diumenge, 24 d’abril del 2011

Que se'n parli!

[Un dos i seguit, 23-4-11]
Encara que aparentment, és a dir, vist des de fora dels habituals del sector, sovint no ho sembli, en el món de la sardana i la cobla sempre hi ha hagut debats entre conservadors i innovadors, per anomenar-los d’alguna manera. De vegades, en algun congrés, alguna taula rodona o en escadusseres cartes al director apareixen aquestes qüestions, però generalment la imatge predominant només és una: la dels immobilistes. Els altres hi són, sempre hi han estat, però acostumen a restar ocults, no per elecció pròpia, sinó per raons més complexes. Tant és així que fins i tot llibres pretesament seriosos com algun que ha aparegut fa poc s’ha quedat només amb aquesta mirada superficial i, per tant, falsa.

Com deia, el debat, més o menys ocult, sempre hi ha sigut, encara que darrerament s’està fent més visible, potser perquè proliferen més que mai les noves propostes, sobretot en l’àmbit musical, on els compositors i els intèrprets cada cop tenen menys manies i més ganes i capacitat de fer coses, però també perquè gent d’altres àmbits s’interessen per experimentar amb el so de la cobla, lluny de les visions plenes de prejudicis que fins ara predominaven.

Però em sembla que allò que més està contribuint a fer que se’n parli més obertament són les xarxes socials –Facebook i similars- on tothom hi pot dir la seva o penjar imatges i vídeos. Les possibilitats són moltes i alguns ja les aprofiten, encara que també, com ja sabem, hi ha certs perills. De totes maneres, el més positiu és que se’n parli, que es mostrin i proposin coses, que es discuteixin...

diumenge, 17 d’abril del 2011

Sardanes a les escoles

[Un dos i seguit, 16-4-11]

Ahir al matí es va celebrar –i ja en van 29 edicions!- la festa de cloenda dels cursos d’ensenyament de sardanes a les escoles que porten a terme monitors de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa. Una activitat, la dels cursos, que sempre ha estat tot un èxit de participació i que ha proveït de no pocs nous dansaires les colles de la ciutat, encara que allò més important és que són molts els nois i noies, bona part dels quals ara ja són adults, que, com a mínim, coneixen els rudiments d’aquesta dansa.

La part més visible i espectacular és, però, la festa en  la qual els joves dansaires exhibeixen allò que han après i ho fan al carrer i amb una cobla. I dic que tot plegat sempre ha estat un èxit, encara que també cal admetre que els organitzadors han sabut fer evolucionar l’activitat, sobretot la festa final. S’ha passat del dissabte a la tarda a un dia feiner al matí, s’ha introduït un concert didàctic previ a l’auditori de Caixa Tarragona i s’hi ha aportat les dosis de dinamisme i clicades d’ullet als petits, copsa que comentarem a les xafarderies.

Els més pessimistes diran que d’aquests prop de 500 infants –com de tots els que els han precedit- seran pocs els que després veurem a la plaça. Potser sí. Però també cal fer cas dels més optimistes i observadors que diuen que tot i que no desesperen per anar a les ballades, sí que, de manera ocasional, en un moment o altre, hi fan cap. Es tracta de donar-los l’oportunitat de conèixer la sardana i no de generar milers d’adeptes. Potser el que faltaria, posteriorment, és fer-los més atractiva la festa sardanista en general. Com també és cert que francament són molts els que s’interessen per anar a una colla, per exemple, però els compromisos familiars (la mandra dels pares, en realitat) ho impedeix. El cert és que la llavor (centenars de llavors!) estan sembrades. Com deia, ara cal treballar les condicions per tal que fructifiquin.

dilluns, 11 d’abril del 2011

Crítiques

[Un dos i seguit, 9-4-11]

En aquest programa, sovint comentem el fet que, cada cop més, la formació musical que coneixem com a cobla, participa en experiències diferents a les més habituals, en les quals els tòpics l’havien encasellat: la interpretació de sardanes o l’acompanyament d’esbarts. Unes propostes que pràcticament abasten tots els gèneres, amb un major o menor protagonisme de la cobla, ja sigui sencera o algun dels seus instruments característics.

També cal celebrar que les actituds oposades a aquestes actuacions “diferents”, ja siguin des de dins com des de fora de la sardana, igualment són cada vegada menys apassionades i intransigents. Això no vol dir que no hi hagi crítiques negatives, més faltaria. Com és natural, en determinats plantejaments més agosarats és on hi ha més probabilitats de que es manifestin les crítiques a la contra. És el cas del concert que fa poc va oferir, a Barcelona, la cobla Sant Jordi conjuntament amb el músic nordcatalà Pascal Comelade, reinterpretant les seves obres més significatives.

Sembla, segons hem pogut llegir a les cròniques, que s’hi podien distingir dos tipus de públic clarament definits: el que esperava un concert de cobla més o menys tradicional (potser admetent alguna innovació) i el que ja coneixia de quin peu calça Comelade i, per tant, va gaudir força del concert, però segurament no el va sorprendre res.

Jo no hi vaig poder assistir i, per tant, no puc opinar amb un mínim coneixement de causa, però sí que em veig amb cor de fer-hi alguna reflexió. La crítica negativa feia referència a una suposada poca qualitat, a la manca de preparació musical dels intèrprets que acompanyaven Comelade i ell mateix, no pas la cobla. En aquest sentit, coneixent allò que fa habitualment, podríem debatre si els paràmetres de qualitat o de nivell han de ser els mateixos que quan s’analitza una formació diguem-ne clàssica i amb un nivell diguem-ne clàssic. De moment, em quedo amb la constatació que tots els comentaris que he llegit dels crítics habituals a la premsa han lloat l’experiència. Potser estan enlluernats, però el cert és que la mateixa cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona, que, de fet, és qui va promoure la vetllada i a qui ningú discuteix la competència musical i alguns fins i tot defensen decidits que són, a hores d’ara, la millor formació coblística, fins i tot ells, en parlen amb entusiasme en el seu bloc. I aquests sí que em mereixen força crèdit.

dilluns, 4 d’abril del 2011

Salvador Fa, coreògraf

[Un dos i seguit, 2-4-11]

Fa uns quinze dies era el president i un dels fundadors de l’Esbart Santa Tecla, Carles Llorach, qui era homenatjat per la ciutat de Tarragona tot dedicant-li una plaça a la Part Alta –poca broma!-, mentre que divendres de la setmana passada es feia quelcom semblant amb el director i fundador de l’Esbart Dansaire de Tarragona, Salvador Fa. Els dos ens han deixat recentment després d’haver-se dedicat en cos i ànima a la dansa catalana i a la revitalització festiva de la ciutat.

D’en Carles Llorach ja en vam parlar en el seu moment. Només afegiria que l’acte d’inauguració de la plaça fou molt emotiu i hi vam poder veure moltes cares conegudes de la cultura i la política local, però també algunes de més enllà, de la resta del país, sobretot vinculats amb el món de la dansa tradicional.

En el cas de Salvador Fa només hem de lamentar la sensació d’improvisació que va donar el fet que s’anunciés l’acte d’inauguració d’un espai a la Mitja Lluna (davant del local de l’esbart) d’un dia per l’altre. El Salvador es mereixia un millor tracte, crec. Ell va ser, sobretot, un destacat coreògraf, amb una activitat intensa i constant en uns anys gens fàcils. Dirigí diversos esbarts de les comarques tarragonines, però estic segur que la seva satisfacció més gran va ser quan va aconseguir recuperar l’Esbart Dansaire de Tarragona després de molts anys d’absència, i que la seva empenta, que ell havia recollit de tradició familiar, també seguís ben ferma en els seus fills, quelcom semblant al que ha succeït en el cas d’en Carles Llorach.

Tant l’un com l’altre, insisteixo, van marxar d’aquest mon amb la satisfacció de veure com els respectius esbarts quedaven en bones mans, unes mans que no només han mantingut el seu llegat, sinó que l’han enriquit.