dilluns, 25 de febrer del 2013

Alta cuina

[Un dos i seguit, 22-2-13]

Alguna cosa realment important i transcendent es cou a les cuines d’entitats com la Federació Sardanista de Catalunya i la Unió de Colles Sardanistes. Un xup xup que ja fa temps que es pot sentir i, més darrerament, una oloreta que promet es pot ensumar per poc que estiguem a prop d’aquells fogons i dels cuiners que hi treballen. Fa pocs dies, es donava a conèixer el primer plat del menú, que, com tot allò nou, caldrà tastar per comprovar si realment els ingredients són bons i els correctes, alhora que podrem certificar si la menja és al punt. Em refereixo a la Capital de la Sardana, allò que ha de substituir les velles Ciutats Pubilles, la primera de les quals serà, ben aviat, Arenys de Munt, mentre que per al 2014, amb tota la intenció, es reserva per a Barcelona, per allò de la commemoració del 1714 i la conveniència de vincular-ho amb  quelcom més actual i, sobretot, de futur.
Però aquelles cuines que esmentava tenen feina en un altra afer que, encara ha de ser més important: serà el plat principal, aquell que, de fet, ha de condicionar com serà el sardanisme a partir d’ara. El cas és que ja fa temps que les dues principals entitats sardanistes del país, la Federació Sardanista de Catalunya i la Unió de Colles Sardanistes de Catalunya, que apleguen més de 500 entitats d’arreu del país, han decidit fusionar-se per donar pas a un nou ens que englobi tot el moviment sardanista. L’objectiu és fer més eficaç la seva tasca de representació i coordinació, però, sobretot, presentar una sola cara, amb tot el seu potencial, a organismes i entitats.
Una aposta que no deixa de comportar un risc, però que, ben mirat, la situació actual del sardanisme –tant des del punt de vista positiu com del negatiu- i el de l’entorn, possiblement hi obliguen. Veurem com es desenvolupa tot plegat, com es cuina aquest plat tant compromès. En principi, sembla que molts dels cuiners implicats són dignes d’un Bulli sardanista, com a mínim.

dissabte, 16 de febrer del 2013

Un vot de confiança

[Un dos i seguit, 15-2-13]

Ahir dijous es va presentar oficialment la Capital de la Sardana 2013, Arenys de Munt, és a dir, el projecte conjunt de la Federació Sardanista de Catalunya, la Unió de Colles Sardanistes i l’Obra del Ballet Popular, que ha de substituir les obsoletes Ciutats Pubilla. Aquestes, durant més de 50 anys, van complir una funció realment extraordinària, sobretot durant la primera meitat del període, però els temps han canviat i calia eliminar-les o plantejar quelcom nou i diferent.
S’ha optat per aprofitar la idea bàsica d’una població centre i eix del sardanisme, amb alguns elements que semblen immutables, com els guardons a persones i entitats, o el Missatge al Món Sardanista, però s’insisteix en la intenció d’aportar-hi coses noves i, sobretot, procurar que s’incideixi en el conjunt de la societat, més enllà dels convençuts. Una tasca certament difícil en els temps que corren i les mentalitats que predominen en segons quins sectors, però cal reconèixer que la idea és bona.
Si ens hem de refiar de l’esquema de programa anunciat, sembla que hi ha ingredients que poden ajudar força a anar en la direcció correcta, que no és altra que procurar abastar des de les essències fins a les propostes més noves i agosarades. El dubte és veure amb quines complicitats es compta, si hi ha pressupost suficient!!!!, si hi ha prou base humana per treballar-ho, i es preveu una tasca de difusió prou ambiciosa, etc. De moment, insisteixo, hi ha algunes coses que pinten bé. Els promotors mereixen, segur, un vot de confiança.

diumenge, 10 de febrer del 2013

Aniversari fructífer

[Un dos i seguit, 8-2-13]
 
Dissabte passat, es va poder viure un concert realment extraordinari al Teatre Bartrina de Reus. Era l’acte central de la celebració del 15è aniversari de la cobla Reus Jove, encara que ells mateixos asseguren que al llarg d’aquest 2013 encara pensen preparar altres activitats. L’entrada era gratuïta i això facilita molt les coses, però l’èxit de la convocatòria anava més enllà del fet que el teatre era ple de gom a gom, ja que entre els presents hi vam poder veure gent coneguda dins el món de la sardana i el món de la cobla fins i tot de la Catalunya Nord i de Madrid, entre altres procedències.
I és que el programa era realment engrescador, amb peces de qualitat clàssiques, altres de més recents i, sobretot, les estrenes promeses. Unes novetats que no van decebre: la força, l’empenta i el domini de la peça de lluïment de trompeta adaptada i magistralment interpretada per Carles Herruz; la il·lusionada i il·lusionant interpretació de la Història sense paraules, per a cobla i piano de l’Anna Abad; la sardana amb aires jazzístics de l’Isabel Medina; i la també sardana de Francesc Rius, amb títol enigmàtic (o no tant segons per a qui) -El sol entremig de nuvolades-, que segurament mereix més d’una audició per apreciar-la com cal.
El millor de tot, però, és que la Reus Jove, que també va comptar amb el suport en forma d’actuació excepcional de l’Àguila de Reus, per allò dels protocols de la festa major, amb qui mantenen complicitats festives per Sant Pere i Misericòrdia, doncs  segueix, malgrat hagi de dir adéu a alguns músics, però sembla que compten amb relleus adients. I, per acabar-ho d’arrodonir, va pujar a l’escenari l’alcalde ganxet anunciant per sorpresa que tenia intenció de proposar la cobla per rebre la Menció Honorífica Municipal. Doncs felicitats!

dissabte, 2 de febrer del 2013

“Déu meu, com passa el temps!”

[Un dos i seguit, 1-2-13]
 
Aquesta exclamació la fem sovint, quan ens adonem que ja torna el Carnaval, quan no fa “ni dos dies” que menjàvem torrons; o quan veiem aquell nebodet després d’un temps i ja ens passa un pam, com a mínim. Jo, ho vaig tornar a dir, per enèsima vegada, quan em vaig assabentar que la gent de la cobla Reus Jove es disposaven a celebrar el quinzè aniversari de la creació d’aquesta formació musical que es dedica a dignificar la nostra música arreu del país. Una tasca que desenvolupen tot aportant-hi, efectivament, qualitat interpretativa, però també neguit per treballar autors de prestigi i oferir coses noves.
Ho fan, siguem sincers, en un context àrid i ingrat, on la majoria no sap ni vol saber què hi ha de bo en aquesta sonoritat tant peculiar que és la cobla. Però també és cert que han trobat el suport i el reconeixement d’aquella minoria sensible que sempre hi ha a tot arreu i que sí, que els valora i els segueix sempre que pot. Per a ells i per a tothom qui vulgui saber el que és bo en la música per a cobla, cada any preparen amb cura –i amb amor, gosaria dir- un concert que ofereixen de la manera més desinteressada possible al Bartrina de Reus. Allí ens interpreten sardanes i música per a cobla de la bona, sovint d’una dificultat que no sempre és evident.
En aquests casos, gaudint a base de bé amb la seva música, recordo aquell concert de presentació d’ara fa quinze anys on una colla de nois i noies –nens i nenes pràcticament- gosaven oferir-nos coses grosses com la Tarragona, d'Enric Casals, i, és clar, al cap hi tinc aquell “com passa el temps!”. Enguany, segur que ho tornaré a pensar, estremint-me quan la tarragonina Anna Abad, amb només 20 anys, estrenarà amb els de la Reus Jove una obra per a cobla i piano, amb ella com a solista. Una obra que, abans de sentir-la, ja estic segur que és magnífica. Sort que, a vegades, el temps passa a fi de bé!