dilluns, 28 de febrer del 2011

Manca de rigor

[Un dos i seguit, 26-2-2011]

Des de fa uns anys, als Països Catalans s’està produint una notable revitalització de les músiques i les danses tradicionals. Hi ha molts focus de promoció, com ara el Tradicionàrius, a Barcelona, però la veritat és que n’hi ha arreu del país. Ara, el periodista Ferran Riera acaba de publicar el llibre “A la plaça fan ballades. Una història de les músiques d’arrel als Països Catalans”, editat per Cossetània, on ofereix la seva particular visió de la història i l’actualitat d’aquest tipus d’activitats. Una publicació summament interessant, encara que alguna de les tesis que defensa són discutibles, com és natural en qualsevol obra d’assaig.

Ell és, per exemple, un dels més destacats defensors de la idea que la sardana no només s’ha beneficiat d’un suport descarat i privilegiat de les institucions, sinó que, històricament, hauria arraconat altres danses, músiques i instruments tradicionals, com ara la jota. En una entrevista que li fa el també periodista Albert Font Tarrés que podem trobar al sempre interessant bloc “Creuant”, hi insisteix, alhora que es declara contrari a que hi hagi una Dansa Nacional de Catalunya. Entre altres coses més, destaca el fet que a totes les festes majors hi ha sardanes, com si això fos quelcom negatiu, o com si la seva presència fos excloent respecte altres activitats.

Se’n podrien oposar molts d’arguments a aquestes opinions, però aquest no és el moment d’entretenir-s’hi. De moment, em quedo amb el que l’Albert Font planteja a Ferran Riera a l’entrevista i que aquest obvia respondre i és que si hi ha moltíssimes activitats sardanistes arreu de Catalunya és perquè hi ha ben viva una gran xarxa d’entitats que són les que les impulsen.

Riera també s’apunta al corrent d’opinió que presenta la sardana i la cobla com quelcom tancat i estàtic. Cita el cas del músic Jordi Molina i les seves múltiples activitats, moltes vegades innovadores, com quelcom isolat, pràcticament anecdòtic. Només això ja demostra una gran ignorància de les moltes altres experiències que s’estan portant a terme. Que aquestes no tinguin el ressò i el reconeixement que mereixen no eximeix de tenir rigor a qui gosa opinar al respecte.

dilluns, 21 de febrer del 2011

De greuges perillosos

[Un dos i seguit, 19-2-11]

Estem en temps de retallades per totes bandes i, és clar, és natural que aquesta dinàmica afecti a tot allò que depèn, en major o menor mesura, de les subvencions dels organismes públics. En el camp sardanista això ja fa temps que es nota, amb activitats que no es poden fer, o altres, com alguns aplecs, que han de reduir el nombre o el nivell de les cobles, per exemple.

Les circumstàncies del context en el qual ens trobem fan que tothom ho entengui i, fins i tot, que ho accepti amb certa resignació. El problema arriba quan es plantegen greuges comparatius, tal i com s’ha pogut comprovar aquests últims dies a les xarxes socials. Allò que ha indignat molta gent és la notícia que s’han suprimit les aportacions de la Generalitat i la Diputació de Girona a la campanya d’ensenyament de sardanes a les escoles d’aquelles comarques. Es tracta d’un muntatge modèlic per l’abast i dels plantejaments que en la darrera edició afectava 103 centres educatius i uns 8.000 alumnes.

S’entén que quan mal dades s’eliminin primer les sardanes que altres coses diguem-ne essencials, però també és més que evident que poques escoles, hospitals o sous de mestres i metges es podrien pagar encara que se suprimissin totes les aportacions a les sardanes. En definitiva, es tracta d’allò de la xocolata del lloro.

El debat es torna més perillós quan el greuge comparatiu que deia es contempla respecte a altres activitats diguem-ne culturals. Dit d’una altra manera: amb els diners que es destinen a determinades celebracions abrilenques inspirades en les que es fan ben lluny d’aquí, no només es podrien pagar els cursets a totes les escoles catalanes –a més de les gironines-, sinó que podrien fer feliços tots els promotors sardanistes d’arreu del país.

diumenge, 13 de febrer del 2011

Compromís o il·lusió

[Un dos i seguit, 12-2-2011]

Les festes Decennals de la Candelera, a Valls, no han tingut, en l’edició que es clausurava diumenge passat, una presència especialment remarcable pel que fa al nombre d’actes sardanistes –dues ballades-, però sí que un d’aquests mereix ser comentat. Va ser dissabte passat al migdia, amb la cobla Els Montgrins i un bon nombre de colles, algunes de les quals entre les més destacades del moment, que, tot i que no competien, sí que van oferir una esplèndida exhibició.

Destaquem, com a elements positius de la ballada, que es comptava amb una molt bona cobla; la notable presència de públic, amb molts balladors a més dels de les colles; la magnífica sardana de punts lliures, sempre espectacular (a mi em va agradar, sobretot, la de la “Tarragona Dansa”); el retorn de la colla local “Bell Esplai”, després d’anys d’estar inactiva, confirmant així la recuperació en aquest sentit del sardanisme vallenc; i l’estrena de la sardana Decennals 2011, d’Alfred Abad.

Si hagués de retreure alguna cosa, diria que no s’entén que, tot i que la cobla era a punt molt abans de l’hora anunciada per començar i que la plaça era plena de gent esperant-ho, l’acte s’iniciés amb notable retard. Sens dubte, el nombrós públic que tenia ganes de ballar hauria agraït alguna sardana abans de l’actuació de les colles. Finalment, es van haver de conformar amb tres sardanes de cinc tirades. Finalment, no va quedar gaire elegant que, algunes colles, tot i cobrar més del que estan acostumades als concursos, es presentessin a Valls amb només cinc parelles. No va ser el cas de la “Tarragona Dansa”, que es va marcar la fardada de sortir al galop amb vuit parelles. És la diferència entre la sortida de compromís i aquella altra feta amb il·lusió.

dilluns, 7 de febrer del 2011

Aprendre a ballar sardanes

[Un dos i seguit 5-2-2011]

Fa pocs dies, uns 300 infants participaven, dins del programa de la festa major de la població, a l’acte de cloenda dels cursos de sardanes que s’han vingut portant a terme a les escoles de Salou. La setmana vinent comencen uns cursos similars a les escoles de la ciutat de Tarragona que cada any culminen en una festa final que sempre és tot un èxit. Sabem que se’n fan molts més de cursos a altres escoles de la demarcació, així com activitats similars adreçades a gent gran, en alguns casos, o a alumnes de totes les edats en altres.

Sembla, però, que l’aspecte que més coixeja és, precisament, el dels cursos pensats per al públic en general, més enllà dels que puguin programar les colles de competició pensats per a captar balladors de les seves anelles, o aquells altres fets amb molt bona voluntat però poca consistència. No dic que n’hi hagi, però són pocs, insuficientment divulgats i de curta durada.

No és estrany trobar-se en una ballada i que algú s’adreci a nosaltres per demanar-nos on poden aprendre a ballar o millorar els seus coneixements... i que no sapiguem dir-los res en aquest sentit, com a mínim a la ciutat de Tarragona. Realment crec que és una assignatura pendent ocupar-se, de manera seriosa, ben programada i amb mitjans d’aquests balladors potencials. Tothom que en sàpiga pot ensenyar a ballar sardanes, però no tothom ho pot fer –per molta bona voluntat i dedicació que hi posi- de manera atractiva i fonamentada o comptant amb els mitjans mínims necessaris: local, eines, temps, remuneració...