Gràcies!

[Un dos i seguit, 23-12-22]

Sempre m’ha semblat obvia la norma, no sé si escrita o no, que diu que en un comentari editorial com aquest, que cada setmana encapçala el programa Un dos i seguit, no s’hi parli de qui el redacta, no n’ha de ser el protagonista. De la manera més natural ho he respectat des del primer dia, cosa de la qual ja en fa molts anys, per cert. Però si hi havia d’haver una excepció havia de ser aquesta d’avui i crec que m’ho puc permetre.

Es tracta d’agrair als companys i amics de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, de la qual en formo part fa un grapat d’anys, que dissabte passat, en el transcurs del ja tradicional sopar de Nadal i de fi de temporada, em lliuressin el II Premi Sempre TD com a reconeixement a una suposada tasca per la sardana. Un detall immens, que endolceix el sempre amarg fet que et jubilin d’algun lloc, en aquest cas del sardanisme de competició. L’estat d’un element tant important per a un sardanista com són els peus així ho ha aconsellat i calia fer-se a la idea sí o sí.

El guardó, a la majoria dels oients potser no els sonarà gaire, entre altres coses perquè és de caire intern de l’entitat i és molt jove, però per a un servidor precisament és molt apreciat per venir de qui ve i perquè, de moment, només l’havia rebut algú tant important i valorat per mi com l’Alfred Abad, fundador i ànima de l’entitat, així com president fins fa gairebé un any.

Gràcies, mil gràcies a tots i, és clar, ja només començar aquest programa, vull desitjar a tots els que l’escolteu unes molt bones festes i una magnífica entrada d’any. 

Debat etern

[Un dos i seguit, 16-12-22]

Com en tota activitat viva i amb practicants de diferents tipus i procedències, la sardana sempre ha generat debats de tota mena i, encara que una mirada superficial no sempre permet veure-ho, també ha estat constant la lluita dialèctica entre el que en podríem dir el sector conservador i aquells que cerquen alguna mena d’evolució. Les ganes d’aquests de fer coses diferents es confronta amb els arguments de que «sempre s’ha fet així» o que no es pot sortir de determinats paràmetres considerats autòctons.

No m’entretindré, ara, en rebatre aquests posicionaments poc amics de que les coses canviïn, cosa que ja he fet moltes vegades, fins i tot aquí mateix. Només m’agradaria observar que per tal que hi hagi evolució no cal, necessàriament, que es produeixi cap revolució. Només cal deixar que les coses flueixin, que aquells que tinguin idees i ganes puguin desenvolupar-les sense intentar preservar cap essència en perill. Els hi hem de proporcionar les eines i totes les facilitats a l’abast, no pas limitar-los. Massa vegades (no sempre, m’afanyo a puntualitzar) hem vist que rere les queixes per manca de relleu o de compromís per part dels joves, allò que hi ha és el resultat de deixar portes tancades o de no confiar amb gent lògicament inexperta. 

No sempre s’entenen iniciatives com aquelles ballades de matinada a la Patum de Berga amb una multitud de jovent deixat anar, és clar, però ballant sardanes, més bé o més malament, encara que gaudint ballant-ne. Que en la sardana de germanor dels concursos de colles el sector més jove (i cada vegada més el menys jove) faci un crit en el moment del salt, a vegades ha provocat el rebuig immediat per part d’alguns que creuen que és una manca de respecte. Un detall petit, si voleu, però significatiu. És clar que més viscerals van ser, en el seu moment, algunes reaccions davant de la Sardanova o de l’escurçament de tirades. I així, podríem posar molt exemples, alguns més transcendents, crec jo, però menys divulgats perquè resten amagats en la intimitat de les entitats. I, allò que encara ho complica més, és que la immensa majoria d’uns i altres actuen de bona fe. Però ja sabem que la fe, sigui la que sigui, no sempre porta pel bon camí.

De desitjos

[Un dos i seguit, 9-12-22]

Ja fa dies que hem enfilat la recta final d’aquest any 2022 i, encara que no és aquest l’últim programa de l’Un dos i seguit, no podem evitar mirar enrere i fer-nos una idea, encara que sigui molt pel damunt, de com ha anat. No farem pas, precisament, un resum, però sí deixarem constància d’algunes impressions personals.

És evident que haurà estat l’any de la sortida de la pandèmia, si més no de la seva part més dura per a la majoria. Naturalment, al sardanisme i la resta d’activitats festives també els ha afectat i cal lamentar les pèrdues personals, és clar, i les de certes activitats que han fet pensar en allò de que a cada bugada es perd un llençol i aquesta bugada ha estat especialment contundent. Els optimistes diran que per la magnitud del que ens ha tocat viure encara no s’ha perdut gaire i que en molts casos les causes han estat unes altres. En tot cas, cal lluitar contra les mancances i problemes per fugir de les flames que s’apaguen o que es desvirtuen. 

Que una ballada que es feia tradicionalment per aquestes dates ben a prop de Tarragona ara s’anunciï sense cobla, és a dir, amb música enregistrada, és una mala notícia, però potser també vol dir que no s’ha llençat la tovallola de manera definitiva, tot confiant en un context més propici. De la mateixa manera, que Tarragona perdés enguany el seu concurs de colles després de diverses edicions agòniques, és quelcom molt trist, menys si es confirma que hi ha neguit per solucionar-ho tant a nivell institucional com des del món associatiu.

I nosaltres, els de l’Un dos i seguit, també hem viscut un particular calvari, sobretot la nostra companya Sílvia, que esperem recuperar aviat; i, amb ella, la possibilitat de comptar amb tot l’equip al complet. És el desig per al nou any, per al qual també ens proposem defugir errades com les que malauradament hem tingut i potenciar les moltes possibilitats que un mitjà tan estimat com és la ràdio ens permet.

Un cap de setmana farcit d'emocions

[Un dos i seguit, 2-12-22]

El passat cap de setmana va estar farcit d’emocions per als sardanistes tarragonins. Dissabte a la tarda, en el concert «El so de la pau», per a violoncel i cobla, amb Pere Puertas al violoncel i la cobla Maricel, es va fer el lliurament del Premi Tarragoní de Cultura, atorgat pel Casal Tarragoní, a Joan Salvador i Sorolla "Janó". Ja vam dir que era un reconeixement plenament merescut i, sens dubte, aquella sala Etyches del Palau de Congressos plena fins dalt, va ser un lloc idoni.

I diumenge, novament a Balaguer després de la final del Campionat Gran i Veterà de feia quinze dies, s’hi disputava el Campionat de Punts Lliures, on hi participaven tres colles tarragonines: la juvenil Nova Tarragona Dansa, la gran Tarragona Dansa i la veterana Toc de Dansa. Totes les colles i les tarragonines en particular van oferir un gran espectacle que, fins a cert punt, va ser reconegut amb el resultat: totes tres colles van aconseguir les respectives segones posicions, cosa que significa el millor resultat global aconseguit mai per les colles de la ciutat en aquesta competició. 

Tot i això, a molts -i no només els components de l’expedició de Tarragona- els va quedar la sensació que, com a mínim en la categoria gran, el resultat no va acabar de ser gaire convincent. Ara, a molts dels oïdors els haurà vingut a la ment el pensament, ben lògic, que qui diu això s’expressa condicionat per la seva relació amb la colla Tarragona Dansa. Ho entenc i per aquest motiu ho deixaré aquí i només recomanaré la visió dels vídeos que circulen per les xarxes, en algun cas fins i tot amb una magnífica perspectiva de les colles primera i segona  a la classificació. I que cadascú es formi la seva opinió.

Allò que sí puc afirmar sense por que ningú ho pugui rebatre és que les colles que representaven Tarragona, i molt especialment la Tarragona Dansa, van oferir espectacle de veritat, amb coreografies molt treballades, arriscades i increïblement resoltes, amb un conjunt impecable, cosa que no està a l’abast de tothom.

Reconeixement del tot merescut a Joan Salvadó, 'Janó'

[Un dos i seguit, 25-11-22]

Per a aquest dissabte a la tarda, el Casal Tarragoní torna a organitzar un dels concerts de tardor que ha vingut oferint des de fa uns anys. Aquesta vegada, es comptarà amb una cobla que darrerament podem escoltar sovint a la ciutat: la Maricel, de Sitges, de la qual forma part la tarragonina Anna Abad (Anna d’Ivori com a cantant), en aquest cas en la seva faceta d’instrumentista de tible. El concert és prou original i atractiu, ja que combina el so de la cobla amb un solista de violoncel, una opció no inèdita però sí poc habitual. Hi actuarà Pere Puertas com a intèrpret d’aquest instrument amb el qual va excel·lir Pau Casals, a qui està dedicada una part important del programa.

Però la vetllada inclourà un altre element singular i destacat: el lliurament del Premi Tarragoní de Cultura, que el Casal Tarragoní concedeix cada dos anys a una persona o entitat que, segons el seu criteri, ha destacat per la seva activitat en la cultura local o el suport que l’hi ha ofert. En aquesta ocasió serà per a Joan Salvador i Sorolla, més conegut pels tarragonins com a "Janó". 

Estic segur que poques vegades estarà més justificat aquest guardó si valorem una llarga trajectòria, la dedicació a diversos àmbits, sobretot de la cultura popular de la ciutat, per la discreció i per la constància. Ha estat una peça clau en moments de vaques magres de l’activitat festiva a la ciutat i també ha tingut una participació directa i valuosa en el gran fenomen de la recuperació i revitalització de les festes, molt particularment d’alguns elements del Seguici. Per a ell mai ha sigut incompatible aquesta activitat amb una plena vivència sardanista. Una tasca i una estima que, a més, ha sabut contagiar a la seva nombrosa descendència.

En Janó és un clar exemple d’aquella mena d’activistes constants i efectius però poc amics de figurar, de fer-se veure. Per molts anys, amic Janó!

Toc de Dansa, campiona de Catalunya de Veterans

[Un dos i seguit, 18-11-22]

Jornada gloriosa la de diumenge passat a Balaguer. Emoció i, sobretot, molta alegria entre l’expedició tarragonina a la gran final del Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes on es decidien les anelles campiones de les categories de Grans i Veterans. De la cita anterior, a Girona, s’hi arribava amb  les puntuacions molt ajustades, de manera que l’interès estava assegurat fins l’últim moment. En el cas de les Veteranes -amb la tarragonina Toc de Dansa inclosa i com una de les dues favorites-, fins i tot es va haver de ballar una sardana extra de desempat, que finalment es va resoldre a favor de la Tocs, deixant l’eterna rival dels últims anys, la Sabadell, com a subcampiona. 

El cert és que -i això ja ho hem comentat moltes vegades- ja fa anys que la categoria de colles veteranes ofereix un nivell extraordinari, en bona part fruit de la incorporació de dansaires experimentats durant anys a la categoria de Grans quan aquesta va adquirir característiques pròpies d’una activitat esportiva. Es tracta d’un ballar més espectacular i treballat, força exigent des d’un punt de vista físic i una interpretació de les sardanes al màxim d’exhaustiva; tot plegat aconseguit amb intenses sessions d’assaig i preparació regides per capdansers que són autèntics líders i tècnics en la matèria.

Aquesta dinàmica es va traslladar a la categoria dels Veterans, amb les lògiques limitacions de l’edat, cada vegada més relatives, perquè a les colles Grans hi podem veure molta gent amb edat de Veterans i viceversa, encara que no tant. El cas és que l’atenció d’aquells a qui agrada la sardana competitiva s’ha ampliat notablement amb aquest conjunt de colles (perquè no es tracta només de les capdavanteres), una situació que anys enrere era impensable. 

Un triomf, doncs, que diumenge va viatjar fins a Tarragona, després que les colles joves aconseguissin a Valls les segones posicions Infantil i Juvenil i que la colla Gran, la Tarragona Dansa, hagi quedat sisena de la seva categoria amb un equip molt jove i unes maneres que permeten augurar un futur brillant.

Dos bons esbarts a Tarragona

[Un dos i seguit, 11-11-22]

A la Viquipèdia podem llegir que «un esbart dansaire és un grup o associació de persones que es dedica a la recuperació, el manteniment i la difusió de la dansa tradicional popular, i més generalment les tradicions folklòriques, de Catalunya i dels Països Catalans». Això ha estat així, bàsicament, des dels primers esbarts, formats en els inicis del segle XX. Des de llavors, naturalment, hi ha hagut una evolució, encara que no gaire uniforme. Encara que les generalitzacions són molt perilloses, podem dir que hi ha hagut dues grans tendències: els que s’han mogut amb un esperit de mantenir les essències i els que han procurat anar més enllà, en ocasions molt més enllà.

Avui dia, les fronteres no estan del tot definides. De fet, això no importa gaire, ja que la reproducció exacta d’unes danses ancestrals és pràcticament impossible, més que res perquè mai es podrà reproduir el context en el que van néixer i en el qual van ser vives, en un moment determinat. Al capdavall, doncs, sempre hi ha alguna mena de creació quan es porta una dansa a un escenari.

Pel que fa a l’altre extrem, aquell en el qual, en un moment donat, es van arribar a muntar grans espectacles pràcticament professionals, amb vestuaris de pel·lícula, música en viu amb fins i tot dues cobles o orquestres simfòniques, no és que sigui impossible, sinó que està molt i molt lluny de l’abast dels esbarts actuals, que viuen en una societat molt diferent i no compten amb els suports singulars que en certs moments s’hi van abocar. 

El panorama real actual, tot i ser complicat per a tothom, sí que permet que hi hagi de tot: des d’esbarts molt modestos a altres que deunidó el que arriben a oferir. A Tarragona, tenim la sort de comptar amb dos bons esbarts, el Dansaire de Tarragona i el Santa Tecla, els dos compromesos amb molts elements de les festes de la ciutat, on protagonitzen moments essencials, però que segueixen treballant fort en nous espectacles força ambiciosos. Aquest dissabte, per exemple, el Santa Tecla és al Teatre Tarragona, i a primers de desembre serà el torn del Dansaire de Tarragona. Cadascú amb la seva manera pròpia d’entendre la dansa, però els dos amb una empenta envejable. 

No apte per a "modernets"

[Un dos i seguit, 4-11-22]

Aquest és un programa dedicat a les sardanes, els esbarts i la música per a cobla, però avui crec que he de puntualitzar que un servidor sempre ha tingut apreci, també, pels castells. No només els he seguit com un bon aficionat, sinó que en determinada etapa professional també he arribat a fer-ne retransmissions radiofòniques i cròniques impreses. Sempre vaig defensar que els mitjans tractessin el fet casteller com cal, fins que es van posar de moda. Ara ja hi ha molta gent que els defensa, tot i que sempre sento la necessitat d’expressar alguna reivindicació, com que TV3 retransmeti el concurs en directe, una mancança que clama al cel. 

Dic això per tal que no se m’entengui malament quan parli de les Fires de Girona. Una festa extraordinària, que mereix viure-la en la mesura que cadascú pugui i prefereixi. Però se’m va remoure tot quan a la crònica que en va fer el Telenotícies es van citar actes diversos, esmentant, tal i com era previsible, els castells, però ignorant el concurs de colles. Davant d’això, algú pot entendre que l’actuació castellera és un costum ancestral gironí i el concurs és una cosa insignificant o aliena a les Fires. 

Doncs no senyors: està molt bé que els gironins hagin adoptat els castells i organitzin una diada ben ferma, i que se’n parli, és clar, però el concurs de colles sardanistes enguany arriba a la 81a edició i a aquestes les van precedir moltes més, ja que amb el franquisme van posar el comptador a zero. Un concurs dels més importants de l’any, on hi ha el bo i millor de les colles de competició i on gairebé es decideixen els Campionats Gran i Veterà. I, per cert, a Girona la colla tarragonina veterana Toc de Dansa va vèncer la seva eterna rival, la Sabadell, deixant les coses molt i molt interessants per a la finalíssima de Balaguer de la setmana vinent, on una de les dues es proclamarà campiona. A veure què en diran els «modernets».

Comiat a Joan Parés, el més gran dels tibles

[Un dos i seguit, 28-10-22]

Portem una temporada que Déu n’hi do amb la quantitat de gent important en el món de la sardana que se n’ha anat. Ja entenc que és normal que en un sector de la cultura com aquest que, malgrat tot, implica a molta gent, el pas inexorable del temps comporta que, sovint, calgui dir adéu a algú. És llei de vida, diuen. Però també és cert que encara que ja sabem que tots hem de marxar un dia o altre, mai ens sembla un bon moment. També és lògic i humà que determinades morts ens corprenguin especialment.

És el cas del músic Joan Parés, traspassat aquesta setmana a l’edat de 76 anys. Jo em considero afortunat per haver arribat a poder gaudir de les seves interpretacions a La Principal de la Bisbal en el paper de primer tible. I sóc dels que consideren que en Parés va ser el millor intèrpret d’aquest instrument de tota la història. Naturalment, és una afirmació agosarada, perquè no tenim cap mena de constància  de molts músics antics i d’altres els podem escoltar en enregistraments arcaics i, és clar, en condicions poc adequades per comparar i fer-nos una idea exacta de com ho feien determinats músics d’èpoques molt llunyanes. De totes maneres, sí que en podem tenir una idea i ens podem formar una opinió també amb el suport d’allò que han dit les veus amb més credibilitat d’èpoques passades. 

Tothom qui ha deixat constància de la seva experiència coincideix en això que ja he dit: que ha estat el millor. I que va saber dominar aquest endimoniat instrument d’una manera increïble. I sí, als més joves us puc assegurar que aquelles meravelles interpretatives que va deixar enregistrades també les oferia al carrer, infinitat de ballades i aplecs, o en selectes concerts, dignificant com ningú el tible i fent-lo mereixedor d’actuar en escenaris com el Palau de la Música, posem per cas. 

La qüestió no era només (que també) les moltes notes embotides en la particel·la d’una sardana obligada, sinó la manera de dir la música, del so que sortia d’aquell instrument esquerp, sobretot en determinats passatges de sardanes com La pallaresa, Sol de Banyuls i tantes altres. Va aconseguir un domini del tible que ara s’ha endut al cel dels músics, al costat del fa poc desaparegut Jordi Compta, però també d’en Viladesau i tant altres. Sort que van deixar escola, directa o indirecta, i ara disposem d’un munt de músics en actiu excel·lents a qui sempre els ha caigut la bava amb interpretacions com les que feia Joan Parés.

Una soledat terrible

[Un dos i seguit, 21-10-22]

Sovint hem comentat, aquí mateix, el fet de la gran quantitat de persones absolutament voluntàries que, arreu del país, fan feina per promoure les activitats sardanistes. Un moment ideal per fer-ho és quan s’anuncia el cartell de reconeixements dels Premis del Dia de la Sardana, o quan es lliuren els guardons corresponents. Es constaten llargues i fecundes trajectòries des de diversos sectors, ja sigui del musical, el literari, d’investigació o el de gestió per fer realitat les ballades, aplecs, etc. 

És un patrimoni humà enorme però, alhora, fràgil. Les actituds abnegades, constants i, sovint, sacrificades, no poden evitar que no faltin els moments de crisi, per la senzilla raó que tothom té un límit cronològic o de capacitat, però també per raons alienes a vegades insuperables. Mai ens passarà pel cap criticar persones que han assumit, en un moment o altre, tasques d’aquesta mena, més aviat al contrari. El que vull destacar, precisament, és que ja resulta trist que en aquelles hores baixes en una població concreta -per la raó que sigui, insisteixo- s’evidenciï la solitud terrible d’aquests activistes.  

I parlo de casos concrets, només com a exemple de molts més: després de molts anys de presència de la sardana a la Festa de l’Oli d’Almoster, enguany sembla que ja no hi serà; com també després de molts i molts anys d’acollir un concurs de colles amb prestigi, les festes de Santa Tecla a Tarragona enguany no n’han tingut després d’unes quantes edicions de decadència. És lamentable veure com aquestes coses passen amb la més absoluta indiferència d’institucions, tècnics i autoritats. I no vull ser malpensat com molts que hi veuen conveniència en aquesta actitud, que, això segur, seria ben diferent si es tractés de qualsevol altra activitat que segur que endevineu immediatament.

El nou Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes

[Un dos i seguit, 14-10-22]

El Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes d’aquest 2022 no només és singular pel fet de ser el de la represa després de la pandèmia i del curt campionat de l’any passat, encara molt condicionat per les circumstàncies, aquest també ho és d’especial perquè s’hi han aplicat les noves normes que regulen la competició. Entre altres coses, ara les colles competeixen colla contra colla, amb un jurat exclusiu per a cada parell d’anelles i tot seguint uns criteris específics.

És una renovació força important que, com tots els canvis, genera opinions ben diverses, abans, durant i, suposo, després de l’experiència. Imagino que tothom estarà d’acord en que les valoracions caldrà fer-les un cop s’hagi completat la temporada, amb la necessària serenor, amb perspectiva i amb totes les dades a la mà. També sembla lògic que es vagin manifestant opinions durant el desenvolupament del Campionat i que aquestes siguin ben variades.

S’hauran de tenir en compte moltes coses i vull creure que es posaran sobre la taula tota mena d’aportacions, no només de les imprescindibles dels capdavanters de les colles implicades, sinó les de tothom qui pugui pugui dir-hi la seva amb coneixement de causa i des de perspectives el més variades possible. De moment, pel que he pogut veure i escoltar, sembla que les sensacions són, en general, bastant positives, acompanyades, com no podia ser d’altra manera, de crítiques o matisos sobre determinades qüestions. 

Una de les coses que, a priori, semblen més clarament positives, és que dues colles les analitzin tres jurats que no tenen altra feina que parar atenció en elles. En el sistema tradicional, un jurat de, per exemple, cinc persones, han de valorar, alhora, totes les colles, que poden ser quatre, però també poden ser vint. De fet, com que els concursos han de lliurar uns premis i trofeus, enguany fan una classificació general de, posem, totes les colles grans, tant si són de campionat o no. Ja hem vist més d’un exemple en el que el resultat d’aquest jurat paral·lel és ben diferent al del jurat de Campionat.  

Aquesta és una de les coses que haurà de tenir en compte la Unió de Colles quan acabi aquesta temporada i s’hagi de definir la següent. Feina no els faltarà, sens dubte.

El regnat dels esnobs

[Un dos i seguit, 30-9-22]

Si algú, potser desenfeinat, s’entretingués en analitzar les notícies i l’agenda d’aquest o qualsevol altra programa de ràdio similar, aviat arribaria a la conclusió que d’activitat sardanista, ara que sembla que s’han acabat les restriccions (i que duri!), n’hi ha força i variada. És clar que predominen els aplecs, les ballades, els concursos de colles i algun concert, com ho fan des de fa molts i molts anys. 

Però d’aquest estudi també se’n podria concloure que hi ha més coses a banda de les clàssiques. Per fer-ho potser caldria observar diverses setmanes, però tampoc gaires. Es veuria que, a vegades, hi ha activitats singulars, com aquella gran anella que va envoltar la Catedral de Tarragona; que es tornen a fer actuacions de Sardanova, encara que aquesta experiència de fusió no és pas la única, ni molt menys; que, a vegades, les colles de competició s’apleguen en un concurs espectacular només per fer punts lliures; que hi ha trobades d’escoles de cobla; que hi ha llocs on, efectivament, s’estudien aquests instruments; que hi ha artesans de la construcció de tenores, tibles i flabiols; altres, que fan canyes; gent que estudia científicament la història de la sardana; que les colles o les cobles i segons quines entitats són uns petits universos dels que se’n poden dir moltes coses; que la competició (musical i dansaire) fa parlar i especular a molta gent...

I així podríem seguir llargament, amb arguments que a aquell observador del fet sardanista ben bé l’hi podrien servir per concloure que de tot això se’n podria fer, comptant amb els especialistes adients, un apassionant programa de televisió. I em direu: ja es va fer! Sí, i amb uns professionals excel·lents, però amb poc pressupost i, sobretot, poc convenciment dels programadors. És el que hi ha: el regnat dels esnobs!

Cobla simfònica

[Un dos i seguit, 16-9-22]

Ja ho sabeu: des d’aquí sempre hem reivindicat la cobla com una formació instrumental de gran valor, no només per la seva més coneguda faceta d’intèrpret de sardanes i danses per a esbarts, sinó també quan és una eina de possibilitats encara no exhaurides de fer altres músiques o de combinar-se amb solistes o formacions musicals més diverses.

Una d’aquestes possibilitats més treballades des de que la cobla és com la coneixem ara és la diguem-ne simfònica, és a dir, la música per a cobla com a objecte de concert, al marge que pugui ser o no apta per a ser ballada. El patrimoni en aquest sentit és enorme i segueix creixent, però el problema que aquest gènere ha d’afrontar és, bàsicament, el mateix que afecta la música clàssica, però agreujat. Vull dir que el públic poques vegades accepta res més que els títols que més l’hi sona o la música que ja podem escoltar a les ballades i aplecs, incloses les obligades. La cobla, a més, té el handicap de la ignorància o el rebuig dels reticents a acceptar-la en la seva justa mesura, de manera que costa que pugui ser apreciada fora dels cercles d’iniciats.

Ara bé, des de fa uns mesos han aparegut diverses novetats discogràfiques que fan entendre que sí que hi ha un cert nombre de persones capaces d’apreciar la bona música per a cobla o que es creu que ho són en potència. A més d’obres aparegudes en solitari en altres discos de sardanes, per exemple, tenim a l’abast autèntiques joies com el disc doble dels Premis Ceret-Banyoles, amb interpretacions de diverses cobles; el disc de la cobla Sant Jordi amb obres de Fèlix Martínez Comín; el segon volum del Memorial Joaquim Serra, amb creacions de músics d’aquí i de fora; el disc de la cobla Mediterrània amb composicions d’Antoni Ros Marbà; i, perquè no, l’àlbum doble de músiques dels ballets de Manuel Cubeles per als esbarts Verdaguer i Sarrià, que tenen un valor indubtable com a peces de concert més enllà de la seva finalitat original.

És clar, després de tot aquest encoratjador conjunt de discos tan recomanables i altres que també s’han publicat recentment, una altra gran dificultat és que arribin a tothom. O, més ben dit, que tothom tingui la possibilitat de gaudir-los en aquests temps de gairebé total desaparició de punts de venda clàssics i que no tot és a l’abast a Spotify o similars. Una bona idea seria potenciar adequadament la «Botigeta» del portal a internet de la Confederació Sardanista, a hores d’ara clarament infrautilitzada.

Sense jugar a casa

[Un dos i seguit, 9-9-22]

Estem a punt d’endinsar-nos en uns dies de l’any molt i molt especials per als tarragonins: les festes de Santa Tecla. Els tarragonins ja sabem -i molts forans també- que en aquest període la ciutat es transforma totalment, implicant a moltíssima gent, en diferents graus, és clar, però tots, des dels que sembla que són a tot arreu fins als que senzillament fan la funció indispensable d’espectadors passius, són importants i formen part d’aquest fenomen. 

Entre els que habitualment protagonitzen el nostre programa, destaquen els esbarts, perquè també acaparen bona part dels moments essencials de la festa. A més de les actuacions diguem-ne estàndard de qualsevol esbart, ells es responsabilitzen de diversos elements del seguici. Ja ho van fer com a capdavanters en aquell memorable procés de revitalització i de recuperació de la festa que, de fet, ha seguit viu indefinidament. I, és clar, també és un esbart qui fa possible un dels actes més intensos d’aquestes jornades: el Retaule de Santa Tecla.

Un altre aspecte troncal d’aquest temps de ràdio són les sardanes. I és aquí on tenim l’espina clavada. Justament en una edició extraordinària de les festes de Santa Tecla com és la dels 700 anys de l’arribada del braç de la patrona és quan la presència sardanista és més baixa que mai, mínima. D’un any per l’altre s’ha perdut el concurs de colles i la ballada del dia de la Mercè. Això sí, tenim ballada amb bona cobla el dia 23 al vespre, i res més. 

Ens consta que hi ha qui ha fet gestions per recuperar el concurs, però sembla que no ha estat possible per a enguany. De moment, el dia 18, que és quan hauria correspost programar aquest acte, no hi ha cap concurs arreu del país, mentre el diumenge següent, Barcelona acapara dues categories alhora del Campionat: Grans i Veterans, i a la tarda, a Sitges, també en festes de Santa Tecla, el Juvenil. Totes, amb colles tarragonines fent-hi un molt bon paper si segueixen la dinàmica d’abans de l’estiu. Llàstima que enguany no puguin jugar a casa.

Trist, ben trist...

[Un dos i seguit, 2-9-22]

A l’Un dos i seguit hem estat un mes de vacances, com cada any, de manera que des del juliol que no hi ha hagut cap nova edició del programa. Malgrat això, he comprovat un cop més, que la carn és dèbil i no he pogut evitar seguir, poc o molt, allò que passava en  el món sardanista, de la cobla i dels esbarts, però sense la necessitat de preparar cap guió, és clar. 

Com a mínim, he pogut constatar, només seguint les xarxes socials, que l’activitat ha estat notable. Una altra cosa és que això es pugui seguir, prèviament o a posteriori a cada celebració, pels mitjans tradicionals. No sabria dir, perquè tampoc m’hi he dedicat a fons, si aquesta activitat és major, menor o igual que la que hi havia abans de la pandèmia, però el que és segur és que les cobles, en general, han tornat a treballar força i, pel que es veu en molts vídeos i fotografies que es publiquen constantment, amb la presència de força públic en bona part dels casos. A més, les festes majors han fet que a no pocs pobles hi sonessin sardanes en viu i en directe per primera vegada des de l’inici del daltabaix epidèmic.

Un bon exemple va ser la ballada del dia de Sant Magí a Tarragona, amb molts balladors, dels fidels i dels ocasionals, ballant amb entusiasme i, fins i tot, ovacionant la cobla. Això encara produeix més tristor en veure el programa de les properes festes de Santa Tecla, en el qual la presència sardanista s’ha reduït a una sola ballada. Una festa major com la d’enguany, que ha de ser extraordinària per commemorar el 700 aniversari de l’arribada de la relíquia de la santa, no només no serà una oportunitat per incrementar els actes, sinó tot el contrari: desapareix el concurs de colles (un dels més antics i, en altres temps, dels més prestigiosos) i tampoc hi haurà la ballada del dia de la Mercè. Trist, ben trist....

Vacances

[Un dos i seguit, 29-7-22]

Acabem temporada de l’Un dos i seguit, ja que aquesta és la última emissió abans de les vacances. No cal dir que esperem tornar amb forces renovades el primer divendres de setembre, anant de cara a una tardor que pot ser força interessant, amb les festes de Santa Tecla extraordinàries com a pòrtic de luxe.

Abans, però, no hi faltaran unes quantes cites importants, que en el programa d’avui intentarem avançar, per tal de tenir les dates clares durant aquest mes d’agost previsiblement continuador pel que fa la xafogor que aquesta vegada s’ha avançat i ha estat ben constant. Unes temperatures que no evitaran que hi hagi, altra vegada, un munt de festes majors per tot el país, entre les quals, és clar, les de Sant Magí. I és que tot sembla indicar que les naturals ganes de recuperar les festes després de tot el que ha passat són més vives que mai. 

Serà el moment, també, de viure plenament el festival «Amb so de cobla», a Palamós, amb una estimulant presència tarragonina capitanejada per l’Anna Abad, Anna d’Ivori, i el seu espectacle «Introit». De manera semblant, torna l’Aplec Internacional, aquesta vegada per terres portugueses, igualment amb tarragonins portant el nom i la cultura de la ciutat allà on convingui, entre una àmplia representació de la cultura popular catalana.

I, al marge d’aquestes convocatòries singulars, no faltaran les oportunitats per ballar a pràcticament totes les comarques, ja sigui en aplecs, cicles d’estiu o festes majors. Aprofitem-ho!

Amb la mel als llavis

[Un dos i seguit, 22-7-22]

Aquesta setmana hi insisteixo. Em faig més pesat i també parlaré de fusió, d’experimentació i de nous camins per a la cobla que surten de les vies diguem-ne tradicionals. Ben mirat, no podia ser d’altra manera si tenim en compte que aquesta setmana s’ha presentat oficialment el programa de la sisena edició del festival «Amb so de cobla, que tindrà lloc a primers d’agost a Palamós. Una proposta atractiva, realment engrescadora, variada i, atès tot allò que s’ha vist fins ara pel que fa a contingut i organització, seriosa i professional. Jo només criticaria la tardança en fer aquesta presentació, sobretot quan es comprova que la majoria de festivals de tot tipus de música que proliferen arreu del país, ja fa temps que han publicitat abastament els respectius cartells.

A banda d’aquest detall, cal remarcar les maneres que han exhibit els organitzadors i que, malauradament, no sovintegen en aquest món nostre on predomina el voluntarisme més precari, que per més benintencionat que sigui, no pot pretendre jugar a la màxima categoria on actua la resta d’oferta cultural i festiva. Doncs això, celebrem que s’hagi convocat una roda de premsa amb tots els ets i uts,  aportant tot allò que toca: en horari normal per als periodistes, el pertinent dossier, notes de premsa, streaming per a qui no hi hagi pogut assistir, etc.

La sort d’aquest festival és comptar amb el suport institucional a diversos nivells, així com tenir al capdavant algú entès i jove com el músic Adrià Bauzó. Potser el repte sigui aconseguir que aquest magnífic aparador i, alhora, generador d’iniciatives, pugui transcendir més enllà d’unes dates i un àmbit geogràfic. Durant la presentació es va deixar caure, sense concretar res, que hi havia disposició per potenciar el festival, fer-lo més gran, encara. És una molt bona notícia i encara ho seria més si aquest creixement impliqués altres poblacions, preferentment allunyades de Palamós. La paternitat de la idea original mai es discutirà al sardanisme palamosí, però el caràcter nacional que el paper que hi fa la Generalitat l’hi atorga crec que ho exigeix de manera clara. 

Per cert, enguany, hi haurà presencia tarragonina de luxe: la cantant Anna d’Ivori, que presentarà sencer l’espectacle que ja ens va deixar tastar a la final de La Sardana de l’Any. I, és clar, ens va deixar amb la mel als llavis...

La banda i la cobla, agermanades

[Un dos i seguit, 15-7-22]

Algú pot pensar que peco de reiteratiu a l’hora de parlar de certes qüestions, però cal reconèixer que n’hi ha algunes de prou importants i que es mereixen que hi insistim, que hi tornem sovint per parlar-ne, per criticar-les o, com és el cas d’avui, per remarcar el mèrit o l’interès que tenen. Em refereixo als molts camins que pot seguir -i, de fet, segueix en la major part dels casos- la música per a cobla a l’hora de fusionar-se, d’agermanar-se o, senzillament, experimentar, amb altres formacions musicals.

En parlo sovint, perquè sóc dels que pensen, primer, que aquestes experiències no destorben el més mínim allò que tothom entén que fa una cobla: interpretar sardanes, ballets i música lliure per a la formació tradicional d’onze músics. I en segon lloc, sabent que de proves, poc o molt, sempre se n’han fet, s’ha pogut comprovar que es poden obtenir resultats magnífics.

Dic tot això perquè allò que ens proposen divendres vinent la Banda Unió Musical de Tarragona i la cobla Reus Jove al Camp de Mart no és inèdit, precisament, però segur que és un maridatge musical molt atractiu i amb resultats magnífics ja demostrats. La Banda Municipal de Barcelona ja fa molts anys que disposa d’instrumentistes de tible, tenora i flabiol en plantilla per interpretar determinats repertoris, però és fàcil entendre que si a una banda en disposició simfònica se l’hi afegeix una cobla sencera i uns arranjaments prou hàbils, el resultat no pot ser altra que un conjunt de peces amb una sonoritat potent, sense renunciar al timbre característic de la cobla.

Haurem d’aprofitar l’oportunitat que ens ofereix el Festival d’Estiu de Tarragona després que la ciutat ja ha deixat passar de llarg la major part de les aventures que fins ara s’han portat a terme arreu del país en l’àmbit del mestissatge musical amb la cobla. La cita, ineludible, divendres vinent al Camp de Mart, on, per cert, també hi actuaran colles de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa.

Coincidències felices

[Un dos i seguit, 8-7-22]

Les circumstàncies han fet que en aquest programa no haguem pogut tenir tants convidats com hauríem volgut. Entenguem-nos: no em refereixo a tot els que, evidentment, esteu convidats a escoltar-nos, sinó a aquelles persones o grups de persones que rebem en aquest estudi per parlar amb ells, perquè creiem que tenen coses interessants a dir-nos, a l’equip del programa però, sobretot, als oïdors que ens seguiu. Malgrat els impediments, d’entrevistes n’hem tingut, i tant! 

Totes ens han permès conèixer més unes persones sempre amables amb nosaltres i tothom qui escolta el programa, però algunes, a més, ens han descobert aspectes i vivències singulars, recordant-nos allò de que no ens hem de conformar amb una mirada superficial, externa, d’un individu. Serien uns magnífics exemples els dos programes que vam dedicar a parlar amb músics joves plens de talent i un futur que promet ser fructífer, com l’Anna Abad i el Magí Capdevila.

Però avui he recordat especialment les diverses converses que hem tingut amb el músic Joan Moliner, actualment flabiolaire de la cobla Maricel, entre altres dedicacions musicals. Un home molt discret a primer cop d’ull, però amb una vitalitat envejable no només en el món de la cobla sinó més enllà, participant en projectes com la Cobla Catalana dels Sons Essencials, sota el comandament de Marcel Casellas, per exemple. El Joan ens va voler dedicar una sardana, obsequi que ens va fer molta il·lusió, entre altres coses, perquè l’havia fet pensant en el fet que aleshores vam assolir el número mil de l’Un dos i seguit. L’atzar ha volgut que aquest divendres faci sis anys de l’estrena, amb la feliç coincidència que va ser en una ballada del cicle d’estiu tarragoní, com la d’avui, però també en un divendres i dia 8 de juliol.

Ara, no parlem d’un número rodó, però tot sembla indicar que es tracta d’un bon auguri, per les coincidències de cara al futur de les sardanes a Tarragona Ràdio. Per si de cas, hem tornat a programar aquella sardana a l’Un dos i seguit. Gràcies, Joan, un cop més, i a tots els que ens escolteu!

Ja en tenen prou

[Un dos i seguit, 1-7-22]

Aquells que ens hem responsabilitzat d’un programa sardanista com aquest, tenim una feina força agraïda si ens agrada la ràdio, les sardanes i recopilar tota la informació que requereix un espai d’aquesta mena. A vegades, però, aquesta tasca té un punt menys plaent que és quan procurem que l’agenda d’activitats sigui com més exhaustiva millor, ja que aquells que organitzen ballades o qualsevol altre acte similar poden ser ajuntaments, entitats molt diverses o, fins i tot, individus particulars, és a dir, una gran varietat de persones i organitzacions. El més normal seria que aquests  procuressin fer arribar les dades pertinents als informadors amb prou antelació, però sembla que és una feina que costa molt d’entendre o de practicar.

Ja fa força anys que, assumint aquesta realitat, el recordat Antoni Anguela va crear, dins l’Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona, una mena d’agència de notícies sardanista al servei de tots els informadors. Periòdicament, feia arribar un imprès a les cobles que aquestes omplien amb la seva agenda i el retornaven a l’emissor, qui elaborava un butlletí setmanal que trametia als realitzadors de programes de ràdio i seccions a la premsa. Tot això fet a l’antiga: per correu tradicional i amb ciclostil, encara que, amb el temps es va anar adaptant a les innovacions tecnològiques, naturalment. Fins i tot en els moments més diguem-ne primitius era força eficient i puntual!

Paradoxalment, ara, quan disposem de mitjans molt més ràpids, és quan costa que aquest servei sigui prou complet. Sembla que moltes cobles no entenen que un simple missatge tramès a la Confederació Sardanista després repercuteix a tot el país  i, de fet, arreu del món, ja que tothom pot accedir a aquell butlletí gràcies a Internet. Moltes entitats també es conformen amb les dades que ofereix la Guia Sardanista, massa centrada en els aplecs i els concursos i impossible d’actualitzar en la versió de paper i també en la digital si no es comuniquen els canvis i novetats amb un mínim de previsió. 

Potser encara serà que, abans, les cartes que s’enviaven a les cobles, feien la funció de recordatori i això és el que falta actualment. S’ha de dir, però, que aquell desinterès o abúlia que deia no és total, sortosament, ja que cobles com la Reus Jove, per dir-ne una i de ben propera, no només proporcionen informació al butlletí sinó que inunden tothom que té alguna cosa a veure amb la sardana amb temps i amb tota mena de detalls. Dissortadament, la majoria creuen que ja n’hi ha prou dient per les xarxes que avui actuaran a tal lloc (quan ja ningú té temps d’anar-hi i, molt menys, nosaltres d’anunciar-ho) i, sobretot, a posteriori s’esplaien dient que han fet sardanes a tal lloc i potser fins i tot han publicat fotografies per fer-nos saber què ens hem perdut per no haver endevinat allò que s’havia d’esdevenir. 

Potser si que si avui es fan sardanes en un poblet del Priorat, posem per cas, això només interessa als veïns d’aquesta localitat. Potser sí que algunes cobles ja en tenen prou amb cobrar després de l’actuació sigui com sigui com hagi anat la festa... Potser ningú té en compte programes de ràdio com aquest per anar a ballar sardanes... Ves a saber!

Enhorabona, Jaume!

[Un dos i seguit, 25-6-22]

Ja fa un grapat d’anys que en aquest programa tenim el costum d’encetar-lo amb un comentari inicial, un petit article d’opinió personal d’un servidor, és clar, encara que el programa resta sempre obert a totes les col·laboracions en aquest sentit que algú cregui convenient expressar. Com que fa tant de temps que en parlo de sardanes, esbarts i cobles, segur que hi ha hagut molts errors, però d’això ja en parlarem després, d’un de concret per ser més precís. 

El que també hi ha hagut és reiteracions en segons quines qüestions, en moltes perquè realment s’ho mereixen que s’hi insisteixi. És el cas dels reconeixements a gent que treballa en aquest àmbit de la cultura, sobre els quals sempre dic que, any rere any, són una mena de mostrari de luxe sobre aquest potencial humà que treballa per la dansa i la música del país, sobretot els llargs premis que atorga la Confederació. Però n’hi ha d’altres i, alguns amb un prestigi molt important, com els Floricel Rosa d’Or, que atorguen els sardanistes d’Anglès.

Aquest any, per exemple, l’han atorgat a Jaume Nonell i Juncosa, qui el va rebre durant el 68è Aplec de la Sardana d’Anglès del passat diumenge 19 de juny. Nonell ha treballat en diversos camps de la sardana, dirigint colles sardanistes i promovent iniciatives diverses, però crec que allò que cal remarcar d’ell és la seva llarga, fructífera i rigorosa tasca d’estudi i investigació del fet sardanista. Ho ha fet en articles de revistes i programes d’aplec i una important llista de llibres, signats per ell sol o al costat d'altres autors que sempre s’han significat per la seriositat i el rigor, per un treball científicament impecable i una mentalitat oberta i inquieta. Això té encara més mèrit si tenim en compte que, malauradament, en la bibliografia sardanista hi ha hagut massa visions romàntiques i benintencionades, però no sempre basades en una feina d’investigació de caire professional. 

Sortosament, els darrers temps comença a haver-hi altres estudiosos d’aquesta mena, però és evident que en Jaume Nonell ha destacat per precedir-los, pel volum de la seva aportació i perquè sempre ha estat obert a col·laborar amb tothom. Enhorabona, Jaume!

Una "lluita" soterrada

[Un dos i seguit, 17-6-22]

Més d’una vegada, aquells que, poc o molt, ens movem en l’activitat sardanista, hem hagut de sentir que el sardanisme és quelcom antic, amb olor de resclosit i mancat de força i atractiu pel jovent. Al marge de la falsedat d’això, cosa que molts ja saben i tothom que segueix aquest programa ja haurà intuït, també és cert que hi va haver un moment que determinats sectors amb una visió molt particular del país, de la seva cultura i de què era i havia de ser la sardana, se la van apropiar. Així, directament. 

Els estudis més recents i rigorosos venen a demostrar que quan es produeix la gran transformació de la sardana curta en l’actual, es tractava d’una dansa més aviat d’esquerres (en contraposició al conservador contrapàs), on els nois joves presumien davant les noies i on no faltaven moments conflictius, com mostra Víctor Català a «Solitud», per exemple. 

Amb el nou segle, molts agafarien la sardana com emblema, com a símbol de país, cosa que estava molt bé, però també van començar a establir-hi normes i regulacions en la dansa i van pretendre depurar el repertori segons determinats estàndards de qualitat. Fins a cert punt, se’n van sortir, a costa de perdre espontaneïtat, però una cosa és que aquesta visió arribés a ser dominant en la visió general que es tenia de la sardana, i una altra que arribés a triomfar del tot, ni molt menys.

De fet, si de manera persistent hi ha hagut qui s’ha cregut obligat a recordar normes i blasmar determinades pràctiques és perquè en tot moment ha seguit viva, encara que no sempre prou visible, una sardana autènticament popular i vital. Des del primer dia, molts han rebutjat els punts lliures perquè, de fet, sempre hi ha hagut practicants, a les ballades i als concursos. Unes competicions que sempre han estat maleïdes per segons qui, de la mateixa manera que els obsessionats per certa puresa de la música s’han escandalitzat per la popularitat d’autors com Vicenç Bou, per exemple. Més tard, els hereus dels guardians de les essències es van posar les mans al cap per la Sardanova i les moltes altres iniciatives que han tractat d’anar més enllà del cànon. 

Potser caldria que algú fes un estudi científicament rigorós d’aquesta lluita soterrada que sempre hi ha hagut al llarg dels anys: la dels que defensen aferrissadament uns determinats esquemes que creuen que són els autèntics i els que, potser sense fer gaires escarafalls, han anat fent la seva, prescindint de límits o tabús i, de fet, han mantingut la sardana com quelcom viu de veritat.

Merescut homenatge al mestre Jordi Núñez i Pallerola

[Un dos i seguit, 10-6-22]

Fa una mica més de cent anys van néixer els primers esbarts, és a dir, aquelles agrupacions que recullen i ballen allí on són demanades les més diverses danses tradicionals, sobretot del Principat, però també d’arreu dels Països Catalans. En el seu moment, com que es tractava de danses tant diferents i, per tant, amb un acompanyament musical potser encara més variat, es va optar per utilitzar, majoritàriament, la cobla com a intèrpret estàndard en tots els casos.

Això va generar la necessitat de comptar amb bons arranjadors i directors musicals, noms com Joaquim Serra, Manuel Oltra, Agustí Cohí Grau i d’altres més o menys coneguts. En alguns casos, van fer tant bona feina que més d’un i de dos d’aquests arranjaments han tingut vida pròpia com a peces de concert.

Ja fa uns anys, però, que la possibilitat de veure una actuació d’esbart amb un cobla en viu i en directe és més rara. Hi ha portat, suposo, la possibilitat de comptar amb músiques amb intèrprets molt variats o la temptació d’estalviar-se el cost dels músics i els problemes de sonorització... Em costa imaginar-me una actuació de qualsevol grup d’arreu del mon oferint les seves danses amb música enllaunada. Posats a fer, que en els festivals folklòrics els mostrin una actuació de l’esbart enregistrada i amb una pantalla gegant. L’estalvi també seria notable i l’actuació sempre perfecta, sense errades.

Aquest dissabte es farà un acte d’homenatge a un home a qui aquest panorama deu entristir molt: el mestre Jordi Núñez i Pallerola, a qui se li reconeix una llarga trajectòria  de més de 60 anys, seriosa i eficaç, dirigint cobles en enregistraments i infinitat d’actuacions, fent arranjaments i, fins i tot, component per a danses de nova creació però d’arrel tradicional. Hi haurà gairebé una vintena d’esbarts i, aquesta vegada sí, una cobla fent sonar aquella música que ell ha conduït amb mà ferma tantes vegades. Home afable en el tracte, també és absolutament rigorós en aquesta feina no sempre prou coneguda o entesa per tothom. Indiscutiblement, un homenatge del tot merescut i que ja trigava...

Amb ganes de més

 [Un dos i seguit, 3-6-22]

La primera part del concert final de La Sardana de l’Any, dissabte passat a la tarda, era del tot previsible: el fet que la classificació es decideixi totalment segons els vots del públic assistent i vist el desenvolupament de les diferents eliminatòries, va guanyar la sardana que va aconseguir aplegar més seguidors. I això no vol dir, necessàriament, que sigui una mala sardana ni no valgui la pena tot aquest muntatge anual. Una altra cosa és que es pugui millorar, amb sistemes semblants, posem per cas, a la part de vots que durant la primera època aportaven les emissores col·laboradores, que llavors sí tenien un paper destacat en el certamen.

Les sorpreses -molt i molt agradables, per cert- van arribar a la segona part. La tarragonina Anna Abad, que es va emportar el Premi Joventut amb la sardana La plaça de les il·lusions, va enamorar tothom quan va transformar-se en Anna d’Ivori per oferir-nos un tast de l’espectacle «InTroit», que implica la seva cobla actual, la Maricel, el cor In Crescendo i, entre altres músics, ella mateixa fent de tot: cantant sola o amb el cor i tocant el piano. Es van interpretar obres de l’Anna, d’altres arranjades i, tot plegat,  enllaçat de manera que tothom -cantaires, músics, director i fins i tot ella-  no només interpretaven uns temes, sinó que actuaven, ballaven i s’interpel·laven en una successió de músiques i moments molt diversos que anaven, per posar només dos exemples, de la tendresa d’una versió del País petit de Lluís Llach al dinamisme de la seva Proeses i cançons, inclosos agosarats solos d’alguns músics de la cobla en aquesta darrera. 

En definitiva, es va omplir l’escenari de vitalitat i bona música, deixant-nos aquella sensació que sona a tòpic però que era més autèntica que mai: amb ganes de més. Al capdavall, el secret inconfessable que hi havia en el rerefons era que tinguéssim ganes d’anar al festival Amb so de cobla de Palamós el proper mes d’agost... o esperar a que arribi a Tarragona.

Potser...

[Un dos i seguit, 27-5-22]

Aquest dissabte arriba una nova final del concurs La Sardana de l’Any, aquesta ja diguem-ne «normal» després dels malabarismes que es van haver de fer per culpa (com en tantes altres coses) de la pandèmia: concerts tancats al públic, el recurs de la SuperSardana de l’any passat... És clar que la normalitat total serà impossible, perquè segur que pel teatre la Faràndula de Sabadell hi planarà el record de qui va iniciar el concurs i el va conduir en la seva primera època, Jordi Puerto, traspassat el 18 de maig, el mateix dia que el músic Jesús Ventura, qui també havia col•laborat alguna vegada amb el certamen. 

Hi ha una cosa, però, que al marge del sentit bàsic del concurs (escollir per votació popular la sardana més popular estrenada durant l’últim any), malgrat el pas del temps, sempre hi ha estat present: la polèmica. Potser ja és un efecte inherent a qualsevol competició i segons alguns no n’hauríem de fer gaire cas, però el cert és que a les tradicionals crítiques en el sentit que és un xou (en el pitjor sentit de l’expressió, se suposa) o de que bona part de les sardanes de més qualitat no arriben a superar la primera fase, ara creixen les veus que asseguren que això no només s’ha agreujat, sinó que tot plegat ha perdut interès, cosa que s’aprecia amb la davallada de participació i d’assistència a les finals. I encara gràcies, venen a dir, dels espectacles de la segona part, que no poques vegades esdevenen molt més atractius que l’audició en directe de les finalistes, si més no pel que fa a una part notòriament important d’aquestes

Personalment, crec que la fórmula de La Sardana de l’Any segueix sent vàlida, però és evident que hi cal un seriós replantejament dels seus mecanismes, no de l’essència de tot plegat: divulgar al màxim les sardanes noves. Potser caldria afegir-hi com objectiu que es valorin «aquelles sardanes que ens diuen alguna cosa nova als balladors i als escoltadors». Potser s’hauria de recuperar la implicació de les emissores que hi havia en la primera època i, en part, en els inicis de l’actual, més enllà de fer de repetidors de les eliminatòries. Potser no tot hauria de dependre del que voti el públic assistent a la final, com passava, també, en l’època d’en Jordi Puerto. Potser no s’haurien d’haver bandejat aspectes més recents i innovadors, com el vot telemàtic o la retransmissió en directe per televisió. Potser és, precisament, el component de xou que algú hi veia als anys 70 del segle passat allò que s’hauria de potenciar ben entrats en el XXI. Potser...

Dues grans pèrdues

[Un dos i seguit, 20-5-22]

El destí ha volgut, en una cruel coincidència, que aquest passat dimecres ens deixessin dues persones diferents en edat i en bona part de l’activitat que realitzaven, però tant l’una com l’altra agermanades pel fet de ser d’una importància extraordinària per al sardanisme. L’un, l’home que va crear La Sardana de l’Any (a més d’haver incidit en altres aspectes de manera brillant), Jordi Puerto, que marxava a la respectable edat de 92 anys, sabent que aquella iniciativa reeixida té continuadors i, doncs, el futur assegurat. L’altre cas, el del músic Jesús Ventura, és potser més punyent, ja que era una persona plenament activa i que encara podia haver aportat molt a la música del país. 

Dues persones que vaig tenir el privilegi d’haver-los conegut i tractat, d’haver constatat de prop que eren peces valuoses en aquell engranatge que a vegades comento quan em refereixo als centenars de persones que treballen per la música i la dansa catalanes, cadascú des del seu lloc. El cas és que tant Puerto com Ventura no només en van assumir diversos d’aquells papers, sinó que tots foren realment estratègics, innovadors en alguns casos, però sempre essencials.

I no voldria que ningú em m’interpretés malament, perquè no es tracta de comparar res ni ningú, però necessito dir que si els comiats sempre són tristos, a vegades esdevenen, també, molt cruels, quan qui marxa ho fa abans d’hora, amb la ment plena de projectes i l’agenda, ara orfe, també farcida de cites estimulants per al sardanisme. Descanseu en pau, amics!

Mig segle de Flama

[Un dos i seguit, 13-5-22]

El 28 de maig de 1972 es va celebrar el Primer Concurs Nacional de Colles Sardanistes de Valls, amb el qual es presentava en societat l’entitat Unió d’Anelles de la Flama, nom que responia a la unificació de diverses rotllanes (Petits Vallencs, Rebrots de Joventut i Dansaires de l’Alt Camp), lligades simbòlicament per l’element característic de la flama. Enguany, doncs, se celebra el mig segle d’activitat ininterrompuda.

Des d’aquell moment inicial han passat moltes coses arreu, evidentment, però també al voltant d’aquesta entitat. El concurs segueix actiu i, de fet, és un dels més importants del calendari competitiu actual; les colles, que en van arribar a ser un bon grapat, han viscut moments de glòria i, encara que actualment només en resta activa una, la Bell Esplai, encara es prodiga poc en les actuacions; es realitzen cursets i diverses ballades al llarg de l’any.

Però allò que ha significat la Unió Anelles de la Flama és que ha esdevingut una de les entitats més potents del país en el terreny de la cultura popular i tradicional. Es responsabilitza de la major part dels elements del Seguici vallenc, que són una quantitat realment respectable, des dels Gegants de la Ciutat, els Diables, el Bou, la Mulassa, l’Àliga, etc. També fan possible el Seguici Petit, grups de grallers i timbalers, set elements més propis del carnaval i el que anomenen “nova tradició”, com el Gegant del Calçot, per exemple.

Potser molts hauríem esperat que aquesta embranzida s’hagués aprofitat per potenciar encara més l’aspecte sardanístic, però també som conscients de les dificultats específiques (parlem d’una terra on sembla que els castells ho acaparen tot) i que hi ha exemples on el balanç ha estat pitjor. De fet, ens consta que sempre tenen present el seu origen sardanista i podem comprovar que això ho demostren organitzant, com he dit, un concurs gens rutinari, on sempre impliquen algun d’aquells elements festius que porta l’entitat i han aconseguit que les colles joves sempre tinguin la final de Valls com una cita atractiva més enllà, fins i tot, dels resultats. I, dissabte vinent, amb l’espectacle que anuncien d’inici de la celebració al Teatre Principal hi tindrà un paper rellevant la cobla Reus Jove. Felicitats!

L'hora de la veritat

[Un dos i seguit, 6-5-22]

Aquest cap de setmana arriba l’hora de la veritat. Si bé ja s’han celebrat diversos concursos de colles lliures i s’han encetat campionats territorials, és aquest diumenge quan comença el primer Campionat de Catalunya amb la intenció i possibilitats que sigui diguem-ne normal, després de l’aturada forçada per la pandèmia i el campionat reduït, de circumstàncies, de l’any passat. Precisament, ara l’interès estarà centrat, en part, en comprovar fins a quin punt el trauma d’aquest llarg parèntesi ha afectat les colles.

Però també tindrem l’oportunitat de veure com funciona el nou plantejament de la competició, que canvia radicalment, tal i com s’ha vingut comentant. Un projecte que s’hauria d’haver materialitzat just l’any de la gran apagada i que representa un passar full radical amb la manera de viure el Campionat vigent durant dècades. Ara, bàsicament, les colles competeixen de dues en dues, amb jurats específics per a cada una d’aquestes parelles i que hauran d’haver participat en unes sessions de formació exprés i seguiran uns criteris molt concrets a l’hora de valorar les colles.

Tal i com ja hem comentat més d’un cop, això pot haver espantat algunes colles, però el que és segur és que tot fenomen realment viu s’ha de renovar, ha de treballar per actualitzar-se. I, de moment, la sardana de competició, tot i els greus problemes que pateix, ho és un fet ple de vitalitat. Fins a quin punt ho és i si els canvis funcionen ho anirem veient al llarg d’aquesta temporada que diumenge convoca, de moment, les colles juvenils a Ripoll i les grans a Sabadell, mentre que les veteranes es reserven pel dia 22 a Barcelona. Ah! i amb participació tarragonina a tot arreu sempre amb les màximes expectatives, com ha de ser.

Homenatge a Jordi Angelats

[Un dos i seguit, 30-4-22]

Per poc que seguiu aquest programa, sabreu que sempre he defensat -encara que, a vegades els critiqui, amb esperit constructiu- aquelles persones que dediquen hores, esforços i, sovint, diners, a treballar per als altres, i, aquí específicament, als que ho fan al capdavant d’entitats sardanistes. Em fan patir, sobretot, aquells que no és que vagin al capdavant, sinó que són pràcticament els únics que empenyen en segons quines poblacions. I això, com és pot comprendre, és injust i un gran perill, perquè quan ells no hi són és més complicat que mai que hi hagi continuïtat.

Hi tornava a pensar quan em va arribar la notícia que diumenge passat es va retre un  homenatge, a Tortosa, al recentment desaparegut Jordi Angelats, durant molts anys un motor potentíssim de generació d’activitat esportiva, cultural i també sardanista en aquella ciutat i el seu entorn. 

Jordi Angelats va morir el 14 de març, a 89 anys, i d’ell s’ha recordat que va ser  president del Club Bàsquet Cantaires durant la dècada dels 80, moment en el qual l'equip femení va aconseguir fites esportives rellevants, com ara la consecució de diverses lligues catalanes, diverses lligues estatals i la Copa de la Reina. Durant l’homenatge, l'alcaldessa de Tortosa, Meritxell Roigé, va anunciar que es dedicarà el pavelló poliesportiu de l'estadi municipal a la memòria de Jordi Angelats i el Club Bàsquet Cantaires també ha decidit dedicar-l’hi un torneig memorial.

L’homenatge va comptar amb les actuacions de grups com Lo Golafre, els Llampec Nois, la Colla Jove de Dolçainers o els Gaiters de l'Aguilot, recordant la tasca que Angelats va desenvolupar per a aconseguir que aquestes formacions de música tradicional tinguessin un major protagonisme en l'activitat festiva de la ciutat. Finalment, una ballada de sardanes amb la cobla Mirantfont va honorar la memòria de qui va ser un gran impulsor de la sardana a les terres de l’Ebre i que a Tortosa va organitzar durant anys un aplec. Per cert, ell promovia cursets de sardanes i també de jotes, quan encara no havien aparegut aquells que ara sembla que han descobert la sopa d’all i més aviat hi veuen incompatibilitat entre una cosa i l’altra, entre sardana i jota, vull dir. Es trobarà a faltar al Jordi Angelats!

Ganes de ballar

[Un dos i seguit, 23-4-22]

No era la primera ballada diguem-ne «normal» des de que va esclatar la pandèmia la que va tenir lloc diumenge passat a la Rambla de Tarragona, però fou un èxit total, malgrat alguns factors que hi jugaven en contra. I quan dic «normal» em refereixo a una ballada estàndard, amb uns músics que toquen al carrer i un públic que balla o escolta lliurement, sense les restriccions que es van haver d’adoptar en el cicle d’estiu i les ballades de festa major de l’any passat.

De fet, normal del tot tampoc ho era, ja que es tractava d’homenatjar l’Alfred Abad, qui acaba de fer un pas al costat després d’estar gairebé 40 anys al capdavant de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa. Amb el benentès que, tal i com hem insistit més d’un cop, no s’ha retirat pas de l’activitat com a dansaire de competició ni de l’organització de moltes de les coses que fa aquesta entitat.

I parlava, fa un moment, de possibles dificultats en la ballada de diumenge, perquè sempre ha sigut un dia estrany, situat entre  Divendres Sant i el dia de la mona, amb molta gent viatjant o fent aquelles escapades a les que conviden els ponts. A l’hora de la veritat, això no va evitar que la Rambla s’omplís de molts turistes, és clar, però també de nombrosos dansaires, cosa que demostra que hi havia ganes reprimides de deixar-se portar per la música de la cobla, en aquest cas la Reus Jove, i que tampoc van ser pocs els que van voler adherir-se al reconeixement a l’Alfred. Per cert, que tot el programa excepte la sardana que la seva filla Anna l’hi va dedicar en el seu moment, eren composicions seves. Aquí, una altra comprovació que tothom pot fer és que estem parlant d’un dels pocs autors de qui és viable programar una ballada monogràfica i que no resulti monòtona. Algun mèrit, alguna gràcia deuen tenir aquestes sardanes quan passa això i quan sovintegen a les programacions de ballades i aplecs d’arreu del país i amb cobles diverses.

Vitalitat musical

[Un dos i seguit, 8-4-22]

Els passats dies 1 i 2 d’abril l’ESMUC, l’Escola Superior de Música de Catalunya, va acollir les Terceres Jornades d’Estudi dels Instruments de la Cobla, una iniciativa pensada com un punt de trobada per ampliar coneixements i debatre sobre els instruments d’aquesta agrupació tradicional catalana: flabiol, tamborí, tible, tenora, trompeta, trombó, fiscorn i contrabaix.

Els destinataris eren, principalment, escoles de música i conservatoris amb inquietuds i curiositat envers l’estudi d’aquests instruments, però també estava adreçada a professionals de l’àmbit de l’ensenyament, la interpretació musical, la investigació i la divulgació que no estiguin adscrits a cap centre. 

Pel que s’ha pogut veure des de l’exterior, segons els testimonis de les xarxes socials, sembla que ha estat un èxit absolut: per la quantitat de participació, però sembla que pels resultats, per l’aprenentatge que tots els participants asseguren haver obtingut. Els indicis semblen confirmar-ho, amb una organització acurada, un professorat ampli i format per professionals de competència més que contrastada però, alhora, amb una mitjana d’edat força jove. 

La única objecció que hem llegit és, precisament, una mostra de l’èxit que deia, ja que s’anunciava que l’accés al concert final quedava restringit als familiars dels participants i encara només als primers en reservar la corresponent invitació, ja que l’espai se’ls havia quedat petit. Una anècdota, al capdavall, ja que allò important és que els nostres músics, els actuals i els que són promeses, han interactuat abastament, transmetent coneixements, compartint opinions i tècniques tot cercant un enriquiment del bagatge de cadascú.

Es confirma, una vegada més, en definitiva, que el de la música és el sector de la sardana amb una vitalitat més explícita.

Les colles, més a prop de la normalitat

[Un dos, i seguit, 1-4-22]

De colles sardanistes n’hi ha de diversos tipus, caracteritzats, sobretot, pel grau d’implicació en la dinàmica competitiva. Des de les que només fan exhibicions, fins les que fan honor al concepte, tant promocionat cada vegada més, de sardana esportiva, és a dir, la competició en campionats a plena dedicació, inclosos els pertinents assajos. Entremig, hi ha tots els grisos: les que competeixen com a lliures i amb el màxim compromís, i les que, tot i participar-hi -tant en lliures com en el Campionat- no ho fan amb massa preocupació per les classificacions. Naturalment, les més conegudes són les que van a totes i esdevenen la raó de ser del Campionat.

Un Campionat que tot sembla indicar que enguany estarà molt a prop d’allò que podem entendre com a normalitat. Hi havia el dubte de si això seria possible després del trasbals de la pandèmia, però les notícies que arriben de la Unió de Colles Sardanistes diuen que sí, que hi haurà Campionat. A més, s’hi podrà experimentar el nou plantejament de la competició, tal i com s’havia previst i que va estroncar la gran apagada que va comportar la pandèmia.

Ara bé, la definició final del Campionat depèn de la quantitat de colles inscrites i, per tant, compromeses en aquesta lliga sardanista. I aquí és on s’ha vist que el sardanisme de competició, com tota la resta d’activitat al capdavall, encara s’està resituant. La Unió de Colles ha hagut de fer diverses remodelacions del Campionat en pocs dies, sobretot pel que fa la categoria de Veterans, perquè també anava variant el nombre de colles inscrites. Ara fa una setmana, per exemple, quan semblava que tot estava clar, dues colles es van despenjar, fent que els responsables haguessin de variar-ho tot altra vegada. Evidentment, cada colla és un món i coneix les seves circumstàncies i possibilitats, que per allò que deia de resituar-se, segueix el seu propi camí en una direcció o altra.

Només cal esperar que el fet que unes colles s’abstinguin d’anar de Campionat no signifiqui la seva desaparició, sinó la participació en concursos lliures o, com a molt, un parèntesi de cara a temps millors.

Reconeixements

[Un dos i seguit, 25-3-22]

Avui parlaré d’una qüestió a la qual faig referència cada any per questes dates. Repetiré, doncs, la mateixa idea, però tan se val, perquè em sembla que és prou important. El cas és que dissabte passat, a Balaguer, en un dels diversos elements que conformen l’acte de proclamació de cada Capital de la Sardana, es va anunciar el cartell de premis que cada any reconeixen la feina de la gent o d’institucions que habitualment treballen per a la dansa i la música tradicionals catalanes o que hi han fet una aportació puntual però important. 

El que sempre em sembla oportú recordar és que aquesta llista de distincions que cada any va fent-se més i més gran, ben analitzada, esdevé una mostra impressionant del sempre citat encara que no sempre prou reconegut teixit associatiu català. Però, ben mirat, aquest exèrcit d’activistes va molt més enllà d’aquest concepte directament vinculat amb les entitats, ja que, sense deixar de ser cert i molt rellevant, no podem obviar els molts militants individuals que, sovint, fan una feina essencial.

Allò realment important, però, és que hi ha hagut (perquè ja fa anys que es lliuren aquests premis) i hi segueix havent, moltes persones i organitzacions que treballen per la dansa i la música tradicionals. Molts, ho fan de manera discreta encara que efectiva, d’altres són més coneguts, i tots són peces que formen un mosaic desconegut o ignorat per segons qui. 

Entre els que han estat premiats fins ara, segur que en falta de gent mereixedora de ser-hi i uns altres potser ho haurien d’haver estat molt abans. Això és inevitable i cadascú pot fer les seves valoracions, però sense oblidar el que, insisteixo, és primordial: que constitueix un patrimoni humà riquíssim que explica la vitalitat i la pervivència d’aquest tipus d’activitats, però que, paradoxalment, no permet entendre el menyspreament que massa sovint ha de suportar.

Assemblees de socis arreu

[Un dos i seguit, 18-3-22]

Com en totes les organitzacions del món, hi ha una part de l’activitat de les entitats sardanistes que és més vistosa i agraïda, normalment. Són aquelles iniciatives per a les quals es van crear, al capdavall: ballades, aplecs, concursos de colles, etc. Però hi ha més coses, aquella sèrie d’accions que cal realitzar per tal que tot funcioni i que són més àrides i que, amb el temps, acostumen a cremar fins als més engrescats. Són les gestions davant d’organismes oficials o ens privats per tal d’obtenir permisos, subvencions, ajuts, patrocinis...

També seria el cas de la part administrativa de l’associació, recaptant quotes, fent les altes i les baixes, barallant-se amb els bancs i molts aspectes més. Habitualment, hi ha un moment de l’any que és quan es recapitula, es reten comptes, s’exposen projectes, es plantegen als socis grans dilemes o qüestions ordinàries, es renoven juntes... Són les obligades assemblees generals que, justament, ara és quan proliferen. Només aquesta setmana vinent n’hi ha un bon grapat, com les de la Confederació Sardanista i, a nivell més proper, la del Casal Tarragoní, la Colla Sardanista Rosa de Reus o l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, entre moltes altres, segurament.

En general, aquesta vegada totes tenen la particularitat que són presencials, les primeres després de les forçoses limitacions que tant han complicat les coses darrerament. I en el cas de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, se singularitza pel fet que el fins ara president Alfred Abad plega al cap de 38 anys en el càrrec. No ho fa pas de l’entitat ni de l’activisme, sinó de la responsabilitat d’anar al capdavant. Com que només s’hi ha presentat una candidatura, ja sabem abans d’hora que el nou president  serà un altre gran valor del sardanisme tarragoní, el fins ara tresorer -entre moltes altres coses- Manel Andreu. El repte que se l‘hi planteja és mantenir, com a mínim, l’excel·lència aconseguida fins ara, amb una entitat respectada per tothom aquí i arreu del país, generadora d’activitat i, sobretot, amb un potent conjunt de colles de competició. 

Davant del repte

[Un dos i seguit, 11-3-22]

S’han formulat moltes reflexions al voltant de l’afectació de la pandèmia en el que s’anomena patrimoni immaterial. Entre les més serioses, en el sentit de tenir un caràcter científic, hi ha les que s’han aplegat en un llibre que vam anunciar aquí no fa pas gaire, titulat «Patrimonios confinados. Retos del patrimonio inmaterial ante el covid-19». Ho qualifico d’aquesta manera, valorant el seu rigor, perquè va més enllà del que es pugui dir a les xarxes o en tertúlies diverses. Són un ampli equip d’acadèmics, gestors i membres d’associacions culturals, que analitzen les conseqüències comunitàries, socials i econòmiques del confinament en un ampli ventall de casos de patrimoni immaterial d’Europa i d’Amèrica, com les festes, l’artesania, els museus, la dansa, la música i el turisme.

Entre els textos en trobem un sobre la sardana, signat pel president de la Confederació Sardanista, Xavier Tresserras. Encara que aquest llibre és el resultat d’un treball dels estudis d’Antropologia Social i Cultural de la Universitat de Barcelona, s’ha publicat en castellà, imagino que perquè va adreçat a un públic molt ampli, de la resta de l’Estat i d’Amèrica Llatina, d’on, de fet, s’ocupen alguns dels treballs.

Es tracta d’un volum força interessant, ben útil per a qui analitzi aquests temps que estem vivint i que ho faci ara i en el futur. Això sí, segur que aviat caldrà complementar-lo amb tot allò que passi a partir d’ara, en la que sembla (toquem fusta) recuperació en una certa normalitat. Perquè, entre altres coses, en el llibre es parla del confinament com una oportunitat per repensar les coses. Com sembla que hauran fet les colles de competició de cara a la nova temporada del Campionat que s’ha presentat fa pocs dies, amb importants novetats. Segur que i haurà opinions diverses al respecte, però, com a mínim, s’ha reaccionat davant del repte, encara que aquest, d'alguna forma, ja s'hagués plantejat abans, molt abans. En parlarem ara mateix, al llarg del programa, i, sospito, haurem de fer-ho moltes vegades més.

De descreguts i de sacrilegis

[Un dos i seguit, 4-3-22]

Quan la cobla Els Montgrins va participar, de manera decidida, en el projecte de la Sardanova, va assumir un risc important. De fet, molts dels seus seguidors no ho van acceptar i ho van entendre com un sacrilegi. Molt més que, uns anys abans, quan la cobla Mediterrània va fer aquella històrica actuació al Palau de la Música amb la Companyia Elèctrica Dharma, perquè ja se sabia que aquells eren uns joves més aviat descreguts. 

Els que llavors s’escandalitzaven en aquelles experiències, actualment ja deuen donar la causa per perduda davant l’allau de barreges, provatures i experiments desacomplexats que es fan. El darrer esclat d’indignació el van emetre quan la cobla Contemporània va començar a fer sardanes agafant motius que anaven de la música de circ a la de cinema, la lírica, la televisió, el rock, la salsa o els èxits de l’estiu de tota la vida i els del moment. En aquest cas, però, ja no ho consideraven una traïció, perquè no es tractava d’una cobla de tradició centenària, com en el cas dels Montgrins, però sí que ho desqualificaven amb acusacions de manca de qualitat i altres apreciacions políticament incorrectes que em nego a reproduir.

El nucli de tot aquest empipament de segons quins sectors rau en un malentès o, millor, en la ignorància de la història de la sardana. Tenen assumit que aquesta música ha de ser el més pura possible, sense interferències fora de la cançó o les músiques tradicionals catalanes. És la mateixa idea que van tenir –en aquell cas, gens innocent- aquells que van amagar segons quines sardanes de Pep Ventura i van promoure les que creien completament originals o basades en melodies del costumari català. Si de cas, citaven les que recollien motius d’òperes (els grans hits de l’època) o cançons revolucionàries com desviacions primerenques o d’aprenent que, amb el temps, aniria corregint. El cert és que Pep Ventura va escriure sardanes de tot tipus al llarg de tota la seva carrera, com la cosa més normal del món.

De manera que si avui dia en una sardana hi descobrim una cançó de la Rosalia, pensem que no és gens innovadora, al capdavall. Allò important i que, modestament, crec que ens hauria d’importar realment, és que no només es fan aquestes sardanes i altres músiques amb la cobla sinó que aquestes mateixes formacions segueixen oferint el repertori clàssic i composicions noves i originals de tota mena, sovint amb una qualitat general mai vista ni escoltada.

Brots

[Un dos i seguit, 25-2-22]

Encara que no voldria caure en l’error d’un triomfalisme prematur, sembla evident que la pandèmia està afluixant i, en conseqüència, es van obrint les finestres, per dir-ho de manera figurada. Potser es trigarà a constatar el mal que s’haurà fet al moviment sardanista més enllà de la suspensió d’uns actes concrets. Perquè és cert que s’han apagat nuclis d’activitat o que determinades cites habituals han deixat de ser-ho de manera definitiva. Però també es pot constatar que encara hi ha moltes flames que no s’han apagat del tot, que no només volen revifar, sinó que potser ho facin amb més energia, fins i tot.

Un dels sectors que poden haver patit més és el de les colles de competició. Es parla de la desaparició de la categoria de colles alevines, la dels més petits, de si determinades colles ja no sortiran més... Tanmateix, fa pocs dies, a la cloenda de Sant Feliu de Guíxols, s’anunciava que hi hauria canvis importants en el nou campionat, sense especificar, de moment, quins, però demanant a les colles que “tinguin la ment oberta”. Sigui el que sigui allò que es prepara, renovació real o fugida cap endavant, el fet positiu és que hi ha ganes de treballar-hi, que no es cau en la rutina. En definitiva, en la línia de la sectorial, el departament o com l’hi vulguin dir, de la Unió de Colles consagrat a promoure el sector més jove de la competició. Encoratja veure que es fan coses en la línia de les colònies del desembre passat, amb anelles mixtes (de dansaires de diferents colles, vull dir) que van ballar a Artés, o la cita semblant al concurs de Manresa, del passat cap de setmana.

I podríem posar molts més exemples, alguns aparentment simples com el missatge a les xarxes de la gent de la cobla Cossetània, quan comentaven que “Després de dos anys... tornen les nits dels dilluns”, referint-se a la represa dels assajos; o el de l’Obra del Ballet Popular, anunciant una sessió de coordinació del proper 65è Aplec d’Esbarts a Montserrat. Són alguns dels brots que anuncien el renaixement de la vida cultural, social i cara a cara. Tant de bo res ho estronqui!

De monuments

[Un dos i seguit, 18-2-22]

De monuments a la sardana n’hi ha un munt arreu de Catalunya, molts com a llegat de les Ciutats Pubilla o les Capitals de la Sardana. A Tarragona, per exemple, se’n van erigir dos: el que actualment és al primer tram de la Rambla Nova i el de Sant Pere i Sant Pau, ben diferents entre ells, per cert. Però n’hi ha un que cal reconèixer-lo com el més divulgat de tots: el de Montjuïc, a Barcelona. 

Hi ha ajudat, en aquesta popularitat, potser en part, el fet que estigui on està, a la capital i en un lloc ben visible, però hem d’acceptar com un argument decisiu la seva fotogènia. És simple el concepte, però alhora ben fet, obra de l’escultor de Banyeres del Penedès Josep Cañas, autor, també, dels monuments als castells del Vendrell i de Vilafranca. La seva imatge ha estat reproduïda infinitat de vegades, en postals i tota altra mena d’objectes turístics, així com en llibres, discos i revistes, i no només els directament relacionats amb la sardana.

Potser aquesta celebritat ha propiciat que més d’un cop hagi estat objecte d’atacs i bretolades diverses, fent malbé parts importants i, fins i tot, desapareixent alguna figura sencera. La coincidència amb dates assenyalades ha fet sospitar que es tractava d’alguna cosa més que una simple bretolada. Ara, sembla que per fi han començat els treballs de restauració i de restitució, cosa que, evidentment, és una molt bona notícia, però que arriba amb setze (setze!!) mesos després del darrer atac, singularment violent, però que no justifica aquesta tardança per part dels serveis municipals corresponents. Han calgut moltes queixes i reclamacions, en diverses ocasions concretades en actes públics amb ballades incloses i la implicació de personatges famosos.

Bé, quedem-nos en la part positiva d’aquest afer, encara que sempre tindrem la temença pel fet que el monument està situat en un lloc aïllat i solitari per la nit, que és quan els més «valents» acostumen a actuar.

Descansa en pau, amic!

[Un dos i seguit, 11-2-22]

Dissabte passat va morir, als 88 anys, Jaume Salavert, un destacat músic tarragoní, amb una llarga trajectòria en el món de les bandes i les orquestres de ball, encara que on la majoria de tarragonins i sardanistes el recordaran és al capdavant de la cobla La Principal de Tarragona interpretant la tenora. Hi va començar com a flabiolaire quan encara s’anomenava La Principal del Camp, fins que ell va impulsar la seva «tarragonització» (si em permeteu l’expressió), en la denominació i amb músics d’aquí, sobretot.

Músic dels d’abans, és a dir, amb una formació més pràctica -i amb altres músics veterans- que acadèmica, també va ser mestre  de molts instrumentistes de flabiol, clarinet, saxo, tible o tenora, alhora que tenia força traça en la construcció de canyes, el gran maldecap dels músics de tenora i de tible. Una tasca, la d’instrumentista, responsable i representant de la cobla que va fer en un temps especialment complicat, quan faltaven músics joves per rellevar les baixes a les cobles d’aleshores.

Ja em perdonareu que personalitzi, però al Jaume sempre l’hi estaré agraït per la seva santa paciència en l’intent de fer de mi un músic i que em permetés tenir l’immerescut privilegi de formar part de la plantilla de La Principal de Tarragona durant uns anys i on, a banda d’uns pocs joves, hi havia un bon grapat de gent experimentada com ell, curtits en mil i una revetlles, concerts, ballades i una xifra estratosfèrica de quilòmetres voltant pel país. Conviure amb ells, el seu humor particular i el record de les seves vivències va ser quelcom impagable. De fet, abans de tot això,  amb l’excusa de recollir dades per a l’agenda del meu programa de sardanes, ja m’arribava a la fusteria del carrer de la Nau on treballava i on les converses sobre música sempre eren enriquidores.

Uns mons, el dels artesans de la Part Alta i el dels músics d’abans que ja han desaparegut, però estaria bé recordar sempre aquesta gent autèntica, franca i treballadora, com el Jaume Salavert. Descansa en pau, amic!!