[Un dos i seguit, 28-10-22]
Portem una temporada que Déu n’hi do amb la quantitat de gent important en el món de la sardana que se n’ha anat. Ja entenc que és normal que en un sector de la cultura com aquest que, malgrat tot, implica a molta gent, el pas inexorable del temps comporta que, sovint, calgui dir adéu a algú. És llei de vida, diuen. Però també és cert que encara que ja sabem que tots hem de marxar un dia o altre, mai ens sembla un bon moment. També és lògic i humà que determinades morts ens corprenguin especialment.
És el cas del músic Joan Parés, traspassat aquesta setmana a l’edat de 76 anys. Jo em considero afortunat per haver arribat a poder gaudir de les seves interpretacions a La Principal de la Bisbal en el paper de primer tible. I sóc dels que consideren que en Parés va ser el millor intèrpret d’aquest instrument de tota la història. Naturalment, és una afirmació agosarada, perquè no tenim cap mena de constància de molts músics antics i d’altres els podem escoltar en enregistraments arcaics i, és clar, en condicions poc adequades per comparar i fer-nos una idea exacta de com ho feien determinats músics d’èpoques molt llunyanes. De totes maneres, sí que en podem tenir una idea i ens podem formar una opinió també amb el suport d’allò que han dit les veus amb més credibilitat d’èpoques passades.
Tothom qui ha deixat constància de la seva experiència coincideix en això que ja he dit: que ha estat el millor. I que va saber dominar aquest endimoniat instrument d’una manera increïble. I sí, als més joves us puc assegurar que aquelles meravelles interpretatives que va deixar enregistrades també les oferia al carrer, infinitat de ballades i aplecs, o en selectes concerts, dignificant com ningú el tible i fent-lo mereixedor d’actuar en escenaris com el Palau de la Música, posem per cas.
La qüestió no era només (que també) les moltes notes embotides en la particel·la d’una sardana obligada, sinó la manera de dir la música, del so que sortia d’aquell instrument esquerp, sobretot en determinats passatges de sardanes com La pallaresa, Sol de Banyuls i tantes altres. Va aconseguir un domini del tible que ara s’ha endut al cel dels músics, al costat del fa poc desaparegut Jordi Compta, però també d’en Viladesau i tant altres. Sort que van deixar escola, directa o indirecta, i ara disposem d’un munt de músics en actiu excel·lents a qui sempre els ha caigut la bava amb interpretacions com les que feia Joan Parés.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada