dilluns, 28 de maig de 2012

En fem 800!

[Un dos i seguit, 25-5-12]

Aquesta vegada, els nostres oïdors em permetran que parli, encara que sigui breument, d’aquest mateix  programa: “Un dos i seguit”. La veritat és que he caigut en la temptació de voler celebrar allò que, segons com, pot semblar tant absurd, si ho mirem fredament i amb certa perspectiva, dels números rodons.
El cas és que la d’avui és l’emissió número 800 del programa i, malgrat el que acabo de dir, la veritat és que fa goig veure una xifra tant gruixuda com aquesta, i més si tenim en compte que vam començar a comptar en el moment que es va produir un canvi de nom (entre altres modificacions) i que, prèviament, havien sortit en antena al voltant de 500 programes més. En total, doncs, (i això, insisteixo, no és una xifra exacta), unes 1.300 setmanes de presència de les sardanes, els esbarts i la música per a cobla a l’emissora de la ciutat.
D’altra banda, la vista d’aquest munt de programes també espanta una mica, produeix cert vertigen, ja que evidencia que ha passat un nombre considerable d’anys des de que es va encetar aquesta experiència radiofònica. Una experiència que, cal dir-ho, resulta molt gratificant, primer perquè tractem una qüestió que, evidentment, als que fem el programa ens agrada, però també pel bon acolliment que sempre hem tingut per part dels responsables i dels treballadors de Tarragona Ràdio. I, és clar, sense oblidar les bones sensacions que ens fan arribar, per diverses vies, els oïdors; per això, no ens fan falta sofisticats estudis d’audiència: sovint, aficionats i no aficionats ens doneu a entendre que, com a mínim, us interessa l’ “Un dos i seguit”.
Sapigueu que, mentre no ens manquin aquests suports, el programa seguirà, fidel, a la seva cita setmanal.

diumenge, 20 de maig de 2012

Se’ls ha girat feina

[Un dos i seguit, 18-5-12]

La nova junta de la Federació Sardanista ja ha manifestat que és conscient que cal canviar moltes coses en aquesta entitat d’entitats per tal d’adaptar-se a les exigències del context actual. De moment, asseguren que pel que fa les Ciutats Pubilles ja s’hi està treballant, i haurem de creure-ho, tot esperant que la cosa anirà més enllà d’un canvi de noms. Han donat a entendre que també s’ha d’actuar en altres àmbits i cal suposar que un d’aquests serà el concurs La Sardana de l’Any.
A la vista del desenvolupament de la darrera edició i de la final que va tenir lloc dissabte passat a Lleida, que cal fer alguna cosa és quelcom evident i urgent, no sigui que tinguin raó als que pensen (i ho expressen sovint per les xarxes socials) que més valdria deixar-ho córrer, que es tracta de quelcom viciat de manera congènita.
No pot ser que després de diverses mesures fruit de l’obsessió (segons com, sembla que exagerada) per garantir una netedat impossible, no només s’hagi aconseguit reduir molt la participació, sinó que el nombre de vots nuls en diverses eliminatòries sigui d’escàndol. Però, sobretot, resulta trist comparar les finals de la primera època (i alguna de la segona) amb les últimes. Ara, els espectacles de la segona part acostumen a ser de gran qualitat, però el conjunt de les sardanes finalistes no té punt de comparació. No dic que no n’hi hagi de cert nivell, sinó que moltes sardanes que els anys 70 o 80 eren finalistes ara quedarien escombrades a la primera volta. Repasso els vells discos d’aquelles finals i veig noms com Narcís Paulís, Domènec Moner, Manuel Oltra, Josep Maria Bernat, Antoni Ros Marbà, Rafael Ferrer, Josep Maria Serracant o Vicenç Acuña, entre altres. També n’hi ha de ben diferents, inclosos títols d’obres francament oblidables, però, insisteixo, el conjunt és a anys llum del que podem esperar actualment, no pas per la manca de creadors, sinó de possibilitats que aquests puguin aspirar a ser finalistes.
Se’ls ha girat feina, és evident, als nous responsables de la Federació, si és que esperen que segueixi tenint sentit tot plegat. Estaria bé que, almenys pel que fa La Sardana de l’Any, la propera edició, que ha de cloure’s a Tarragona, tingués un nou aire.

dimarts, 15 de maig de 2012

“Jo ja faig prou venint”

[Un dos i seguit, 11-5-12]

L’actual situació de crisi afecta, prou que ho sabem, la majoria d’àmbits de la societat, fins i tot els més sensibles, com la sanitat o l’ensenyament públics. Pocs arguments queden, doncs, per queixar-se als qui treballen en qüestions diguem-ne no essencials com la sardana, una activitat plenament de lleure. Això no treu, però, que no en podem parlar, i constatar, per exemple, els problemes d’aquells responsables d’entitats sardanistes o, senzillament, el modest activista del poble que batalla davant l’Ajuntament i altres institucions per tal que hi hagi aquesta activitat a la vila. Perquè, en aquest cas, mai podem parlar d’un empresari, sinó d’algú que fa possible una activitat que habitualment té lloc al carrer i on la majoria de vegades els clients no estan acostumats a pagar.
La veritat és que el volum d’activitat ha baixat, però analitzada la situació de manera freda, tampoc tant com és això. La raó és, primer que tot, que en comparació amb qualsevol altra activitat similar, les sardanes són barates; però també que els promotors han hagut d’espavilar-se i cercar fons d’on sigui, negociar amb músics i cercar tota mena d’alternatives. Alguns s’han d’empassar la incomprensió de certes persones, com aquells que diumenge, a l’aplec de Tarragona, se sorprenien perquè els organitzadors feien pagar un lloguer per les cadires. Una aportació modesta, sobretot tenint en compte que la col·laboració en metàl·lic de l’Ajuntament ha estat nul·la. Tot i així, es van poder sentir perles com la d’aquell que deia que ell ja feia prou venint a l’aplec. Sortosament, aquests eren una minoria, però simptomàtica de certes mentalitats que caldrà superar.

dimarts, 8 de maig de 2012

L'etern problema dels jurats

[Un dos i seguit, 4-5-12]

Ara fa quinze dies parlàvem aquí mateix sobre el necessari replantejament de les sardanes revesses als concursos. No pas perquè desapareguin, sinó per tal que siguin presentades d’una altra manera, més atractiva per a tothom, però sobretot per al públic. Ara ens cal dir quelcom semblant sobre una qüestió encara més transcendent –essencial, podríem dir-ne- de la competició de colles: els jurats.

Un tema etern, que sempre ha estat polèmic i, més d’un cop, causant de grans trasbalsos entre colles, organitzadors i, evidentment, els mateixos jurats. Que quan hi ha competició la polèmica està servida, per molt bé que es vulgui planificar la cosa dels àrbitres o jurats, ja ho sabem, però això no és eximent que es procuri treballar per tal que aquest aspecte sigui conduït amb rigor i transparència. En el cas de les colles de competició, també s’ha patit aquest mal que sembla endèmic, tot i que ens consta que molts dels responsables s’hi ha esforçat notablement.

Ara, sembla que el problema més aviat ha derivat cap a la manca de jurats, als problemes que els organitzadors tenen per trobar gent disposada, independent i capacitada per fer de jurat en un concurs. Això ja ho sabem de fa temps, però havia de passar alguna cosa per tal que sonés l’alarma. Dimarts passat, a Òdena, un jurat va determinar unes classificacions estranyes, que han alarmat, és clar, als que no gosen trencar tabús –un dels altres mals tradicionals-, però també als que han vist que allò no podia ser. El mal és que, enmig, s’hi ha trobat alguna colla, com la “Tarragona Dansa”, que està portant a terme una tasca admirable d’assaig i de lluita ferma als concursos, i que el seu primer lloc a l’esmentat concurs haurà quedat deslluït per la polèmica. Esperem que això no els faci defallir.