Super Sardana de l'Any

 [Un dos i seguit, 26-2-21]

Aquesta setmana s’engega, novament, la maquinària del concurs La Sardana de l’Any, encara que, aquesta vegada, haurà adoptat la denominació de la Super Sardana de l’Any, perquè el que s’escollirà serà la sardana més popular no pas entre les estrenades l’any passat, sinó entre les guanyadores del certamen en la seva segona etapa.

De fet, anys enrere ja es va fer una Super Sardana de l’Any per cloure, precisament, la primera època. En aquella tanda de quinze convocatòries l’estructura era força similar a l’actual, encara que el conjunt de les emissores que oferien les eliminatòries era ben diferent, més que res perquè el panorama radiofònic també ha canviat força. Moltes d’aquelles sintonies, bàsicament en ona mitjana, ja no existeixen i la majoria eren emissores comercials i alguna institucional. Justament va ser la desaparició de la que ho organitzava -Ràdio Joventut de Barcelona, pertanyent al que havia estat el grup d’emissores del Movimiento- va portar a que el concurs hagués de plegar.

Ara, La Sardana de l’Any l’organitza la Confederació Sardanista i compta amb la col·laboració d’una extensa xarxa d’emissores, la majoria municipals, un fenomen que encara havia de manifestar-se a finals dels anys 80. Això sí, allò principal que dóna sentit al concurs segueix intacte: divulgar al màxim les noves sardanes per mitjà de la participació popular. Tornem-hi, doncs!

Molt més

[Un dos i seguit, 19-2-21] 

La sardana és, abans que res, una dansa popular, característica del Principat de Catalunya i la Catalunya Nord, principalment, que es balla de manera lliure i espontània, sobretot al carrer. Pot ser molt més, però crec que ningú em discutirà aquesta afirmació. I no és poc, això, quan de danses tradicionals que les practiqui algú més que els grups destinats a la seva conservació o exhibició no n’hi ha gaires.

Però també és cert que aquell «molt més» que deia també és molt important en aquest cas. I això s’evidencia de tant en tant, encara que no sempre s’entengui a certs cercles, com podria ser el cas del context de l’actual pandèmia. La pràctica de la sardana com a dansa s’ha vist eliminada temporalment de manera dràstica i llavors s’han mantingut -encara que no n’han sortit indemnes- la música, la vida social de les colles, els estudis històrics, la sardana i la música per a cobla de caire més o menys simfònic, concursos musicals, enregistraments, experiments de fusió... Segur que em deixo alguna cosa, però crec que n’hi ha prou per justificar la teoria que la sardana i la cobla són molt més que uns que toquen i uns altres que ballen.

Quan hi ha qui treballa de valent per tal que la sardana sigui reconeguda com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, estaria bé que els mateixos sardanistes procuréssim fer més evidents, de cara a la resta de la societat, aquests i altres valors que he apuntat. Jo diria que el fet que nosaltres mateixos ens ho creguem de manera prou explícita, forma part d’allò que es valora en el moment d’adoptar una decisió per part dels senyors i senyores de la UNESCO.

Mesures estratègiques

[Un dos i seguit, 12-2-21]

En aquests temps complicats, en els quals tothom ha de batallar no només contra la pandèmia, sinó que també s’ha d’enfrontar a complicats efectes secundaris, és bo que les accions reivindicatives es facin amb fermesa, però també amb seny i comptant amb les estructures organitzatives pertinents.

En el terreny cultural ja s’ha parlat força d’aquests efectes: suspensió i ajornaments massius d’activitats i, per tant, manca d’ingressos per als professionals del sector, aquells que sovint són ignorats per qui es pensa que en la cultura no hi ha qui hi treballa i, conseqüentment, en depèn econòmicament. Si, ja ho sabem que és singularment important, en la cultura, el voluntariat, sobretot quan parlem de la popular i tradicional, però sempre hi ha un professionals que mereixen ser tractats com a tals. En les sardanes, per exemple, és evident el cas dels músics, elements indispensables i que ara han vist compromesa seriosament la seva activitat i supervivència.

El cert, però, és que la pandèmia només ha agreujat una situació que abans ja era realment complicada, que tard o d’hora caldrà que es resolgui com cal. I sembla lògic que les entitats es belluguin, que reclamin un tracte millor per part, com a mínim, de les institucions oficials. I aquí intervé aquell factor que citava de les estructures organitzatives. Per això em sembla una bona notícia que l'Ens de l'Associacionisme Cultural, que aplega la major part de federacions culturals del país -incloent la Confederació Sardanista i l’Agrupament d’Esbarts-, hagin fet arribar als partits polítics unes mesures estratègiques per enfortir aquest associacionisme. No val, només, exclamar-se més o menys fort, queixar-se i esperar que ens facin cas. S’ha entès que cal elaborar propostes concretes i ben treballades, fent-les arribar a qui té el poder o aspira a tenir-lo. Això no garanteix res, és clar, ja que ha de ser un primer pas ferm i previ a l’exigència posterior i tant ferma com calgui.

Concerts d'alt nivell

 [Un dos i seguit, 5-2-21]

Diumenge passat al matí, es va poder veure per TV3 un concert de cobla de gran qualitat... i sencer. A més, la cobla va interpretar un programa de molta complexitat, lluny dels que sovint es confeccionen per a complaure els públics de gustos fàcils i menys exigents. L’explicació d’aquesta emissió totalment anòmala, si tenim en compte la trajectòria de l’emissora, sempre refractària a aquest tipus de música, és que el concert formava part d’un cicle, el Festival de Pasqua de Cervera, el qual TV3 s’havia compromès a emetre... i, és clar, hauria quedat massa lleig eliminar-ne un.

Ironies a banda, cal agrair que la televisió pública s’hagi decidit a oferir-nos concerts d’alt nivell com els de Cervera. I constatem que el de cobla no desentonava gens, amb composicions del bo i millor, amb noms com Enric Casals, Garreta o Gerhard. Però, a més, hi havia l’interès afegit de la interpretació de tota una segona part amb sardanes de Pau Casals, sense limitar-se a les dues conegudes fins ara. Les altres eren fruit de la recerca i arranjament de l’entitat Músics per la Cobla, a la qual mai agrairem prou la tasca immensa que està fent.

Cal reconèixer que, en conjunt, era un programa gens fàcil per als músics i per a les oïdes menys acostumades a la música simfònica, susceptible de revifar una de les velles polèmiques del món de la cobla: que si les sardanes de concert, que si les de plaça... amb els respectius defensors i, alguns de les dues bandes, amb actituds massa apassionades. Perquè, resumint molt, hi ha qui defensa que totes les sardanes de qualitat s’haurien de poder ballar a plaça i, a l’altre costat, qui rebutja tot allò que vagi més enllà de la sardana-pasdoble. És clar que hi ha moltes tonalitats entremig, tant de sardanes com d’opinions i gustos, però sospito que, a l’hora de la veritat, es fan notar més els que llisquen cap a la banda de la música més simple, que els que omplirien els aplecs de Toldrà, Garreta o els germans Casals, per dir-ne només uns quants.

Una paradoxa

[Un dos i seguit, 29-1-21] 

En aquests temps de pandèmia generalitzada, l’activitat cultural s’ha vist radicalment bandejada, sobretot pel que fa les seves manifestacions més comunitàries i de carrer. Prou que es queixen els col·lectius professionals  corresponents, que, en molts casos, la seva situació és ben angoixant.

Aquells sectors que tractem en aquest programa (sardanes, esbarts i música per a cobla) són dels que més s’ha evidenciat, tot això. Són molts els ciutadans que s’han quedat sense aquesta opció de lleure, però el panorama és molt més fosc en el cas dels músics, actualment molts d’ells professionals (a dedicació completa els de les cobles-orquestres, principalment) o parcialment, però igualment en una situació més aviat complicada. De fet, res que no haguem comentat moltes vegades durant l’últim any, un temps en el qual s’ha anat fent el que s’ha pogut, de manera variable segons el moment.

Una de les activitats que millor han resistit aquesta situació tant complicada haurà estat la de la discografia, un fet que no deixa de ser paradoxal si tenim en compte les molts veus que s’han fet un fart de cantar les absoltes dels discos. De fet, la mateixa Confederació Sardanista va assegurar que deixava  de publicar en disc físic els enregistraments de les finals de La Sardana de l’Any perquè aquest suport cada vegada té menys sortida... mentre promou les publicacions de discos per part de cobles i entitats i, fins i tot, publica els discos per promoure la candidatura de la sardana com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Una paradoxa dins d’una paradoxa!

El cas és que avui aquest i altres discos us els podem presentar com a novetat en el programa, com hem fet moltes vegades des de fa temps i com es preveu que podrem fer properament amb altres novetats anunciades.