Compositors joves

[Un dos i seguit, 22-3-24]

Els que ja comencem a tenir una certa edat, recordem que fa uns anys van aparèixer una sèrie de compositors de sardanes, aleshores força joves, que van aportar frescor, idees noves i, en molts casos, un domini de la cobla fins aleshores només a l’abast de noms molt concrets. Jo era dels que en bona part d’aquells autors que començaven a fer-se notar hi veien la continuïtat dels nostres ídols més enllà de les patums clàssiques: Puigferrer, Conrad Saló, Viladesau i, per als més introduïts, Mauné, Viader, Ferrer Amer i algun altre. Gent que ens feia gaudir escoltant, ballant a plaça i competint amb la colla.

Aviat vam fer-nos nostres els germans Molina, Paulí, Ortí, Beumala, Gasulla... Després en vindrien d’altres com Timón, Alcalà, Carballido i, sortosament, bastants més que han anat fent les seves aportacions. Però el temps passa i encara que la majoria d’aquests segueixen ben actius, els que som patidors de mena sempre ens preguntem a veure si seguirà havent-hi relleu. Crec que aquí ja hem comentat de manera puntual que enguany a La Sardana de l’Any hi veiem molts noms que -ho he de reconèixer- per a mi són nous. A més de joves més o menys consolidats, com la nostra Anna Abad, Xavier Ventosa o Marçal Ramon, entre altres, a les eliminatòries hem pogut escoltar sardanes signades per gent fins ara inèdita, almenys en aquest concurs, com Pau Coma, Felip Morales, Jofre Bardulet, Santi Martínez, Marc Magrí, Miquel Castro o Carles Riba. A més hi trobem casos de primeres sardanes i estils diversos, des d’aquelles que engresquen al més dropo fins a autèntiques peces de concert.

Mireu: tenim molts programes per endavant per tal de criticar i queixar-nos d’allò que calgui. Avui necessito acabar igual que la setmana passada: amb optimisme, què caram!

A vegades, podem ser optimistes

[Un dos i seguit, 15-3-24]

Ahir dijous es va celebrar la gala dels XXVI Premis Enderrock de la Música Catalana, on es van anunciar i lliurar deu guardons per votació popular. Tal i com, fins a cert punt, era previsible, el duet mataroní de música urbana The Tyets es van endur el premi al millor disc de música urbana per Èpic solete, millor cançó per la seva arxiconeguda sardana-reggaeton Coti x coti i el reconeixement com a millor artista de l’any en la votació popular. Durant la cerimònia, també es van lliurar els premis de la crítica –que ja es van fer públics a principi d’any amb la revista Enderrock–, que han coincidit amb el públic, situant The Tyets com l’artista de l’any.

Tot plegat, culmina un any d’èxit sorprenent d’un tema que, per a molts, va ser un descobriment justament a la gala de l’any passat, quan cantant aquesta cançó van aparèixer a la sala uns quants músics amb instruments de cobla i els cantants van animar al públic a ballar-ho com si fos una sardana, tot i que es trobaven en un teatre. Evidentment, tothom ho va fer veure que era una sardana i la majoria va fer el que va poder, com a molts llocs on ha sonat la cançó i on mai hauríem dit que el personal es lliurés als puntejos, més o menys aproximats a allò que es fa en una ballada estàndard. 

En general, les opinions favorables han apagat les sempre inevitables veus apocalíptiques o, senzillament, defensores de les suposades pureses ancestrals. El cas és que l’èxit ha estat rotund, se n’han fet adaptacions en forma de sardana de veritat i també l’hem escoltat i ballat fins a la sacietat. Molts, asseguren que ha crescut la demanda de cursets per aprendre a ballar i ara només faltaria que l’afluència a les ballades i aplecs, així com l’adhesió a alguna colla de competició també creixés.

Ah! I no oblidem que, enguany, els Premis Enderrock han tingut una gala específica dedicada a la música clàssica, jazz i músiques per a públic familiar, que va tenir lloc el passat dijous 7 de març a Girona on, entre altres, es va premiar Joan Magrané com a millor compositor música clàssica i un Premi d’Honor al director i compositor Antoni Ros Marbà. A vegades, podem ser optimistes, clar que sí!

Sang nova

[Un dos i seguit, 8-3-24]

Tenim una nova temporada de La Sardana de l’Any en marxa i, amb ella, moltes coses que acostumen a acompanyar aquest concurs, començant per l’oportunitat de conèixer moltes composicions noves que no sempre tindrien la divulgació mínima que mereixerien, més enllà del moment de l’estrena o de les possibles complicitats que un autor o els destinataris de la peça puguin tenir. No sempre és així, vull dir que a la majoria de sardanes, sobretot quan no són d’autors populars, que es puguin ballar o escoltar sovint costa. I això no sempre succeeix per les seves suposades virtuts o la manca d’aquestes.

Enguany, aquestes circumstàncies encara tenen més interès si parem atenció en els noms dels autors de les sardanes que participen en les eliminatòries, ja que hi podem tenir moltes sorpreses agradables. En primer lloc, perquè hi ha molts autors poc coneguts -als quals cal suposar-hi un mínim de qualitat, ja que els han seleccionat uns especialistes-, bona part dels quals són ben joves, és a dir, nous valors que s’afegeixen a la ja llarguíssima nòmina de creadors que han escrit, poc o molt, per a cobla. És evident que són els noms que més s’han de beneficiar d’aquest objectiu principal de La Sardana de l’Any que he esmentat: la màxima difusió de les sardanes noves. A més, d’aquests autors poc coneguts, cal remarcar-ne la mitjana d’edat ben baixa i, encara més, la notable qualitat i els llenguatges musicals amb ganes d’innovar que els entesos ja hi han detectat.

Aquests fenomen gosaria afirmar que mai s’havia produït en La Sardana de l’Any fins ara en aquesta magnitud. Si repassem l’historial del certamen veurem que predominen noms ja consagrats, algun menys conegut però de certa edat i quan apareixia algun jove valor era un fet realment extraordinari. Tant de bo això no ho enfosqueixin les ja tradicionals polèmiques al voltant del certamen, com ara les campanyes de vots per algun títol, a vegades força descarades, o el suposat mal gust dels votants que, a vegades, elimina sardanes ben interessants i encimbella d’altres que no aporten res de nou. Res que no passi en qualsevol escenari competitiu, ja sigui amb jurat o amb votacions populars. Insisteixo: el més important és que tinguem oportunitat de conèixer aquestes obres noves, fruit d’un esforç, d’una il·lusió i, sovint, d’un talent.

Ho fem prou bé, tots plegats?

[Un dos i seguit, 1-3-24]

Ja han esdevingut habituals els debats, les queixes o els missatges més o menys apocalíptics sobre la influència suposadament excessiva de les noves tecnologies sobre les nostres vides. Darrerament, amb la qüestió de la intel·ligència artificial, l’alarma s’ha fet més gran, ja ho veiem com un perill real, que efectivament ens pot afectar i no en positiu, precisament.

No cal anar tant lluny, de fet. Només cal parar atenció en com fèiem les coses fa uns anys -els que tenim prou perspectiva cronològica, vull dir- i com les fem ara. De sobreviure sense mòbil a la dependència actual, o d’anar incorporant els ordinadors a l’hora de treballar o de fer qualsevol cosa, com redactar aquest mateix text, posem per cas. Jo no ho veig com una cosa negativa, tot el contrari, però no em puc estar de preguntar-me si és que ho fem prou bé, tots plegats. No acabo d’entendre com pot ser que el magnífic portal de la Confederació Sardanista pogués desaparèixer d’un dia per l’altre, sense deixar rastre (no hi havia còpies de seguretat, em pregunto des de la meva ignorància tècnica?), però encara costa d’assumir que sigui tant complicat de muntar l’actual, estancat en una mena de provisionalitat llarga, molt llarga.

I, posats a pensar, els veterans en la informació sardanista recordem aquell servei d’informació que comandava l’enyorat Antoni Anguela, basat en la recopilació d’informació d’entitats i cobles que ens servia en un butlletí ciclostilat que arribava sense faltar mai i a temps, cada setmana, per correu tradicional. Ara, aquest butlletí és electrònic i també l'envien cada setmana al correu electrònic... quan no falla, com aquesta setmana mateix. Té l’avantatge que pots fer allò del «copiar i enganxar» i adaptar el text a l’ordinador... quan no falla la connexió, el wifi, el repetidor del wifi... Res, batalletes de «boomer» aquesta setmana!