Una soledat terrible

[Un dos i seguit, 21-10-22]

Sovint hem comentat, aquí mateix, el fet de la gran quantitat de persones absolutament voluntàries que, arreu del país, fan feina per promoure les activitats sardanistes. Un moment ideal per fer-ho és quan s’anuncia el cartell de reconeixements dels Premis del Dia de la Sardana, o quan es lliuren els guardons corresponents. Es constaten llargues i fecundes trajectòries des de diversos sectors, ja sigui del musical, el literari, d’investigació o el de gestió per fer realitat les ballades, aplecs, etc. 

És un patrimoni humà enorme però, alhora, fràgil. Les actituds abnegades, constants i, sovint, sacrificades, no poden evitar que no faltin els moments de crisi, per la senzilla raó que tothom té un límit cronològic o de capacitat, però també per raons alienes a vegades insuperables. Mai ens passarà pel cap criticar persones que han assumit, en un moment o altre, tasques d’aquesta mena, més aviat al contrari. El que vull destacar, precisament, és que ja resulta trist que en aquelles hores baixes en una població concreta -per la raó que sigui, insisteixo- s’evidenciï la solitud terrible d’aquests activistes.  

I parlo de casos concrets, només com a exemple de molts més: després de molts anys de presència de la sardana a la Festa de l’Oli d’Almoster, enguany sembla que ja no hi serà; com també després de molts i molts anys d’acollir un concurs de colles amb prestigi, les festes de Santa Tecla a Tarragona enguany no n’han tingut després d’unes quantes edicions de decadència. És lamentable veure com aquestes coses passen amb la més absoluta indiferència d’institucions, tècnics i autoritats. I no vull ser malpensat com molts que hi veuen conveniència en aquesta actitud, que, això segur, seria ben diferent si es tractés de qualsevol altra activitat que segur que endevineu immediatament.