dijous, 16 d’octubre del 2014

Suspensió preventiva (i força avançada) de ballades

[Un dos i seguit, 10-10-14]
 
Qualsevol de les activitats que promouen entitats culturals acostumen a ser fruit d’un notable esforç no només per les exigències pròpiament organitzatives, és a dir, de preparar tots i cada un dels detalls que calen per tal que tot vagi com ha d’anar. També són el resultat d’una feina sovint amagada, ingrata i plena de decepcions com és la de cercar recursos econòmics. A vegades –cada cop menys, per raons obvies-, es disposa d’un suport segur d’un organisme oficial o algun mecenes, però la norma general és que cal fer mans i mànigues per cobrir el pressupost.
En el cas de les entitats sardanistes, a més, s’hi afegeix un altre problema: que la majoria d’allò que organitzen es fa al carrer, a l’aire lliure, és a dir, exposats a les inclemències meteorològiques. La transcendència de si plou no és només que esguerri la festa, sinó que cal assumir les despeses que correspongui respecte als músics. Potser és per això que, darrerament, molts organitzadors s’han volgut curar en salut i han arribat a suspendre ballades amb dies d’antelació davant les previsions del temps. Una situació que enguany s’ha donat força vegades, sobretot el passat cap de setmana, amb la paradoxa que, finalment, a l’hora de la veritat, ha fet un temps radiant.

S’entén, davant d’això, que a les xarxes s’hagi manifestat el malestar no només de músics sinó de molts aficionats. De fet, es tracta de qüestions regulades en els contractes corresponents, però a l’hora de la veritat es fa el que es pot. Per una banda, hi ha els drets dels músics, mentre per l’altra hi ha la feblesa congènita del moviment associatiu, ric en activitat, però afectat per les dificultats que comentava fa un moment. Potser seria aquesta una de les moltes qüestions que hauria de tractar la flamant nova Confederació Sardanista on, segons sembla, les cobles també hi tenen un lloc.