Panorama complicat, encara...

[Un dos i seguit, 23-4-21] 

Segueix la pugna, la batalla constant entre els organitzadors d’activitats i col·lectius com colles sardanistes i esbarts, per una banda, i la dura realitat que imposa la pandèmia per l’altra. Ha calgut adaptar-se a una situació canviant, amb alts i baixos, amb les mesures de seguretat corresponents, però no sempre clares; la necessitat dels professionals, com ara els músics, d’exercir la seva professió; la també necessària pràctica o gaudi de la gent d’unes activitats, potser no essencials en un primer moment, però sí bàsiques per a la salut emocional i mental, sens dubte...

Ara, quan sembla que es comença a obrir la porta novament i amb l’esperança posada en les vacunes, s’evidencia encara més aquell estira i arronsa per veure què es pot fer i com. Malauradament encara hi ha pors i prevencions amb efectes que ens fan ballar el cap a l’hora de confeccionar l’agenda. Veiem com les colles sardanistes i els esbarts comencen a assajar amb la vista posada en els primers concursos i les primeres actuacions. I és aquí, en la concreció de les activitats  on arriba la disbauxa. 

Parlant de concursos, per exemple, mentre en algunes poblacions es fan mans i mànigues per tal que es puguin celebrar, amb tot de mesures de prevenció, canvis de dates i el que convingui, en altres no sembla que hagin dubtat gaire en suspendre’ls. Així, entre els casos més immediats, mentre aquest diumenge la vila de Cabrils enceta de manera efectiva el calendari competitiu, ja s’ha assegurat que no es faran els concursos de Reus i de Lleida, que estaven programats en dates coincidents o properes als de Constantí o Sabadell, que aquests sí que es preveu fer-los.

No es tracta de criticar ningú per una cosa o l’altra –Déu me’n guardi!-, però sí de constatar aquest panorama complicat en el qual ens hem de moure.

Més reflexió

[Un dos i seguit, 16-4-21]

El món de les colles sardanistes de competició, potser perquè des de feia anys era un dels més vitals que aplegaven més joves de tot el sardanisme, no s’havia preocupat gaire, fora d’alguna acció puntual o d’alguna colla concreta, de debatre, d’analitzar les seves circumstàncies. Concentrats en tot el que implica una participació plena en els concursos i els campionats corresponents, semblava que tant cada una de les anelles com la Unió de Colles ja tenien prou feina. No dic que mai no s’hagi fet res, ni que no s’hagi participat en congressos o altres organitzacions similars d’abast més ampli, però la complexitat del fet competitiu i associatiu de les colles potser hauria merescut una major reflexió.

Ha estat ara, arran de l’aturada bestial que ha comportat la pandèmia, quan s’ha aprofitat l’allunyament del frenesí dels assajos i els concursos per plantejar alguna cosa seriosa i d’abast general de les colles. Ha estat una oportunitat per replantejar i rejovenir la revista de la UCS, per exemple, o per iniciar un cicle de conferències virtuals sobre diversos aspectes que haurien d’interessar tothom qui està involucrat amb aquest sector de la sardana i, crec jo, fins i tot, per a tots els altres.

La primera sessió va tenir lloc aquest passat dimecres i va anar a càrrec del tarragoní Alfred Abad, qui va tractar la qüestió de la interpretació de les sardanes en els concursos, és a dir, com tradueixen els balladors les variacions de la música en la dansa, un aspecte que és molt més complex i difícil del que pot semblar des de fora. L’Alfred, bregat en molts aspectes de la sardana i, particularment en aquest n’és un especialista, ho va tractar de manera valenta, clara i entenedora. Valdrà la pena que els interessats que no van poder seguir la xerrada en directe, accedeixin al canal de You Tube de la Unió de Colles on ja hi està penjat el vídeo. 

Dimecres s’hi van connectar 43 dispositius (ho dic així perquè en no pocs casos ho van seguir diverses persones des de cada un), però crec que el volum de gent que mouen les colles em fa pensar que haurien pogut ser molts més. A veure si corre la veu i les altres tres cites previstes apleguen més gent, no només preocupada per ballar, sinó per entendre una mica més allò que fan i per on es mouen. 

El gran dubte

[Un dos i seguit, 9-4-21]

El gran dubte que tenen plantejat el sardanisme i els esbarts, igual que els altres sectors de la cultura popular i tradicional, és fins a quin punt els afectarà l’actual crisi provocada per la pandèmia. No em refereixo, és clar, al moment actual, ja que és evident que la situació és terrible, amb la major part de l’activitat suspesa. El temor, a banda d’això, és si es podrà recuperar certa normalitat un cop tot hagi passat, que se suposa que tard o d’hora s’aconseguirà aquell estat que ara ens sembla llunyà o, directament, utòpic.

Perquè ens hem d’anar fent a la idea que no n’hi haurà prou amb que algú amb autoritat ens pugui dir que ja està, que està tot controlat i es pot fer de tot, cosa que ves a saber si es produirà. En aquest temps excepcional, s’han perdut persones, s’han eixugat pressupostos, s’han dinamitat esperances i il·lusions, s’han perdut continuïtats i inèrcies... Algú potser haurà portat el seu camí professional o personal cap a altres terrenys... Potser no es gosa expressar-ho, però tothom té por de si podrà comptar amb tota la junta, amb la plantilla de la cobla, amb tots els balladors de la colla de concurs. I, els que hi siguin, caldrà veure en quines condicions tornaran a l’activitat.

La fragilitat de la majoria de les entitats, sobretot, és endèmica, de manera que tot plegat no ha fet altra cosa que agreujar allò que ja era poc robust. Això sí, no han estat pocs els que han procurat que aquest enorme i letal parèntesi no fos total, mantenint, com a mínim, el contacte virtual o exercint l’enginy per improvisar activitats  alternatives. El panorama, certament, és divers, de manera que detectem venerables entitats que ens consta que estan al límit de l’extinció, mentre altres organitzacions ja analitzen com es poden preparar per sortir del túnel. La Unió de Colles, posem per cas, ha preparat un cicle de conferències -virtuals, això sí- que ho tractaran des de diverses perspectives. Potser és això el que cal: optimisme, combinat amb feina rigorosa.