diumenge, 29 de maig del 2011

De subvencions, estómac i escrúpols

[Un dos i seguit, 28-5-11]

Superat el batibull de les eleccions municipals, ara falta , és clar, pair-ho entre tots, però sobretot els més directament implicats, que tenen com a termini el proper dia 11 de juny, que és quan s’han de constituir els nous consistoris.
Com en molts altres àmbits, el de la sardana i la cobla ja fa temps que pateixen, potser més que en cap altra ocasió similar, una situació de provisionalitat que més que haver de suspendre activitats, que també, ha fet que moltes restin en una mena de llimbs, tot esperant que algú confirmi la tan esperada subvenció.
     
Per la seva naturalesa, les sardanes i la dansa tradicional en general, depenen molt (a vegades totalment) d’aquestes aportacions oficials. Un aspecte delicat, aquest, ja que el problema no és només per la dependència econòmica d’uns governs locals o nacionals d’un determinat color, sinó per la dependència de segons quines concepcions de la festa. En alguns pobles, més que a les ciutats, a vegades s’hi afegeixen les disputes o misèries pròpies de les comunitats petites, més enllà dels partits concrets.
 
No sempre es produeix aquesta dependència absoluta, ja que no poques entitats s’espavilen cercant altres fonts de finançament, però el cert és que no hi ha gaire tradició de mecenatge en aquest tipus d’activitats a Catalunya i sovint, almenys fins ara, resultava més fàcil recórrer a la subvenció.
 
Veurem fins on arriben les famoses retallades en un terreny tradicionalment desnerit com ho és el de les sardanes que, malgrat el que he dit, mai ha gaudit de grans aportacions. El paper d’anar a demanar subvencions serà més desagraït que mai, això segur. En algun cas, com a determinada capital de comarca, on una regidora electa està vinculada a una entitat sardanista, a priori podria semblar més fàcil si arriba a governar, però tenint en compte que representa un partit descaradament xenòfob, tot dependrà de l’estómac o dels escrúpols de cadascun dels demandants.

dilluns, 23 de maig del 2011

Adéus

[Un dos i seguit, 21-5-11]

Malauradament, aquesta setmana El Tema del programa ha de ser ben trist. En primer lloc, hem de lamentar la mort, dissabte passat a Lleida, de Sebastià Gràcia i Petit, tota una referència per al sardanisme d’aquella ciutat i, en bona part, d’arreu del país. Tenia 84 anys i ja feia setmanes que estava hospitalitzat. El funeral va tenir lloc dilluns al matí a la parròquia de sant Pere de Lleida.
Gràcia treballà de llibreter i fou membre de l’Orfeó Lleidatà. L’any 1940 fundà a Lleida la colla Sardanista “Santiago Rusiñol”, i després passà a formar part del Club Esportiu Huracans, entitat de la qual va ser, durant molts anys, el president i l’ànima. Incansable activista sobretot a Lleida, però també arreu del país, bona part dels seus esforços foren per a la divulgació de la sardana a la ràdio, des de l’any 1948, i des del 1960 per mitjà del programa “La Sardana”, emès per Ràdio Lleida, així com amb una pàgina setmanal al diari “La Mañana”, anomenada “La veu de la sardana”, només interrompuda per la seva malaltia.
Aquesta brillant trajectòria fou reconeguda l’any 1968 amb la Medalla al Mèrit Sardanista i també havia rebut Premis Dia de la Sardana, que lliurava l’Obra del Ballet Popular, els anys 1962, 1974, 1976, 1980, 1995 i 2000. Igualment, havia rebutl l’Escut d’Or del Club Esportiu Huracans, el títopl de Lleidatà Distingit, la Rosa d’Or Floricel, la Medalla de Bronze de la ciutat de Lleida i la Creu de Sant Jordi, aquesta l’any 1987. L’últim reconeixement seria el 2010, quan la Federació Sardanista li va lliurar el Premi Sardana a la Continuïtat pel programa que feia a Ràdio Lleida.
Home de caràcter, s’havia mostrat crític quan ho creia convenient i se n’estava d’expressar-ho de manera clara. Una actitud que cultivava en positiu, treballant, com ho demostra el fet que deixés pràcticament enllestits els actes de celebració dels 50 anys de Lleida com a Ciutat Pubilla de la Sardana, la segona de la història. El mateix es pot dir de l’Aplec de la Sardana de Lleida, que s’espera que esdevingui un homenatge pòstum a aquest personatge realment singular.
La notícia de la desaparició de Sebastià Gràcia, però, no ha vingut sola aquests últims dies. Després d’uns mesos en els quals han sovintejat les necrològiques amb forta vinculació sardanista, avui també en tenim una altra, aquest més propera geogràficament parlant. Segons ens comuniquen la gent de la Colla Sardanista Rosa de Reus, també ha traspassat el Josep Ribas (conegut com Pep del Morell), membre de junta de l’entitat.
Tal com diuen ells mateixos, el fet s’ha produït tot just enguany, que celebren el 50 aniversari de l’entitat, i que festegen molts dels actes en els quals va participar. El Josep Ribas, que tenia 53 anys, també havia estat membre de la colla “Morera”, del Morell, i un incansable monitor de sardanes.
En un altre ordre de coses, la setmana passada acabava aquest comentari reivindicant el paper dels compositors per a cobla de Tarragona i suggerint que s’engresqués a escriure per a cobla altres músics amb talent, també residents aquí, que encara no hagin fet. Sense esmentar-lo i ignorant encara la notícia que avui comentarem sobre un concert ben singular que tindrà lloc aquest vespre i en la qual és protagonista, pensava, entre altres, amb el músic Conrad Setó, resident des de fa uns anys a la ciutat i excel·lent pianista i compositor.
El cas és que no és que hagi escrit exactament per a cobla, però sí per a una formació singular que avui es presenta i que sí, inclou instruments de cobla, antre altres. És la Jove Orquestra Catalana d’Instruments Tradicionals, que es donarà a conèixer al Palau de Congressos amb una obra d’en Conrad anomenada Maragall amb so de paraula. Hi ha molts gent implicada en aquest projecte, però sobretot músics joves pertanyents a diferents escoles municipals de música i conservatoris. Valdrà la pena no perdre-s’ho.

dilluns, 16 de maig del 2011

L'expansió de la sardana

I aquesta és la portada del llibre, que no és que convidi massa a comprar-lo, però que pel fet de ser el meu primer llibre publicat en solitari i que del que hi ha a dins n'estic més que orgullós, doncs, això, feliç com un anís.
Per cert, sembla que a la presentació Déu n'hi do els llibres que es van vendre i després molta gent me n'ha demanat. Per a qui n'estigui interessat encara n'hi ha. No us els acabareu!


Premi i llibre

Per una d'aquelles coses que mai acabes d'explicar-te, fins ara no havia dit res, aquí, del 9è Premi Joan Amades de Cultura Popular que vaig guanyar el 2009, dins dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona. Tampoc havia dit res, o gairebé, del llibre que va publicar Arola posteriorment. Mai és tard, diuen, si el resultat és bo, com és el cas, modèstia a banda. De moment, aquí hi ha alguna foto del lliurament de premis. La primera, amb tota la colla de premiats, i a l'altra rebent el premi de mà del president de l'Associació Cultural Joan Amades, que era qui atorgava el guardó.





Compositors d'aquí

[Un dos i seguit, 14-5-11]

A l’aplec Ciutat de Tarragona de diumenge passat s’hi van estrenar quatre sardanes. No es tracta d’un rècord d’estrenes a la ciutat en una sola jornada, però possiblement ho sigui si considerem que tres d’aquestes composicions eren d’autors tarragonins.
El cert és que a hores d’ara hi ha un bon nombre d’autors vius fills de Tarragona, que hi viuen o que hi treballen: els més prolífics Alfred Abad i Rafael Guinovart, però també el Sergi González, l’Anna Abad, el Sergi Guasch, el Joan Moliner, Francesc Rius i, segurament, algun altre.
La majoria no són gaire coneguts i en més d’un cas molts sardanistes de la ciutat ni ho saben que existeixen aquests autors, però a banda del fet que molts són gent jove i amb força carrera per endavant, ja ho sabem que això de fer-se popular creant música no és fàcil, precisament.
No estaria gens malament, però, que es fes alguna acció per donar-los a conèixer, per estimular aquesta creativitat amagada i, potser, continguda, com també seria interessant intentar engrescar algun músic de categoria de la ciutat –que, d’haver-ne, n’hi ha- , que encara no hagi treballat amb la cobla, a fer-ho.

dilluns, 9 de maig del 2011

Feina feta i futur

[Un dos i seguit, 7-5-11]

El passat cap de setmana va ser proclamada Organyà com a nova Ciutat Pubilla de la Sardana. Els actes que tenen lloc en aquestes festes les podem dividir en dos grans grups: uns de fixos, any rere any, de caire més aviat protocol·lari, i, d’altra banda, aquells altres que cada població vol o pot aportar per fer la celebració el més reeixida possible i que són els que atorguen personalitat a cada pubillatge. Entre els primers, els obligats, hi ha l’anunci del cartell dels Premis de la Sardana, que volen ser un reconeixement a persones, entitats, formacions musicals o, fins i tot, empreses, que han treballat per la sardana, la música per a cobla o la dansa catalana en general.
Aquí podem observar dos grans tipus de guardonats: aquells a qui es reconeix una tasca perllongada en el temps i uns altres a qui més aviat es vol posar de relleu la seva originalitat o feina d’innovació. Sens dubte, tant l’un com altre són aspectes importants: els que han mantingut la flama malgrat tot i els que treballen per anar més enllà, mirant al futur i a l’actualització constant d’aquesta part de la cultura del país. En tot cas, els dos àmbits esdevenen imprescindibles per fer possible la continuïtat, és a dir, hem de tenir la feina de fons i la de renovació.

Un altre moment fix de cada proclamació és quan es fa saber quina serà la població proclamada Ciutat Pubilla l’any següent. Cal fer-ho amb temps, per tal que els interessats puguin preparar acuradament l’ampli programa d’actes que això comporta. Aquesta vegada, però, això no ha estat possible. Segons la Federació Sardanista, hi ha diverses poblacions candidates, però a hores d’ara cap ha pogut assegurar el finançament abans de les properes eleccions municipals. Això vol dir que el problema no és tant de manca de diners –que d’això, si veiéssim les interioritats de les 51 Ciutats Pubilles celebrades fins ara tindríem moltes sorpreses- com d’incerteses que van més enllà de la conjuntura econòmica.

dilluns, 2 de maig del 2011

A un pas de la glòria

[Un dos i seguit, 30-4-11]

Aquests dies, diversos comentaristes de la sardana i la música per a cobla a la premsa i a la xarxa han coincidit en tractar i valorar positivament el fet que la música per a cobla –concretament la cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona- hagi arribat a la final de la quinzena edició dels “Premios de la Música” que atorga l’Acadèmia espanyola de les Arts i les Ciències de la Música. És normal que, tot i que finalment no hagi obtingut premi, hom s’hi faci ressò i nosaltres també ho fem, pel que significa de projecció i de reconeixement de la potencialitat d’aquesta formació musical. El més curiós del cas, però, és que aquesta fita s’hagi aconseguit en l’apartat de jazz, un gènere que, com és prou sabut, no és el que tradicionalment ha tractat la cobla, tot i que darrerament s’hi estan fent experiències força interessants, com la que ens ocupa.
Segurament, el fet que la cobla Sant Jordi en aquest cas hagi treballat amb el prestigiós director, compositor i arranjador Joan Albert Amargós hi haurà influït; de fet, ell ha estat un dels triomfadors de la convocatòria i encara que amb altres treballs, i ha obtingut trofeu en onze de les quinze edicions.
Potser sí que hauria estat més desitjable i potser més natural (per dir-ho d’alguna manera) que aquesta nominació de la Sant Jordi l’hagués motivat un enregistrament enquadrat en l’àmbit clàssic, o en el de música tradicional, i de productes mereixedors d’aquesta promoció n’hi ha de sobres, però ja sabem que la cobla és víctima de prejudicis i ignoràncies diverses. Si la glòria (o gairebé) li ha arribat de la mà del jazz, no només ho hem de considerar un caramelet que mai resultarà amarg, sinó la constatació que l’eina musical que és la cobla serveix per a molt més del que segons qui es pensa.