Ben retratat!

[Un dos i seguit, 24-2-23]

Cada vegada és menys anecdòtic que formacions musicals ben diverses trobin interessant experimentar amb una cobla o alguns dels seus instruments més característics. Ho hem comentat moltes vegades aquí mateix, però ara ens crida l’atenció el fet que entre les últimes propostes n’hi ha algunes de prou significatives, perquè hi ha implicats una sèrie de grups que es podrien considerar com els més allunyats de l’estètica de la cobla. Parlem, és clar, de grups de rock o de qualsevol dels estils de música diguem-ne moderna. 

Naturalment, hi ha el precedent ja històric de la Companyia Elèctrica Dharma i la cobla Mediterrània, però posteriorment hi va haver un gran buit en aquest sentit i no ha estat fins a dates molt recents que s’hi han atrevit La Iaia, per exemple. Al festival Amb so de cobla, de Palamós s’hi han pogut veure i escoltar combinacions molt variades i suggerents, però la presència del rock i similars ha estat mínima. 

Ara, se’ns presenta una música fresca, engrescadora i que encara no sabem si serà una sola cançó, com una mena d’anècdota, però la veritat és que ha estat molt ben acollit el videopclip que aquests dies circula per xarxes i es pot escoltar a les plataformes musicals. Es tracta del grup The Tyets, que fan el que ells anomenen "trapetón", és a dir, trap i reggaeton, que han presentat el tema Coti x Coti, un avançament del seu nou àlbum que es publicarà el proper 3 de març. Aquesta peça fusiona el reggaeton amb la música per a cobla gràcies a la col·laboració de la cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona. 

De moment, l’esmentat videoclip sembla que triomfa i allò que a mi em crida més l’atenció són els comentaris generalment positius de la gent, aparentment poc vinculada al sardanisme. Només cal esperar que no hi torni a haver comentaris lamentables, com els que algun crític musical ha expressat fa poc sobre la Megacobla, davant la qual no se l’hi ha acudit altra cosa que dir que no sona com si fos objecte de museu ni encotillada. Va quedar ben retratat el paio!

Quin maldecap!

[Un dos i seguit, 17-2-23]

Una qüestió recurrent, cada any per aquestes dates (al voltant de Carnaval), és que les cobles i les orquestres acostumen a efectuar, precisament ara, els canvis de músics: els que es retiren, els nous fitxatges, els moviments d’una formació a l’altra... Sempre es produeix un trànsit important en aquest sentit, tot i que darrerament també sovintegen els canvis en altres moments de l’any. La tradició, però, fixa el Carnaval perquè aviat, amb la quaresma, abans hi havia moltes limitacions per dur a terme actuacions musicals i, de fet, en aquest temps és quan menys festes majors hi ha.

Els canvis (i intercanvis, a vegades) de músics sovint s’ha comparat amb els dels jugadors de futbol. Algú ho pot considerat exagerat i, certament, ho és si ens fixem en l’aspecte econòmic, l’impacte en la societat, el ressò en els mitjans de comunicació i, segurament en el tarannà dels protagonistes, però la dinàmica s’hi assembla força.

Per les xarxes ja fa temps que circulen rumors i notícies confirmades en aquest sentit i és ben segur que els aficionats més fervorosos tindran ocupació a l’hora de valorar la idoneïtat dels canvis a cada cobla. Amb tot, els últims anys s’està produint un fenomen que emmascara una mica aquest seguiment de certes cobles. El cas és que abans era realment estrany que qualsevol cobla hagués de recórrer a suplents gaire sovint, mentre que ara és una pràctica habitual en segons quins casos. S’ha passat de fer alguna substitució per malaltia o per algun motiu greu i excepcional a fer-se molt sovint. Gosaria dir que, moltes vegades, se n’abusa i costa gaudir de segons quina cobla amb la plantilla titular completa. Sens dubte, això ho facilita el fet que actualment hi ha a disposició una gran quantitat de músics força competents i adaptables que no estan compromesos amb cap formació, però es fan un fart d’actuar de bolo. No sé si això és bo o és dolent, la veritat, però segur que és un maldecap per als responsables de les cobles afectades.

Músics i canyes

[Un dos i seguit, 10-2-23]

Un article de Montserrat Juvanteny publicat a l’últim número de la revista de cultura popular catalana  Som ens recorda un aspecte bàsic, essencial, dels instruments més característics de la cobla, les tenores i els tibles. L’escrit es titula «Un matí tallant canyes a l’Empordà» i fa referència a una sortida habitual de cada any d’una colla de músics per tal d’anar a recollir canyes pel camp, amb les quals després s’elaboren les característiques embocadures de doble canya que, al capdavall, és on s’origina el so d’aquests instruments. A diferència d’altres de, diguem-ne, més universals, per al tible i per a la tenora les canyes s’elaboren de manera totalment artesanal, fet que complica encara més la feina d’aquests instrumentistes.

És important saber trobar el canyar adequat, la canya concreta que serà útil, portar a terme un procés d’elaboració acurat que, entre altres coses, requereix temps, molt de temps. I no totes les canyes acabades pel mateix artesà serveixen, o no serveixen de la mateixa manera: unes per a un tipus de música, unes altres per a una de ben diferent.... Així s’entén que els constructors de canyes (moltes vegades, els mateixos instrumentistes) s’apleguin en aquestes trobades i acostumin a intercanviar idees, opinions i canyes. És tot un món, que requereix tècnica, paciència i, un cop més, temps. Un aspecte aquest segurament poc conegut per la majoria del públic, fins i tot per gran part d’aquells que saben apreciar la bona música per a cobla. Potser estaria bé divulgar-ho més, com a mínim entre el públic sardanista.

De la 'llibreteta' a l'aplicació

[Un dos i seguit, 3-2-2]

La recent presentació, a Barcelona, d’una nova aplicació per a telèfons mòbils Android, per a repartir sardanes ha estat acollida de manera diversa, com toca davant de totes les novetats. Hi ha hagut escepticisme, rebuig, mostres de satisfacció o, senzillament, indiferència. Us la podeu descarregar per un preu realment raonable.

El fet ens recorda aquest aspecte inherent a la sardana moderna que és la necessitat de comptar els passos i, en el moment oportú, atenent les regles tradicionalment acceptades, efectuar mentalment els càlculs precisos per a ballar els canvis de tirades com cal i acabar la sardana de la manera correcta. No tothom hi té la mateixa traça i alguns els costa més que altres adquirir la soltesa necessària. La veritat és que cadascú utilitza el mètode que més l’hi convé sempre i quan el resultat sigui el que cal. Al llarg del temps se n’han fet moltíssims i des del primer moment (de la generalització de la sardana com l’entenem ara, vull dir) se n’han publicat en llibres i revistes, alhora que s’han imprès desenes de llibrets, sovint acompanyats de gràfics més o menys ben trobats per intentar ser més entenedors. Tampoc han faltat edicions casolanes, fetes en ciclostil o fotocòpies.

I emparentades amb aquestes publicacions, hi hagué un temps que proliferaven unes llibretetes que molts sardanistes utilitzaven per anar apuntant les sardanes que tenien oportunitat d’escoltar, indicant, de cada una, el nom, l’autor i el tiratge. Era una manera d’anar més segur a l’hora de repartir, ja que així disposaven d’una creixent base de dades ordenada alfabèticament que podien consultar en un instant. Sospito, però, que actualment ja no se n’utilitzen gaire, o potser gens. Vés a saber si és que les habilitats de repartiment s’han incrementat, o que la majoria de balladors confien en què sempre hi ha algú altre disposat a «cantar» els repartiments. Tot pot ser!

Sigui com sigui, naturalment, a més dels múltiples mètodes a l’abast existents, a l’hora d’aprendre a repartir ara podem fer ús d’una nova eina -suposo que prou eficaç- a la butxaca i dins del mòbil, en lloc d’aquella venerable llibreteta.