dilluns, 6 de juny de 2016

La causa del “meus”

[Un dos i seguit, 3-6-16]

La divulgació, aquestes últimes setmanes, d’un vídeo sota el títol “Descobrint la sardana, més enllà dels tòpics", junt a unes quantes altres notícies també recents, com l’atorgament del guardó Floricel d’Anglès a un personatge molt determinat, algunes iniciatives que impliquen músics joves o que, posem per cas, els propers mesos només la cobla Reus Jove estrenarà un grapat de sardanes, moltes de les quals no són dels autors més repetits; aquests i altres elements, dic, m’han potenciat el costat optimista del sardanista sense remei que sóc.

Es tracta d’elements que m’han refermat en una idea que fa temps que vaig repetint a tot aquell que vol escoltar-me, que no és de creació meva, és clar, però que, des de fa temps, m’ha semblat força lúcida. Em refereixo més aviat a una actitud que, dins del món sardanista, alguns mantenen en contraposició a una altra que no sé si és majoritària però sí que es fa notar més. Aquesta darrera es caracteritza per la negativitat, per la queixa constant, la lamentació al voltant de la idea que no ens entenen mitjans de comunicació ni institucions, que només balla la gent gran, que això s’acaba... Alguns d’aquests, malgrat això, treballen i, sovint, de manera efectiva, però sempre porten aquest llast al damunt i no es cansen de dir coses com que “hem de mantenir aquesta tradició” i coses semblants.

L’altra visió del fet sardanista, en canvi, sense ignorar els problemes, ni molt menys, també treballa, però ho fa en positiu. La clau de la diferència està en que creuen que a la gent se l’ha de seduir, s’ha de procurar que participin de la sardana perquè s’ho passaran bé, perquè hi poden trobar molts atractius, no pas perquè s’hi vegin obligats per la necessitat de mantenir una tradició o “per fer país”. Allò que porten a terme, ho fan amb aquesta premissa fonamental, de manera que, alhora, fugen de fer les coses “perquè sempre s’ha fet així” o “perquè és el que volen els que hi han sigut sempre”. Cal entendre que la gent, en general, parlant de manera planera, no s’apunta als perdedors, sinó allí on creuen que s’ho poden passar bé. Un cop a dins, alguns potser hi trobaran, ara sí, una manera de fer país o de treballar per una causa amb moltes possibilitats de fer-ho de maneres ben diverses.

Naturalment, sobre tot això ens hi podríem estendre molt més i ara i aquí no toca, però sí que al programa d’avui podrem constatar que algunes notícies –com les que abans només he insinuat- són fruit o protagonitzades per gent “dels meus”, dels “positius”.         

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada