diumenge, 23 de desembre del 2018

40 anys de Tarragona Dansa

[Un dos i seguit, 21-12-18]

Tradicionalment, durant un parell de setmanes coincidint amb les festes de Nadal, aquest programa que ara comença fa vacances; és a dir, que el d’avui és l’últim d’aquest 2018. No és moment, ara, de fer cap balanç ni cap resum, però sí que no ens podem estar de mirar com ha anat tot plegat.

D’entrada, una cosa és certa: en cap moment, en aquest espai setmanal hem tingut problemes per omplir-lo, és a dir, mai ens ha faltat material informatiu, qüestions per comentar ni músiques per posar i que mai hagin sonat abans. I això és prou simptomàtic, per bé i per mal, perquè entre aquests continguts hi ha hagut de tot: notícies positives –a vegades, fins i tot autènticament engrescadores-, d’altres que constaten continuïtat i, malauradament, també situacions que ens han fet emprenyar, que desmoralitzen o, directament, que ens han ferit allí on feia més mal.

Els que ens seguiu habitualment ja sabreu que els que preparem el programa, sense obviar res, preferim posar al davant dels nostres records allò positiu i sempre diem que, al capdavall, aquella varietat temàtica és una mostra de que, malgrat tot, la sardana, la música per a cobla i la dansa catalana són ben vius. I és amb aquesta filosofia que acomiadarem la temporada, amb molt bon gust de boca, parlant del munt de coses realment interessants que l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa prepara per al proper 2019 amb motiu del seu 40è aniversari.

Sortosament, tindrem tema per a molt programes més i no serà l’únic que podrem comentar ben sovint. De moment, avui en farem un primer tast general, alhora que us desitjarem bones festes i que la propera entrada d’any us sigui, en tot, igual de suggestiva.

dimecres, 19 de desembre del 2018

Eines importants

[Un dos i seguit, 14-12-18]

La Major part del programa d’activitats de Montblanc com a Capital de la Sardana 2018 ja s’han celebrat, però en la recta final d’aquesta sèrie d’esdeveniments més o menys importants i més o menys reeixits que encara s’allargaran fins al proper mes de març, aquest dissabte n’hi haurà un dels que, al meu entendre, mereixen més atenció. Més que l’acte concret, per allò que representa. I m’explico. Es tracta, de fet, d’una doble convocatòria, ja que, per una banda, es presenta la “Guia Sardanista 2019”, mentre que també es lliuraran els Premis Capital de la Sardana d’enguany.

En el primer cas, la “Guia Sardanista” és una eina amb totes les dades per tal de poder seguir els aplecs arreu del país. Darrerament, també s’han fet esforços per incloure-hi concursos de colles i altres activitats, tot cercant la “guia total” del sardanisme. Aquest darrer objectiu encara és ben lluny, per les característiques d’algunes activitats i per les dificultats dels organitzadors, sempre pendents de tota mena de subvencions, per poder confegir les programacions amb prou antelació, cosa que no passa tant en el cas dels aplecs.

Malgrat tot, la “Guia Sardanista”, a més de suficientment útil, és una mostra –malgrat tot- de la vitalitat de la sardana. És un document ideal per plantificar-lo en tots els morros dels sempre presents enterradors de guàrdia de la sardana, dels que la ignoren o dels que, com diuen en castellà, la “ningunean”.

Una utilitat semblant la té la llista dels Premis Capital de la Sardana, perquè és molt més que una col·lecció de medalles que uns quants sardanistes es pengen mútuament en una festa molt bonica. Constitueix una mostra encara més completa de gent de totes les edats que organitzen des de ballades a concursos; són monitors de cursets, responsables de colles infantils, professors de nous músics; són empreses, entitats, institucions i organitzacions diverses que creuen en aquesta part de la cultura catalana; són informadors, estudiosos o gent que maquina i porta a la pràctica projectes innovadors...

En tot cas, una riquesa que, com a mínim, mereix ser més coneguda i reconeguda més enllà del seu entorn immediat.

dimecres, 12 de desembre del 2018

De la competició de colles al concurs musical

[Un dos i seguit, 7-12-18]

Des de les sardanes i ballables per a cobla més antics dels què se’n conserven documents escrits, és a dir, partitures o particel·les, fins les obres que avui dia segueixen estrenant-se, sempre hi ha hagut compositors que hi ha treballat, des dels nivells i les procedències més diversos. Des d’aquell que amb quatre nocions de música i, potser, molta inspiració es veu amb cor de fer una sardana –a vegades amb l’ajut d’algú altre per instrumentar-la-, fins a la gran patum de la música del país, entremig hi ha una immensa varietat de músics que han fet la seva aportació, més gran o més petita en nombre, la qualitat més variada i una diversitat d’estils insospitada des d’una visió externa.

Una riquesa que val la pena tenir en compte, preservar-la i divulgar-la. Pel que fa als autors, en trobem que procedeixen del món clàssic, del jazz i, fins i tot, del rock. Entre els que han aconseguit treure el màxim profit de la cobla, sovint assolint una gran popularitat, hi ha els que treballen en el món de les orquestres de ball, generalment cobles-orquestres. Aquests, habituats a fer arranjaments de músiques de tota mena, amb la cobla hi ha aplicat aquest ofici, en el sentit d’una feina eficaç i ben feta.

Una altra variant és la del compositor procedent de les colles sardanistes de competició. Són individus avesats a escoltar i analitzar la música, una pràctica que els permet conèixer profundament les característiques de les sardanes que agraden als bon balladors i, alguns, en un moment determinat, s’han engrescat a estudiar música de manera seriosa. Naturalment en aquest grup hi ha de tot, però no falten els que han assolit resultats força reeixits, com Carles Santiago, Joan Gibert, Antoni de Villasante o els tarragonins Alfred i Anna Abad, pare i filla, respectivament. Els darrers, per exemple, sovintegen en els programes de ballades i aplecs, i ja no diguem el més experimentat Carles Santiago.

Un altre cas rellevant és Daniel Gasulla, qui havia estat ballador de colla a Martorell. Es va introduir en l’art dels sons primer com a instrumentista de fiscorn i trombó de la mà del mestre Tomàs Gil. Després, en l’àmbit de la composició, ha escrit una llarga llista de sardanes atractives, ben fetes i amb una gran acceptació entre els aficionats. Ara, ens arriba la bona notícia que ha obtingut el Primer Premi de l’11è Concurs de Composició Premi Mestre Conrad Saló 2018. No és el primer, però potser sí el més important, que, en tot cas, significa la culminació d’una carrera molt interessant com a compositor de sardanes.

dimarts, 4 de desembre del 2018

Com morir d'èxit

[Un dos i seguit, 30-11-18]

Tot seguint la idea de concentrar a la vigent Capital de la Sardana els grans esdeveniments sardanistes de l’any que controla la Confederació Sardanista de Catalunya, diumenge passat Montblanc va ser la seu del Campionat de Catalunya de Punts Lliures. Tal i com era de preveure, la manera diferent i espectacular de ballar que ofereixen les colles en aquesta modalitat va atraure un públic nombrós que, de fet, va fer petit el pavelló del Casal Montblanquí. Les mateixes colles ja van aportar un bon nombre de familiars i seguidors, als quals calia afegir-hi molt més públic espontani que el que tindria un concurs diguem-ne normal i corrent.

Efectivament, les grades completament plenes, fins i tot amb públic ocupant les escales i el replà superior dempeus, mentre altres van ocupar els seients de les vores de la pista inicialment reservats als dansaires de les colles mentre no ballaven. Malgrat això, no foren pocs els que es van quedar amb les ganes, al carrer.

No valorarem aquí els resultats, però sí que valdrà la pena alertar la Unió de Colles sobre el perill de morir d’èxit. No sé si Montblanc disposa d’un recinte més gran i, per tant, més adequat per a un esdeveniment com el que ens ocupa. Però de la mateixa manera que es va descartar fer a l’actual Capital de la Sardana la última final de La Sardana de l’Any per no disposar d’un espai en condicions, potser hauria calgut ser valents en aquest altre moment destacat. Segurament hi havia recança per si s’hauria despullat massa el programa de la capitalitat montblanquina. En aquest cas, una alternativa hauria estat preveure un sistema d’invitacions que permetés controlar convenientment l’accés. No sé si algú es va plantejar què hauria passat en aquell pavelló en cas d’emergència quan les escales i els passadissos eren plens de gent.

Si s’hagués limitat l’accés, és evident que un nombre inferior de públic hauria pogut gaudir de l’espectacle, però els que s’haurien quedat a fora se’ls hauria pogut habilitar un altre espai on seguir el concurs per mitjà d’una pantalla gegant i amb unes imatges que bé haurien pogut servir per fer-ne un resum posterior per la televisió. Ah, no, calla, que els entesos diuen que la sardana no és espectacular ni televisiva!

dimecres, 28 de novembre del 2018

Ballar sardanes és (relativament) fàcil

[Un dos i seguit, 23-11-18]

Ballar sardanes és relativament fàcil. Tal i com gairebé tothom sap, es tracta de fer dos tipus de passos, els anomenats curts i els anomenats llargs, a més dels corresponents moviments per canviar de tirada, és a dir, les repeticions de la música que cal anar seguint. Els neòfits aviat comproven que aquesta senzilla teoria resulta més complicada quan s’ha de portar a la pràctica amb certa gràcia i tot seguint el compàs. Res que no es pugui superar amb un mínim de constància i, si pot ser, millor amb un mestre al costat. Us podria posar algun exemple d’individus més aviat negats per a la dansa en general (ehem!) que han arribat a ballar acceptablement bé sardanes i, fins i tot, al més alt nivell competitiu.

Des del primer moment, però, hi ha hagut balladors de sardanes més agosarats i traçuts que s’han empescat passos diferents, alternatius als esmentats curts i llargs, però sempre seguint el compàs i les tirades d’una sardana normal i corrent. I allò que molts feien de manera més o menys espontània a les ballades i aplecs, va acabar transcendint als concursos. En aquests, sovint s’hi han programat sardanes reservades a aquesta modalitat, com un atractiu més de la competició.

Els anomenats “punts lliures” sempre han tingut detractors, sovint força apassionats, aferrissats defensors de la puresa de la sardana, però el cert és que no se n’han sortit. La veritat és que els practicants dels “punts lliures” de cap manera pretenen substituir la manera tradicional de ballar, entre altres coses perquè fer punts és molt exigent físicament i requereix que tots els que formen una anella ballin els mateixos punts per tal de gaudir-ne i que no sigui una disbauxa.

El cert, però, és que quan es dominen, els “punts lliures” ballats per una colla mínimament competent resulten espectaculars per als espectadors i gratificants per als que els practiquen. El lloc ideal per comprovar-ho és el concurs específic que cada any clou el Campionat de Catalunya i que enguany serà aquest diumenge al matí a Montblanc, l’actual Capital de la Sardana. Una festa especialment concebuda per a que sigui tot un espectacle, no només per les sardanes que ballaran –i com les ballaran!- les colles, sinó per la manera de presentar-lo i per l’escenari: un pavelló amb entrada lliure on serà més fàcil admirar les anelles.

En definitiva, val molt la pena no perdre’s les agosarades coreografies que han preparat algunes de les millors colles del país, entre les quals una de tarragonina, la “Nova Tarragona Dansa”, a la categoria juvenil. Imprescindible!

dimecres, 21 de novembre del 2018

Colles amb seny

[Un dos i seguit, 16-11-18]

Fa uns dies, el meu admirat Moisés Peñalver, a la seva sempre divertida i incisiva columna de la contraportada del diari “Més Tarragona” relacionava uns quants exemples de fets i situacions que temps enrere es donava per cert que en el futur, és a dir, ara, s’haurien fet realitat i que, finalment, o no han passat o no ho han fet del tot.

Si hagués parlat de concursos de colles de sardanes hi hauria pogut incloure que en ple segle XXI seria perfectament normal que tot l’entramat de punts i classificacions seria gestionat utilitzant els recursos informàtics que segurament hi hauria a l’abast. Doncs aquí hauríem de dir que tampoc, tot i que les eines existeixen amb escreix, no s’apliquen en la competició sardanista. Fa un temps, vam arribar a veure jurats amb tauletes i ordinadors a les taules on es calculaven les classificacions, però els primers van desaparèixer qui sap perquè i els segons no sempre hi són.

Aquesta situació tan peculiar s’ha fet evident arran de la final de les colles Grans i Veteranes de diumenge passat a Balaguer. Després d’una festa esplèndida i força reeixida i quan tothom es felicitava per l’èxit assolit, l’endemà es feia saber que per un error en els càlculs per tal de desfer l’empat al qual havien arribat les dues colles capdavanteres de la categoria Gran, resultava que l’anella que havia estat proclamada campiona de Catalunya a Balaguer... res de res, la que calia considerar com a guanyadora del títol era l’altra.

Una situació absurda i esperpèntica, d’autèntic escàndol, i que només el seny de les anelles afectades ha fet que s’hagi acceptat el resultat de manera plenament esportiva. Ja sabem que ens ocupa una activitat on hi regna el voluntarisme i que sempre ens diran allò de que “encara gràcies que els que hi són fan aquesta tasca”. Però és que no es tracta de criticar persones concretes –que, efectivament, prou feina fan-, sinó el sistema, els mètodes i les eines que utilitzen (o que no s’utilitzen).

A Balaguer tothom va creure que ja era hora que una important cadena de ràdio retransmetés bona part del concurs en directe, alhora que es lamentava l’absència de la televisió pública del país. És clar que abans de reclamar aquesta atenció mediàtica caldria procurar garantir la qualitat d’allò que es vol mostrar.

dijous, 15 de novembre del 2018

Cobla a la mexicana

[Un dos i seguit, 9-11-18]

Dilluns vinent se celebrarà a Barcelona una nova edició del Memorial Joaquim Serra, hereu dels que havien estat prestigiosos premis musicals que es van crear per honorar aquell gran músic. D’aquests, s’ha mantingut el seu objectiu essencial, característic de tot aquest tipus de convocatòries, és a dir, promoure la creació de noves obres per a cobla de qualitat, ja siguin en forma de sardana o bé creacions lliures.

Els Premis, efectivament, van propiciar durant anys l’aparició de peces força importants per a cobla, però va arribar un moment que semblava que a aquella aportació li faltava novetat, originalitat i, potser, segons alguns, prou qualitat. Davant d’aquesta situació, el cop de timó dels organitzadors va comportar deixar de banda el concurs per donar pas a obres d’encàrrec, procurant implicar-hi compositors que haguessin escrit mai o molt poc per a cobla, però que hom creu que poden aportar alguna cosa nova i interessant al repertori per a cobla.

El resultat va ser prou reeixit com per engrescar els responsables a cercar creadors de més enllà de la música catalana, fins i tot de països ben allunyats del nostre. La intenció, és clar, és plantejar-los un repte nou per a ells i esperar que la cobla s’enriqueixi amb altres maneres de treballar-la. Així, s’han pogut escoltar treballs de noms com Kevin Kaska, Louis Stewart o Tim Garland, En general, sembla que l’aposta va ser encertada i aquestes peces s’afegeixen a les que han creat, per exemple, músics vinculats a la cobla holandesa Amsterdam.

Enguany, s’ha seguit amb aquest plantejament i tindrem l’oportunitat d’escoltar com sona una cobla interpretant música creada expressament per a ella per una prestigiosa compositora mexicana, María Granillo. Ara bé, potser caldria plantejar-se trobar una fórmula per divulgar més aquestes obres, més enllà de l’estrena que es fa a cada sessió del Memorial. Suposem que, com sempre, el mur infranquejable el formen els prejudicis i la ignorància sobre la cobla de la majoria de promotors de música culta.

dijous, 8 de novembre del 2018

El sardanisme més jove, a Valls

[Un dos i seguit, 2-11-18]

Aquest diumenge tindrà lloc una de les festes més boniques i encoratjadores del sardanisme de competició: el concurs de Valls, que, de la mateixa manera que els últims anys, serà la final del Campionat de Catalunya de les colles joves, és a dir, alevines, infantils i juvenils. La cita és important, perquè arrodoneix les classificacions d’aquestes categories i proclama les respectives campiones, però també perquè els organitzadors, la Unió d’Anelles de la Flama, sempre ho preparen tot perquè sigui, abans que res, una festa.

Sempre hi ha alguna actuació extra -generalment algun element festiu de Valls-, la decoració de la plaça del Blat ajuda a fer ambient, i tot plegat s’arrodoneix amb la cerimònia en la que s’anuncien les colles guanyadores i aquestes reben el reconeixement adient. L’objectiu és que els joves s’ho passin bé en un moment de nervis propis d’una final on, a vegades, tot es decideix en el darrer moment. Que la Unió de Colles segueixi confiant en els vallencs per a organitzar aquesta final jove indica que ho aconsegueixen.

I dèiem que és una diada encoratjadora precisament perquè en aquest cas els protagonistes absoluts són els dansaires més joves, aquells que han de garantir la continuïtat de les colles en el futur. I, ben mirat, el fet que el concurs de Valls com a final jove segueixi vigent vol dir que aquest sector de les colles també és viu, amb problemes immensos, però segueix endavant.

Ja hem comentat moltes vegades que les principals dificultats de les colles de petits no és tant la manca o no de dansaires, com altres elements necessaris perquè funcionin: gent disposada, preparada i amb possibilitat d’anar al davant d’un grup d’aquests; però també cal la complicitat dels pares de la canalla, gent disposada a dedicar un temps a fer d’acompanyant als assajos i les sortides corresponents.

Quan aquests components coincideixen, com és el cas de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, es pot comprovar com l’esforç i la constància són ineludibles, però els resultats esdevenen plenament gratificants. I diumenge, aquests miracles escampats pel país que són les colles alevines, infantils i juvenils, es troben a Valls. Un munt de gent jove ballant, divertint-se i, quan sigui el cas, festejant el resultat. I els monitors, els grans herois de tot plegat, carregant bateries emocionals.

dilluns, 29 d’octubre del 2018

Reflexionar sobre els jurats

[Un dos i seguit, 26-10-18]

Uns dels aspectes que sempre han estat problemàtics en el món de les colles de competició és el dels jurats, és a dir, aquell conjunt de persones que té la responsabilitat d’establir les pertinents classificacions en els concursos. Una tasca que sempre ha estat difícil i, sovint, ha estat causa de discussions i polèmiques.

El cas és que jutjar les colles sardanistes requereix no només disposar d’una coneixements sobre la matèria prou grans i experiència a dins i a fora de la rotllana, sinó procurar no deixar-se portar per prejudicis, simpaties o preferències per un estil o altre de ballar. Igualment, cal decidir puntuacions en situacions molt difícils, com ara valorar colles que ballen amb un nivell similar i fer-ho en un temps tant limitat com són les set tirades d’una sardana. No s’assembla a un partit de futbol, per exemple, on es fan o no els gols, o els castells, on es carreguen i descarreguen les construccions o no. Fins i tot en aquests casos, com és prou sabut, els jutges i àrbitres han d’adoptar decisions delicades, però el cas de les colles sardanistes la imprecisió és molt major.

A l’hora de la veritat, sembla que costa trobar persones prou capacitades i disposades a fer de jurat en els concursos de colles. Amb la primera qualitat, la capacitat, n’hi ha moltes, però pel que fa la disposició la cosa es complica més davant una feina ingrata (amb queixes i actituds poc respectuoses per part de balladors suposadament perjudicats) i pagada de manera més aviat simbòlica. És a dir, cal tenir-hi moltes ganes per fer de jurat.

El passat cap de setmana, a Lleida va tenir lloc una Jornada de treball de jurats de concursos i colles sardanistes de competició organitzada per l'Agrupació de Colles Sardanistes de les Terres Lleidatanes. Una iniciativa molt interessant i, crec, necessària, que caldria portar-la a terme més sovint i a la resta del país. Davant d’una situació problemàtica, la resposta dels lleidatans ha estat convocar una jornada de debat, de reflexió i de promoció de propostes i suggeriments per part de tots els actors implicats. Sembla perfectament lògic. Allò que no ho és tant és que no es faci per a totes les colles, no només per a les lleidatanes.

Ja sé que s’han fet coses semblants alguna vegada, però sempre hi ha hagut una aparença de cosa tancada, amb poca transcendència fora de certs àmbits. La iniciativa lleidatana, en canvi, ha estat anunciada abastament i oberta a tothom potencialment interessat. No sé si haurà estat un èxit, en tot cas segur és evident que ells han treballat per tal que ho sigui.

dimecres, 24 d’octubre del 2018

Mig segle de L'Antina

[Un dos i seguit, 19-10-18]

Divendres vinent en aquests moments estarà tenint lloc l’acte central de celebració del 60 aniversari de la Unió de Colles Sardanistes de Catalunya, l’ens federatiu que aplega les colles de competició i que coordina el Campionat de Catalunya en les seves diferents categories. Una fita important, sens dubte, de la qual ja n’hem parlat i segurament ho farem més encara les properes setmanes.

Això, però, no ens hauria de fer oblidar o enfosquir altres aniversaris també mereixedors de ser tinguts en compte, potser menys transcendents observats individualment, perquè afecten entitats de menor volum, però precisament per això, `perquè compleixen una funció fonamental a nivell local, conjuntament, el munt que hi ha arreu del territori conformen una xarxa bàsica per a la cultura del país, en aquest cas la part que representa el món sardanista.

Pensava en això en veure com aquest dissabte la gent de L’Antina, l’entitat que vetlla per la sardana a Torredembarra, es disposa a celebrar el seu 50è aniversari. Com deia, és un tipus d’organització petita, d’abast local i concebuda per promoure un tipus d’activitat molt concreta –les sardanes-, encara que moltes sovint van més enllà d’aquest àmbit que, en principi, les identifica. L’Antina, per exemple, es responsabilitza, a Torredembarra, de la festa del Tió de Nadal.

Els cinquanta anys de L’Antina tenen mèrit no només per haver assolit aquesta edat prou respectable malgrat totes les dificultats que, sens dubte, han hagut de superar, sinó per haver-ho fet de manera continuada, constant. No han tingut mai excessives pretensions, però sí que s’han proposat i han aconseguit que durant aquests mig segle a Torredembarra hi hagi hagut sardanes amb una assiduïtat envejable. Ballades, algun concert, a vegades concursos de colles, cursos d’ensenyament, en certs moments han tingut colla pròpia i, des de fa uns anys, la joia de la corona que és l’aplec, en ple estiu i al passeig marítim, sempre amb força públic. En conjunt, es tracta d’una de les poblacions tarragonines que promou més activitat si tenim en compte la seva importància demogràfica.

L’Antina, tal i com he apuntat abans, és una peça més d’una gran xarxa d’entusiastes que treballen per la sardana arreu de Catalunya. En alguns casos, són entitats molt més grans i poderoses, altres són molt més modestes, d’unes poques persones i no poden fer gaires ballades, però totes tenen el mateix neguit: promoure l’activitat sardanista en la mesura de les seves possibilitats.

dimecres, 17 d’octubre del 2018

Novetats discogràfiques interessants

[Un dos i seguit, 13-10-18]

L’atzar ha volgut que aquesta setmana ens hagin arribat alhora cinc nous discos de sardanes i música per a cobla. Cinc novetats que, a més de contradir la idea que el món dels discos està acabat, constitueixen una mostra de la varietat de plantejaments que pot contenir aquest tipus de música i les diferents maneres de seleccionar-la i de mostrar-la.

Evidentment, el món del disc ja no és el que era, ni molt menys, però sembla que, malgrat tot, hi ha un mercat per a determinats productes, encara que segur que canalitzats per vies de comercialització i distribució diferents a les clàssiques.

I diem que hi ha varietat, perquè són discos no tan sols de cobles diferents, sinó que hi trobem des de pobres clàssiques a altres creades ara mateix, algunes de tipus clàssic i altres trencadores o amb llenguatges musicals més actuals. També hi ha nivells de qualitat més alts que altres, tant pel que fa les composicions com a les interpretacions, sempre, però, dins d’uns paràmetres com a mínim dignes.

Tot plegat, mostra la riquesa del fet musical sardanista, ja que per una banda veiem que disposem d’un patrimoni històric immens que val la pena conservar, així com molts autors actuals amb ganes per crear material nou i, sovint, capacitat per dir coses diferents. En ocasions, els discos són la culminació d’una pacient tasca de recollida i d’arranjament de músiques en perill de desaparició, les quals ara, com a mínim, s’han salvat de l’oblit absolut.

Així, aquestes novetats discogràfiques que avui començarem a escoltar al programa ens porten l’últim Sardaxou de la cobla Contemporània, ara amb ritmes llatins en forma de sardana; l’homenatge que no podia faltar de la cobla La principal de la Bisbal a Ricard Viladesau l’any del centenari, amb un original proposta que surt del típic recull antològic de sardanes; el primer disc monogràfic de sardanes d’un dels autors joves més interessants del moment, Lluís Alcalà; el disc de “descobriment” pòstum d’un autor de la Catalunya Nord pràcticament desconegut al Principat, Lluís Parazols; i un nou volum de la col·lecció que promou la cobla Ciutat de Girona també recuperant l’obra de músics en perill d’oblit, aquesta vegada amb Frederic Sirés, poc conegut més enllà d’alguna sardana i de la cèlebre havanera La Gavina.

Molts d’aquests discos compten amb el suport econòmic de la Confederació Sardanista, fet que explica, només en part, la raó d’aquesta proliferació de noves edicions, ja que en cap cas –almenys en les que avui són motiu d’aquest comentari- són edicions estrictament comercials, sinó que han estat originades pel neguit de persones i entitats per preservar i divulgar bona música en les millors condicions possibles.

dimecres, 10 d’octubre del 2018

Que ningú dubti que s’ho mereixen!

[Un dos i seguit, 5-10-18]

Tal i com s’ha evocat aquests dies, la resposta de l’Estat a la voluntat de la majoria de catalans d’expressar democràticament quin volen que sigui el futur d’aquest país, va ser desproporcionada, arribant a uns nivells de brutalitat poc adients a una societat civilitzada. Segurament perquè aquesta dinàmica perversa s’allunya dels principis i la sensibilitat pròpies de la gent que es mou en ambients com el sardanista, aquesta, des de sempre, s’ha manifestat individualment o col·lectivament quan ha calgut.

Un darrer exemple el varem tenir el passat dia 1 d’octubre, justament, quan una bona representació sardanista, inclosa una part de tarragonins, va lliurar, a Brussel·les, la Medalla al Mèrit Sardanista a Lluís Puig, qui va ser conseller de Cultura de la Generalitat, actualment un dels polítics exiliats al cor d’Europa. Era previsible que l’homenatjat no podria assistir a l’acte de lliurament que ha de tenir lloc a Montblanc, Capital de la Sardana 2018, per això es va organitzar una cerimònia extraordinària prèvia, amb la presència no només de l’exconseller, sinó del president de la Generalitat Carles Puigdemont, entre altres personalitats. Fins i tot hi va haver un concert amb la cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona que, entre altres peces, va interpretar la sardana Montblanc, Capital de la Sardana 2018, del tarragoní Alfred Abad, present igualment a l’acte.

Tot plegat va merèixer un espai prou important als Telenotícies de TV3, contribuint així, a divulgar el fet sardanista i la reivindicació dels presos i els exiliats polítics, és clar, però seria bo que també hi hagués un ressò similar quan es lliurin la resta de premis, que abasten una llarga i rica llista de persones i organitzacions molt diverses prou representatives del món cultural català, tot i que tinguin en comú haver treballat de manera ferma per la dansa i la música del país. Que ningú dubti que s’ho mereixen!

dimecres, 3 d’octubre del 2018

Dames i Vells no es toquen!!

[Un dos i seguit, 28-9-18]
Quan encara ens queda el bon gust de boca general de les festes de Santa Tecla, segur que els molts ciutadans que les fan possible ja estan pensant i actuant de cara a les de l’any vinent. Entre ells, sens dubte, hi ha la gent de les entitats sardanistes, dels esbarts i les cobles. Estan ben satisfets per exemple, del retorn del concurs de colles a la plaça de la Font, que havia estat el lloc tradicional durant una pila d’anys.
Els espectacles de dansa tradicional també han triomfat, encara que destaca el Retaule de Santa Tecla que, un cop més, va omplir fins dalt la Catedral, enguany comptant amb notables millores en vestuari, il·luminació i altres elements.
Els instruments de cobla –tibles, tenores, flabiols, fiscorns, enmig d’altres- van estar presents en molts moments crucials de les festes gràcies a la Tradiband, una singular formació que acompanya l’Àliga de la ciutat i la fa ballar no només a ella sinó a tothom que s’hi acosta. I, és clar, uns instruments que tampoc han faltat fent la funció que més coneix tothom: les ballades de sardanes, que es van centrar en les diades de Santa Tecla i la Mercè. Les dues amb moltíssima gent a la Rambla, com toca en aquests dies de festa grossa, però també amb més balladors habituals o ocasionals que mai. En el cas de la ballada que gairebé tanca les festes, just abans del correfoc, ja ha esdevingut tradicional que las peça final sigui Tarragona 2012, del tarragoní Rafael Guinovart, amb la música del gran himne festiu tarragoní: l’Amparito Roca en forma de sardana.

Malauradament, aquestes bones sensacions, que segurament podríem aplicar a la resta d’àmbits festius tarragonins, hi ha hagut qui les ha volgut enterbolir amb accions de les que darrerament alguns li han trobat el gust: limitar la llibertat d’expressió. Allò que han fet des de sempre els balls parlats, és a dir, criticar de manera divertida i sense complexos tot i tothom, ara no agrada als mateixos que treballen contra la nostra llengua, gaudeixen amb l’empresonament de polítics i activistes i que altres hagin d’exiliar-se o es vegin embolicats en assetjaments judicials. Gent que no entén o no vol entendre res d’aquest país, inclosa, naturalment, la cultura popular que li és pròpia.

Potser molts no sabran que la recuperació del Ball de Dames i Vells de Tarragona, el ja llunyà any 1981, va anar a càrrec, en bona part, de gent de la colla sardanista “Joventut Tarragonina”. Però encara que no fos així, sense cap mena de dubte, també comptarien amb la solidaritat d’aquest modest programa de sardanes. Tal i com s’ha escampat per les xarxes aquests dies: “Dames i Vells no es toquen!!”

dimecres, 26 de setembre del 2018

Concurs de colles per Santa Tecla

[Un dos i seguit, 14-9-18]

El cicle festiu segueix el seu curs i, a Tarragona, ja ens trobem immersos en plenes festes de Santa Tecla. Segurament, amb permís del Nadal, són les celebracions més intenses, amb una programació més densa i variada, una major implicació de tots els sectors de la societat i que es porten a terme durant un nombre de dies més gran.

Tot i que aquesta intensitat festiva ha anat oscil·lant al llarg del temps, sempre, des dels anys 60 del segle XIX hi ha hagut sardanes, també presents d’una manera més o menys destacada segons el moment. Un dels actes més veterans de les festes, a banda dels religiosos o del seguici, és el concurs de colles sardanistes, que aquest diumenge celebra la 71a edició, de manera que és un dels més veterans del país. A més, en aquests no s’hi compten els concursos anteriors a la Guerra Civil i, de fet, el primer que està documentat va tenir lloc ara fa 110 anys i es va fer a la plaça de Toros. Enguany, però, el concurs recupera el que havia estat el seu escenari habitual durant molts anys: la plaça de la Font, d’on es va marxar arran de la construcció del pàrquing subterrani i es va iniciar així un període d’itinerància que va portar les colles al Serrallo, al Moll de Costa, la plaça Corsini, la plaça de Toros i la Rambla.

A banda d’aquest aspecte diguem-ne romàntic de tornar a un lloc que havia estat habitual la major part d’aquells 71 anys que dèiem, que es faci a la plaça de la Font comporta situar-se al centre o, en tot cas, en l’àmbit principal de la festa i, en teoria, gaudir d’un espai prou còmode i ampli, això sí, si es compleixen les ordenances municipals que regulen l’ocupació del recinte per part de les terrasses dels bars durant Santa Tecla.

Aquesta vegada, el concurs de Tarragona, a més de les colles del Campionat Territorial, serà vàlid pel grup A del Campionat de Catalunya Veterà, és a dir, on hi ha les millors colles de la categoria, entre les quals hi ha la tarragonina “Toc de Dansa”.

dimecres, 12 de setembre del 2018

Sort en tenim!

[Un dos i seguit, 7-9-18]

En el món de les sardanes i la música per a cobla, segurament que de la mateixa manera que en d’altres sectors de la cultura popular, la tasca dels que promouen les activitats, a banda d’alguns casos poc habituals de professionalisme, deu ser de les més desagraïdes del món. Es tracta d’anar pidolant col·laboracions i subvencions eternament per a uns actes que no acostumen a produir cap tipus d’ingrés monetari, ja que el seu escenari natural és en llocs oberts a tothom. Això, com és fàcil comprendre, crema bastant, exigeix molt temps de dedicació, a vegades comporta despeses i, per acabar-ho d’arrodonir, no sempre és possible gaudir-ne plenament com qualsevol altra assistent, ja que cal preocupar-se per la bona marxa d’allò que se n’és responsable.

Malgrat tot, hi ha molta gent que persisteix i sembla que el seu grau de combustió costa d’arribar. D’altra manera, no s’explicaria la gran quantitat d’activitats que tenim oportunitat d’anunciar cada setmana, a banda de les que, indefectiblement, sempre se’ns escapen. I encara millor: a més dels molts que van fent, seguint velles rutines (moltes vegades, amb molt de mèrit, ja que han d’actuar a contra corrent), també hi ha uns altres que sempre treballen mirant d’anar més enllà, dissenyant coses noves, diferents i procurant que la qualitat sigui cada vegada més alta.

Penso, per exemple, en cobles com la Reus Jove, que podria limitar-se a fer moltes ballades de sardanes amb un repertori digne i segurament seguirien gaudint del prestigi que ja tenen. Allò que fan, en canvi, és preparar diversos formats de concerts que van dels més populars als més agosarats, alguns dels quals –i aquí ve la part negativa de tot plegat- no poden mostrar a gaires llocs i, fins i tot, n’hi ha que ni s’han estrenat. Els hem escoltat fent jazz, recuperant obres oblidades però de qualitat, elaborant monogràfics, cercant col·laboradors destacats, etc. En ocasions, han portat a terme autèntiques operacions d’investigació i recerca per trobar determinades obres.

Aquest dissabte, per exemple, als jardí de la casa Rull de Reus, presentaran un concert que commemora el centenari de Ricard Viladesau. Es podien haver limitat a un repertori molt efectiu de cara a la galeria, amb un nivell de qualitat prou acceptable i títols cridaners, però han preferit –sense oblidar alguns dels grans ‘hits’ d’aquest autor- peces d’un nivell molt alt de qualitat musical, no sempre gaire conegudes però sempre representatives del millor Viladesau.

Aquest és només un exemple, però podríem parlar d’altres cobles –sense sortir d’aquest sector- com la Sant Jordi, que mai es cansen de sorprendre’ns amb col·laboracions sempre interessants, o, sense sortir de casa, la Cossetània, que acaba d’enregistrar un disc, tot i que segur que quan hagi sortit al mercat, els haurà comportat més maldecaps que beneficis. Sort en tenim d’aquells que no volen romandre aturats!

dilluns, 6 d’agost del 2018

A reflexionar!

[Un dos i seguit, 3-8-18]

Dissabte passat es va celebrar, a Montblanc, la primera edició de la Copa Catalunya de colles sardanistes, un nou concepte de concurs que s’ha volgut experimentar dins dels actes de la Capital de la Sardana 2018. Ja varem comentar que la mateixa idea de provar de fer coses diferents ja és positiva, com també semblava que els plantejaments amb els quals es presentava la Copa eren interessants. Naturalment, calia experimentar-ho per veure si tot plegat valia la pena.

Allò que prèviament ens va fer arrufar el nas va ser la poc entusiasta acollida per part de moltes de les colles existents arreu del país. A l’hora de la veritat hi va haver colles, però, sens dubte, allò desitjable era que haguessin estat moltes més. Es van trobar a faltar molts noms de primera línia, però també hauria estat una mostra de vitalitat del sardanisme de competició que la resta mostressin un mínim d’interès per participar, per experimentar una cosa nova, per sortir de les territorials de sempre.

No és lloc ni moment aquest per fer-ne anàlisis aprofundides de com va anar, sobre el terreny, la Copa Catalunya. Segur que hi ha coses per millorar o plantejar-les d’una altra manera, però crec que, malgrat tot, la idea general és bona i, a grans trets, tot va funcionar molt bé. Hauria faltat, per part de qui sigui, engrescar molt més els responsables de les colles i els mateixos balladors davant d’una nova proposta que, potser, s’hauria d’haver plantejat molts anys abans.

Imaginem que dins la Unió de Colles Sardanistes es farà aquest procés de reflexió, amb recollida d’opinions i propostes, no només de cara a la posada en pràctica de la Copa, que potser és allò que més elaborat estava, com, insistim, en aquesta altra faceta de promoció entre els dansaires, que són els que haurien de tenir certa il·lusió per allò que fan més enllà de les rutines paralitzants.

dijous, 2 d’agost del 2018

Quan t'ignoren

[Un dos i seguit, 27-7-18]

No ho haureu vist a cap diari ni a cap informatiu de televisió, però podem assegurar-vos que sí, que dissabte passat es va aconseguir la fita d’envoltar el nucli antic de Montblanc amb una gran rotllana que va ballar les sardanes Montblanc Capital de la Sardana 2018 i La Santa Espina. Vora les velles muralles van ser unes 1.500 persones de totes les edats, des dels més veterans fins als que començaven a fer els seus primers passos, passant per aquells que segurament ja eren a Montblanc gaudint de l’Acampada Jove. Tot i els problemes de so que sembla que hi va haver en algun punt, el conjunt de l’acte va seguir la tònica positiva dels molts i diversos que s’estan portant a terme amb motiu de la capitalitat.

Les entitats i l’Ajuntament de Montblanc, així com la Confederació Sardanista s’esforcen, a més de preparar aquesta programació, per tal que hi hagi la pertinent divulgació, però sembla que costa arribar als mitjans d’un abast que va més enllà de l’àmbit estrictament local. Algú pot dir que hi ha qüestions més transcendentals que una anella de sardanes més o menys gran. Aquesta teoria, però, trontolla davant la gran quantitat de banalitats que sí que hi tenen lloc a tota mena de mitjans, sobretot ara, a l’estiu, amb els inevitables extres i programes d’aquells que en diuen “refrescants”.

Aquesta situació ens recorda el cas de Carles Santos, un gran músic, encara que molt amic de certes extravagàncies que tots els mitjans corrien a comentar-les. Fins que un dia a l’home se li va acudir col·laborar amb una cobla. Llavors va saber què és que t’ignorin tot i que facis bona música igual que abans.

dimecres, 25 de juliol del 2018

Un mínim de dignitat

[Un dos i seguit, 20-7-18]

Fa poques setmanes ens exclamàvem aquí mateix davant l’evident manca de suport de les institucions tarragonines a la sardana. Veníem a dir que no era, només, qüestió d’ajuts econòmics – que també-, sinó que es troba a faltar una mínima sensibilitat i implicació en una activitat que, els agradi o no, forma part del teixit associatiu i festiu de la ciutat des de fa prop de segle i mig, és a dir, pràcticament des de que la sardana té la seva actual configuració.

Ja s’entén que no pot rebre la mateixa atenció que altres activitats que omplen places a rebentar, o altres que no tant per elles soles, però que són més ‘guais’ des de segons quines mentalitats. La veritat és que només caldria mantenir el nivell de suport dels últims anys per tenir contentes les colles i les entitats sardanistes. Ja no cal que les cobles locals tinguin un conveni com sí que té la banda, posem per cas. Tampoc cal que hi hagi la quantitat de ballades que hi havia als anys 80 i 90 del segle XX. Potser els sardanistes es conformarien amb no sentir-se arraconats com quan per Sant Jordi van haver de traslladar la ballada que sempre havia tingut lloc a la Rambla a la plaça Verdaguer; o que un parell de mesos abans del concurs de colles de Santa Tecla se’ls digui que no es pot fer a la plaça Corsini, que és on s’havia fet abans de les obres, perquè ara tothom hi vol fer coses i, és clar, qualsevol és més important que les sardanes, encara que sigui un concurs vàlid pel Campionat de Catalunya.

I això, el mateix dia que es comprova com ni tan sols s’ha col·locat l’entarimat dels músics per a les ballades del cicle d’estiu a la Rambla Nova, cosa que sempre s’havia complert, fos quin fos el règim que hi havia i el color polític del consistori. Mentrestant, hom pot mirar amb enveja altres poblacions del voltant on, sense ser especialment esplèndids, els respectius ajuntaments proporcionen divulgació o elements com cadires pel públic, llum pels músics, etc. Coses senzilles, poc costoses, però bàsiques per poder portar a terme aquesta activitat amb un mínim de dignitat.

dimarts, 17 de juliol del 2018

Quina imatge!

[Un dos i seguit, 13-7-18]

Ja era un clàssic de cada estiu: variant més o menys en el calendari, però sempre en aquest temps de calor i de vacances, arribava el temps dem l’Aplec Internacional. Va començar com un aplec bàsicament sardanista, tot aprofitant l’empenta i l’atractiu de l’aleshores jove cobla La Principal d’Amsterdam, i, efectivament, la primera cita va tenir lloc en aquella capital. Hi participaven grups i músics diguem-ne oficials, a més d’altres que s’hi afegien pel seu compte i moltes persones a nivell particular.

Amb el temps es va produir una evolució natural i lògica, incorporant, cada vegada més, altres elements de la cultura popular catalana, essencialment manifestacions festives de tot tipus. Sempre hem dit que trobem perfecte que aquesta cita anual hagués esdevingut una autèntica mostra ben variada de la cultura popular catalana, però allò que no ens ha semblat tant comprensible ha estat el paper que enguany ha tingut la sardana: pobríssim, marginal i, fins i tot, contraproduent. Naturalment, ens hem hagut de refiar  de les poques referències que hem trobat a les xarxes socials. No hem pogut consultar cap cobla ni cap colla sardanista estàndard perquè cap ha estat convidada a assistir-hi i allò que va mostrar TV3 només va ser l’espaterrant actuació de les dues colles castelleres de Valls i la presència d’alguns artesans. 

Ja ens agradaria que algú ens corregís aquests comentaris constatant que sí que hi va haver presència digna de la sardana i la cobla, però allò que ens mostren els vídeos no és pas la sardana que coneixem. No és ni la que ballen de manera més elaborada les colles de competició ni l’espontània de qualsevol ballada del país. S’hi veuen músics, però en una formació atípica, una actitud poc entusiasta i una sonoritat poc representativa, per dir-ho de manera políticament correcte. Ens queda el dubte, a més de saber com es va presentar la sardana en aquell important festival i què es va dir als possibles espectadors.

Actualment, l’Aplec Internacional l’organitza una entitat sense cap relació amb el món sardanista més enllà dels convenis i associacions que acostumen a vincular les diferents federacions. Potser caldria que la Confederació Sardanista intentés establir un acord específic per a aquesta qüestió. Perquè ja no només es tracta de si la sardana és present o no en una cita tant important com el festival de Washington, sinó de la imatge que mostra. I si aquesta no és mínimament acurada pot tancar portes de cara a futures de divulgació internacional.

Fins sempre, amic!

[Un dos i seguit, 6-7-18]

Sempre havia tingut la creença que, amb els anys, l’experiència i l’acumulació de cops que amb el temps et va proporcionant la vida, t’anaves endurint, de manera que arribaria un moment que entomaries les males notícies amb el posat propi d’un tipus dur de pel·lícula i que les llàgrimes havien de ser una reacció molt excepcional. No és el meu cas, ni de lluny, tal i com, malauradament, aquesta setmana he pogut constatar.

Ens ha deixat l’Antonio, l’Antonio Rincón, ballador de la colla veterana “Toc de Dansa”. Hem perdut, doncs, un molt bon sardanista (entusiasta de ballades, aplecs i concerts, així com element essencial en els campionats que la colla ha aconseguit), però sobretot un magnífic company i amic. Nascut a Andalusia, a Fuente Ovejuna, concretament, feia bo allò que diu aquella cançó, que crec que és dels Pets, de que “de català no s’hi neix, s’hi exerceix”. Implicat amb entitats reusenques, la seva manera de ser no trobava cap problema en comprometre’s a fons amb una colla tarragonina, com tampoc relacionar-se de la manera més natural amb gent de les colles competidores i, de fet, amb tothom que, poc o molt, es mou en el món sardanista. Era el seu caràcter: noble, obert, franc i amanit amb un sentit de l’humor clar i directe.

I si era així amb tothom, imagineu-vos amb els que compartia hores d’assaig, de viatges, concursos i gresques diverses. I amb moments de tots colors, com toca. Entendreu, doncs, que ens hagi fet mal, molt mal, que hagi marxat abans d’hora i després d’una malaltia cruel com totes les que fan patir, però aquesta amb l’agreujant que no es mostrava massa, externament. De fet, fins no fa gaires dies, l’Antonio va ser als assajos, aportant suport moral, opinions expertes i l’escalf de la seva personalitat. Ho trobarem a faltar, sens dubte, però estic convençut que el millor homenatge que li podem fer és seguir ballant i estant molt al costat de la Montse, la seva dolça companya i excel·lent balladora de la colla. Fins sempre, amic!

Adaptació

[Un dos i seguit, 6-7-18]

Com cada any, la setmana següent a la del concurs de focs artificials, comença el cicle d’estiu de ballades de sardanes de Tarragona. Fa dies, també es va encetar el del Vendrell, un dels més generosos en nombre de ballades, i aviat ho farà el de Salou, aquest més intermitent al llarg de l’estiu. El de la capital, comparant-lo amb el que havia estat, és el que més ha patit les maleïdes retallades –a banda del de Reus, que fa uns anys va desaparèixer-, ja que ha quedat limitat a tres sessions. Enyorem, doncs, aquelles llargues tandes de ballades que començaven a finals de juny i es perllongaven fins arribar a Santa Tecla. Primer, els dijous a la nit, després les divendres i, darrerament, ja amb aquest format de mínims, al vespre també dels divendres.

El cert és que no només ha minvat el suport municipal a aquestes ballades, sinó que s’han vist afectades pels canvis d’hàbits dels tarragonins. Recordem que en aquells cicles llargs i nocturns, a banda dels balladors de les colles i els espontanis més o menys fidels, la Rambla era plena de tarragonins i turistes passejant, fent allò d’anar a tocar ferro, en definitiva, de manera que l’ambient era assegurat amb sardanes o sense. A més dels sardanistes diguem-ne militants no hi faltaven els que, senzillament, gaudien de la música i, potser, ballaven una o dues sardanes.

El canvi d’horari de les ballades responia a la voluntat d’adaptar-se a aquests canvis i, en bona part, ha funcionat. Potser caldria seguir analitzant si convindria adoptar altres mesures, però trobem a faltar, sobretot, una major implicació municipal, no només monetària, sinó com una aposta com les que sí que s’han fet amb altres manifestacions culturals. Primer, però, per tal que aquestes coses funcionin, cal creure-hi.

Notícies dolentes i d'altres més bones

[Un dos i seguit, 15-6-18]

De vegades, en el món de la cultura ens arriben notícies clarament negatives, d’aquelles que provoquen desànim i desconcert perquè semblen indicar que la societat es mou cap a un evident menyspreu a determinats valors que ens semblaven fonamentals. Seria el cas, per exemple, de l’anunci del proper tancament d’una de les més importants llibreries de Tarragona, la Llibreria de la Rambla. Un establiment amb una història de mig segle, important no només pel fet de vendre llibres, que ja és prou meritori, sinó perquè també havia realitzat funcions de centre d’activitats culturals (exposicions, presentacions, concerts, etc.) i, fins i tot, en una època determinada, un punt estratègic de conspiració democràtica, de sedició que dirien ara els de la mateixa mena que aleshores ja els feia nosa.

En aquella rica activitat, més d’un cop la sardana en va ser protagonista, tal i com constata el llibre que no fa pas gaire va publicar Ramon Marrugat, l’home de la Llibreria de la Rambla, i que constitueix una font d’informació essencial per entendre la Tarragona dels 60 i 70, sobretot. El món sardanista, precisament, tampoc està exempt de notícies dolentes, però també de positives, al capdavall com tot fet viu. Sortosament, aquests dies tenim algunes mostres que ens permeten tenir esperança que aquella tendència aigualidora i uniformitzadora de la que n’és un senyal alarmant el fet que plegui una llibreria, no és absoluta.

Que puguem parlar d’un festival d’estiu on la música per a cobla sigui la protagonista i que inclogui moltes propostes originals i de qualitat, és clarament positiu. També ho és que després d’anys de davallada en el nombre de colles de competició, ara,  en pocs dies, se n’anunciï la creació o recuperació de tres anelles i que una sigui de gent molt jove a Constantí, resulta encoratjador. Que el sardanisme sigui el sector cultural que més s’hagi mullat reclamant la llibertat dels presos polítics, diu molt de la seva gent, que ja ha promogut ballades, aplecs i, ara, una gran anella que envoltarà el llac de Banyoles, dóna a entendre que malgrat les moltes mancances i dificultats, que els cal anar contra corrent de modes i lògiques de laboratori o esnobismes, malgrat això diem, aquests i molts altres exemples que podríem posar, queda palès que la sardana és molt més que un ball folklòric.

dijous, 14 de juny del 2018

El pioner

[Un dos i seguit, 8-6-18]

El programa d’actes previst per a Montblanc Capital de la Sardana 2018 segueix desenvolupant-se, sembla, amb normalitat. Això inclou elements diguem-ne fixos d’aquesta celebració anual i altres que són els que aporten singularitat a cada capitalitat. Entre els que s’han volgut institucionalitzar hi ha una Trobada d’Escoles de Cobla, tot un reconeixement a la tasca que fan aquests centres i un encoratjament als joves músics que comencen. Aquesta és la idea bàsica de la iniciativa, tot i que permet que cada trobada compti amb unes determinades escoles convidades.

Enguany, tenint en compte la proximitat, hi haurà la cobla del Col·legi Pare Manyanet, de Reus; però, a més, també es comptarà amb la pionera: la cobla infantil del Col·legi Santa Maria, de Blanes. Tenen en comú que els dos centres escolars pertanyen a la mateixa comunitat religiosa i que les respectives escoles de cobla van ser creades per la mateixa persona, el pare Joaquim Alqueza. A la trobada de Montblanc d’aquest diumenge se li farà un homenatge, tot reconeixent, sobretot, la dificultat d’aquesta empresa en uns temps especialment complicats per a aquest tipus d’iniciatives i, a més, molt difícils per al món de la cobla.

Les cròniques de l’època ens parlaven, molt seriosament, del perill de desaparició de les cobles per manca de músics. És per això que el fet de crear un lloc on sorgissin nous intèrprets de cobla joves va esdevenir un bàlsam i un exemple que, després, altres iniciatives van seguir, com a Sabadell, Badalona o Bellpuig, entre altres, com ara Reus més recentment.

Actualment, el panorama és molt diferent. No és que no hi hagi dificultats, però el cert és que el panorama de la cobla ha canviat radicalment. Hi ha molta més qualitat general, més joventut, estudis oficials,idees innovadores, etc. És bo, però, que no oblidem persones coratjoses com el pare Alqueza, sobretot si tenim en compte que va obrir camí a nombrosos nois i noies que, després, han nodrit les plantilles de moltes cobles i, alguns, han triomfat, com els germans Jordi i Xavier Molina, per posar només un parell d’exemples.

dijous, 7 de juny del 2018

Anar contra corrent

[Un dos i seguit, 1-6-18]

Avui fa deu anys, gairebé totes les colles sardanistes de competició es van aplegar a Montserrat, en una trobada que tenia l’objectiu de celebrar el mig segle de la Unió de Colles Sardanistes, l’organisme encarregat, bàsicament, d’organitzar el Campionat de Catalunya i coordinar les altres competicions territorials. Fou una festa realment lluïda, que va permetre mostrar l’abast d’aquest tipus de grups malgrat les crisis generals i particulars que han fet que el nombre de colles no sigui, ni de lluny, el que hi havia, per exemple, als anys 80. Malgrat això, aquella trobada a Montserrat va aconseguir fer ballar juntes colles que, habitualment, no coincideixen. N’hi ha que participen al Campionat de Catalunya i altres només als Territorials o, senzillament, no són poques les que es limiten a ballar a més o menys concursos lliures. A més, cadascuna balla a la respectiva categoria, és a dir, alevina, infantil, juvenil, gran o veterana.

Des d’aquell dia 1 de juny del 2008 sembla que el nombre de colles està força estabilitzat, però això no ha de fer que ningú abaixi la guàrdia. En el context actual, l’existència de colles de competició és una autèntica anomalia, un fet excepcional tenint en compte els esforços i dedicació que requereix el seu funcionament normal. No ens enganyem: no és tant agraït socialment parlant com sortir al Seguici ni aixecar castells, no es compta amb els mateixos suports i, en canvi, requereix temps d’assaig i de viatjar sense gairebé subvencions, calen unes condicions físiques mínimes (és allò de la “sardana esportiva”...), resulta imprescindible una estructura organitzativa eficient, dedicar-hi diners, etc.

Això sí, els que ho practiquem sabem que les satisfaccions personals i de grup poden ser importants, però sempre tenint aquella sensació d’anar a contra corrent....

dijous, 31 de maig del 2018

Les lliçons de la història

[Un dos i seguit, 25-5-18]

Normalment, en aquest comentari inicial parlem de qüestions d’actualitat sardanista, esbarts i cobles. Avui també tractarem actualitat, però començarem recordant uns fets històrics que van afectar la sardana fa molts anys.

Als inicis del segle XX, quan la sardana estava en plena expansió per tot el Principat i ja era considerada un símbol de catalanitat, a diverses poblacions es van produir atacs a les ballades per part de grups lerrouxistes, que pretenien treure aquesta dansa dels carrers. Alguns dels fets més contundents van tenir lloc a la plaça Prim de Reus i a la Rambla de Tarragona, dos llocs on es van arribar a produir agressions físiques als dansaires. Allò va provocar un fort debat a la nombrosa premsa local del moment i també a la nacional. Fins i tot, la qüestió es va tractar al Congrés dels Diputats.

A Reus, algunes ballades es van haver de traslladar a llocs tancats, com el Centre de Lectura, mentre que a Tarragona l’alcalde va arribar a prohibir-les durant uns dies i va proposar fer-les a la plaça dels Carros en lloc de la Rambla, perquè allí hi havia la seu de la Fraternidad Republicana, és a dir, els esmentats lerrouxistes, que consideraven una provocació fer-hi sardanes a prop.

Ara, recordant aquests fets, resulta tota una temptació comparar-ho amb fets més actuals: sardanes i color groc, agressivitat i impunitat d’uns, actitud pacífica d’altres, autoritats pusil·lànimes o directament hostils.... Avui dia, uns tenen un avantatge: qui més qui menys té una càmera al mòbil i accés a les xarxes socials, de manera que les manipulacions aviat poden quedar en evidència. Els altres, al cap de més de cent anys, segueixen amb el mateix esperit hostil, tot i que ara també utilitzin qualificatius nous per als catalans, com ara “supremacistes”, i tots aquells que els semblen ben gruixuts, sovint sense saber  del tot el seu significat. O sí que ho saben, però fan allò que han fet sempre: manipular les idees i els conceptes, una eina més del seu sistema repressor.

dijous, 24 de maig del 2018

Emocions, sorpresa i esclat final

[Un dos i seguit, 18-5-18]

Aquesta vegada, la final del concurs La Sardana de l’Any ha viatjat fins més al sud que mai: a Alcanar. L’aposta per una de les comarques on, en principi, l’activitat sardanista és més feble, ha funcionat de la millor manera: una molt bona acollida per part de l’Ajuntament de la vila i l’assistència d’un públic prou nombrós per omplir el recinte, bona part del qual va viatjar un grapat de quilòmetres des dels més diversos punts del país.

No correspon valorar aquí el resultat del concurs, entre altres coses perquè això, com s’acostuma a dir, va segons els gustos de cadascú, però sí que volem remarcar el magnífic segon lloc obtingut per la sardana del tarragoní Alfred Abad, i el tercer del prioratí Amadeu Escoda. Algú podria pensar que jugaven a casa, però la gran varietat de procedències del públic que votava treu sentit a aquesta afirmació.

Fou una gala tant completa que va contenir diversos moments plens d’emoció, d’altres sorprenent atractius com l’estrena de l’espectacle dedicat a la figura de Ricard Viladesau, malgrat els problemes tècnics que va patir, i un esclatant final amb totes aquelles emocions condensades en l’actuació conjunta de les dues cobles i la banda Agrupació Musical Canareva.

Ah! I a la propera final es passarà de l’ambient de festa major d’enguany al pavelló d’Alcanar al refinament del Gran Teatre del Liceu, tot celebrant la que serà la trentena edició del certamen. Al setembre, quan es tornin a engegar les eliminatòries d’una nova edició de La Sardana de l’Any, en seguirem parlant.