dimarts, 28 de juny del 2016

Convidat de pedra

[Un dos i seguit, 24-6-16]

Fa uns dies, vaig tenir l’oportunitat d’assistir, com a convidat de pedra, a l’assaig d’una cobla –la Reus Jove- amb força prestigi fins i tot més enllà de l’entorn d’algunes comarques que és l’àmbit habitual de moltes formacions modestes que hi ha al país. Una fama merescuda, que s’han anat guanyant poc a poc i fugint sempre de la diguem-ne “zona de confort” que seria la que formen aquelles peces d’èxit segur entre el públic habitual i, potser, alguna altra per si de cas.

No és la primera vegada que puc veure per dins la cuina on es prepara el repertori d’una cobla amb cara i ulls, però en aquesta ocasió vaig pensar que, si no fos perquè no convé emprenyar gaire la gent quan treballa, estaria bé que més d’un i més de dos ho fessin això d’anar a un assaig amb bons músics, un bon director i, presidint-ho tot, surant per l’ambient, ganes de fer bona música. Estaria bé, perquè no són pocs als quals els convé comprovar la feina real que hi ha al darrera d’unes actuacions reeixides al carrer o a les sales de concert. Una feina de la que n’hi ha a casa, practicant l’instrument respectiu o fent arranjaments, posem per cas, però quan es programen segons quines obres i es vol obtenir un resultat més que correcte, el treball en conjunt i amb l’esmentat director, esdevé imprescindible.

Es podria veure, per exemple, que s’aclareixen dubtes, es preveuen perills i sempre se cerca l’excel·lència, tot polint petits o grans detalls, es repeteixen passatges o obres senceres, a vegades fins a l’avorriment, però que cal que sonin com Déu mana. Són les ganes de treballar com cal, l’orgull personal o, senzillament, el convenciment que les coses s’han de fer el màxim de ben fetes.

Només una estona en un d’aquests assajos seriosos, aproparia a més d’un a la comprensió de la feina prèvia a una interpretació musical. En definitiva, conèixer per apreciar més les coses, en aquest cas, la feina dels músics de cobla.  

dilluns, 20 de juny del 2016

50 anys fent sardana des del Baix Camp

[Un dos i seguit, 17-6-16]

La colla sardanista Rosa de Reus és una entitat singular. Nascuda com a colla de competició, aviat va fer una cosa que altres grups semblants van portar a terme amb més o menys èxit: no limitar-se a ballar i a competir, sinó també organitzar activitats. Allò que entenc que els fa especials és que aquestes altres iniciatives van esdevenir més importants, fins al punt que van deixar d’anar a concursos i es van dedicar, exclusivament, a promoure aplecs, ballades i moltes altres coses.

Però encara hi ha uns  altres aspectes que cal remarcar d’aquesta colla: el neguit per anar sempre més enllà de les ballades i els aplecs fets de la manera que sempre s’havien fet. L’Aplec Baix Camp, la seva iniciativa principal, és el millor exemple, ja que no s’ha limitat a oferir bones cobles i programes escollits en un lloc atractiu per passar-hi el dia. Sempre hi ha hagut mil i una activitats diguem-ne complementàries: recitals de cançó (en temps que això era un repte al règim), concursos de fotografia, tallers, actuacions de tota mena (conta contes, castellers, etc) i tot plegat amb variacions constants d’un any a l’altre. També és digne de ser destacat el programa, sempre amb acurada presentació i col·laboradors literaris no necessàriament vinculats al ram de la sardana i la cobla.

I, per acabar-ho d’arrodonir, aquesta activitat inquieta, preocupada per no adormir-se i atraure no només als ja convençuts, tot mantenint bones relacions amb altres activistes de la cultura popular o de la cultura en general, l’han portat a terme... durant 50 anys ininterromputs! Ara ho estan celebrant i, de moment, ja es pot visitar al Centre de Lectura de Reus una exposició que resumeix aquest mig segle amb una selecció del seu impressionant arxiu fotogràfic i tota mena de documents i objectes que permeten fer-se una idea d’aquesta llarga  trajectòria per la cultura del país que, si bé ha seguit un eix central anomenat sardana, mai s’ha estat de fer parades i convidar tothom a acompanyar-los en un moment o altre.

dilluns, 6 de juny del 2016

La causa del “meus”

[Un dos i seguit, 3-6-16]

La divulgació, aquestes últimes setmanes, d’un vídeo sota el títol “Descobrint la sardana, més enllà dels tòpics", junt a unes quantes altres notícies també recents, com l’atorgament del guardó Floricel d’Anglès a un personatge molt determinat, algunes iniciatives que impliquen músics joves o que, posem per cas, els propers mesos només la cobla Reus Jove estrenarà un grapat de sardanes, moltes de les quals no són dels autors més repetits; aquests i altres elements, dic, m’han potenciat el costat optimista del sardanista sense remei que sóc.

Es tracta d’elements que m’han refermat en una idea que fa temps que vaig repetint a tot aquell que vol escoltar-me, que no és de creació meva, és clar, però que, des de fa temps, m’ha semblat força lúcida. Em refereixo més aviat a una actitud que, dins del món sardanista, alguns mantenen en contraposició a una altra que no sé si és majoritària però sí que es fa notar més. Aquesta darrera es caracteritza per la negativitat, per la queixa constant, la lamentació al voltant de la idea que no ens entenen mitjans de comunicació ni institucions, que només balla la gent gran, que això s’acaba... Alguns d’aquests, malgrat això, treballen i, sovint, de manera efectiva, però sempre porten aquest llast al damunt i no es cansen de dir coses com que “hem de mantenir aquesta tradició” i coses semblants.

L’altra visió del fet sardanista, en canvi, sense ignorar els problemes, ni molt menys, també treballa, però ho fa en positiu. La clau de la diferència està en que creuen que a la gent se l’ha de seduir, s’ha de procurar que participin de la sardana perquè s’ho passaran bé, perquè hi poden trobar molts atractius, no pas perquè s’hi vegin obligats per la necessitat de mantenir una tradició o “per fer país”. Allò que porten a terme, ho fan amb aquesta premissa fonamental, de manera que, alhora, fugen de fer les coses “perquè sempre s’ha fet així” o “perquè és el que volen els que hi han sigut sempre”. Cal entendre que la gent, en general, parlant de manera planera, no s’apunta als perdedors, sinó allí on creuen que s’ho poden passar bé. Un cop a dins, alguns potser hi trobaran, ara sí, una manera de fer país o de treballar per una causa amb moltes possibilitats de fer-ho de maneres ben diverses.

Naturalment, sobre tot això ens hi podríem estendre molt més i ara i aquí no toca, però sí que al programa d’avui podrem constatar que algunes notícies –com les que abans només he insinuat- són fruit o protagonitzades per gent “dels meus”, dels “positius”.