Una qüestió incòmoda

[Un dos i seguit, 26-1-24]

En aquest programa de Tarragona Ràdio parlem, com bé sabeu, de sardanes, esbarts i música per a cobla. No ens limitem en tractar de cap aspecte concret, però comprendreu que prioritzem anunciar allò positiu, les activitats que poden fer gaudir al públic ballador, als que els agrada escoltar la música o admirar els dansaires. Això sí, entenem que no hem de defugir les males notícies, no només quan es tracta d’acomiadar algú o deixar constància de la desaparició d’un aplec o una cobla, posem per cas. També hi ha qüestions incòmodes que, com en altres aspectes de la vida, hem d’afrontar en un moment o altre. 

En aquest terreny hem de situar un assumpte que ja ha estat exposat per la Confederació i altres agents del sardanisme, sobretot de les cobles, però sembla que no ho ha estat prou i, en tot cas, no totes les entitats ho han assumit com cal. Em refereixo a la conveniència que els contractes amb les cobles siguin fets amb tots els ets i uts, és a dir, que es tingui la seguretat que aquella formació que es contracta està al corrent de totes les obligacions amb la Seguretat Social de tots i cada un dels seus components, així com amb Hisenda. 

La veritat és que s’ha passat, en uns anys, d’un descontrol absolut a una situació molt propera a la normalitat en aquest sentit, però encara hi ha algunes mancances que poden perjudicar i molt aquells que contractin una cobla en situació irregular. Els organitzadors han d’entendre que ells fan d’empresari i en cas d’algun succés o denúncia podrien ser multats amb 6.000 euros per músic. Feu números! Una premissa que es podria considerar des del primer moment és que la cobla estigui adherida a la Federació de Cobles (inclosa a la Confederació, actual Som Sardana), que té publicat el llistat de membres. De fet, els organitzadors d’aplecs haurien de saber que si una cobla no pertany a aquesta Federació no podrà cobrar les subvencions que els pugui correspondre.

Com deia, es tracta d’una situació d’aquelles incòmodes i enutjoses, sobretot quan sabem que la majoria d’organitzadors són voluntaris -un cas a banda és quan qui contracta és un ajuntament, és clar-  i, generalment, moguts només per la bona fe i on sovinteja el tracte gairebé familiar o amical amb els músics. Cal que obrin els ulls i estiguin alerta!

Cal sembrar molt

[Un dos i seguit, 19-1-24]

En aquesta nova via per debatre i treballar sobre la sardana anomenada S21․cat que justament ara està a punt de posar-se en marxa per al públic en general, s’ha portat a terme un període inicial de prova amb la participació de diverses persones: músics, balladors, gent de colla, informadors, etc. Com no podia ser d’altra manera, entre les qüestions que s’han apuntat -segur que es podran desenvolupar quan tot estigui en marxa- hi ha l’eterna queixa de la manca de gent jove, però ara amb la novetat de si això del CotixCoti serà passatger o no.

És curiós, perquè aquestes discussions les he sentit i llegit tota la vida, i ja començo a tenir certa edat. Ho dic perquè quan jo ho era de ben jove aquells que es lamentaven d’aquesta situació ara ja no hi són, per llei de vida, és clar. A banda que la manca de gent jove no és del tot certa, el cert és que de sardanes se’n segueixen ballant i potser és perquè, a vegades, el fruit d’una sembra en forma de cursos triga a fructificar. Sigui com sigui, la gent balla en determinats moments de la seva vida i en altres no, per gust o per les circumstàncies que sigui. També cal tenir en compte el fenomen de les colles veteranes, actualment amb un nivell altíssim, amb bona part dels balladors que han tornat a la competició després d’haver-la deixat en un període vital anterior.

A l’hora d’analitzar tot això, haurem de tenir en compte molts factors, com veure perquè en alguns llocs i moments sí que hi ha molta gent jove, com ara a poblacions com Martorell o, des de fa molts anys, a la Patum de Berga, en aquelles ballades de matinada multitudinàries i, és clar, en aquella hora, bàsicament joves. Que s’hi ha de fer alguna cosa i que realment s’hi poden fer coses ja s’ha entès en aquells debats previs del S21.cat. I un altre element que potser valdria la pena considerar és que, tal i com defensen determinats sociòlegs, avui dia no som amos i senyors de les nostres vides, només podem intentar fer-hi la nostra en la mesura que ens permeti la societat tal i com funciona ara mateix. Potser haurem d’entendre que, recuperant el símil s’abans, cal sembrar molt per recollir alguna cosa... i no desencisar-nos si no obtenim resultats immediats.

Ja ens n’estem vacunant!

[Un dos i seguit, 22-12-23]

Al comentari inicial de l’últim programa del 2023 expressava el meu optimisme per l’anunci de la Confederació Sardanista i la seva transformació en Som Sardana. Acabava dient que «a mi, aquest anunci, m’ha semblat una manera d’acabar amb bon gust de boca l’any sardanista». Caldrà veure l’abast real de tot això, però, de moment, el nou portal que s’ha posat en marxa, tot i que encara està «en construcció», diguem-ne, té bona pinta. Però si a això hi afegim la imminent obertura a tothom de la iniciativa S21․cat, de la qual en parlarem com cal avui i en propers programes, les perspectives són ben positives.

Em refereixo, bàsicament, al fet que aquestes dues notícies volen dir que hi ha gent vàlida, amb ganes, experiència i coneixement del fet sardanista disposada a fer més, molt més, que allò clàssic de l’anar fent. Uns ho porten a terme des de l’àmbit institucionalitzat i els altres a partir d’una iniciativa plenament particular; de fet, afegint-se a la proposta d’una sola persona i volent obrir debat i segurament fent coses concretes obrint-se a qui s’hi vulgui afegir i utilitzant eines i tècniques serioses, pràcticament professionals diria jo. 

A més, hi ha alguns altres elements -aquests sí, d’activitats concretes- que també ens ajuden a aixecar l’ànim. Que aquestes festes i els dies post-festes hagin portat diversos concerts interessants a la demarcació o que a l’habitual dinàmica d’altes i baixes en l’activitat d’aquest mateix àmbit ens arribin notícies de la revitalització enèrgica i imaginativa del sardanisme d’una població com la Selva del Camp, també fa goig. I encara podria afegir-hi que l’any tot just encetat també ens porta novetats discogràfiques i de llibres interessants.

Què voleu que us digui: segur que en tindrem de notícies tristes els propers mesos, però sembla que, d’entrada, ja ens n’estem vacunant!