divendres, 21 de desembre del 2012

Rutlla, malgrat tot

[Un dos i seguit, 21-12-12]

En aquest programa de ràdio, que dediquem a les sardanes, els esbarts i la música per a cobla no tenim costum, tal i com sí que fan altres espais, d’oferir un resum acurat de l’any en moments com aquest, quan estem a punt de cloure’n un. Però tampoc podem evitar, a vegades, de fer alguna valoració general, per constatar, més que res, sensacions o tendències.

I Déu n’hi do quan mirem enrere: ens adonem que no només han passat moltes coses a nivell general –al món, al país i a la nostra ciutat-, sinó també en aquest sector tan particular sobre el qual en parlem cada setmana a l’Un dos i seguit. Com sempre, hi ha qui ens ha deixat, s’han fet moltes coses, unes més encertades que altres, però totes palesant que, malgrat tot, aquest és un món viu. Hem comprovat que tot i que a vegades hem pogut arribar a dubtar-ho, també hi ha idees noves i gent que les posa en pràctica, i que no només el món no s’acaba sinó que hi ha una bona part de gent que té il·lusió i ganes de seguir endavant. Qui ens havia de dir, per exemple, que justament ara, en un entorn hostil per a aquesta mena de coses, una entitat sardanista de Tarragona disposi de més socis i activitat que mai i que hagi estrenat un nou i esplèndid local propi.

I és que estic convençut que aquest país nostre –sotmès, explotat i amenaçat per tota mena de papus- no para de donar lliçons: des d’iniciatives com la Marató de TV3 (i moltes altres potser no tant vistoses), fins la tasca diària i, sovint, callada, d’activistes molt diversos. No ho comparo, ni molt menys, només ho poso en idèntica sintonia: que de la mateixa manera que sabem ser solidaris quan les institucions no hi arriben, sabem fer que l’activitat sardanista també rutlli amb molts menys ajuts públics.  Bon Nadal a tothom.

dilluns, 17 de desembre del 2012

Fem-ho més visible

[Un dos i seguit, 14-12-12]
 
Algú pot pensar que resulto massa reiteratiu, però estic convençut que cal destacar fermament tot allò bo, singular i agosarat que tinguem al nostre país. Em refereixo a la cobla Sant Jordi i a les seves múltiples facetes: és una cobla amb una qualitat excepcional que, a més d’actuar amb les funcions pròpies de qualsevol altra cobla (ballades, concursos de colles, aplecs, concerts estàndard, etc), explora les possibilitats d’aquest conjunt orquestral característic català tant treballant el repertori ja existent i que a vegades ha quedat  inèdit o oblidat, com tota mena de propostes noves que se li posen al davant o que ella mateixa genera.
Ha actuat, tal i com hem dit moltes vegades, amb directors de prestigi del món simfònic, ho ha fet amb solistes de tota mena de procedències i estils: el cantautor Roger Mas (ara mateix deuen estar actuant a Reus), Pascal Comelade, el guitarrista flamenc Niño Josele, músics de jazz com Joan Albert Amargós i Lluís Vidal...; enregistra discos que van des del recull de clàssics de sempre a els testimonis d’aquests altres noms que he esmentat i moltes altres músiques que, a priori, semblaven allunyades de la cobla, però que ells, en tot cas, han agermanat de manera increïble.
La setmana vinent, tindrem una oportunitat de tornar a comprovar-ho ben a prop, a la Canonja, on oferiran nadales amb la Carme Canela i amb aires jazzístics... No paren... i espero que no parin. Ah! i allò que més ens pot fer estar esperançats és que potser ells són els més agosarats, però no els únics, ja que altres cobles  també treballen en aquest sentit. Ara, només falta que tot plegat sigui més visible.

diumenge, 9 de desembre del 2012

Noves fórmules per a les revesses

[Un dos i seguit, 7-12-12]
 
A banda del concurs del proper cap de setmana a Artés, que, com sempre, és lliure, fora de campionat, la vesant competitiva de la temporada sardanista es tanca aquest diumenge amb la Final del curs-campionat virtual de revesses que s’ha vingut desenvolupant els últims mesos. És una iniciativa nova, sorgida d’un grup d’aficionats a aquesta variant de la sardana, tot i que han comptat amb la benedicció de la Unió de Colles.
Tal i com toca, s’ha fet de manera virtual, encara que la final prendrà corporeïtat , amb dinar de germanor inclòs per rematar la jornada. Suposo que, després, els promotors ja faran les valoracions pertinents, on caldrà tenir en compte el fet que es tracta d’una iniciativa nova, que explora nous camins, encara que les eines emprades i el currículum d’algun dels que ho han fet possible permeten endevinar que s’ha comptat amb una notable experiència pedagògica en altres camps que haurà estat molt útil.
Es tractava de promoure les revesses,  -per alguna cosa estem parlant d’un curs-campionat-, però també goso assegurar que de cercar una via de manifestació més natural d’aquest gènere. Amb això recordo que som molts els que pensem que la revessa al mig d’un concurs és equivalent a matar allò que pugui tenir d’espectacle aquell concurs. El seu lloc més apropiat són les competicions individuals que ja s’han vingut fent fins ara, els concursos virtuals com el que hem comentat, o la combinació dels dos. Valdria la pena que la Unió de Colles es decidís per trobar una fórmula en aquest sentit, tot aprofitant l’experiència d’aquest primer Revesses.cat, que permetés deixar de banda la revessa als concursos de lluïment.

diumenge, 2 de desembre del 2012

Assignatures pendents

[Un dos i seguit, 30-11-12]
 
Dissabte passat a la nit es va celebrar el concurs de punts lliures a Mollerussa. Un concurs volgudament diferent, no tan sols per la manera de ballar de les colles, sinó per tot el conjunt de la festa: convocada en un lloc tancat –en aquest cas un pavelló firal-, amb presentadors que aporten quelcom més que la bona voluntat habitual, sonorització, luminotècnia, presentacions d’algunes colles totalment lliures, la sardana de germanor amb variacions, un espectacle mentre s’esperen els resultats...
El cas és que, en un moment donat, algú va tenir la bona idea de treure més profit de l’espectacularitat pròpia dels punts lliures i presentar-los d’una manera que, tot i ser l’essència de la festa, anessin convenientment presentats i, en definitiva, potenciats de cara a l’espectador.
Aquests objectius s’havien aconseguit  en bona part a les edicions anteriors d’aquesta nova fórmula, però després de viure el concurs de Mollerussa tinc la sensació que alguna cosa va fallar. La veritat és que vam poder veure versions extraordinàries de les sardanes que es van ballar per part, sobretot, de les colles grans. Jo vaig poder admirar  –i badar, realment- amb les colles que van ocupar els primers llocs. Feien autèntiques filigranes executades amb una perfecció i adequació a la música admirables.
El problema, però, va ser en certs detalls del conjunt de la vetllada. Tot i reconèixer l’evident esforç dels organitzadors –l’Agrupació Sardanista de Mollerussa i la Unió de Colles- hi van haver algunes mancances que en el futur caldria evitar. El pavelló era espaiós, però no disposava de prou grades per admirar les colles amb perspectiva, tant en el concurs com a les evolucions de la de germanor, que van passar desapercebudes; la disposició dels altaveus deixava grans zones del recinte sordes; l’espectacle final es va fer llarg i avorrit... I no parlem de la polèmica sobre el fet de no comptar amb música en viu... En resum: molt bé pel que fa les colles, però em costa aprovar els organitzadors tot i reconèixer, com ja he dit, l’esforç realitzat.