dilluns, 30 de juliol del 2012

Una diada inoblidable

[Un dos i seguit, 27-7-12]

Si hi ha alguna cosa que aquests dies els mitjans de comunicació ens estan recordant a cada moment fins gairebé l’avorriment –amb permís de la situació econòmica i els incendis-, és l’aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona de l’any 1992. Nosaltres també hem tingut aquesta debilitat, ja que la setmana passada ens vam ocupar de les sardanes vinculades amb aquell esdeveniment i avui recordarem, encara que sigui breument, com tot plegat va ser una bona manera de donar a conèixer la sardana arreu del món. Una imatge possiblement molt fotogràfica, molt breu, però segur que important.
Començant pels actes previs, fins i tot amb un simposi que va tenir lloc a Banyoles, com a subseu olímpica, sobre “La cobla i la música”. No van faltar concerts i moltes ballades de sardanes, algunes multitudinàries, com la que es va anomenar la sardana més gran de la història, convocada simultàniament a un bon grapat de poblacions del país, l’assistència a les quals va superar, de llarg, les previsions inicials.
Però segur que el moment culminant i més emblemàtic fou la cerimònia inaugural. A més de la participació d’una fanfàrria formada, en gran part, per instruments de cobla, que va anar marcant els diferents moments de l’acte, van ser els més de 600 dansaires de colles de tot el país els que van acaparar l’atenció dels milions de persones que seguien l’espectacle arreu del món. Van formar cinc rotllanes que simulaven les anelles olímpiques, mentre l’Orquestra Ciutat de Barcelona i la cobla La Principal de la Bisbal interpretaven la sardana Sigueu benvinguts, cantada per Montserrat Caballé i Josep Carreras, acompanyats per un cor de més de cent cantaires de les corals Càrmina, Sant Jordi i l’Orfeó Català. Després, les cinc anelles enllaçades es van transformar per acabar formant un cor. Tot plegat va representar una de les imatges més belles d’aquella diada inoblidable i potser el moment de màxima difusió de la sardana en tota la seva història.

diumenge, 22 de juliol del 2012

Una altra transició?

[Un dos i seguit, 20-7-12]

Quan es parla de la història de la sardana i de la cobla dels darrers vint o trenta anys hi ha una qüestió de la que és obligat parlar-ne: en un moment donat, sonen totes les alarmes davant la inexorable decadència de les cobles. Un procés que implicava no només la desaparició de formacions senceres, sinó l’envelliment generalitzat de les plantilles i la minva generalitzada del nivell de qualitat.
És prou sabut i evident, d’altra banda, que, després, es produeix una mena de miracle: s’atura aquella mena de malaltia degenerativa, es rejoveneixen cobles antigues i apareixen agrupacions musicals noves, plenes de nois i noies (això de les noies és un tret també nou) engrescats amb uns instruments i unes músiques que fins no feia gaire semblaven condemnats a l’extinció. És un fenomen que algú ha analitzat en part, però falten treballs més aprofundits que expliquin el paper que hi han fet les escoles de cobla que diverses persones i entitats van promoure; però també hi ha altres raons, algunes externes al món sardanista, que també hi han fet la seva funció, gens negligible, em sembla.
Qui el faci, aquest estudi, caldrà que tingui en compte, entre altres casos i aspectes, el de personatges com l’Esteve Molero, periodista, músic amb una sòlida i rica formació jazzística, però amb arrels familiars vinculades amb la cobla, que des de fa uns anys aporta el seu saber fer a la direcció de cobles, la realització de projectes nous i engrescadors com, per exemple, la revisió de la música de Vicenç Bou. El seu i altres casos expliquen, en bona part, la quantitat, la qualitat i la varietat (la vitalitat, en definitiva) que mostra a hores d’ara el món de la cobla. Ahir dijous, en el concert que va dirigir i presentar a l’Auditori Pau Casals del Vendrell, ens va donar diverses pistes en aquest sentit, mentre comentava les peces que s’interpretaven. Un d’aquests arguments  –dels més importants, sens dubte- eren les moltes escoles municipals de música que van proliferar arreu del país a partir de la Transició de la dictadura a la democràcia. Un model que ha fet que la música, en general, sigui més democràtica, precisament, i hi hagi més i més bons músics. I un model, també, que ara perilla, com altres tantes coses. És una mena d’al·legoria de la nova transició que estem vivint, però a l’inrevés de l’anterior?

diumenge, 15 de juliol del 2012

Un argument necessari

[Un dos i seguit, 13-7-12]

La nova junta de la Federació Sardanista de Catalunya, que presideix Joaquim Rucabado, s’ha adreçat a totes les entitats vinculades amb la sardana per tal de demanar-los-hi que participin en una enquesta per tal de disposar –segons la carta de l’ens federatiu- d’un cens real de l’activitat i les dades de les entitats que treballen al voltant de la sardana i la música per a cobla.
És normal que qualsevol equip directiu vulgui saber amb el màxim detall possible amb què compta per treballar i, en aquest cas, les dades són més transcendents quan es tracta d’una organització com la que ens ocupa: una federació d’entitats que només les uneix que, en major o menor mesura, treballen per la sardana i la música per a cobla. A partir d’aquí, hi podem trobar des de seccions d’entitats més grans, a grans potències dins l’associacionisme del país o, senzillament, entitats que, a vegades, només són un nom i una sola persona molt inquieta i activa, això sí. El volum d’activitat també és molt variable, segons l’entitat de la qual parlem.
Entre els raonaments que trobem en el missatge que la Federació ha tramès a les entitats n’hi ha un que m’ha cridat l’atenció. És un que diu que es volen “presentar davant la societat (mitjans, administració, possibles empreses de mecenatge...) amb les xifres reals del moviment que representem”. La veritat és que sempre m’ha semblat que aquesta ha estat una vella assignatura pendent del sardanisme: fer valer el seu potencial, el seu pes real. Perquè la veritat és que malgrat la crisi generalitzada, les retallades i la forta competència d’altres activitats, l’activitat sardanista encara és molt important.
El problema rau en quantificar-ho de manera efectiva, ja que no podem només considerar sardanistes els socis de les entitats o les persones que assisteixen un dia determinat als actes sardanistes. Comptem, per exemple, en una ballada al carrer, els que ballen totes les sardanes, els que en fan tres, una, o cap i només escolten? Realment complicat! Una enquesta ben feta, com sembla que ho és la que ara s’ha posat en marxa, potser hi ajudi.

dissabte, 7 de juliol del 2012

Retallem, retallem....

[Un dos i seguit, 6-7-12]

Estem de ple a l’estiu, una època en la qual, des de fa molts anys, a Tarragona s’hi ha vingut celebrant un cicle de ballades de sardanes setmanal que sempre ha tingut força acceptació. Inicialment era els dijous a la nit, sempre a la Rambla Nova, però després es va anar adaptant als gustos de la gent, eternament canviants, encara que no ho sembli: es va passar als divendres i, després, a les nou del vespre en comptes de la nit. A vegades s’hi ha fet activitats complementàries, s’ha comptat amb cobles diverses...
Així, amb aquestes mínimes però essencials variacions s’han anat superant èpoques molt diferents: dictadures, transicions, crisis de tota mena... Des de fa uns pocs anys, però, el cicle s’ha anat escurçant, fins que enguany fins i tot es donava per fet que desapareixeria totalment. A l’hora de la veritat, les gestions i els esforços de l’entitat actualment responsable, l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, han fet possible que el cicle sí que es pugui fer, encara que reduït a només quatre sessions i, a més, perdent la periodicitat setmanal per passar a la quinzenal. Encara sort, ens diuen, ja que a Reus sí que ha desaparegut del tot.

Entenc que hi ha crisi, que cal retallar, però, què voleu que hi faci, no puc evitar comparar aquest cicle de sardanes, del qual segurament cap mitjà se’n farà gaire ressò a banda de programes de ràdio com aquest, amb el d’havaneres que es porta a terme al Serrallo, amb un important aparell propagandístic, el pressupost del qual ja serviria per pagar un cicle de sardanes sencer, com els d’abans vull dir.

dimarts, 3 de juliol del 2012

Que s’encomani!

[Un dos i seguit, 29-6-12]

Aquests dies, dins els actes de caire cultural previs a les Olimpíades de Londres, hi ha hagut presència de la música per a cobla gràcies a la participació de la Sant Jordi-Ciutat de Barcelona al costat del músic britànic Tim Garland, en una col·laboració que ja es va iniciar l’any passat a Barcelona. Se segueix així, el costum iniciat l’any 1992 a Barcelona, encara que aquesta vegada centrat més en el vesant musical. I això no és pas casual, sinó que confirma allò que ja hem comentat moltes vegades: que l’àmbit dels músics està resultant molt més vital i amb perspectives de futur que el coreogràfic.

Són les cobles, sovint en col·laboració amb intèrprets i autors d’altres gèneres, els que estan demostrant més enginy, impuls, il·lusió i, sobretot, qualitat en les seves propostes. Ho fan sense oblidar el repertori diguem-ne clàssic i les formes estàndard de la sardana i les obres de concert, però també sorprenent-nos amb barreges i espectacles nous: des de la mateixa cobla Sant Jordi amb el guitarrista Niño Josele, el músic Pascal Comelade o el cantautor Roger Mas, fins la Flama de Farners amb diversos intèrprets folk del país, o la Bisbal Jove i la Reus Jove amb el jazz amb cobla; la Marinada versionant Nino Rota o reinterpretant de manera sorprenent Vicenç Bou. És evident que tenim molt i bons músics, desacomplexats i amb bones relacions amb altres músics, encara que, sovint, aquesta distinció realment no existeix, ja que, de fet, es tracta d’intèrprets i autors que ja treballen, habitualment, diversos estils.

Tant de bo aquesta mentalitat oberta i imaginativa fos més coneguda, reconeguda i, sobretot, s’encomanés a segons quins altres sectors.