dimecres, 12 de setembre de 2018

Sort en tenim!

[Un dos i seguit, 7-9-18]

En el món de les sardanes i la música per a cobla, segurament que de la mateixa manera que en d’altres sectors de la cultura popular, la tasca dels que promouen les activitats, a banda d’alguns casos poc habituals de professionalisme, deu ser de les més desagraïdes del món. Es tracta d’anar pidolant col·laboracions i subvencions eternament per a uns actes que no acostumen a produir cap tipus d’ingrés monetari, ja que el seu escenari natural és en llocs oberts a tothom. Això, com és fàcil comprendre, crema bastant, exigeix molt temps de dedicació, a vegades comporta despeses i, per acabar-ho d’arrodonir, no sempre és possible gaudir-ne plenament com qualsevol altra assistent, ja que cal preocupar-se per la bona marxa d’allò que se n’és responsable.

Malgrat tot, hi ha molta gent que persisteix i sembla que el seu grau de combustió costa d’arribar. D’altra manera, no s’explicaria la gran quantitat d’activitats que tenim oportunitat d’anunciar cada setmana, a banda de les que, indefectiblement, sempre se’ns escapen. I encara millor: a més dels molts que van fent, seguint velles rutines (moltes vegades, amb molt de mèrit, ja que han d’actuar a contra corrent), també hi ha uns altres que sempre treballen mirant d’anar més enllà, dissenyant coses noves, diferents i procurant que la qualitat sigui cada vegada més alta.

Penso, per exemple, en cobles com la Reus Jove, que podria limitar-se a fer moltes ballades de sardanes amb un repertori digne i segurament seguirien gaudint del prestigi que ja tenen. Allò que fan, en canvi, és preparar diversos formats de concerts que van dels més populars als més agosarats, alguns dels quals –i aquí ve la part negativa de tot plegat- no poden mostrar a gaires llocs i, fins i tot, n’hi ha que ni s’han estrenat. Els hem escoltat fent jazz, recuperant obres oblidades però de qualitat, elaborant monogràfics, cercant col·laboradors destacats, etc. En ocasions, han portat a terme autèntiques operacions d’investigació i recerca per trobar determinades obres.

Aquest dissabte, per exemple, als jardí de la casa Rull de Reus, presentaran un concert que commemora el centenari de Ricard Viladesau. Es podien haver limitat a un repertori molt efectiu de cara a la galeria, amb un nivell de qualitat prou acceptable i títols cridaners, però han preferit –sense oblidar alguns dels grans ‘hits’ d’aquest autor- peces d’un nivell molt alt de qualitat musical, no sempre gaire conegudes però sempre representatives del millor Viladesau.

Aquest és només un exemple, però podríem parlar d’altres cobles –sense sortir d’aquest sector- com la Sant Jordi, que mai es cansen de sorprendre’ns amb col·laboracions sempre interessants, o, sense sortir de casa, la Cossetània, que acaba d’enregistrar un disc, tot i que segur que quan hagi sortit al mercat, els haurà comportat més maldecaps que beneficis. Sort en tenim d’aquells que no volen romandre aturats!

dilluns, 6 d’agost de 2018

A reflexionar!

[Un dos i seguit, 3-8-18]

Dissabte passat es va celebrar, a Montblanc, la primera edició de la Copa Catalunya de colles sardanistes, un nou concepte de concurs que s’ha volgut experimentar dins dels actes de la Capital de la Sardana 2018. Ja varem comentar que la mateixa idea de provar de fer coses diferents ja és positiva, com també semblava que els plantejaments amb els quals es presentava la Copa eren interessants. Naturalment, calia experimentar-ho per veure si tot plegat valia la pena.

Allò que prèviament ens va fer arrufar el nas va ser la poc entusiasta acollida per part de moltes de les colles existents arreu del país. A l’hora de la veritat hi va haver colles, però, sens dubte, allò desitjable era que haguessin estat moltes més. Es van trobar a faltar molts noms de primera línia, però també hauria estat una mostra de vitalitat del sardanisme de competició que la resta mostressin un mínim d’interès per participar, per experimentar una cosa nova, per sortir de les territorials de sempre.

No és lloc ni moment aquest per fer-ne anàlisis aprofundides de com va anar, sobre el terreny, la Copa Catalunya. Segur que hi ha coses per millorar o plantejar-les d’una altra manera, però crec que, malgrat tot, la idea general és bona i, a grans trets, tot va funcionar molt bé. Hauria faltat, per part de qui sigui, engrescar molt més els responsables de les colles i els mateixos balladors davant d’una nova proposta que, potser, s’hauria d’haver plantejat molts anys abans.

Imaginem que dins la Unió de Colles Sardanistes es farà aquest procés de reflexió, amb recollida d’opinions i propostes, no només de cara a la posada en pràctica de la Copa, que potser és allò que més elaborat estava, com, insistim, en aquesta altra faceta de promoció entre els dansaires, que són els que haurien de tenir certa il·lusió per allò que fan més enllà de les rutines paralitzants.

dijous, 2 d’agost de 2018

Quan t'ignoren

[Un dos i seguit, 27-7-18]

No ho haureu vist a cap diari ni a cap informatiu de televisió, però podem assegurar-vos que sí, que dissabte passat es va aconseguir la fita d’envoltar el nucli antic de Montblanc amb una gran rotllana que va ballar les sardanes Montblanc Capital de la Sardana 2018 i La Santa Espina. Vora les velles muralles van ser unes 1.500 persones de totes les edats, des dels més veterans fins als que començaven a fer els seus primers passos, passant per aquells que segurament ja eren a Montblanc gaudint de l’Acampada Jove. Tot i els problemes de so que sembla que hi va haver en algun punt, el conjunt de l’acte va seguir la tònica positiva dels molts i diversos que s’estan portant a terme amb motiu de la capitalitat.

Les entitats i l’Ajuntament de Montblanc, així com la Confederació Sardanista s’esforcen, a més de preparar aquesta programació, per tal que hi hagi la pertinent divulgació, però sembla que costa arribar als mitjans d’un abast que va més enllà de l’àmbit estrictament local. Algú pot dir que hi ha qüestions més transcendentals que una anella de sardanes més o menys gran. Aquesta teoria, però, trontolla davant la gran quantitat de banalitats que sí que hi tenen lloc a tota mena de mitjans, sobretot ara, a l’estiu, amb els inevitables extres i programes d’aquells que en diuen “refrescants”.

Aquesta situació ens recorda el cas de Carles Santos, un gran músic, encara que molt amic de certes extravagàncies que tots els mitjans corrien a comentar-les. Fins que un dia a l’home se li va acudir col·laborar amb una cobla. Llavors va saber què és que t’ignorin tot i que facis bona música igual que abans.

dimecres, 25 de juliol de 2018

Un mínim de dignitat

[Un dos i seguit, 20-7-18]

Fa poques setmanes ens exclamàvem aquí mateix davant l’evident manca de suport de les institucions tarragonines a la sardana. Veníem a dir que no era, només, qüestió d’ajuts econòmics – que també-, sinó que es troba a faltar una mínima sensibilitat i implicació en una activitat que, els agradi o no, forma part del teixit associatiu i festiu de la ciutat des de fa prop de segle i mig, és a dir, pràcticament des de que la sardana té la seva actual configuració.

Ja s’entén que no pot rebre la mateixa atenció que altres activitats que omplen places a rebentar, o altres que no tant per elles soles, però que són més ‘guais’ des de segons quines mentalitats. La veritat és que només caldria mantenir el nivell de suport dels últims anys per tenir contentes les colles i les entitats sardanistes. Ja no cal que les cobles locals tinguin un conveni com sí que té la banda, posem per cas. Tampoc cal que hi hagi la quantitat de ballades que hi havia als anys 80 i 90 del segle XX. Potser els sardanistes es conformarien amb no sentir-se arraconats com quan per Sant Jordi van haver de traslladar la ballada que sempre havia tingut lloc a la Rambla a la plaça Verdaguer; o que un parell de mesos abans del concurs de colles de Santa Tecla se’ls digui que no es pot fer a la plaça Corsini, que és on s’havia fet abans de les obres, perquè ara tothom hi vol fer coses i, és clar, qualsevol és més important que les sardanes, encara que sigui un concurs vàlid pel Campionat de Catalunya.

I això, el mateix dia que es comprova com ni tan sols s’ha col·locat l’entarimat dels músics per a les ballades del cicle d’estiu a la Rambla Nova, cosa que sempre s’havia complert, fos quin fos el règim que hi havia i el color polític del consistori. Mentrestant, hom pot mirar amb enveja altres poblacions del voltant on, sense ser especialment esplèndids, els respectius ajuntaments proporcionen divulgació o elements com cadires pel públic, llum pels músics, etc. Coses senzilles, poc costoses, però bàsiques per poder portar a terme aquesta activitat amb un mínim de dignitat.

dimarts, 17 de juliol de 2018

Quina imatge!

[Un dos i seguit, 13-7-18]

Ja era un clàssic de cada estiu: variant més o menys en el calendari, però sempre en aquest temps de calor i de vacances, arribava el temps dem l’Aplec Internacional. Va començar com un aplec bàsicament sardanista, tot aprofitant l’empenta i l’atractiu de l’aleshores jove cobla La Principal d’Amsterdam, i, efectivament, la primera cita va tenir lloc en aquella capital. Hi participaven grups i músics diguem-ne oficials, a més d’altres que s’hi afegien pel seu compte i moltes persones a nivell particular.

Amb el temps es va produir una evolució natural i lògica, incorporant, cada vegada més, altres elements de la cultura popular catalana, essencialment manifestacions festives de tot tipus. Sempre hem dit que trobem perfecte que aquesta cita anual hagués esdevingut una autèntica mostra ben variada de la cultura popular catalana, però allò que no ens ha semblat tant comprensible ha estat el paper que enguany ha tingut la sardana: pobríssim, marginal i, fins i tot, contraproduent. Naturalment, ens hem hagut de refiar  de les poques referències que hem trobat a les xarxes socials. No hem pogut consultar cap cobla ni cap colla sardanista estàndard perquè cap ha estat convidada a assistir-hi i allò que va mostrar TV3 només va ser l’espaterrant actuació de les dues colles castelleres de Valls i la presència d’alguns artesans. 

Ja ens agradaria que algú ens corregís aquests comentaris constatant que sí que hi va haver presència digna de la sardana i la cobla, però allò que ens mostren els vídeos no és pas la sardana que coneixem. No és ni la que ballen de manera més elaborada les colles de competició ni l’espontània de qualsevol ballada del país. S’hi veuen músics, però en una formació atípica, una actitud poc entusiasta i una sonoritat poc representativa, per dir-ho de manera políticament correcte. Ens queda el dubte, a més de saber com es va presentar la sardana en aquell important festival i què es va dir als possibles espectadors.

Actualment, l’Aplec Internacional l’organitza una entitat sense cap relació amb el món sardanista més enllà dels convenis i associacions que acostumen a vincular les diferents federacions. Potser caldria que la Confederació Sardanista intentés establir un acord específic per a aquesta qüestió. Perquè ja no només es tracta de si la sardana és present o no en una cita tant important com el festival de Washington, sinó de la imatge que mostra. I si aquesta no és mínimament acurada pot tancar portes de cara a futures de divulgació internacional.

Fins sempre, amic!

[Un dos i seguit, 6-7-18]

Sempre havia tingut la creença que, amb els anys, l’experiència i l’acumulació de cops que amb el temps et va proporcionant la vida, t’anaves endurint, de manera que arribaria un moment que entomaries les males notícies amb el posat propi d’un tipus dur de pel·lícula i que les llàgrimes havien de ser una reacció molt excepcional. No és el meu cas, ni de lluny, tal i com, malauradament, aquesta setmana he pogut constatar.

Ens ha deixat l’Antonio, l’Antonio Rincón, ballador de la colla veterana “Toc de Dansa”. Hem perdut, doncs, un molt bon sardanista (entusiasta de ballades, aplecs i concerts, així com element essencial en els campionats que la colla ha aconseguit), però sobretot un magnífic company i amic. Nascut a Andalusia, a Fuente Ovejuna, concretament, feia bo allò que diu aquella cançó, que crec que és dels Pets, de que “de català no s’hi neix, s’hi exerceix”. Implicat amb entitats reusenques, la seva manera de ser no trobava cap problema en comprometre’s a fons amb una colla tarragonina, com tampoc relacionar-se de la manera més natural amb gent de les colles competidores i, de fet, amb tothom que, poc o molt, es mou en el món sardanista. Era el seu caràcter: noble, obert, franc i amanit amb un sentit de l’humor clar i directe.

I si era així amb tothom, imagineu-vos amb els que compartia hores d’assaig, de viatges, concursos i gresques diverses. I amb moments de tots colors, com toca. Entendreu, doncs, que ens hagi fet mal, molt mal, que hagi marxat abans d’hora i després d’una malaltia cruel com totes les que fan patir, però aquesta amb l’agreujant que no es mostrava massa, externament. De fet, fins no fa gaires dies, l’Antonio va ser als assajos, aportant suport moral, opinions expertes i l’escalf de la seva personalitat. Ho trobarem a faltar, sens dubte, però estic convençut que el millor homenatge que li podem fer és seguir ballant i estant molt al costat de la Montse, la seva dolça companya i excel·lent balladora de la colla. Fins sempre, amic!

Adaptació

[Un dos i seguit, 6-7-18]

Com cada any, la setmana següent a la del concurs de focs artificials, comença el cicle d’estiu de ballades de sardanes de Tarragona. Fa dies, també es va encetar el del Vendrell, un dels més generosos en nombre de ballades, i aviat ho farà el de Salou, aquest més intermitent al llarg de l’estiu. El de la capital, comparant-lo amb el que havia estat, és el que més ha patit les maleïdes retallades –a banda del de Reus, que fa uns anys va desaparèixer-, ja que ha quedat limitat a tres sessions. Enyorem, doncs, aquelles llargues tandes de ballades que començaven a finals de juny i es perllongaven fins arribar a Santa Tecla. Primer, els dijous a la nit, després les divendres i, darrerament, ja amb aquest format de mínims, al vespre també dels divendres.

El cert és que no només ha minvat el suport municipal a aquestes ballades, sinó que s’han vist afectades pels canvis d’hàbits dels tarragonins. Recordem que en aquells cicles llargs i nocturns, a banda dels balladors de les colles i els espontanis més o menys fidels, la Rambla era plena de tarragonins i turistes passejant, fent allò d’anar a tocar ferro, en definitiva, de manera que l’ambient era assegurat amb sardanes o sense. A més dels sardanistes diguem-ne militants no hi faltaven els que, senzillament, gaudien de la música i, potser, ballaven una o dues sardanes.

El canvi d’horari de les ballades responia a la voluntat d’adaptar-se a aquests canvis i, en bona part, ha funcionat. Potser caldria seguir analitzant si convindria adoptar altres mesures, però trobem a faltar, sobretot, una major implicació municipal, no només monetària, sinó com una aposta com les que sí que s’han fet amb altres manifestacions culturals. Primer, però, per tal que aquestes coses funcionin, cal creure-hi.

Notícies dolentes i d'altres més bones

[Un dos i seguit, 15-6-18]

De vegades, en el món de la cultura ens arriben notícies clarament negatives, d’aquelles que provoquen desànim i desconcert perquè semblen indicar que la societat es mou cap a un evident menyspreu a determinats valors que ens semblaven fonamentals. Seria el cas, per exemple, de l’anunci del proper tancament d’una de les més importants llibreries de Tarragona, la Llibreria de la Rambla. Un establiment amb una història de mig segle, important no només pel fet de vendre llibres, que ja és prou meritori, sinó perquè també havia realitzat funcions de centre d’activitats culturals (exposicions, presentacions, concerts, etc.) i, fins i tot, en una època determinada, un punt estratègic de conspiració democràtica, de sedició que dirien ara els de la mateixa mena que aleshores ja els feia nosa.

En aquella rica activitat, més d’un cop la sardana en va ser protagonista, tal i com constata el llibre que no fa pas gaire va publicar Ramon Marrugat, l’home de la Llibreria de la Rambla, i que constitueix una font d’informació essencial per entendre la Tarragona dels 60 i 70, sobretot. El món sardanista, precisament, tampoc està exempt de notícies dolentes, però també de positives, al capdavall com tot fet viu. Sortosament, aquests dies tenim algunes mostres que ens permeten tenir esperança que aquella tendència aigualidora i uniformitzadora de la que n’és un senyal alarmant el fet que plegui una llibreria, no és absoluta.

Que puguem parlar d’un festival d’estiu on la música per a cobla sigui la protagonista i que inclogui moltes propostes originals i de qualitat, és clarament positiu. També ho és que després d’anys de davallada en el nombre de colles de competició, ara,  en pocs dies, se n’anunciï la creació o recuperació de tres anelles i que una sigui de gent molt jove a Constantí, resulta encoratjador. Que el sardanisme sigui el sector cultural que més s’hagi mullat reclamant la llibertat dels presos polítics, diu molt de la seva gent, que ja ha promogut ballades, aplecs i, ara, una gran anella que envoltarà el llac de Banyoles, dóna a entendre que malgrat les moltes mancances i dificultats, que els cal anar contra corrent de modes i lògiques de laboratori o esnobismes, malgrat això diem, aquests i molts altres exemples que podríem posar, queda palès que la sardana és molt més que un ball folklòric.

dijous, 14 de juny de 2018

El pioner

[Un dos i seguit, 8-6-18]

El programa d’actes previst per a Montblanc Capital de la Sardana 2018 segueix desenvolupant-se, sembla, amb normalitat. Això inclou elements diguem-ne fixos d’aquesta celebració anual i altres que són els que aporten singularitat a cada capitalitat. Entre els que s’han volgut institucionalitzar hi ha una Trobada d’Escoles de Cobla, tot un reconeixement a la tasca que fan aquests centres i un encoratjament als joves músics que comencen. Aquesta és la idea bàsica de la iniciativa, tot i que permet que cada trobada compti amb unes determinades escoles convidades.

Enguany, tenint en compte la proximitat, hi haurà la cobla del Col·legi Pare Manyanet, de Reus; però, a més, també es comptarà amb la pionera: la cobla infantil del Col·legi Santa Maria, de Blanes. Tenen en comú que els dos centres escolars pertanyen a la mateixa comunitat religiosa i que les respectives escoles de cobla van ser creades per la mateixa persona, el pare Joaquim Alqueza. A la trobada de Montblanc d’aquest diumenge se li farà un homenatge, tot reconeixent, sobretot, la dificultat d’aquesta empresa en uns temps especialment complicats per a aquest tipus d’iniciatives i, a més, molt difícils per al món de la cobla.

Les cròniques de l’època ens parlaven, molt seriosament, del perill de desaparició de les cobles per manca de músics. És per això que el fet de crear un lloc on sorgissin nous intèrprets de cobla joves va esdevenir un bàlsam i un exemple que, després, altres iniciatives van seguir, com a Sabadell, Badalona o Bellpuig, entre altres, com ara Reus més recentment.

Actualment, el panorama és molt diferent. No és que no hi hagi dificultats, però el cert és que el panorama de la cobla ha canviat radicalment. Hi ha molta més qualitat general, més joventut, estudis oficials,idees innovadores, etc. És bo, però, que no oblidem persones coratjoses com el pare Alqueza, sobretot si tenim en compte que va obrir camí a nombrosos nois i noies que, després, han nodrit les plantilles de moltes cobles i, alguns, han triomfat, com els germans Jordi i Xavier Molina, per posar només un parell d’exemples.

dijous, 7 de juny de 2018

Anar contra corrent

[Un dos i seguit, 1-6-18]

Avui fa deu anys, gairebé totes les colles sardanistes de competició es van aplegar a Montserrat, en una trobada que tenia l’objectiu de celebrar el mig segle de la Unió de Colles Sardanistes, l’organisme encarregat, bàsicament, d’organitzar el Campionat de Catalunya i coordinar les altres competicions territorials. Fou una festa realment lluïda, que va permetre mostrar l’abast d’aquest tipus de grups malgrat les crisis generals i particulars que han fet que el nombre de colles no sigui, ni de lluny, el que hi havia, per exemple, als anys 80. Malgrat això, aquella trobada a Montserrat va aconseguir fer ballar juntes colles que, habitualment, no coincideixen. N’hi ha que participen al Campionat de Catalunya i altres només als Territorials o, senzillament, no són poques les que es limiten a ballar a més o menys concursos lliures. A més, cadascuna balla a la respectiva categoria, és a dir, alevina, infantil, juvenil, gran o veterana.

Des d’aquell dia 1 de juny del 2008 sembla que el nombre de colles està força estabilitzat, però això no ha de fer que ningú abaixi la guàrdia. En el context actual, l’existència de colles de competició és una autèntica anomalia, un fet excepcional tenint en compte els esforços i dedicació que requereix el seu funcionament normal. No ens enganyem: no és tant agraït socialment parlant com sortir al Seguici ni aixecar castells, no es compta amb els mateixos suports i, en canvi, requereix temps d’assaig i de viatjar sense gairebé subvencions, calen unes condicions físiques mínimes (és allò de la “sardana esportiva”...), resulta imprescindible una estructura organitzativa eficient, dedicar-hi diners, etc.

Això sí, els que ho practiquem sabem que les satisfaccions personals i de grup poden ser importants, però sempre tenint aquella sensació d’anar a contra corrent....

dijous, 31 de maig de 2018

Les lliçons de la història

[Un dos i seguit, 25-5-18]

Normalment, en aquest comentari inicial parlem de qüestions d’actualitat sardanista, esbarts i cobles. Avui també tractarem actualitat, però començarem recordant uns fets històrics que van afectar la sardana fa molts anys.

Als inicis del segle XX, quan la sardana estava en plena expansió per tot el Principat i ja era considerada un símbol de catalanitat, a diverses poblacions es van produir atacs a les ballades per part de grups lerrouxistes, que pretenien treure aquesta dansa dels carrers. Alguns dels fets més contundents van tenir lloc a la plaça Prim de Reus i a la Rambla de Tarragona, dos llocs on es van arribar a produir agressions físiques als dansaires. Allò va provocar un fort debat a la nombrosa premsa local del moment i també a la nacional. Fins i tot, la qüestió es va tractar al Congrés dels Diputats.

A Reus, algunes ballades es van haver de traslladar a llocs tancats, com el Centre de Lectura, mentre que a Tarragona l’alcalde va arribar a prohibir-les durant uns dies i va proposar fer-les a la plaça dels Carros en lloc de la Rambla, perquè allí hi havia la seu de la Fraternidad Republicana, és a dir, els esmentats lerrouxistes, que consideraven una provocació fer-hi sardanes a prop.

Ara, recordant aquests fets, resulta tota una temptació comparar-ho amb fets més actuals: sardanes i color groc, agressivitat i impunitat d’uns, actitud pacífica d’altres, autoritats pusil·lànimes o directament hostils.... Avui dia, uns tenen un avantatge: qui més qui menys té una càmera al mòbil i accés a les xarxes socials, de manera que les manipulacions aviat poden quedar en evidència. Els altres, al cap de més de cent anys, segueixen amb el mateix esperit hostil, tot i que ara també utilitzin qualificatius nous per als catalans, com ara “supremacistes”, i tots aquells que els semblen ben gruixuts, sovint sense saber  del tot el seu significat. O sí que ho saben, però fan allò que han fet sempre: manipular les idees i els conceptes, una eina més del seu sistema repressor.

dijous, 24 de maig de 2018

Emocions, sorpresa i esclat final

[Un dos i seguit, 18-5-18]

Aquesta vegada, la final del concurs La Sardana de l’Any ha viatjat fins més al sud que mai: a Alcanar. L’aposta per una de les comarques on, en principi, l’activitat sardanista és més feble, ha funcionat de la millor manera: una molt bona acollida per part de l’Ajuntament de la vila i l’assistència d’un públic prou nombrós per omplir el recinte, bona part del qual va viatjar un grapat de quilòmetres des dels més diversos punts del país.

No correspon valorar aquí el resultat del concurs, entre altres coses perquè això, com s’acostuma a dir, va segons els gustos de cadascú, però sí que volem remarcar el magnífic segon lloc obtingut per la sardana del tarragoní Alfred Abad, i el tercer del prioratí Amadeu Escoda. Algú podria pensar que jugaven a casa, però la gran varietat de procedències del públic que votava treu sentit a aquesta afirmació.

Fou una gala tant completa que va contenir diversos moments plens d’emoció, d’altres sorprenent atractius com l’estrena de l’espectacle dedicat a la figura de Ricard Viladesau, malgrat els problemes tècnics que va patir, i un esclatant final amb totes aquelles emocions condensades en l’actuació conjunta de les dues cobles i la banda Agrupació Musical Canareva.

Ah! I a la propera final es passarà de l’ambient de festa major d’enguany al pavelló d’Alcanar al refinament del Gran Teatre del Liceu, tot celebrant la que serà la trentena edició del certamen. Al setembre, quan es tornin a engegar les eliminatòries d’una nova edició de La Sardana de l’Any, en seguirem parlant.

dijous, 17 de maig de 2018

La sardana d'un any

[Un dos i seguit, 11-5-18]

Com cada any, des del passat mes de setembre i fins aquest cap de setmana, bona part dels molts programes de sardanes que s’emeten per les emissores del país hem estat embolicats en aquest muntatge singular que és el concurs La Sardana de l’Any. Eliminatòries, votacions, resultats, sortejos i, ara, aquest dissabte a la tarda, el gran concert final on s’acabarà de decidir quina és la sardana més popular entre les estrenades durant l’any passat. De fet, per qüestions pràctiques se’n fa una tria inicial per part d’un grup d’entesos, ja que se n’estrenen moltes més i, a banda de la qualitat que hi pugui haver en certs casos, fer-hi entrar a totes resultaria una operació impossible.

Tot plegat, però, segueix presentant aspectes delicats i susceptibles de ser criticats com, de fet, ja ho ha estat moltes vegades. Costa d’acceptar, per exemple, que determinades sardanes que a cadascú ens poden semblar de qualitat, originals i, en definitiva, de ser tingudes en compte, resultin eliminades per altres que podem creure que tenen menys qualitats. El cas és que tots tenim els nostres gustos i preferències i tampoc no es pot evitar que, de manera més o menys dissimulada, algú faci campanya per una sardana concreta, o que el fet que determinada composició estigui vinculada amb alguna entitat o població faciliti certa mobilització de votants i obtingui molts vota que ens poden semblar poc objectius.

Naturalment, això passa i el més segur és que no es pugui fer res per evitar-ho. En aquest punt del debat, quan es comenten aquestes qüestions, sempre podem dir el mateix: que abans que res, La Sardana de l’Any és una plataforma de divulgació de les sardanes noves, al marge de si guanyen o no. Aquesta és una manera que moltes sardanes puguin ser conegudes pel públic que no ha assistit a la seva estrena, que són, lògicament, la majoria. D’aquesta manera, són emeses per emissores d’arreu del país, una oportunitat que per ella mateixa ja és un premi.

D’altra banda, el concurs també atorga dos altres premis decidits per jurats: el de la Crítica, segons la qualitat musical, i el premi Joventut, per a obres d’autors de menys de 30 anys. Quedem-nos, doncs, amb aquesta visió més positiva de la competició que, pel que fa a l'edició actual, és a punt de mostrar els seus resultats.

dijous, 10 de maig de 2018

Actes de justícia

[Un dos i seguit, 4-5-18]

Diumenge se celebra l’aplec Ciutat de Tarragona, el primer dels dos que organitza el Casal Tarragoní (l’altra és el del Serrallo, a l’octubre). Una festa que va començar l’any 1957 en un indret que avui dia pot sobtar: la Ciutat Residencial. En aquell moment, l’aplec no va acabar d’arrelar i només se’n van fer molt poques edicions, però anys després, el 1977 el Casal ho va tornar a intentar i, des de llavors, s’ha anat fent de manera ininterrompuda, encara que variant el lloc de celebració: el Parc de Saavedra, el Camp de Mart, el passeig de les Palmeres i l’actual, el Parc del Francolí.

En aquelles primeres edicions de la represa, es va seguir el costum d’homenatjar, en el transcurs de cada aplec, un compositor de sardanes, com ara Tomàs Gil o Ricard Viladesau, de qui es pretenia que dediqués una sardana a Tarragona, però no es va aconseguir. La majoria, però, eren músics importants, encara que insuficientment coneguts per la majoria dels tarragonins, de manera que així van obtenir cert reconeixement. Va ser el cas del mestre Joan Juncà, que a partir d’aquell moment es va engrescar a escriure més sardanes, o Josep Maria Malato, un gran director de bandes de música molt més reconegut a fora de Tarragona que a la seva ciutat i que havia escrit algunes sardanes.

Un altre d’aquells il·lustres homenatjats ho tornarà a ser enguany, ara a títol pòstum: Enric Casals, el germà del gran violoncel·lista i un gran músic però amb la imatge pública a l’ombra d’aquella gran figura universal. El cas és que enguany fa 90 anys de l’estrena de la seva sardana Tarragona, una obra excepcional, no només per la qualitat musical, sinó també per la seva originalitat. Una sardana d’execució gens fàcil que fa que només es programi en concerts selectes, però que diumenge la podrem escoltar i ballar en el moment de la commemoració.

A vegades, els homenatges són un simple compliment, però en els casos com el d’Enric Casals i els altres que hem recordat, són actes de justícia.

dijous, 3 de maig de 2018

Qüestió de prioritats

[Un dos i seguit, 27-4-18]

Aquesta setmana que estem a punt de completar començava de la millor manera: amb la gran festa del llibre i de l’amor que és Sant Jordi. Una jornada molt especial que transforma radicalment pobles i ciutats i, a Tarragona, molt especialment la Rambla Nova. Una diada que molts hem pogut veure créixer de manera espectacular i que podem exemplificar des de la perspectiva sardanista, tot recordant aquelles ballades que, durant molts anys, va patrocinar l’enyorada llibreria Guardias i que es feien, lògicament, a la coca central de la Rambla, just davant de l’establiment que pagava els músics, a prop del Teatre Metropol perquè se’n facin una idea els més joves.

Amb els anys, la llibreria va plegar, però Sant Jordi va anar fent-se més i més gran, amb cada vegada més superfície de parades de llibres, però també creixent en nombre les de roses i les d’entitats ciutadanes. S’hi van anar afegint ONG, partits polítics i associacions de tota mena. Les sardanes, que ara les pagava l’Ajuntament, van passar a fer-se, per poc temps, vora la Font del Centenari, i després, durant uns quants anys, al primer tram, on ara hi ha el monument a la sardana. Al lloc original ara s’hi feien castells, que es van incorporar així a la part festiva de Sant Jordi.

Més recentment, es va haver de fer un pas més, ja que la inflació de parades a la Rambla va portar els castells al lloc de les sardanes i, és clar, aquestes van haver d’anar fora de la Rambla, fins la plaça Verdaguer. Qüestió de prioritats. Enguany, suposem que per altres raons, la ballada fins i tot ha canviat de dia, passant a la vigília.

El més trist de tot plegat no és tant l’increment desmesurat de parades a la Rambla com la constatació que les de llibres i roses no han crescut gaire i que bona part dels que aquell dia ocupen un lloc privilegiat al primer passeig de la ciutat ni tan sols tenen el detall de mostrar llibres i roses. Naturalment, el desig de fer-se veure allí on hi ha molta gent és legítim, però aquest fet no deixa de mostrar, en molts casos, certa perversió del sentit original de la festa.

dijous, 26 d’abril de 2018

Sardana residual

[Un dos i seguit, 20-4-18]

Aquesta setmana s’ha presentat oficialment l’Aplec Internacional d’enguany, que, com ja es va anunciar en el seu moment, farà un salt important en sortir, per primer cop en més de trenta anys d’història, de l’àmbit europeu. Es participarà, ni més ni menys, que en el prestigiós Smithsonian Folklife Festival de Washington. S’ha confirmat allò que s’endevinava quan, fa poques setmanes, es van anunciar els grups participants: que la presència de la sardana serà anecdòtica. Es diu que en tindrà cura l’esbart que hi assistirà (és a dir, com una més de les moltes danses conservades per aquests grups) i per la Cobla Catalana dels Sons Essencials. Això, insisteixen, de la mateixa manera que l’any passat va ser una colla sardanista la que va oferir algunes danses tradicionals pròpies d’esbarts. És a dir, serà com si els castells, en comptes de fer-los les dues colles de Valls que aniran als Estats Units, els aixequessin els membres d’una colla gegantera amb el Toc de Castell a càrrec d’un flabiol i un tamborí.

Amb tots els respectes per aquests grups, tots ells ben dignes en els seus àmbits, costa d’entendre aquests plantejaments tant potiners, sobretot si recordem que l’aplec va néixer com l’Aplec Internacional de la Sardana. Que aquesta dansa cada cop estigués més acompanyada d’altres elements tradicionals catalans és quelcom que hem elogiat des del primer moment, però d’això a deixar-la com una cosa residual hi va un bon tros. Costa de creure que no s’hagi trobat la manera de mostrar al sardana com el que és: un cas excepcional de dansa popular i tradicional plenament viva –perquè la gent la balla espontàniament, no perquè vulgui conservar-la o, necessàriament, exhibir-se-, amb un abast territorial considerable i una música amb una riquesa incontestable.

dijous, 19 d’abril de 2018

Sardanistes oberts o tancats?

[Un dos i seguit, 13-4-18]

Les rotllanes de la sardana són tancades, però l’esperit d’aquesta dansa és que, realment, estiguin obertes a tothom, sigui qui sigui, pensi com pensi, de qualsevol condició i sense distinció de sexe ni edat. Això vol dir que es pot entrar en una anella (o sortir-ne!) en qualsevol moment, allí on ens vingui de gust i amb l’únic, diguem-ne, requisit de demanar-ho o saludar a les persones amb les quals el nouvingut s’agafarà de les mans. Això només per una raó de cortesia i bona educació. A partir d’aquí, al llarg dels anys hi ha qui ha volgut crear normes i decàlegs que sovint han arribat a ser interpretats com a lleis sagrades, com ara que cal ballar per parelles de diferent sexe que hauran de ser indivisibles, i coses semblants.

El cert és que l’essència de la sardana només és que es balli en rotllana seguint la música pertinent tot mantenint el lògic comportament respectuós amb els companys de dansa que hauríem de tenir en qualsevol altre aspecte de la vida, a més del que ara mateix dèiem sobre la llibertat d’entrar-hi i sortir-ne. I punt. Una altra cosa és el món de les colles de competició que, com totes les activitats de caire esportiu (i cada vegada més s’entén que ho és) en té moltes de normes. Això i el fet que sovint aquests grups aprofitin ballades i aplecs públics per assajar els ha conferit un cert aire de gremi tancat, fins i tot impermeable, no només a la resta de gent que hi hagi al carrer en aquell moment sinó també als altres sardanistes.

Sovint, aquesta visió és encertada, sobretot en determinades colles que, a banda, d’assajar, no es barregen amb la resta d’assistents. Però també és cert que no són pas totes i, fins i tot, que determinats grups que no són colla formal actuen d’aquesta manera poc apropiada, és a dir, evitant, de manera més o menys explícita, ballar amb aquells que no són “dels seus”. Al capdavall, tot depèn de la bona o mala educació de cadascú.

A Tarragona, les colles sempre han acostumat a assajar a les ballades, però també és habitual que a les altres sardanes estiguin obertes a tothom i que es barregin amb les diferents rotllanes que es puguin formar. Ara, l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa ha volgut anar més enllà i aquest dissabte farà una jornada de portes obertes al seu local, a partir de les sis de la tarda, on mostraran què fan i com ho fan quan es preparen per als concursos, alhora que explicaran que a la seva seu no només s’hi ballen sardanes, sinó que s’hi porten a terme moltes altres activitats. I volen deixar clar que tothom és benvingut i no només aquest dia. Després en parlem.

dijous, 12 d’abril de 2018

Copa Catalunya

[Un dos i seguit, 6-4-18]

El sector de les colles sardanistes de competició, tot i haver experimentat una enorme davallada en el nombre de grups actius –sobretot, si comparem el moment actual amb el de fa una vintena d’anys, per exemple-, segueix essent un àmbit vital i amb un percentatge de jovent important. Ja fa uns anys que la quantitat de colles sembla que es mostra força estable, cosa que, ateses les circumstàncies, ja és una dada ben positiva.

Amb tot, com és lògic, els responsables sempre temen per la continuïtat de les anelles, i saben que, ateses les exigències de tot tipus que comporta implicar-se en una colla (de temps, físiques, econòmiques...), cal generar nous balladors constantment, tal i com saben entitats de l'estil de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, quan veuen que els més petits, els alevins, per edat aviat salten a la categoria superior, i així successivament les altres.

En definitiva, cal entendre que és consubstancial amb la dinàmica de les colles treballar sempre i en tot moment per mantenir les plantilles, no només per mitjà dels cursets i altres iniciatives semblants, sinó també (i això és encara més complex) fent que el conjunt de la competició sigui més atractiva. Estem parlant de concursos, de punts, de classificacions, de jurats, etc. És a dir, qüestions sempre problemàtiques a tot arreu i també en la sardana de competició. S’entén, doncs, que els responsables vagin amb peus de plom a l’hora de moure o canviar res, però també és evident que cal exigir imaginació i iniciatives valentes.

És per això que s’agraeix que la Unió de Colles Sardanistes hagi engegat l’anomenada Copa Catalunya, un concurs que vol ser diferent en molts sentits, inclosa la voluntat de fer-se visible a la resta de la societat a través, naturalment, de la presència als mitjans de comunicació. En el programa d’avui en parlarem dels nous plantejaments d’aquesta cita inclosa en la capitalitat sardanista de Montblanc, però tot i que es tracta d’una proposta experimental, d’entrada cal valorar-hi aquell esperit decidit i valent que dèiem.

dimecres, 4 d’abril de 2018

Els enterradors de la sardana

[Un dos i seguit, 23-3-18]

El món de la sardana i la música per a cobla sempre ha tingut detractors, com tot en aquest món. El curiós del cas és que, a més dels que, senzillament, no els agrada, que el troben carrincló, que pensen que és quelcom ranci i que prefereixen coses més “modernes”, o qualsevol altra raó legítima com totes, a més d’aquests sempre hi ha hagut els “enterradors” de guàrdia. No ens referim als pessimistes congènits que es mouen dins del mateix sardanisme, sinó individus que sempre, de manera persistent, senten la necessitat de dir públicament que això de la sardana s’acaba, que cada vegada té menys adeptes, que es fan menys activitats i que la gent que hi va és més gran.

Aquests il·luminats (ho diem així perquè enraonen com si només ells haguessin advertit la veritat de tot plegat) ho van dient sempre que tenen ocasió i, alguns, tenen veu en mitjans de comunicació i tampoc s’estan d’escampar la idea, com si es tractés d’obrir els ulls de la gent i facilitar que aquesta actués en conseqüència. Sempre s’obliden de dir, però, quin ha de ser el moment precís (o aproximat, en tot cas) d’aquesta previsible (per a ells) defunció de la sardana. Ho diem perquè aquestes alertes les hem sentit tota la vida (i ja comencem a tenir una edat!) i la cosa ja comença a fer un tuf de conte del llop.

Aquella gent que, suposadament, eren els últims sardanistes quan nosaltres érem joves, a hores d’ara ja no hi són o estan fora de circulació per raons d’edat. Què passa, doncs, qui balla sardanes ara? No ho sabem, però preferim veure que sí, que de problemes n’hi ha i molts, però també molta gent amb ganes de fer coses, bona part dels quals en fan, i encara una porció gens menyspreable en fa de força interessants i, fins i tot, originals i renovadores. Avui en veurem uns quants exemples, com els que formen el llistat dels Premis Capital de la Sardana, que es van anunciar dissabte passat a Montblanc, o les Jornades d'Estudi dels Instruments de la Cobla, que s’estan fent a Barcelona.

A Montblanc, precisament, al llarg de l’any, s’anirà desenvolupant la capitalitat amb moltes de les iniciatives plenes de vitalitat que s’han plantejat els últims anys. El millor de tot és que encara n’hi ha més i que la dinàmica segueix i ho fa malgrat els “enterradors”. Sort que els catalans en tenim molta pràctica de remar contra corrent... l’externa i la interna.

dijous, 22 de març de 2018

Anem a Montblanc?

[Un dos i seguit, 16-3-18]

Aquest dissabte comença, oficialment, la capitalitat de la sardana de Montblanc. Per primer cop, doncs, una població de les comarques tarragonines rep aquest reconeixement, tot i que cal recordar que és molt recent com a tal i que no és altra cosa que la continuïtat, més o menys actualitzada, de les antigues Ciutat Pubilla, de llarga trajectòria. Ho van ser viles tant diferents de la demarcació com l’Espluga, Tarragona, Reus, Flix, Salou i el Vendrell, i algunes van tenir un impacte realment important i perdurable.

Així, doncs, Montblanc encara el repte de ser una autèntica capital del sardanisme, amb els actes protocol·laris de rigor i un bon grapat de cites interessants durant tot l’any. Sembla que els responsables han entès bé la idea que ara es vol potenciar però que sempre hi ha hagut –ja des del temps de les Ciutat Pubilla- de preveure les activitats de manera que es pugui superar l’àmbit sardanista i s’impliqui al màxim de sectors de la resta de la cultura i de la societat, cosa que fins ara no sempre s’ha aconseguit plenament.

El calendari, que ja hem avançat en anteriors programes i que anirem seguint a partir d’ara, aposta per alguns espectacles nous però ja consolidats, com Cris Juanico amb cobla, “Música i vi” o Roger Mas i la cobla Sant Jordi; però també propostes originals, com l’anella gegant que ha d’envoltar la muralla de Montblanc o un concurs de colles amb eliminatòries colla contra colla. Ara bé, Montblanc gaudeix de prou vitalitat cultural i cal esperar que aquesta s’hi impliqui de manera decidida, però caldrà veure si l’entorn, és a dir, la resta de les comarques tarragonines, també s’hi afegirà en la mesura que tot plegat s’ho mereix. Els ingredients, és a dir, els atractius i la diversitat d’allò que s’ha programat, segur que hi són, només falta que ho sapiguem apreciar.

dijous, 15 de març de 2018

El "Príncep de la tenora"


[Un dos i seguit, 9-3-18]

A diferència del que ha passat amb altres músics de relleu que han fet grans aportacions a la sardana i la música per a cobla, tot sembla indicar que la commemoració dels cent anys del naixement de Ricard Viladesau tindrà un impacte prou important. De fet, ja hem pogut llegir molts articles i notícies i, fins i tot, hem vist algun espai a la televisió. Sens dubte, això és degut a la forta personalitat del mestre, la gran difusió que sempre han tingut les seves sardanes i el fet que hagi estat el millor intèrpret de tenora de tots els temps.

La major part dels sardanistes actuals només hem pogut comprovar aquestes qualitats en discos i ens ho han confirmat tots els testimonis que ho van poder viure en directe. També són nombroses les anècdotes -moltes d’aquestes força més recents- que permeten afirmar allò del caràcter geniüt, altrament una cosa que el tòpic diu que és ben pròpia dels personatges que han destacat singularment per una raó o altra, tant en el món de l’art com en altres terrenys.

Tot sembla indicar que diverses iniciatives en forma de concerts i enregistraments discogràfics faran justícia als mèrits del llegat que va deixar Viladesau, almenys pel que fa les sardanes. Una altra cosa serien les seves facetes d’autor de boleros –havia escrit alguns títols de gran èxit a l’època daurada del gènere- o d’havaneres.

Pel que fa les sardanes, una de les explicacions del seu èxit és la gran habilitat que tenia aquest músic per crear-ne tant per fer ballar (la gran majoria), com extraordinàries obligades, que sempre eren de gran complexitat interpretativa per al solista; però, alhora, tot el guarniment sempre era atractiu i inspirat. Finalment, una part quantitativament menor però molt interessant, eren les sardanes més treballades, “de concert”, per entendre’ns.

Ara bé, fins i tot en les sardanes més senzilles, les de plaça i a l’abast de totes les cobles, hi podem detectar una sàvia utilització dels recursos, amb melodies atractives i que en comptades ocasions donen la sensació de reiteració entre diferents títols. Una de les grans lliçons de Viladesau és que va demostrar que, la música, no necessàriament ha de ser seriosa per ser de qualitat. O, dit d’una altra manera, que una sardana sigui plenament engrescadora no ha de ser, per això sol, considerada d’una categoria menor.

dijous, 8 de març de 2018

Benvinguda, Copa Catalunya

[Un dos i seguit, 2-3-18]

La setmana passada, coincidint amb el tradicional acte de cloenda del Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes 2017 que va tenir lloc a Figueres, a més del lliurament de trofeus i reconeixements, també es va anunciar el calendari del Campionat del 2018. Això vol dir que les colles que participaran en aquesta competició ja saben quina estructura és la prevista per a la seva categoria, amb quines altres anelles hauran de lluitar i quins concursos ballaran.

Aquestes dades van variant, poc o molt, d’un any per l’altre, sobretot en funció de les colles inscrites i de les poblacions disposades a acollir els concursos. Aquest darrer aspecte acostuma a presentar una sèrie de cites que varien poc, sobretot perquè es tracta de concursos que funcionen força bé, per l’organització, el lloc on es porta a terme, l’ambient, etc. Són concursos on les colles s’hi troben bé i només circumstàncies molt especials poden forçar algun canvi, com ara Sitges o Valls, per posar només un parell d’exemples.

Això sí, es procura variar no tant les poblacions –que, a vegades, també- com la categoria que cada lloc acull, de manera que un concurs amb tradició com el de Tarragona, posem per cas, un any és vàlid per a colles Grans i l’altre pot ser-ho per a Infantils, per exemple. A vegades, però, no només és la veterania allò que es té en compte, ja que, per exemple, un concurs nou de l’any passat com és el de Constantí enguany ja acull una competició del Campionat.

Enguany, al marge de tot això que comentem, la principal novetat és la creació d’una nova competició, que es presenta com a experimental: la Copa Catalunya, que tindrà lloc el 28 de juliol a Montblanc, la Capital de la Sardana 2018, on un nombre restringit de colles (vuit grans i vuit veteranes) participaran en un format d'eliminatòries directes, és a dir, colla contra colla, amb repesca inclosa, i hauran de ballar un nombre variable de sardanes en funció del paper que hi facin.

D’entrada, sembla positiva la introducció d’un nou al·licient per a les colles més enllà dels campionats de Catalunya i territorials o els concursos lliures. Naturalment, tot dependrà de com es concreti tot plegat i de la resposta de les anelles potencials participants.

dimecres, 28 de febrer de 2018

Divulguem allò que fem, caram!

[Un dos i seguit, 23-2-18]

Una de les qüestions recurrents en els espais d’opinió del programa “Un dos i seguit”, com aquest mateix que enceta cada emissió, és la necessitat de divulgar convenientment les activitats que es realitzen. Realment, segueix essent una assignatura pendent de la majoria d’entitats i organitzacions de tot tipus, encara que ja sabem que fer publicitat no és garantia absoluta d’èxit, fins i tot quan es tracta d’una iniciativa de qualitat i discutible.

Prou que ho saben, per exemple, la gent de la cobla Reus Jove, des del primer dia promotors de concerts sempre interessants, però que no sempre gaudeixen de la presència de públic que caldria. L’assistència no és pobra, però sí clarament insuficient i potser no es pot dir que estiguin desanimats, però sí decebuts, sobretot després d’haver preparat propostes mai mancades d’interès i originalitat.

És comprensible, doncs, que ara estiguin neguitosos davant del seu proper concert, aquesta vegada en col·laboració amb la Banda Simfònica de Reus, cosa que el fa singular i suggerent alhora, i amb un programa d’alt nivell. Esperem que rebin el suport que aquella vetllada es mereix, tal i com comentarem més tard. De fet, ells no són dels que fan curt a l’hora de fer-nos saber, als mitjans de comunicació, allò que preparen.

En aquest mateix camp de la publicitat d’actes sardanistes a nosaltres ara ens preocupa una altra cita important i ben propera: la proclamació de la nova Capital de la Sardana, que serà la vila de Montblanc. I ens preocupa seriosament perquè no acabem d’entendre com pot ser que a menys d’un mes d’aquest acte, encara no s’hagi fet cap mena de publicitat. Només hem vist un avançament del programa de la capitalitat a la Guia Sardanista 2018, però res més. Se suposa que hauria de ser tot un esdeveniment no només per al sardanisme en general i molt especialment el de les comarques tarragonines, sinó també per a la cultura d’aquestes terres, però el cas és que hi ha un buit informatiu absolut.

Cal suposar que, un dia o altre, es farà una roda de premsa presentant els actes, però la lògica ens diu que un fet amb la importància que pretén tenir la capitalitat s’hauria de divulgar des de molt abans de fer-se. Hauria d’estar actiu un web amb tota mena d’informacions, tal i com s’ha fet amb les anteriors capitals, o el de l’Ajuntament de Montblanc hauria de mostrar alguna cosa més que el logo de la capitalitat. I, és clar, els mitjans de comunicació, aquells que sempre som objecte de queixes per manca d’atenció a la sardana, hauríem de rebre alguna base a partir de la qual treballar. I no dos dies abans. Sembla lògic, oi?

dijous, 22 de febrer de 2018

Les orelles del llop

[Un dos i seguit, 16-2-18]

Tots haurem sentit, alguna vegada, una d’aquelles sentències fruit de la diguem-ne “veu popular” que ve a dir alguna cosa així com que “potser caldria que tornessin a prohibir la sardana per tal que molta més gent volgués ballar-ne”. Cal suposar, al marge de la ingenuïtat i la inexactitud de l’afirmació, fa referència a la funció d’eina de resistència i d’afirmació de catalanitat que va realitzar el fet sardanista durant molt de temps.

La veritat és que potser no seria gaire desitjable que es facin tantes ballades com hi va haver en un moment donat, per molt que ens agradi aquesta dansa. El problema més aviat és que, en aquella època, poca cosa més hi havia que fos mínimament consentida pel règim, a causa del context, una societat sotmesa a un règim dictatorial, cruel i despietat en general i de manera singular amb tot allò que fos català.

Potser hauríem d’anar amb molt de compte amb aquestes afirmacions, ara que altra vegada no només veiem les orelles al llop, sinó que aquest ja està fent urpades i mossegades en forma de presos polítics, exiliats, desballestant la Generalitat i amenaçant la llengua, persones i entitats. Ho fan els hereus dels repressors d’aleshores i, tristament, amb la complicitat o el silenci d’altres de suposadament “amics”.

Naturalment, el sardanisme segueix tenint clar quin és el seu lloc, però, sortosament, actualment gaudim de la companyia d’altres àmbits ben forts dins el camp de la cultura popular igualment compromesos amb el país. Ara bé, el millor seria que mai més calgués escoltar o ballar La Santa Espina com a símbol reivindicatiu, que els músics fessin sonar El cant dels ocells pensant en els ostatges o que els castellers haguessin d’aixecar les seves construccions per altra cosa que no fos el gaudi propi i dels aficionats. 

dijous, 15 de febrer de 2018

Pep Ventura, al seu lloc

[Un dos i seguit, 9-2-18]

L’any 2017 va ser, per al sardanisme, el de la commemoració del 200 aniversari del naixement d’un personatge tant important com Pep Ventura. Les celebracions es van localitzar molt a Figueres, la vila on va residir la major part de la seva vida. Amb tot, hi ha determinades iniciatives que és ara quan donen els seus fruits i en pot gaudir tothom, on sigui que visqui: una important exposició en xarxa, un disc i un llibre. Són tres treballs realitzats de manera molt acurada, a càrrec d’especialistes acreditats i que, sobretot, tracten el personatge i el fet sardanista amb coneixement de causa i lluny de les visions idealitzades i romàntiques, pròpies del segle XIX, però que, paradoxalment, encara han estat vigents fins ara mateix.

En un moment donat, es va construir una explicació sobre Pep Ventura i el seu paper en la creació de la sardana llarga idealitzada i plena de tòpics, molt d’ells de dubtosa credibilitat, comprensibles en aquell moment històric, però que després s’han anat copiant i repetint de manera totalment acrítica. Sortosament, estudiosos com la musicòloga Anna Costal, entre altres, fa temps que analitzen aquestes qüestions amb rigor i, tal i com han vingut explicant en articles i assajos diversos –ella, fins i tot en va fer la tesi doctoral!- ara es tracta de resituar Pep Ventura, traient-li allò que no va fer (o no ho va fer ell sol) i posant-li allò que no li era reconegut, com la seva competència musical, posem per cas.

Ara, sintetitzant i fent atractiu allò que d’aquests estudis fins ara coneixíem en forma de treballs erudits, tenim a l’abast aquests tres mitjans (disc, web i llibre), que tot sardanista o qualsevol persona interessada hauria d’aconseguir.

dijous, 8 de febrer de 2018

Un salt important

[Un dos i seguit, 2-2-2018]

Enguany ja farà 31 anys que l’entitat Adifolk organitza l’Aplec Internacional, una cita de pràcticament totes les manifestacions festives catalanes que cada any va viatjant a una ciutat o altra d’Europa. De fet, inicialment era l’Aplec Internacional de la Sardana, però poc a poc ha anat ampliant la diversitat i el nombre dels participants, sense oblidar mai el sardanisme, això sí.

En l’edició que es va presentar la setmana passada hi haurà uns altres canvis importants, realment transcendentals, fins i tot. Encara no s’ha donat a conèixer el programa i aviat s’obrirà el període d’inscripcions als grups interessats en participar-hi, però ja se saben coses bàsiques com que, en realitat, hi haurà dos aplecs: primer a Manresa i l’altre –i aquesta és l’altra novetat més cridanera- a Washington. Així, doncs, per primera vegada se sortirà de l’àmbit europeu i es farà el salt a un altre continent. Realment, la idea sembla que és de continuïtat entre les celebracions a les dues ciutats, inaugurant l’aplec a Manresa –l’actual Capital de la Cultura Catalana- i completar-lo als Estats Units unes setmanes després.

Es refermarà l’aposta de l’anterior edició de vincular l’aplec amb un esdeveniment de la ciutat amfitriona, generalment una fira o certamen musical, en aquest cas el prestigiós Smithsonian Folklife Festival. Tot plegat, sobretot la circumstància del salt a l’altra banda de l’Atlàntic, segurament farà més difícil la participació de catalans no vinculats als grups que hi actuen i fins ara habituals de l’aplec, ja que el vinculaven a les seves vacances, però segur que es millorarà en el gran objectiu dels organitzadors: donar a conèixer la cultura popular catalana arreu del món i per mitjà de les portes que millor ho puguin facilitar.

Ara esperem que no passi com a l’edició anterior, quan va transcendir que l’Estat espanyol havia pressionat les autoritats d’Ostrava, a la República Txeca, que va acollir l’aplec del 2017, perquè no hi donessin suport. Sortosament, no es van deixar intimidar.

dijous, 1 de febrer de 2018

Una sardana gens carca

[Un dos i seguit, 26-1-18]

A mitjans del segle XIX, Catalunya, com molts altres països de l’entorn, va viure un temps de grans canvis. No només va ser qüestió de fets polítics o de conflictes, que d’això sempre n’hi ha hagut, sinó que la societat catalana va rebre més influències de l’exterior que mai abans i molts ciutadans van començar a relacionar-se més amb els veïns del nord. Van arribar més tècniques, coneixements, modes i costums, que, en bona part, van ser assumits o van influir en la manera de viure en els habitants d’aquest racó de món.

Entre la infinitat d’exemples que podríem posar d’aquesta nova dinàmica, hi ha tots aquells que van fer possible el pas de la sardana curta i el contrapàs a la sardana llarga. Són factors molt diversos: polítics, socials, tècnics, culturals, etc. Des de l’adopció d’instruments musicals nous, al trencament de vells tabús i encotillaments, van fer que aquell fenomen, més que res, hagi esdevingut una mostra de l’ebullició d’una societat que, alhora, també veia arribar esports com el futbol, gaudia de músiques que triomfaven a Europa com l’òpera, es neguitejava amb noves ideologies i treia profit d’innovacions tecnològiques.

Aquell trànsit d’unes danses pròpies de l’Antic Règim a unes altres de més desacomplexades i obertes a canvis i evolucions, fins ara s’havia explicat d’una manera molt diferent, amb una base romàntica i uns esquemes conservadors, els mateixos que, en un moment donat, van pretendre assimilar, controlar i depurar el fet sardanista i molts altres aspectes del país.

Sortosament, des de fa un temps van apareixent estudis històrics i musicològics seriosos que estan clarificant el panorama, tot i que encara queda molts feina per fer en aquest sentit. Ja tenim a l’abast treballs diversos, com els de Jaume Nonell, o la monumental tesi d’Anna Costal sobre Pep Ventura, de la qual ara es publica un llibre que ve a ser una versió per a tots els públics d’aquells nous plantejaments. Entre altres coses, han de servir per desmentir aquelles visions que atribueixen a la sardana una naturalesa carca i conservadora. La realitat és just a l’inrevés i, en tot cas, el sardanisme ha estat una víctima o ha estat utilitzat, com tantes altres coses, per a determinats interessos. Va bé posar les coses a lloc, evidentment.