 40 que obtenia declaracions de persones que permetien replantejar seriosament un moment històric de la sardana (el tema del meu treball).

Ja ho sé: vostès em diran, sobretot els habituals en aquestes feines, que això ja és així, que és molt normal i desitjable obtenir aquestes troballes. Però no em negaran que són situacions que produeixen cert pessigolleig a dins del modest remenador de papers vells. Entre altres coses, em preocupava que allò que es podia deduir d’aquella documentació marxava de l’eix principal de la investigació i m’incomodava deixar-ho a mitges.

Quelcom semblant em va passar a la Biblioteca Hemeroteca Municipal de Tarragona. Aquí, amb la variant que el que trobava era una qüestió plenament tarragonina i directament relacionada amb la investigació. De fet, allò que estudiava amb preferència eren els primers testimonis de la sardana a Tarragona i les comarques més properes. Immers en aquesta tasca, vaig ser un habitual de l’Hemeroteca, on la tranquil•litat que habitualment hi regna, la bona acollida dels seus responsables i el material que hi trobava em van portar a un altre greu perill: l’embadaliment. També aquí em sembla sentir les veus que diuen que “és clar, li passa a tothom que fa aquestes tasques, ja ho té això de buidar diaris...”.

Sigui com sigui, la cosa s’allargava més del que havia previst, no només perquè localitzava (o no, que de tot hi va haver, ja que els anys han fet estralls en el patrimoni, com tothom sap) el que esperava trobar, sinó per les moltíssimes coses que em distreien l’atenció. Mil i una notícies sobre fets ocorreguts a Tarragona, anuncis d’esdeveniments propers, cròniques... N’hi havia de realment transcendents, fins a altres de més banals, però tots aquells escrits redactats d’una manera que avui ens sembla, si més no, curiosa. La imaginació aviat volava i hom s’imaginava com podia ser la vida en aquella ciutat d’ara fa cent o més anys, amb uns escenaris sens dubte canviats, però vull creure que en un hipotètic viatge en el temps podríem identificar aviat.

Malgrat tot, el treball va seguir el seu camí i, finalment, quedà enllestit fins i tot abans de la data requerida. A més, quedaven innombrables suggeriments, idees sobre altres recerques que em tornaran a portar, si tinc aquesta sort, a l’Hemeroteca. Ara bé, algunes d’aquelles sorpreses sí que van servir per enriquir allò que tenia entre mans, com ara els fets que van tenir lloc el setembre de 1908 al voltant de les ballades de sardanes de les festes de Santa Tecla i que van tenir un gran ressò a la premsa local de tots els colors, a la de Barcelona i, fins i tot, tingué repercussions a la capital del regne i a nivell parlamentari.

Efectivament, de sobte, mentre buscava referències sobre activitat sardanista a la premsa local a inicis del segle XX, van començar a aparèixer articles, cròniques, cartes al director i, en definitiva, tots els gèneres periodístics de l’època hi estaven representats, tots ells parlant d’aquells fets. Veieu com ho narrava el diari catòlic “La Cruz” del 25 de setembre d’aquell any:

A las siete y media de anteanoche ocurrió un incidente en la Rambla de San Juan, que pudo tener serias consecuencias. Estaba interpretando sardanas la «Cobla tarragonina», en la tribuna levantada por el Ayuntamiento, y varios jóvenes habían formado un círculo en la acera, al lado de la «Fraternidad republicana». Algunos intransigentes se permitieron molestar á los sardanistas, y tomando el público parte en la cuestión, se originó una reyerta en la que se menudearon los palos y silletazos. Se nos dijo que dos individuos salieron del lance con sendas heridas en la cabeza. La gente aplaudió á los sardanistas, reanudó su música la copla, y por fortuna siguió todo sin más novedad.

El periòdic catalanista “Catalunya Nova”, com és natural en aquells temps que aquest moviment havia adoptat la sardana com un dels seus símbols, va posar el crit al cel i se’n va fer ressò durant setmanes. El cas és que aquelles batusses es van repetir a moltes poblacions i, en alguns casos, amb proporcions considerables, com a la veïna ciutat de Reus.

Els protagonistes sempre eren els lerrouxistes, que veien en la sardana allò que acabem d’apuntar: un símbol de catalanitat. Però allò que més va indignar els catalanistes i, segons es pot deduir de les cròniques publicades, a molts sectors de la ciutat, fou la reacció de l’autoritat municipal, permissiva amb els contraris a la sardana i injusta a l’hora de prendre mesures, ja que amb l’excusa d’evitar aldarulls, l’alcalde decidí traslladar les ballades a llocs poc cèntrics, com si el càstig hagués de ser, precisament, aplicable als sardanistes, no pas als agressors.

Sortosament, els anys han passat i moltes d’aquelles situacions ja són història, fets per a que ara els analitzem per mitjà d’eines i recursos d’un valor incalculable per als lletraferits, aquells per als quals sempre serà un plaer passar pàgines esgrogueïdes –encara que ara, les noves tecnologies, sovint facin que aquesta feina sigui ben diferent. Un dels punts de trobada obligats esperem que segueixi sent l’Hemeroteca".

diumenge, 5 de desembre del 2010

Molts, massa adéus

[4-12-10]

Ens disposem a encarar el darrer tram de l’any, un dels més especials i intensos, propici, entre moltes altres coses, a fer-nos caure en la temptació –o l’obligació, segons els casos- de fer balanç. En aquest punt, ens adonem que, pel que fa aquest programa, hem hagut de dir molts adéus, deixar constància de la desaparició de moltes persones que s’han significat en aquesta parcel·la de la cultura popular i tradicional catalana. I el més dur de tot és que en massa casos ha calgut lamentar la pèrdua de persones a qui suposàvem un camí encara llarg per recórrer a la vida.

Aquesta setmana ha estat així amb l’Antoni Sàmper, qui va ser president de la Unió de Colles Sardanistes durant sis anys, just abans que l’actual titular d’aquest càrrec. No és moment, ara, de fer-ne valoracions, només diré que va haver de fer front a uns moments especialment durs per al moviment de les colles i que, com a altres persones d’aquest ens federatiu, li va tocar, literalment, arromangar-se. El president ja no només presidia, sinó que era al peu del canó, a la majoria dels concursos, on fins i tot el vam veure col·locant els números que indiquen la situació de les colles.

Fa un temps, la salut el va apartar del càrrec i de les places, tot i que per poc que podia sempre s’hi deixava caure. Descansa en pau, Toni!

dissabte, 27 de novembre del 2010

Fer-se grans

[27-11-10]

Les matemàtiques ja ens deien que abans de ballar diumenge passat a la plaça Sóller de Barcelona la colla tarragonina “Toc de Dansa” es podia considerar campiona de Catalunya en la categoria de colles de veterans, però això no va restar interès a una final clàssica en tots els sentits: perquè fa molts anys que es clou aquesta categoria en aquesta plaça barcelonina i perquè la festa va estar lluny de l’espectacularitat i l’escalf que els organitzadors saben donar a la final de les colles més joves a Valls, per exemple, o allò que sembla que ens espera aquesta nit a la final de Punts Lliures a Igualada.

Els organitzadors del concurs barceloní són els mateixos que l’exitós aplec de les Roquetes i això pot ser l’explicació que es mantinguin en esquemes antics. La veritat és que malgrat això i el fred i el vent que feien diumenge passat la final va ser correcta, però li va faltar renovació, similar o potser qualsevol altra com les que s’empesquen en els concursos citats.

Personalment, a més de l’excel·lent resultat de la “Toc de Dansa” em quedo amb la nota positiva del bon rotllo entre els dansaires de les dues colles capdavanteres i, per això mateix, més directament competidores: la “Toc de Dansa” i les “Roques Blaves de la Passió”. Felicitacions mútues i foto conjunta arrodonien la temporada en una imatge inconcebible, encara, en la categoria de colles grans. Algun dia s’hi faran de grans.

divendres, 26 de novembre del 2010

Qüestions recurrents, però positives

[20-11-10]

Sovint, a l’hora de fer comentaris per a aquest programa, ens veiem abocats a tractar qüestions recurrents, és a dir, que sentim la necessitat o l’obligació de dir-hi la nostra encara que ja ho haguem fet moltes vegades, abans. Ara bé, mentre en ocasions això produeix cert cansament, o avorriment, per haver-nos de queixar o de criticar qüestions negatives, altres vegades és ben agradable insistir en evidenciar que hi ha coses que funcionen força bé o que, com a mínim, com és el cas d’avui, s’hi nota il·lusió i ganes de fugir de la rutina.

Tornem a parlar del concurs de Valls de diumenge passat. Ara, a pilota passada, constatem allò que era previsible: que no va ser un concurs típic i tòpic. Al marge de l’espectacularitat, que hi era; de la quantitat de colles, que Déu n’hi do pels temps que corren; malgrat aquestes coses positives, crec que allò que cal remarcar és que es va demostrar que la manca de suport mediàtic, un pressupost raquític o la sempre limitada quantitat de personal per a pencar a l’hora de la veritat no són excuses per fer una festa engrescadora per a tothom, però sobretot els més joves de les colles, per a omplir la plaça de dansaires i de públic i per creure que això de les colles de competició no està pas mort, precisament.

El cert és que hi ha moltes persones que treballen de valent per la sardana arreu del país, però els resultats són molt diferents. Potser valdria la pena que molts observessin els detalls de perquè n’hi ha que sí que aconsegueixen reeixir, com ara Valls o, segurament, el concurs de punts lliures de dissabte vinent a Igualada. I, perquè no dir-ho, sense sortir de Tarragona, perquè funcionen molt i molt bé, per posar només un parell d’exemples, la festa final dels cursets a les escoles o el concert de Nadal.

Hegemonia trencada

[13-11-10]

Diumenge passat es va trencar l’hegemonia de molts anys al capdamunt de les classificacions del Campionat de Catalunya de la colla “Violetes del Bosc”, quan a la final de Balaguer i a darrer moment s’imposava una altra de les colles grans: la “Mare Nostrum”. No és la primera vegada que alguna colla ho aconsegueix, però el cert és que en la llarga trajectòria de la “Violetes” són autèntiques excepcions, fent que sigui impossible que cap altra colla pugui igualar-ho, com a mínim fins d’aquí a molts anys.

El cert és que mirat des de fora de les dues colles implicades -i suposo que, en certa manera, per a elles també- un campionat com el d’enguany és molt més interessant. Imagino que resultava poc estimulant veure com cap altra colla està en disposició de discutir-te el regnat i ara, encara que es perdi, això ha de servir per encarar amb més ganes el proper. Almenys això seria el desitjable, crec.

Pel que fa la “Mare Nostrum” el seu cas té més mèrit si tenim en compte que només un any enrere es trobava en una profunda crisi que la va obligar a abandonar el Campionat i limitar-se a algun concurs lliure. Per a les altres colles hauria de servir d’exemple de que mai s’ha de llençar la tovallola, ja que ells han demostrat que no només poden reviscolar amb força sinó que, a més, hom els ha anat a buscar per a lluir-se durant els actes de l’11 de Setembre, posem per cas, però sobretot per, finalment, guanyar el Campionat. Felicitats!

Cita ineludible

[6-11-10]

El que queda d’any encara ens ha d’aportar moments interessants pel que fa l’activitat sardanista, d’esbarts i de música per a cobla, però cal reconèixer que la festa de demà a Salou representa com una mena de final de temporada luxós: un aplec amb tres bones cobles, un programa de qualitat i aquells elements bàsics que ha de tenir un bon aplec, com ara el seu dinar de germanor, un concurs de colles improvisades, per exemple.

Tot i que a vegades la climatologia fa males passades, com l’any passat mateix, habitualment l’aplec té lloc quan Salou ja no està massificat però encara ve de gust ballar al carrer. I, tot i que costa desempallegar-se d’alguns tics de costellada familiar, el conjunt de la festa és força reeixit i, sobretot, cal reconèixer el mèrit d’organitzar un aplec d’aquestes característiques en els temps que corren.
Ja ho sabeu: demà cita ineludible, matí i tarda, a Salou. Ah! i amb la novetat de la nova ubicació: a la plaça del Centre Cívic de Salou, davant l'Ajuntament.

Som més i més ignorats

[30-10-10]

Una de les notícies que trobarem avui a l’apartat corresponent de l’Un dos i seguit ens diu que l’última versió de l’estudi del tercer sector, iniciat l’any 2008 pel Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, revela que el conjunt d'associacions sardanistes és el més nombrós de tots. Un total de 600 entitats sardanistes, sumades entre la Federació Sardanista de Catalunya i la Unió de Colles Sardanistes, situen el món de la sardana com el que té més associacions culturals federades dins del món cultural tradicional català. Cal tenir en compte, a més, que la segona plaça l'ocupa a una certa llunyania la Federació Catalana d'Entitats Corals amb 421 associacions.

Evidentment, una cosa és la quantitat d’entitats i una altra la de practicants, però és innegable que, per pocs membres que tingui una entitat, 600 escampades per tot Catalunya és una xifra respectable i que mostra un arrelament i un abast digne de ser tingut en compte. A més, una cosa és la presència aparent d’una activitat i una altra la real. Vull dir, per exemple, que pot ser enganyós interpretar que una activitat determinada és més important que una altra perquè atrau moltíssima gent en moments molt puntuals, mentre una altra en convoca moltes menys però de manera més constant i repartida pel territori. De la mateixa manera, no és més important allò que surt més als mitjans de comunicació que allò altre que resta ignorat. Suposo que ja m’enteneu.



Grans misteris de la comunicació

[23-10-10]

Ja ho dèiem, la setmana passada, en parlar de la primera edició del “Muda’t”, el “Tast de dansa i música popular” que es va celebrar a Tarragona dissabte i diumenge i que va culminar amb el primer aplec de sardanes del Serrallo: a l’hora de la promoció d’activitats d’aquesta mena més val no confiar només en la roda de premsa que es va convocar i, per tant, restar a mercè dels criteris dels caps de redacció.

I no és que diumenge al Serrallo no hi hagués prou gent com perquè el recinte no fes goig, o que no se’n parlés a emissores de ràdio com aquesta. L’absència ha estat gairebé total a la premsa, als papers, en una ignorància que, de fet, no es limita a aquest passat cap de setmana. Si d’aquí a un temps algú vol fer un buidat de premsa local sobre sardanes podria pensar que els últims anys l’activitat d’aquesta mena la ciutat ha estat gairebé nul·la. Potser constarà alguna ballada, amagada enmig de l’extens programa d’actes de la Festa Major, però haurà passat desapercebut que a la ciutat hi ha dues cobles, que de ballades se’n fan pràcticament tot l’any, que hi ha diverses colles de competició actives i que una d’elles haurà estat campiona de Catalunya. Ningú sabrà que a la ciutat hi ha diversos compositors de sardanes vius i plenament creatius, que al concurs de colles de Santa Tecla hi van participar les millors colles del moment i que, malgrat tot, hi havia força públic; que s’hi celebren concerts de música per a cobla...

Són coses que, en tot cas, els que algun cop fem tasques d’investigació a les hemeroteques ho hem de tenir en compte: que no només existeix allò que surt als diaris. I no em demaneu respondre perquè no hi surt. És un dels grans misteris de l’apassionant món de la comunicació (o de la incomunicació, segons com es miri).

Aquest cap de setmana, Muda't

[16-10-10]

Aquest cap de setmana se celebra a Tarragona la primera edició del “Muda’t”, un conjunt d’activitats que el subtítol defineix com “Tast de dansa i música popular”. En definitiva, es tracta de les aportacions de diverses entitats tarragonines que treballen en aquest terreny: els esbarts, el Casal Tarragoní i l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, així com la coordinació de l’Ajuntament de la ciutat.

D’entrada, allò més interessant és que unes organitzacions massa acostumades a anar cada una pel seu cantó, tot i que la seva matèria primera sigui tan semblant, apareguin juntes en el programa. Ignoro en quina mesura han fet les aportacions cada una, encara que el programa permet intuir-ho. En tot cas, hi ha diverses i interessants propostes, des d’un espectacle de dansa a l’animació al carrer, un aplec de sardanes tot el diumenge, tallers de dansa, un ball de gralles infantil o un ball vuitcentista. Els escenaris, avui la Rambla i el Metropol, i demà el Serrallo. Insisteixo: allò més positiu, el fet que, per exemple, un aplec no es presenti deslligat d’altres activitats més o menys similars i que s’hi impliquin diverses entitats. També estan bé iniciatives com la de programar sardanes escrites per dones, o que les cobles de sardanes també interpretin sardanes curtes, relacionant, doncs, l’aplec amb el taller de dansa.

La part negativa, d’entrada, sembla que seria la desafortunada coincidència amb un aplec emblemàtic com el de les Roquetes o el concurs de colles de Santa Teresa al Vendrell, però sobretot la pobre publicitat que se n’ha fet més enllà d’una imprescindible roda de premsa. Confiar-ho tot als criteris dels caps de redacció és massa agosarat.

Més val això que res?

[9-10-10]

Sens dubte, la notícia d’aquesta setmana és que dimarts el Govern de la Generalitat va declarar la sardana com a Element festiu patrimonial d’interès nacional, una qualitat que arriba anys després que es proposés, des del món associatiu sardanista, que aquesta dansa fos declarada Dansa Nacional de Catalunya. La intenció era que això quedés reflectit a l’Estatut, cosa que no va ser possible, per això es va optar per tal que, en comptes d’un acord del Parlament, fos del Govern. Les rebaixes, finalment, han acabat escombrant el qualificatiu de Dansa Nacional perquè ja sabem que, mentre els catalans no ens posem d’acord a decidir una altra cosa, de nació només n’hi ha una que no té, precisament, la sardana com a quelcom emblemàtic.

Queden enrere, doncs, per força, polèmiques tristíssimes, com aquella promoguda per alguns (molt catalans ells) que discutien un suposat protagonisme excessiu que es volia donar a la sardana, ignorant que allò que es demanava era que fos “dansa nacional” i no “La dansa nacional”, una diferència petita però important, perquè la bona no és excloent.

Sigui com sigui, ara la sardana és Element festiu patrimonial d’interès nacional. Més val això que res?

Model trencat

[2-10-10]

L’últim número de la revista digital “Tornaveu”, que publica l’Ens de Comunicació Associativa, ens ofereix un interessant editorial que planteja una qüestió d’aquelles que tothom del món associatiu sap i pateix però pocs gosen comentar públicament. Bàsicament, analitza l’impacte de la crisi en el suport a les festes tradicionals.

Constata que aquest estiu s’ha notat força que les festes majors han patit la manca de recursos municipals i que no hi ha diners per a moltes activitats considerades supèrflues. Recorda que “hem superat tres dècades de democràcia municipal i que els ajuntaments sorgits de les eleccions municipals del 1979 van heretar unes estructures municipals obsoletes, incapacitades per a resoldre els problemes immediats de la ciutadania, però la desastrosa situació econòmica en què es mouen actualment també és conseqüència de la seva gestió”. Assegura l’editorial que precisament és a les partides d’esport i cultura que ara es retallen on l’acció municipal ha provocat un canvi de model incoherent. L’intervencionisme en el camp de l’esport es prou conegut i no ho és menys el que s’ha produït en el camp de les festes i la cultura. Són dues activitats que tenen rendibilitat política. La contractació dels espectacles es fa des del criteri de l’interès polític.

L’editorial de la revista “Tornaveu” es queixa, entre altres coses, que s’ha trencat el model tan nostre de l’autogestió de la cultura i una mostra és que mentre es no es dubta a dedicar grans esforços a segons què, que vesteix molt i té impacte mediàtic o permet lluir els polítics en eterna campanya, altres resten oblidats i pateixen les restriccions.

Us recomanem una lectura atenta i completa d’aquest text, però per si en teniu algun dubte del que denuncia, només cal que aneu avui mateix a passejar pel carrer Mallorca de Tarragona i els seus voltants i, és clar, demà, més o menys al mateix lloc, a més de les actuacions que són la festa autèntica, pareu atenció en el context.

Desapercebuts

[18-9-10]

Malgrat els impediments que pot oferir la climatologia, Tarragona ja es troba de ple en les festes de Santa Tecla. En la immensitat del programa d’actes, que ens obliga a multiplicar-nos i, indefectiblement, no abastar tot allò que ens agradaria gaudir, n’hi ha alguns de força tradicionals que corren el risc de passar desapercebuts. No em refereixo, és clar, al seguici, als castells ni cap altre que, sortosament, acaparen l’atenció dels autènticament festers, sinó a altres com el 62è concurs nacional de colles que no gaudeix de la generositat publicitària que a molts altres els posen en la ment de tothom.

A més, aquest concurs, que enguany tornarà a portar les millors colles del moment a la ciutat, s’ha vist maltractat per totes bandes: ha hagut de canviar d’ubicació un parell de vegades, primer perquè al centre de la ciutat no hi havia cap espai lliure i en condicions per a les sardanes (si per a qualsevol altra manifestació), i després, l’indret inicialment previst i que surt a tots els programes, que és el passeig del Serrallo, ha saltat a causa de la celebració d’altres actes. Fins a darrer moment no s’ha sabut si es disposaria de megafonia i també fins a un parell de dies abans ha calgut canviar el lloc alternatiu en cas de mal temps, passant d’un tinglado del Port al pavelló firal.

Relleu a la primera tenora

[11-9-10]

Tot i que fins fa pocs dies no s’ha comunicat de manera ferma, ja feia un temps que es comentava la possibilitat que Josep Gispert, primer tenora de la cobla La Principal de la Bisbal es retirés. Tot i que es troba en plenes facultats, ja és normal que un paper tan compromès com és el de primer tenora d’una formació com la bisbalenca mai no exhaureixi la vida professional d’un músic. El cas, però, és que Gispert ha batut el rècord de permanència en aquesta situació, ja que hi haurà estat 27 anys, més que qualsevol dels seus predecessors.

D’altra banda, la rumorologia del món sardanista també suposava que el substitut d’en Gispert fos el que finalment ha estat l’escollit: Ferran Miàs, actualment solista de tenora de la cobla Jovenívola de Sabadell i alumne d’en Gispert, precisament. Així, doncs, com és habitual quan un canvi es produeix tant amunt, ara vindrà un efecte de repercussions imprevisibles, ja que caldrà ocupar la plaça lliure de la Jovenívola i així successivament. Un canvi important, doncs, que ha fet que hagin començat més aviat del que és habitual aquestes disquisicions, no pas les gestions dels responsables de les cobles que sempre van funcionant de manera més discreta. Tindrem força tema per a les xafarderies, doncs, d’aquí fins al proper Carnaval.

Per molts anys, Janó!

[4-9-10]

Aquesta setmana s’han presentat els programes de les festes de Misericòrdia, a Reus, i Santa Tecla, a Tarragona. Malgrat la crisi, que a vegades serveix d’excusa per a certes rebaixes inconfessables, de les quals darrerament molts organitzadors sardanistes se’n queixen amargament, víctimes d’aquell fenomen que fa un temps ja vam denunciar com de la xocolata del lloro, malgrat això, dic, el gruix de l’activitat es manté, generalment gràcies a autèntics malabarismes.

Per cert, en el cas de Tarragona, val la pena destacar que, enguany, l’homenatge al Perpetuador de les festes es farà a Joan Salvadó Sorolla, conegut com Janó, un home que en deu saber molt d’aquest art de fer coses malgrat tots els impediments. D’ell es dirà, amb raó, que ha fet un paper callat però bàsic en el procés de recuperació i potenciació de les festes de Tarragona, no només fent coses, treballant, sinó formant una autèntica nissaga a base de set fills i no se quants néts, tots ells festers integrals. Però també volem reivindicar la seva plena vivència sardanista en colles i entitats i que la seva dedicació a les festes en general no l’han apartat de la vivència sardanista. És un plaer saludar-lo a gairebé totes les ballades de la ciutat, on procura no faltar-hi. Felicitats i per molts anys, Janó!

125 aniversari de Vicenç Bou

[28-8-10]

Com és prou sabut, la sardana va passar, en un procés que va durar anys, de ser una dansa tradicional d’unes comarques molt concretes del país, a escampar-se arreu de Catalunya. Però no només va estendre’s territorialment, sinó que experimentà una evolució i unes transformacions, tant des del punt de vista musical com del coreogràfic, que la van fer més rica en varietat i maneres d’entendre-la.

El problema, vist tot plegat amb la perspectiva dels anys, és que algú va pretendre decidir quina havia de ser la manera correcta d’entendre la sardana, excloent, doncs, aquelles que no s’hi adaptaven. Va ser el cas de compositors com Vicenç Bou, autor d’unes sardanes senzilles des del punt de vista de la tècnica musical i amb girs melòdics considerats per alguns puristes com a poc autòctons. El cas és, però, que aquelles sardanes es van fer molt i molt populars, és a dir, la gran majoria del públic se les va fer seves, i encara avui dia, al cap de 48 anys de la mort d’en Bou, són apreciades.

És clar: la gent no entén de cànons ni de suposades legitimitats de catalanitat; si tasta alguna cosa que li agrada, no vol estar-se’n i en demana més. D’aquesta manera, tal i com hem comentat recentment, després de l’expansió de la sardana, aquesta ha tingut dues vies de desenvolupament: aquella que se cenyeix a determinats criteris de puresa i aquella altra, potser a vegades menys visible o allunyada dels centres de decisió, però real, que no entén de normes que els semblen absurdes.

Ara, amb motiu que aquest 2010 se celebra el 125 aniversari del naixement de Vicenç Bou i el 2012 se’n compliran 50 de la seva mort, pot ser un bon moment per posar les coses al seu lloc.

dijous, 25 de novembre del 2010

Sardanista i llibertari

[21-8-10]

Les circumstàncies tan especials per les quals ha hagut de desenvolupar-se Catalunya al llarg de la seva història recent han fet que, a vegades, la imatge d’alguns aspectes de la seva societat s’hagi mostrat, en part, distorsionada.

Em refereixo, en aquest moment, a la incompleta visió que alguns tenen del sardanisme com quelcom exclusivament conservador, carca, en definitiva. Certament, hi és aquesta part dels que habitualment actuen en l’àmbit sardanista i, a més, han estat elements que, en moments clau, han sabut situar-se de manera que sovint ha semblat que ells, i només ells, eren la definició més genuïna de sardanista. A vegades, no eren, necessàriament, actituds polítiques, ja que només actuaven (i encara actuen) com a defensors d’una determinada manera d’entendre la sardana que la veu com a quelcom pur i angelical i són totalment immobilistes davant qualsevol evolució.

El cert, però, és que en la sardana hi ha de tot. De la mateixa manera que hi ha alts i baixos, guapos i lletjos, etc. hi ha gent ferotgement conservadora i altra de progressista (amb totes les variants possibles). Una altra cosa és, com dèiem, que la imatge predominant hagi estat una de molt determinada, o que el poder i la influència l’hagi tingut segons qui. Sigui com sigui, cal reivindicar que sempre hi ha hagut, amagades o no, actituds vitals i progressistes dins la sardana, tant envers al ball i la música com en qualsevol aspecte de la vida, cosa que també afecta, de rebot, a la sardana.

En aquesta línia s’emmarquen alguns actes que s’estan portant a terme a l’actual Ciutat Pubilla de la Sardana, l’Escala, on una exposició homenatja diversos sardanistes locals –però algun amb incidència nacional- que l’any 39 es van haver d’exiliar a causa de les seves idees polítiques. També s’aprofita la commemoració del 140 aniversari del naixement del compositor escalenc Josep Vicenç “Xaxu” per treure a la llum, per exemple, el seu currículum com a militant llibertari. Tota una sorpresa per a més d’un.

Ignoràncies

[14-8-10]

Des de fa molts anys, hem pogut sentir la queixa constant dels promotors d’activitats sardanistes sobre la suposada manca d’atenció per part dels mitjans de comunicació envers allò que amb tants sacrificis preparen durant tot l’any. Accepten que hi ha força programes especialitzats, com aquest mateix que esteu escoltant, però creuen que caldria que n’hi hagués un a la televisió i, sobretot, que les manifestacions sardanistes fossin presents en altres espais informatius o magasins, per exemple. Es reivindica, en definitiva, un tracte normalitzat com el de qualsevol altra activitat cultural del país.

Les respostes a això, les poques vegades que n’hi ha hagut, han vingut aposar en dubte aquesta suposada discriminació o, quan l’han acceptat, l’han justificat amb una també suposada manca de relleu de les activitats en qüestió o en la poca dedicació d’aquells organitzadors a la promoció.

Segurament, tots tenen una part de raó, però aquest estiu s’han repetit alguns fets que m’han fet pensar que hi ha alguna d’aquestes parts que ha quedat molt en evidència. Deixant de banda honroses excepcions, hem pogut comprovar com destacats festivals de música que han programat música per a cobla han estat objecte de constant seguiment per part de la televisió pública catalana i els diaris més importants en tots i cada un dels actes excepte, precisament, els de cobla.

Exemples concrets? El festival de Perelada, on amb la Sant Jordi-Ciutat de Barcelona, que va actuar amb el músic Carles Santos. Aquesta du ser la única de les seves actuacions que no ha estat profusament divulgada. El festival de la Porta Ferrada, de Sant Feliu de Guíxols, també amb la Sant Jordi, justament l’endemà hi havia moltíssimes coses més importants, cosa que no ha passat la resta de la programació. O el festival Pau Casals, al Vendrell, on la Mediterrània va col·laborar amb el músic Joan Albert Amargós, de qui sovint es comenten les seves múltiples activitats, però aquesta vegada l’home va tenir el desencert de treballar amb una cobla i, és clar, fou ignorat.

Adéu a l'amic Antoni Anguela

[7-8-10]

Aquest estiu està resultant especialment dur, i no ens referim a la crisis ni a la climatologia. La setmana passada ploràvem la mort d’una jove sardanista, la Clara Zapater, en unes circumstàncies singularment dramàtiques. Ara, novament hem de lamentar el traspàs d’una persona potser no tant jove però igualment amb moltes coses per dir i per fer: l’Antoni Anguela.

Per a molts, potser aquest nom i cognom no els dirà res, perquè era una persona gens amiga de l’ostentació, malgrat ser extraordinariament activa. I ho va ser tant des d’un punt de vista professional, com a cap del Servei de Patrimoni Etnològic de la Generalitat, per exemple, com des de la perspectiva d’activista sardanista. Els que ens dediquem a la informació d’aquesta parcel·la de la cultura catalana sabem de la seva eficiència i constància com a responsable d’Infosardana, una mena d’agència de notícies que havia aparegut invariablement durant trenta anys i que només la greu malaltia que patia va estroncar en el darrer moment.

L’Infosardana ja té nous responsables, com segurament altres dels fronts en els quals combatia l’Antoni, però tots sabem que no abunden els personatges discrets, eficaços i amb iniciativa com era ell.

Quan ens toca d'aprop

[31-7-10]

Quan diumenge passat em vaig posar al dia de tot allò que passa al món, tot llegint la notícia del desastre del festival Love Parade, a Alemanya, vaig pensar: “Ja hi tornem a ser, un altre d’aquells accidents bèsties que s’emporten moltes vides, que anirà seguit del típic serial d’esbrinar què ha passat exactament, de mil i una declaracions i notícies contradictòries, de la cerca de responsabilitats, etc. Poc després, una mica més despert i amb el cap clar vaig veure com en sóc de ruc, perquè allò realment important són les víctimes i els seus familiars, el dolor immens que de manera irreparable afectarà per sempre més a qui ha perdut de manera molt cruel éssers estimats.

Però no ens enganyem, malauradament de fets d’aquesta mena n’hi ha molt sovint arreu del món, mentre la immensa majoria ens ho mirem més o menys afligits, però amb la secreta satisfacció de veure que ens queda lluny, que són uns altres els afectats. Potser quan sents que dues de les persones mortes eren de ben a prop, de Cambrils i Tarragona, et crida una mica més l’atenció i potser miraràs de saber si era algú amb un cognom que et soni...

Aquesta vegada, però, el cor et fa un tomb d’aquells que provoquen un estrany pessigolleig a dins, en el més íntim de les teves entranyes. El cas és que la noia tarragonina morta es diu Clara Zapater... i no n’hi ha gaires a Tarragona amb aquest nom i cognom. Poc després saps que sí, que és aquella noia que, de ben petita, va començar a ballar sardanes a les colles de menuts de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, de la qual formes part. Hi va estar uns quants anys, fins que la vida, fonamentalment els estudis que estava disposada a emprendre de manera seriosa i decidida, la van apartar de la colla. Formà part d’una generació vital i realment molt ferma, que demostrà que això de ballar sardanes podia ser divertit i seriós alhora, i que tampoc era incompatible amb moltes altres coses que acostumen a engrescar els nois i noies de la seva edat, entre els sis i els vint anys, posem per cas.

El cert és que amb ella no hi vaig tenir un tracte gaire directe, però sí amb el seu pare. El Francisco Zapater és un excel·lent advocat, però molt més que això. El vaig conèixer fa molts anys com a professional compromès, quan anava més enllà de les seves obligacions en col·laborar, per exemple, en iniciatives agosarades i pioneres de rehabilitació de joves delinqüents. Segurament, per això i moltes altres coses, es va fer mereixedor d’esdevenir síndic de greuges de la URV, càrrec que va ocupar durant uns anys de manera brillant.

Totes les víctimes mereixen el nostre respecte, però ja em permetran que les meves debilitats humanes m’hagin portat a la ment la tragèdia de la Clara, amb tot un futur pel davant, i aquella altra vesant que han hagut d’assumir els seus éssers estimats. Coratge, Paco!

Un nou aplec

[24-7-10]

Aquesta setmana ens arriba la notícia que un grup d’entusiastes han decidit iniciar un nou aplec. Entusiastes i agosarats per atrevir-se a fer això en els temps que corren, a mitja temporada –és a dir, sense opció a cap subvenció controlada per la Coordinadora d’Aplecs i, és clar, fora del programa-, però també perquè ho fan en un poble petit, el Pont d’Armentera, i de la manera més modesta possible:amb una cobla també modesta.

En realitat, l’exemple no és únic i són molts els aplecs que han començat així, precisament. Alguns han reeixit, altres s’han quedat pel camí i altres van fent. Generalment, mai no manca aquell nucli d’aficionats imprescindible, però una anàlisis acurada dels casos ens permet veure que, a l’hora de la veritat, tot depèn de la sintonia que hi hagi amb l’Ajuntament respectiu, de manera que un canvi de color polític o, senzillament, de titular de l’àrea corresponent, pot fer desaparèixer l’aplec. Malauradament tot és així de fràgil, sobretot als pobles petits, on a vegades només la constància, els contactes i la diplomàcia entesa des de totes les accepcions del terme en els aficionats poden fer que una activitat tingui continuïtat.

No cal dir que no voldríem espantar als amics del Pont d’Armentera i que els desitgem que la seva iniciativa, malgrat anar contra corrent, triomfi, I, és clar, encoratjar als aficionats a anar-hi. El dissabte 7 d’agost a la tarda.

Fer llenya de l'arbre caigut

[17-7-10]

Les colles sardanistes són unes agrupacions de dansaires el principal objectiu de les quals és procurar ballar sardanes de la manera més acurada i vistosa possible. Aquesta definició, que pot semblar molt evident és, però, massa simple. El cas és que de colles en podríem trobar de moltes menes i dimensions: des de la més improvisada que potser no participa gaires concursos a l’any i més aviat són un grup d’amics que ballen sardanes, fins a la que ha esdevingut una entitat d’una envergadura considerable, fins i tot transcendint, en alguns casos, al món de la sardana.

Sigui com sigui, des d’una perspectiva històrica, les colles sardanistes han constituït una part més important del moviment associatiu català del que molts es pensen, del que mai s’ha reconegut i, fins i tot, del que els mateixos protagonistes sospiten. L’estudiós Jordi Puerto va publicar, no fa gaire, una història de les colles que ja ens dóna una pista sobre això que diem, però potser faltaria un estudi més centrat en l’impacte real del conjunt de les colles en la vida cultural del país. Una importància que, sens dubte, amb el temps ha minvat, en part perquè el nombre de colles és molt més petit que el da fa uns anys, però sobretot perquè altres àmbits han anat adquirint major relleu.

Tot això és comprensible que sigui així, constitueix un signe d’apropament a la normalitat, però allò que no ens sembla tant positiu és que a vegades des de les colles es tingui la sensació que es vulgui fer llenya de l’arbre caigut. O, dit de manera més senzilla i clara: que com les colles ja no són el que eren, no val la pena destinar-hi ajuts que en altres destinataris –creuen alguns- lluiran molt més.

De moment, sàpiguen que les colles, tot i el que hem dit, segueixen ben vives, encara hi ha un nombre important de jovent que hi destina part del seu temps i el Campionat de Catalunya de Colles, malgrat tot, ha tornat a posar-se en marxa.



Som una nació

[10-7-10]

Tots els mitjans de comunicació en van plens, ja que la qüestió és prou greu com perquè tothom s’hi vegi implicat. És per això que no ha d’estranyar que si naveguem una mica pels webs sardanistes i d’esbarts més vius hi trobeu referències clares a la manifestació d’aquesta tarda a Barcelona.

És normal que l’anestèsia social que afecta bona part del país i de la qual el vermell futbolero no és més que la cirereta culminant, encara no s’hagi completat a tot arreu, talment com uns gals assetjats per l’Imperi Romà.
Segurament, la majoria faran com el de l’anunci de televisió que troba tota mena d’excuses per no acceptar allò que és més que evident (el gos que em mira, estic cansat....), però vull creure que n’hi haurà molts que sí que ho veuran clar i s’aplegaran, a les sis de la tarda, per declarar que sí, que som una nació i que això ho hem de decidir nosaltres, ningú més.

Ens manen des de molt lluny

[3-7-10]

La setmana passada vam dedicar El Tema del programa a constatar, de manera ràpida i superficial, és clar, com al llarg de la història de la sardana bona part de la gent que hi ha estat vinculada de manera més directa i també aquella que ho ha fet de manera més ocasional, també han manifestat el seu compromís amb causes solidàries o polítiques. Que el tractament havia de ser superficial i esquemàtic ho obligava el fet que ens limitàrem a l’aspecte musical, de manera que només en els primers temps de la sardana actual, és a dir, a mitjans segle XIX això es manifestava de manera totalment explícita en els noms i en el contingut d’aquelles sardanes. Després, aquestes mostres musicals compromeses hi han sigut, però de manera més escadussera i tímida, per raons fàcilment comprensibles.

Si tractéssim de l’activitat de les persones, la cosa hauria estat molt diferent. És una anàlisis pendent que no podem fer aquí però que caldria que algú la treballés com cal. Veuríem –per a alguns amb sorpresa- com sorgirien alguns noms més que coneguts per la seva tasca decidida per al país o per a les causes solidàries més diverses que també han estat vinculats amb la sardana. Sense sortir de Tarragona, podríem posar exemples de persones que formant part d’alguna colla, posem per cas, van conèixer la part més fosca de la repressió, és a dir, la presó i la tortura, o que han estat peces fonamentals de determinades accions solidàries.

Ara, vés per on, no només segueixen vigents moltes raons per evidenciar aquests compromisos que hem qualificat, per abreujar, de solidaris, sinó que es reforcen les amenaces al país. Malauradament, sembla que l’atonia que afecta gran part de la societat catalana facilita les coses als que des de molt lluny es veuen amb cor de dir-nos impunement qui i què som o com ens hem d’organitzar els catalans.

Compromís

[26-6-10]

Al llarg de la història la gent que s’ha vinculat mínimament amb la sardana, és a dir, que ha fet alguna cosa més que ballar-ne alguna de tant en tant, ha estat nombrosa i variada. Dins d’aquesta varietat hi hem trobat molts personatges amb un clar compromís polític o social. És normal: entre tanta gent i, a més, tenint en compte les circumstàncies per les quals ha passat el país, molts en la sardana fins i tot hi ha trobat una eina o una excusa pel seu activisme.

Allò menys habitual és veure reflectit aquest compromís en les composicions musicals, en el seu nom o en el seu contingut. Més enllà de La Santa Espina, allò que predomina és el to romàntic i bucòlic, el bonisme portat a l’extrem.

Ara bé, això no ha estat sempre així. Diversos estudis recents han evidenciat allò que no era cap secret però que quedava com amagat: que hi va haver un temps que la sardana era un ball de moda, quelcom més viu que mai i immers al mig d’una societat en conflicte. Després, ja ho sabem, va venir un procés de depuració estilística i ideològica, més aparent que real, però que va fer que la imatge –i, per tant, els noms de les sardanes- tinguessin un to neutre. Hi ha hagut excepcions, però, i avui en farem un petit repàs al nostre programa.

La xocolata del lloro

[19-6-10]

Entrem ara en un dels moments més interessants de l’any des del punt de vista de l’activitat sardanista i de cobla. És temporada plena pel que fa als aplecs, amb moltes i variades propostes arreu del país; tot i que per a les colles sardanistes enguany el fort els vindrà més endavant, segueixen actuant; i cada vegada més va arribant el torn de les festes majors, moltes d’elles amb sardanes.

Però és que a més de tot això, que no és poc, se’ns presenten propostes més o menys singulars i ben sovint interessants, com les actuacions que s’anuncien de la cobla La Principal d’Amsterdam a, entre altres llocs, a Falset; i apareixen enregistraments de tota mena. A Valls, per exemple, faran una barreja sorprenent de sardanes amb foc que, com a mínim, demostra neguit i poc pecat de rutina en els sardanistes locals.

Són només alguns exemples per demostrar que, malgrat crisis i retallades a la xocolata del lloro, l’activitat no només segueix sinó que moltes vegades ho fa amb originalitat i esperit innovador. Imagineu-vos com serien les coses si aquest part de la cultura tradicional gaudís d’un suport similar al d’altres manifestacions comparables!

Autèntiques escoles de dansa

[12-6-10]

Les últimes setmanes anteriors hem anat repassant bona part dels cursets d’aprenentatge de sardanes que s’estan portant a terme a Tarragona i les comarques més properes. Una iniciativa aquesta que porten a terme diferents entitats i que, junt amb els cursos que periòdicament es fan a les escoles, fan que no hi hagi excusa per aprendre aquesta dansa que, d’altra banda, tampoc resulta tant difícil d’agafar-li el fil de manera més espontània, a qualsevol ballada. Només cal perdre una mica de vergonya i mirar de no destorbar gaire la resta de balladors, és clar.

Més complicat resulta això pel que fa als esbarts, més dedicats a l’espectacle i treballant multiplicitat de danses. Naturalment, ells també ofereixen formació, encara que més encarada a proveir de dansaires els respectius cóssos de ball. Una tasca aquesta que han de desenvolupar permanentment si volen sobreviure, començant, si pot ser, amb els més petits. Així ho fan, posem per cas, els dos esbarts de la ciutat, l’Esbart Dansaire de Tarragona i l’Esbart Santa Tecla, que tant l’un com l’altre disposa de la seva secció infantil que fa la funció d’escola de dansa i de planter. Això no vol dir que aquesta petits no puguin fer actuacions, com la que no fa gaire presentava l’Esbart Dansaire de Tarragona i la que aquest cap de setmana farà l’Esbart Santa Tecla. Serà en format de trobada d’esbarts infantils i juvenils, per tal que els joves dansaires vegin que n’hi ha d’altres com ells a diferents poblacions i s’hi relacionin.

La cita és demà diumenge al migdia al Moll de Costa. Hi seran, a més dels nens i nenes i els nois i noies de l’Esbart Santa Tecla, que seran els amfitrions, els de l’Esbart Sant Julià, de l’Arboç i de l’ Esbart Maragall, de Barcelona.



Assignatura pendent

[5-6-10]

Em sap greu, però he d’insistir en una qüestió, una greu mancança que de sempre afecta els promotors d’activitats sardanistes. De fet, no només a ells, és un mal molt estès, però això no ha de consolar ningú.

Em refereixo a la despreocupació o, com a mínim, la poca valoració que es fa de la conveniència de divulgar adequadament allò que amb tants esforços preparen i ofereixen a tothom. No es tracta de tothom, ja que podria posar molts exemples de promocions ben fetes o, com a mínim, insistents. El cert, però, és que del conjunt d’activitats sardanistes hi ha un important conjunt que s’escapa de l’abast dels informadors com els que preparem aquest programa. I no és, només, que en el algun cas s’escapi algú d’una llista de contactes, el que passa és que intuint que es fa algun acte determinat, a vegades no hi hagut manera humana de trobar informació al respecte. O, el més habitual: que ens assabentem tard.

Un exemple, només, que cal prendre-s així, com un exemple, precisament. Ahir al Vendrell es va celebrar la festa de cloenda dels cursets de sardanes a les escoles. Costa d’entendre que no arribés informació prèvia ni de part dels organitzadors ni de part de la cobla, sobretot quan insistentment se’ls reclamen aquestes dades.

Des de fa molts anys, l’Agrupació Folklòrica Barcelona promou un servei d’informació, com una mena d’agència de notícies sardanista que darrerament ha assumit la Federació Sardanista. Bona part de les dades d’actuacions només les pot obtenir de les cobles, però n’hi ha que, sistemàticament, es resisteixen a col·laborar. El perquè és un misteri.



dimecres, 17 de novembre del 2010

Versatilitat de la cobla

[29-5-10]

La formació musical que coneixem com a cobla ja fa força temps que ha estat identificada amb la sardana: com a intèrpret més genuïna i –això és molt més discutible- com si aquesta hagués de ser la seva única funció, a banda d’acompanyar els esbarts, naturalment.
Ja sabem que això no és cert. És més, s’ha demostrat de manera incontestable que, en realitat, la cobla tal i com la coneixem ara és fruit d’un procés d’evolució llarg, però accelerat a mitjans del segle XIX, quan la sardana no era més que una de les moltes danses, tradicionals o de moda, que oferien. Un format d’actuació que a la Catalunya Nord va ser plenament vigent fins a dates molt més recents.

També és cert que en aquella transformació, els canvis que també va viure la sardana no només foren paral•lels sinó que les influències foren mútues i que finalment les cobles van perpetuar i potenciar la diferenciació entre dos tipus de formació que podien presentar la mateixa colla de músics: la cobla i l’orquestra, i que la primera es va especialitzar en les sardanes.

Malgrat això, poc o molt les cobles sempre han interpretat alguna cosa més que sardanes i danses d’esbarts. Aviat va sorgir el simfonisme per a cobla, amb obres de concert sense els condicionants d’una dansa, i altres provatures que els últims anys s’han multiplicat: cobles o parts d’aquestes barrejades amb orquestres simfòniques, grups de rock o de jazz, acompanyant cantautors i totes les combinacions imaginables. Avui, en el nostre programa també en tindrem algun exemple; llàstima que aquesta vitalitat no sigui més coneguda!

dimarts, 30 de març del 2010

Adaptació

[27-3-10]
Demà, Diumenge de Rams, com és habitual des de fa uns anys, es ballaran sardanes al Pla de la Catedral, tot aprofitant que és un dels pocs diumenges que no hi ha el també tradicional mercadet en aquella mateixa plaça. És una ballada que acostuma a estar força concorreguda, ja que, a més dels balladors habituals, recull molta gent que aquest dia surt a beneir la palma o, senzillament, a gaudir de la diada festiva.

De fet, la idea de fer aquesta ballada s’inscriu en l’estratègia ben natural però no sempre seguida, de programar les ballades en moments o llocs especials com aquest. Se’n fan al Serrallo perquè el nou passeig convida a anar-hi, les ballades d’estiu es van canviar de la nit al vespre perquè els costums ciutadans també han variat, hi ha sardanes per Sant Jordi, per l’11 de Setembre o les diades de Festa Major, fent sempre que la gent es trobi les sardanes.

Durant massa anys la sardana ha viscut programant-se per inèrcia, seguint suposats costums inalterables. Aquests petits canvis que hem apuntat demostren que si es fan bé, funcionen; a vegades no a la primera, però sí a la llarga. Com també va funcionar l’any passat el nou format de cloenda dels cursets a les escoles, amb sessió didàctica i divertida a l’auditori de Caixa Tarragona i ballada després a la Rambla. Tant va rutllar la cosa que enguany se seguirà pel mateix camí. La cita: el 22 d’abril.

dimecres, 24 de març del 2010

Encàrrecs

[20-3-10]

En el seu moment, els organitzadors dels prestigiosos premis Joaquim Serra van decidir canviar d’estratègia i seguir homenatjant la figura d’en Serra amb uns concerts en els quals, en el context d’un programa molt exigent, s’hi estrenen obres d’autors nous o que han treballat poc en el món de la cobla, però que en tractar-se de figures rellevants hom creu que poden enriquir aquest tipus de música amb visions noves o, si més no diferents. Els resultats d’aquesta nova via han estat força interessants i l’exemple d’aquesta mena d’encàrrecs ha estat seguit pel cicle Cobla Cor i Dansa que organitza el Palau de la Música, aquest afegint-hi la figura dels directors convidats, també noms de prestigi que s’avenen a treballar, encara que sigui per una vegada, amb bones cobles.

A les entrevistes que hem pogut escoltar o llegir amb aquestes patums de la música del país i, a vegades, procedents de més enllà de Catalunya i, fins i tot, de l’Estat, tots coincideixen en posar de relleu el valor, l’interès i la potencialitat de la cobla com a conjunt orquestral o de cambra. Ho fan sense prejudicis, parlant només com a músics amb carreres consolidades que no han de justificar-se, precisament, ni han d’acontentar ningú. Un contrast flagrant amb l’actitud menyspreadora de segons quins altres agents del món musical i cultural autòcton.

dimecres, 17 de març del 2010

El repte de la dansa

[13-3-10]

Sovint, tant que algú pot pensar que en fem un gra massa, en aquest programa destaquem el fet que l’àmbit musical del món sardanista és el que millor s’ha sabut adaptar als nous temps. No és que tot siguin flors i violes per als músics, però sí que han aconseguit rejovenir les plantilles, elevar com mai el nivell mitjà de qualitat, actualitzar el llenguatge de les noves composicions i obrir-se i, fins i tot, impulsar, noves i a vegades agosarades experiències.

També acostumem a remarcar que ara el repte és per a l’aspecte de la dansa, tant en els aplecs i ballades com en les colles de competició. En els primers el problema és la gran diversitat i dispersió dels agents que hi intervenen, amb una Federació que no sap liderar cap de les propostes que, això sí, d’haver-ne n’hi ha, encara que deixades de la mà de Déu. Pel que fa les colles, la revolució hauria de ser més fàcil, atesa la tradició més vital i organitzada del col•lectiu, però la veritat és que dóna la sensació que no hi ha gaire esma per plantejar-ne cap. Tampoc aquí en falten d’idees i algunes iniciatives isolades, però ara per ara les úniques novetats que s’anuncien són de contracció de l’activitat del Campionat, adaptant el calendari a la dura realitat de que més que la davallada en el nombre de colles l’amenaça és la dràstica reducció en el nombre de sortides de les que segueixen actives. No dubto de la conveniència de la mesura, però potser hauria d’anar seguida d’altres encaminades a un desitjable rellançament.

dimarts, 9 de març del 2010

Sense prejudicis

[6-3-10]

Dijous d’aquesta setmana es va presentar oficialment la nova secretaria de la Unió per la Mediterrània, una institució que aplega 43 països de tot l’àmbit d’aquest mar i que té objectius tan lloables com promoure projectes de col•laboració entre les diferents regions implicades, sobretot de cara a la preservació ambiental, protecció civil, energies alternatives o el desenvolupament empresarial, entre molts altres objectius. L’acte va tenir lloc a la que, a partir d’ara, serà la seu d’aquesta organització, el Palau de Pedralbes de Barcelona.

En el seu parlament, el secretari general de la UpM, el diplomàtic jordà Ahmad Masa’deh va prometre actuar “com undansaire” per mantenir “unes mans unides amb altres, en una sardana conjunta mediterrània”. Un símil que, evidentment, no és nou, però que a més de tot allò positiu que expressa en el context on es va dir, també permet evidenciar que aquell home s’havia informat d’on era i que l’havia aplicat de manera més que correcta. Vull dir que la simbologia de la sardana crec que hauria de ser aquesta, quan es vol anar més enllà de les qualitats purament lúdiques de la dansa: la germanor i la pau expressada amb la gent donant-se les mans. I és que massa sovint, aquí, quan es parla en públic, o bé no se sap anar més enllà del tòpic del clàssic poema de Maragall o sembla que faci vergonya citar la sardana. Sort que el senyor Ahmad Masa'deh no té aquests prejudicis.

dimarts, 2 de març del 2010

Reinventar-se

[27-2-10]


Una de les grans rèmores que de sempre han amenaçat totes les activitats humanes i, de manera significativa, les de caire tradicional, ha estat l’acomodament a una manera de fer, a uns esquemes que hom ha arribat a creure que són els idonis o els únics viables. De vegades és per pura mandra, altres per les limitacions pròpies d’una gestió feta de manera absolutament voluntària i desinteressada; però també hi ha els ideòlegs, que defensen un estat de coses, uns plantejaments i unes característiques considerades autèntiques i que no han de variar, tampoc no s’han de contaminar de cap influència considerada aliena.

Un mínim coneixement històric permet desautoritzar aquesta darrera posició i, en general, només una visió de com van les coses arreu hauria de ser suficient per obrir els ulls a tothom. Sovint, no es tracta de fer cap revolució, sinó de no impermeabilitzar i restar no només oberts a noves idees, sinó anar-les a buscar. Sense moure’ns de l’àmbit sardanista, podem veure com allò que funciona és l’activitat que no es limita a reproduir fórmules velles, sinó que constantment procura reinventar-se.

Insisteixo: no cal fer canvis dràstics, només buscar aquella idea, aquell element que engresca, que crida l’atenció o, senzillament, fa que ens hi sentim a gust en un lloc determinat. Un exemple proper: demà, els sardanistes de Sant Sadurní d’Anoia organitzen una nova edició de la seva ballada amb calçotada. Només és la combinació de dos elements tradicionals ben simples i que sempre han anat per separat i els han ajuntat. Naturalment, això comporta feina, però sembla que els funciona d’allò més bé. I si busquem pel calendari anual trobarem molts exemples similars que ens poden resultar exemplars per a qui estigui desanimat.

dilluns, 22 de febrer del 2010

Canvis a les cobles

[20-21 de febrer del 2010]


Demà al migdia, al Serrallo de Tarragona, s’hi celebrarà una nova ballada de sardanes del cicle que organitzen conjuntament el Casal Tarragoní, l’Autoritat Portuària i els comerciants del barri. Aquesta vegada es comptarà amb la cobla Reus Jove, indiscutiblement la millor formació d’aquesta mena que mai hi ha tingut la seu a les comarques tarragonines i una de les que es fan escoltar arreu del país.

Nascuda com a fruit de la bona tasca del pare Joaquim Alqueza al col•legi Pare Manyanet de Reus, tal i com abans ho havia fet a Blanes, també amb seqüel•les molt grates, l’engrescament d’una bona colla de pares i alumnes va permetre un bon inici d’aquella cobla que fa poc més de deu anys irrompia com una més de les moltes iniciatives de músics joves que hi ha hagut els últims decennis. Però ha calgut la constància i la seriositat posteriors dels que n’han format part per afermar una cobla que va anar adquirint solidesa interpretativa i, conseqüentment, prestigi.

El problema més greu que ha de superar constantment són els efectes de la llunyania de les comarques amb més activitat i on és més reconeguda la qualitat dels músics, mal que ens dolgui haver-ho de dir. Això vol dir que constantment cal preveure la renovació de la plantilla, generalment perquè cobles de qualitat capten alguns dels músics de la Reus Jove. Aquesta dinàmica, habitual entre les cobles de cert nivell, aquí és més dificultosa perquè el relleu és més complicat. Fins ara, la Reus Jove ho ha superat magníficament, a vegades amb elements que han vingut d’altres comarques, però també captant joves valors no procedents de la cobla, que d’aquesta manera descobreixen un món per a ells nou i ple de possibilitats

Demà, la Reus Jove acomiadarà (en el més bon sentit de l’expressió, ja que sempre hi ha hagut bon rotllo amb els ex components) tres dels seus músics i aviat podrem veure-hi els nous fitxatges. Només cal esperar que els resultats siguin tan satisfactoris com ara: tot sembla indicar que serà així.

dilluns, 15 de febrer del 2010

Renovar-se o morir

[13-14 de febrer del 2010]

Sempre s’ha dit allò tan clàssic que cal “renovar-se o morir” i nosaltres més d’una vegada ho hem defensat des d’aquest programa referint-nos a la sardana. Un axioma, aquest, que ja fa temps que no només han entès, sinó que l’han aplicat, bona part dels músics vinculats amb la cobla, ja siguin compositors o instrumentistes. Així cal entendre les moltes propostes diferents dels tòpics i, a vegades, agosarades, que alguns autors han anat creant i que en la majoria de les ocasions han tingut un ressò nul o, fins i tot, l’oposició declarada d’un públic que, majoritàriament, sempre ha viatjat moltes estacions enrere.

Pel que fa les cobles, ja sabem que hi ha hagut de tot: des del pioner Mauné i els seus Dinàmics dels anys 60, passant per la col•laboració entre la Dharma i la cobla Mediterrània o del Santi Arisa i els Montgrins, fins arribar les molt més desacomplexades i més nombroses experiències actuals, això en l’àmbit de la fusió amb el rock o el jazz. Però ara també hi ha interessantíssimes iniciatives de caire simfònic de cobles com la Sant Jordi o la Ciutat de Girona, o les més festives i estripades com les de laContemporània, per posar només un parell d’exemples.

Una dinàmica emprenedora que fins ara gairebé no havia afectat les clàssiques cobles-orquestres, fora de la valenta aposta dels Montgrins amb la Sardanova. Sortosament, també aquí ara hi veiem cert neguit en positiu, com l’espectacular iniciativa d’ajuntar La Principal de la Bisbal amb l’Orquestra de Cambra de l’Empordà, de la qual n’ha resultat la que anomenen Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya, que fins i tot enguany va protagonitzar el concert de Cap d’Any a TV3. Finalment, la també cobla-orquestra Selvatana s’ha empescat una mena de barreja entre el típic concert d’orquestra de Festa Major amb el de cobla, és a dir, utilitzant els instruments de la cobla i les veus dels cantants de l’orquestra, amb un repertori que igualment combina les dues facetes. Ja n’han fet alguna actuació i demà ho presenten a l’auditori Felip Pedrell de Tortosa. Molt ens temem que, de la mateixa manera que mai hem pogut tenir a Tarragona cap de les propostes que abans hem esmentat (fora de la combinació Dharma amb cobla), el mateix passarà amb aquesta de la cobla Selvatana.

dissabte, 13 de febrer del 2010

Cultura popular

[6-7 de febrer del 2010]

Fa uns dies, l’escriptor Emili Teixidor es lamentava en un article al diari “Avui” de la manca actual d’una cultura popular autènticament generalitzada. Es referia, sobretot, a la manifestació literària de la cultura popular, és a dir, obres com les abans extraordinàriament cèlebres “Pàgines viscudes”, de Josep Maria Folch i Torres, o d’altres autors que en un temps en el qual l’índex d’analfabetisme era aclaparador, tenien una incidència social extraordinària. Ara, pocs recorden els noms d’aquells supervendes fora dels més grans que encara ho van poder viure. Segons Teixidor, el paper d’aquelles obres ara el compleixen les sèries de televisió tipus “Vent del Pla” o “El cor de la ciutat”, però, assegura, “sense l’efectivitat social de les d’abans”.

Efectivament, la fama actual de les novel•les, la música, el teatre o altres activitats artístiques senzilles però realment populars, és molt més efímera. Costa creure que algunes arribin a arrelar en l’imaginari popular de la mateixa manera i amb la continuïtat que encara ara perviuen cançons com les que tenen en repertori moltes corals d’aficionats o obres teatrals com “Els pastorets”, posem per cas.

No sé si això és bo o dolent, però potser hauríem de tenir-ho en compte a l’hora de valorar l’estat de les manifestacions tradicionals com ara les danses com la sardana. Vull dir que aquesta suposada desafecció que a vegades ens sembla veure-hi en la gent, al capdavall potser sigui idèntica a la que ho afecta tot: que vivim temps d’usar i tirar, fins i tot en la cultura, i que només uns quants es mantenen fidels a qualsevol opció.