dissabte, 24 de desembre del 2011

El got, mig ple o mig buit?

[Un dos i seguit, 23-12-11]
 
Avui arribem a l’últim programa de la temporada de l’Un dos i seguit. Un any que -què us he de dir que no sapigueu- ha estat difícil també per a les entitats sardanistes, les cobles i els esbarts. Si habitualment aquesta mena d’associacions ja han de fer equilibris per tirar endavant, ara, com la majoria, encara més. El més greu, però, és que les perspectives de cara al futur immediat encara són més fosques de cara a obtenir recursos de les institucions públiques. Massa acostumats, tots plegats, a confiar en aquestes aportacions ara només es pot abandonar o espavilar-se.
I sembla, malgrat tot, que no són pocs els que han triat aquesta segona opció. Segur que hi haurà menys ballades i concerts –això ja passa des de fa mesos-, però les notícies que ens arriben permeten endevinar que són molts els que segueixen treballant per tal que l’activitat segueixi, d’una manera o altra. La setmana passada ja comentàvem que tot i les dificultats del context, l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa tot just ara disposa, per primer cop, de local propi i amb condicions. S’anuncien propostes interessantíssimes amb cobles com la Marinada, la Sant Jordi i algunes altres; a Tarragona es parla de la presentació de la Guia d’Aplecs al febrer, d’una robada d’informadors al març, de fer-hi una final de la Sardana de l’Any més enllà... la vida segueix. El got mig ple, sens dubte.

dimarts, 20 de desembre del 2011

L'autèntica força

[Un dos i seguit, 16-12-11]

Resulta paradoxal que justament quan el panorama general és més complicat i incert; precisament ara quan les famoses retallades arriben a tot arreu i queixar-se pel que fa a la cultura popular semblaria insultant, justament ara és quan una entitat com l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa sembla que ha resolt la que segurament era la seva gran assignatura pendent: disposar d’un local propi i en condicions.
Bé, de fet es tracta d’un lloguer, però en unes condicions assumibles per l’associació, que aviat, quan s’hagi adequat convenientment, podrà disposar de prou espai i sense estar condicionats per altres agrupacions amb qui compartir-lo o per les normes dels propietaris.
Això ha estat possible, malgrat la manca total de qualsevol suport aliè extraordinari i més aviat preveient que els ajuts ordinaris minvin notablement, gràcies al gran miracle d’aquesta mena d’entitats: sens dubte, en primer lloc, una direcció adequada, però també una massa social disposada conscienciada i disposada a aportar-hi quelcom, cadascú segons les seves possibilitats i capacitats. Un ha fet possible conèixer una oportunitat, l’altre ha contribuït des de la seva tasca professional i molts han fet de mà d’obra barata però molt valuosa alhora.
En definitiva, tot plegat és la millor demostració que es pot funcionar i bé sense fer-ho a cop de talonari o beneficiant-se de privilegis institucionals. Aquesta és l’autèntica força de l’associacionisme que durant molts anys havia caracteritzat aquest país i que darrerament semblava un tant esmorteït.

dilluns, 12 de desembre del 2011

Adéu, Jaume!

[Un dos i seguit, 9-12-11]

Ja feia mesos que se sabia la trista previsió, però quan finalment el fet s’ha produït, la commoció ha estat tant forta com aquelles notícies dures, contundents, que arriben de sobte: quan comuniquen que algú a qui aprecies, que admires i potser fins i tot amb qui has col·laborat o compartit moltes coses, se n’ha anat.

Aquests dies ja se n’ha parlat força: el Jaume Guasch, director artístic de l’Esbart Santa Tecla de Tarragona, finalment ha mort després d’una greu malaltia. Una pèrdua que encara es fa més dolorosa quan es té en compte que encara era un home jove, que tenia en marxa diversos projectes i, segurament, molts més esperant torn.

Com acostuma a passar en aquests casos, vull dir quan parlem d’una persona que ha realitzat una tasca destacada, la seva era una personalitat forta, potser controvertida, però sens dubte un personatge imprescindible per a entendre què ha passat a la cultura tarragonina els últims anys. Va aportar vitalitat i prestigi a una entitat inicialment modesta com era l’Esbart Santa Tecla, arribant a ser un dels col·lectius més destacats en el seu àmbit; va ser una de les peces essencials en el procés de potenciació de les festes a Tarragona; i, sobretot, va saber implicar en això molta gent, des de la seva pròpia família fins a activistes de més enllà de l’àmbit local.

Permeteu-me que a tot això que aquests dies s’ha comentat força, hi afegeixi la seva contribució, gens menyspreable, al món de les colles sardanistes amb la colla “Juntes les mans”, que durant uns anys va adquirir força rellevància. Un aspecte aquest que després, la dedicació a l’Esbart i les festes va apagar, però segur que, a la vista de la tasca realitzada, ningú li retraurà. Fins sempre, Jaume!

dilluns, 5 de desembre del 2011

Espectacular

[Un dos i seguit, 2-12-11]

Dissabte passat, a la nit, es va completar la tanda de finals de les diferents categories del Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes, amb el concurs de punts lliures celebrat al barri de Sant Andreu, a Barcelona. Tal i com es preveia i segons permetien endevinar les dades que s’havien avançat per part dels organitzadors i, també, després d’haver vist la dinàmica seguida els últims anys, la festa fou totalment diferent a allò que són els concursos de colles a l’ús.
Els punts lliures són, per la seva pròpia naturalesa, força espectaculars, però en aquest campionat a una sessió única, se’ns mostren en un context que els fa encara més atractius. Una organització mil·limetrada; una presentació de les colles senzilla i, alhora, diferent i espectacular; un ritme que no permetia espais de temps perduts; un presentador professional; complements com la participació d’un grup de folc o uns diables; un jurat professional paral·lel; un ball final... Uns elements que, ben combinats, van fer que la festa fos tot un èxit: artístic, de públic, de ressò mediàtic... En definitiva, que més d’un es preguntava perquè no es pren nota d’algunes coses de les que es van veure dissabte de cara als concursos diguem-ne normals.

Naturalment, aquell que volia filar prim podia apuntar coses a millorar, algunes de més fàcils de resoldre que altres, com ara, entre aquestes darreres, els problemes de so en un  pavelló pensat per a fer esport, no pas per a música.

Per cert, espaterrants les coreografies que vam poder veure pel que fa, com a mínim, les colles capdavanteres. I felicitar la colla “Tarragona Dansa” perquè es va fer mereixedora del premi del jurat professional: tot un èxit!