dimecres, 25 de juliol del 2018

Un mínim de dignitat

[Un dos i seguit, 20-7-18]

Fa poques setmanes ens exclamàvem aquí mateix davant l’evident manca de suport de les institucions tarragonines a la sardana. Veníem a dir que no era, només, qüestió d’ajuts econòmics – que també-, sinó que es troba a faltar una mínima sensibilitat i implicació en una activitat que, els agradi o no, forma part del teixit associatiu i festiu de la ciutat des de fa prop de segle i mig, és a dir, pràcticament des de que la sardana té la seva actual configuració.

Ja s’entén que no pot rebre la mateixa atenció que altres activitats que omplen places a rebentar, o altres que no tant per elles soles, però que són més ‘guais’ des de segons quines mentalitats. La veritat és que només caldria mantenir el nivell de suport dels últims anys per tenir contentes les colles i les entitats sardanistes. Ja no cal que les cobles locals tinguin un conveni com sí que té la banda, posem per cas. Tampoc cal que hi hagi la quantitat de ballades que hi havia als anys 80 i 90 del segle XX. Potser els sardanistes es conformarien amb no sentir-se arraconats com quan per Sant Jordi van haver de traslladar la ballada que sempre havia tingut lloc a la Rambla a la plaça Verdaguer; o que un parell de mesos abans del concurs de colles de Santa Tecla se’ls digui que no es pot fer a la plaça Corsini, que és on s’havia fet abans de les obres, perquè ara tothom hi vol fer coses i, és clar, qualsevol és més important que les sardanes, encara que sigui un concurs vàlid pel Campionat de Catalunya.

I això, el mateix dia que es comprova com ni tan sols s’ha col·locat l’entarimat dels músics per a les ballades del cicle d’estiu a la Rambla Nova, cosa que sempre s’havia complert, fos quin fos el règim que hi havia i el color polític del consistori. Mentrestant, hom pot mirar amb enveja altres poblacions del voltant on, sense ser especialment esplèndids, els respectius ajuntaments proporcionen divulgació o elements com cadires pel públic, llum pels músics, etc. Coses senzilles, poc costoses, però bàsiques per poder portar a terme aquesta activitat amb un mínim de dignitat.

dimarts, 17 de juliol del 2018

Quina imatge!

[Un dos i seguit, 13-7-18]

Ja era un clàssic de cada estiu: variant més o menys en el calendari, però sempre en aquest temps de calor i de vacances, arribava el temps dem l’Aplec Internacional. Va començar com un aplec bàsicament sardanista, tot aprofitant l’empenta i l’atractiu de l’aleshores jove cobla La Principal d’Amsterdam, i, efectivament, la primera cita va tenir lloc en aquella capital. Hi participaven grups i músics diguem-ne oficials, a més d’altres que s’hi afegien pel seu compte i moltes persones a nivell particular.

Amb el temps es va produir una evolució natural i lògica, incorporant, cada vegada més, altres elements de la cultura popular catalana, essencialment manifestacions festives de tot tipus. Sempre hem dit que trobem perfecte que aquesta cita anual hagués esdevingut una autèntica mostra ben variada de la cultura popular catalana, però allò que no ens ha semblat tant comprensible ha estat el paper que enguany ha tingut la sardana: pobríssim, marginal i, fins i tot, contraproduent. Naturalment, ens hem hagut de refiar  de les poques referències que hem trobat a les xarxes socials. No hem pogut consultar cap cobla ni cap colla sardanista estàndard perquè cap ha estat convidada a assistir-hi i allò que va mostrar TV3 només va ser l’espaterrant actuació de les dues colles castelleres de Valls i la presència d’alguns artesans. 

Ja ens agradaria que algú ens corregís aquests comentaris constatant que sí que hi va haver presència digna de la sardana i la cobla, però allò que ens mostren els vídeos no és pas la sardana que coneixem. No és ni la que ballen de manera més elaborada les colles de competició ni l’espontània de qualsevol ballada del país. S’hi veuen músics, però en una formació atípica, una actitud poc entusiasta i una sonoritat poc representativa, per dir-ho de manera políticament correcte. Ens queda el dubte, a més de saber com es va presentar la sardana en aquell important festival i què es va dir als possibles espectadors.

Actualment, l’Aplec Internacional l’organitza una entitat sense cap relació amb el món sardanista més enllà dels convenis i associacions que acostumen a vincular les diferents federacions. Potser caldria que la Confederació Sardanista intentés establir un acord específic per a aquesta qüestió. Perquè ja no només es tracta de si la sardana és present o no en una cita tant important com el festival de Washington, sinó de la imatge que mostra. I si aquesta no és mínimament acurada pot tancar portes de cara a futures de divulgació internacional.

Fins sempre, amic!

[Un dos i seguit, 6-7-18]

Sempre havia tingut la creença que, amb els anys, l’experiència i l’acumulació de cops que amb el temps et va proporcionant la vida, t’anaves endurint, de manera que arribaria un moment que entomaries les males notícies amb el posat propi d’un tipus dur de pel·lícula i que les llàgrimes havien de ser una reacció molt excepcional. No és el meu cas, ni de lluny, tal i com, malauradament, aquesta setmana he pogut constatar.

Ens ha deixat l’Antonio, l’Antonio Rincón, ballador de la colla veterana “Toc de Dansa”. Hem perdut, doncs, un molt bon sardanista (entusiasta de ballades, aplecs i concerts, així com element essencial en els campionats que la colla ha aconseguit), però sobretot un magnífic company i amic. Nascut a Andalusia, a Fuente Ovejuna, concretament, feia bo allò que diu aquella cançó, que crec que és dels Pets, de que “de català no s’hi neix, s’hi exerceix”. Implicat amb entitats reusenques, la seva manera de ser no trobava cap problema en comprometre’s a fons amb una colla tarragonina, com tampoc relacionar-se de la manera més natural amb gent de les colles competidores i, de fet, amb tothom que, poc o molt, es mou en el món sardanista. Era el seu caràcter: noble, obert, franc i amanit amb un sentit de l’humor clar i directe.

I si era així amb tothom, imagineu-vos amb els que compartia hores d’assaig, de viatges, concursos i gresques diverses. I amb moments de tots colors, com toca. Entendreu, doncs, que ens hagi fet mal, molt mal, que hagi marxat abans d’hora i després d’una malaltia cruel com totes les que fan patir, però aquesta amb l’agreujant que no es mostrava massa, externament. De fet, fins no fa gaires dies, l’Antonio va ser als assajos, aportant suport moral, opinions expertes i l’escalf de la seva personalitat. Ho trobarem a faltar, sens dubte, però estic convençut que el millor homenatge que li podem fer és seguir ballant i estant molt al costat de la Montse, la seva dolça companya i excel·lent balladora de la colla. Fins sempre, amic!

Adaptació

[Un dos i seguit, 6-7-18]

Com cada any, la setmana següent a la del concurs de focs artificials, comença el cicle d’estiu de ballades de sardanes de Tarragona. Fa dies, també es va encetar el del Vendrell, un dels més generosos en nombre de ballades, i aviat ho farà el de Salou, aquest més intermitent al llarg de l’estiu. El de la capital, comparant-lo amb el que havia estat, és el que més ha patit les maleïdes retallades –a banda del de Reus, que fa uns anys va desaparèixer-, ja que ha quedat limitat a tres sessions. Enyorem, doncs, aquelles llargues tandes de ballades que començaven a finals de juny i es perllongaven fins arribar a Santa Tecla. Primer, els dijous a la nit, després les divendres i, darrerament, ja amb aquest format de mínims, al vespre també dels divendres.

El cert és que no només ha minvat el suport municipal a aquestes ballades, sinó que s’han vist afectades pels canvis d’hàbits dels tarragonins. Recordem que en aquells cicles llargs i nocturns, a banda dels balladors de les colles i els espontanis més o menys fidels, la Rambla era plena de tarragonins i turistes passejant, fent allò d’anar a tocar ferro, en definitiva, de manera que l’ambient era assegurat amb sardanes o sense. A més dels sardanistes diguem-ne militants no hi faltaven els que, senzillament, gaudien de la música i, potser, ballaven una o dues sardanes.

El canvi d’horari de les ballades responia a la voluntat d’adaptar-se a aquests canvis i, en bona part, ha funcionat. Potser caldria seguir analitzant si convindria adoptar altres mesures, però trobem a faltar, sobretot, una major implicació municipal, no només monetària, sinó com una aposta com les que sí que s’han fet amb altres manifestacions culturals. Primer, però, per tal que aquestes coses funcionin, cal creure-hi.

Notícies dolentes i d'altres més bones

[Un dos i seguit, 15-6-18]

De vegades, en el món de la cultura ens arriben notícies clarament negatives, d’aquelles que provoquen desànim i desconcert perquè semblen indicar que la societat es mou cap a un evident menyspreu a determinats valors que ens semblaven fonamentals. Seria el cas, per exemple, de l’anunci del proper tancament d’una de les més importants llibreries de Tarragona, la Llibreria de la Rambla. Un establiment amb una història de mig segle, important no només pel fet de vendre llibres, que ja és prou meritori, sinó perquè també havia realitzat funcions de centre d’activitats culturals (exposicions, presentacions, concerts, etc.) i, fins i tot, en una època determinada, un punt estratègic de conspiració democràtica, de sedició que dirien ara els de la mateixa mena que aleshores ja els feia nosa.

En aquella rica activitat, més d’un cop la sardana en va ser protagonista, tal i com constata el llibre que no fa pas gaire va publicar Ramon Marrugat, l’home de la Llibreria de la Rambla, i que constitueix una font d’informació essencial per entendre la Tarragona dels 60 i 70, sobretot. El món sardanista, precisament, tampoc està exempt de notícies dolentes, però també de positives, al capdavall com tot fet viu. Sortosament, aquests dies tenim algunes mostres que ens permeten tenir esperança que aquella tendència aigualidora i uniformitzadora de la que n’és un senyal alarmant el fet que plegui una llibreria, no és absoluta.

Que puguem parlar d’un festival d’estiu on la música per a cobla sigui la protagonista i que inclogui moltes propostes originals i de qualitat, és clarament positiu. També ho és que després d’anys de davallada en el nombre de colles de competició, ara,  en pocs dies, se n’anunciï la creació o recuperació de tres anelles i que una sigui de gent molt jove a Constantí, resulta encoratjador. Que el sardanisme sigui el sector cultural que més s’hagi mullat reclamant la llibertat dels presos polítics, diu molt de la seva gent, que ja ha promogut ballades, aplecs i, ara, una gran anella que envoltarà el llac de Banyoles, dóna a entendre que malgrat les moltes mancances i dificultats, que els cal anar contra corrent de modes i lògiques de laboratori o esnobismes, malgrat això diem, aquests i molts altres exemples que podríem posar, queda palès que la sardana és molt més que un ball folklòric.