Reconeixement merescut

[Un dos i seguit, 17-12-21] 

Fa uns dies, es va confirmar oficialment una de les xafarderies que havíem comentat no fa gaire: que l’Ajuntament de Tarragona lliurarà, el proper 10 de febrer, el Diploma al Mèrit Cultural a Alfred Abad Gascón, per la seva trajectòria com a president de l'Agrupació Sardanista Tarragona Dansa durant molts anys, i per la trajectòria també com a compositor de sardanes.

No cal dir que ho trobo plenament justificat, encara que molts pensaran que estic condicionat per la llarga coneixença i amistat que hi tinc. Hauré d’apel·lar a la credibilitat que pugui tenir entre els oïdors habituals, és a dir aquells que ja saben què penso de tot això de les sardanes. I en aquest cas, sóc dels que saben que estem parlant d’una persona discreta i mesurada en les seves manifestacions, però bàsica, essencial, en el moviment sardanista dels últims decennis, no només a nivell tarragoní, sinó també, en bona part, del país. 

Després d’anys de dansaire destacat, l’Alfred va fundar una colla que aviat es va fer un lloc entre l’elit competitiva, va impulsar el creixement en el nombre de colles i tot plegat va esdevenir l’Agrupació actual, amb un ampli panorama d’activitats, encara que fonamentalment sardanistes. En un moment donat, es va proposar escriure sardanes i, com tot el que endega, ho ha fet bé i amb un èxit indubtable. El cas és que les qualitats de seriositat, rigor i exigència màxima a un mateix i als altres, pròpies d’un professional competent en la seva vida laboral, les aplica en el dia a dia a les sardanes, especialment al capdavant de les colles i a dins d’elles, és a dir, no només fent de president, sinó picant pedra tot ballant al màxim nivell i conduint assajos comptant tant amb experts balladors com amb aprenents, que tots creu que són importants. 

Però l’aparent fredor que pot llegir-se a primera vista davant d’aquesta actitud, cal veure-hi, perquè hi és, una dedicació apassionada a una dansa i una música que els esperits sensibles saben apreciar. Un món que és diversió, bellesa i sentiment, però que ell s’hi endinsa conjugant dues maneres d’encarar les coses: aquesta passió i la feina ben feta. I sembla, atesa la persistència en el temps i els èxits assolits, que la cosa ha funcionat molt i molt bé. Per sort, algú a la casa gran de la ciutat això ho ha vist i ha gestionat el reconeixement del febrer vinent. Felicitats!   

No és això!

[Un dos i seguit, 10-12-21]

Aquesta setmana hi havia alegria a Can Tarragona Dansa. Aquesta entitat tarragonina, centrada fonamentalment en les colles de competició, pot estar satisfeta pels resultats obtinguts aquesta temporada: cinc títols del Campionat de Catalunya: Infantil, Juvenil, Punts Lliures Infantil, Colla Completa Infantil i Revesses de Veterans. Si hi afegim els segons llocs dels Alevins i els Veterans, tenint en compte els temps que corren, és un resultat global espaterrant, del que ningú més en pot presumir arreu del país.

Per acabar de fer aquesta sensació més dolça, dilluns es va emetre per TV3 un breu però interessant reportatge fet en un assaig en el local de la Tarragona Dansa. Se centrava en els dansaires més joves, remarcant que s’ho passen molt bé ballant i amb les altres activitats que porten a terme, tot desmentint la idea massa estesa entre els “modernets” que això de les sardanes només és cosa de gent gran.

Es va poder veure pel Telenotícies Comarques, pel Telenotícies Migdia i per l’InfoK, és a dir, una atenció a la que els sardanistes no estan acostumats. Potser la cosa només va grinyolar quan va aparèixer la notícia al web, amb un titular que deia “Trencant tòpics en la sardana: uns joves de Tarragona arrasen barrejant-la amb castells”. El cas és que el redactor va agafar una anècdota puntual (en els punts lliures, en un moment donat fan uns pilars de dos), de manera que passa a ser allò més important. En el cos de la notícia sembla com si, realment, barregessin sardanes i castells a les sardanes de lluïment del Campionat de Catalunya.

En general, ells no l’hi han donat gaire importància, però no ha faltat la polèmica a les xarxes, lamentant que domini la idea que per a que la sardana sigui engrescadora i atractiva per als joves no té altre remei que empeltar-se de castells.  I no és això, creieu-me, no és això.

Lluita eterna

[Un dos i seguit, 3-12-21]

Tot i els greus condicionants amb els quals han hagut de desenvolupar la seva activitat, finalment les colles de competició han pogut completar una temporada escurçada en el temps, però atapeïda de concursos. La cirereta del pastís la va posar, diumenge passat, el concurs-campionat de punts lliures de Sant Feliu de Guíxols, on cal dir que les colles tarragonines hi van fer un molt bon paper.

Ja en farem de valoracions, avui mateix, amb gent que en sap, però ara permeteu-me parlar d’una qüestió potser anecdòtica (o no) que aquesta darrera competició ha suscitat. De fet, sempre hi ha hagut detractors i defensors dels punts lliures, i quan dic «sempre» em refereixo a des de quan tenim notícies de la sardana llarga.

És curiós, perquè entre els comentaris que podem trobar a les xarxes socials sempre n’hi ha que venen a dir coses com que «això no són sardanes», «es desmunta l’esperit autèntic de la sardana» o, fins i tot, que són innovacions que fan malbé «la nostra dansa». Com sempre, totes les opinions són respectables, però he de dir que qui s’expressa d’aquesta manera oblida o ignora que, com ja he dit, els punts lliures, de fantasia o com se’ls vulgui anomenar, n’hi ha hagut des del primer moment,

I, paral·lelament, hi ha hagut qui ha volgut establir normes, decàlegs i, sobretot, ha pretès imposar-ho a tothom com una llei sagrada. Ho ha fet gent molt respectable, segurament carregats de bones intencions, sovint destacats activistes o intel·lectuals. Una croada que ha triomfat, però no del tot, només fins a cert punt, perquè si fem un seguiment de tot allò que s’ha publicat sobre sardanes els últims 150 anys, hi ha una constant: els que insisteixen en les normes i maleeixen els diguem-ne «desviats». I, si hi havia aquesta preocupació constant per mantenir la puresa, això vol dir que seguia havent-hi, en tot moment, molts que s’entestaven a obviar aquelles limitacions.

Que les sardanes s’hagin de ballar en parelles d’home i dona i que no es poden trencar, que als curts els braços hagin d’estar avall, que els passos siguin uns concrets i res més, així com un llarg etcètera, són invents posteriors a la creació de la sardana llarga. En els inicis eren la cosa més normal del món les anelles només d’homes, que les sardanes recollissin músiques de moda del moment i, entre altres coses, que es fessin passos lliures. I, sobretot, si aquella sardana va triomfar i es va escampar per tot el país, va ser perquè era més lliure i desinhibida que el seriós i encarcarat contrapàs o que l’encotillada i monòtona sardana curta.

Per sucar-hi pa!

[Un dos i seguit, 26-11-21]

Com ja sabreu, aquest programa està dedicat, principalment, a les sardanes i als esbarts, amb l’activitat i la música que els caracteritza, però sempre hem reivindicat el valor i l’interès de la música per a cobla, entenent per això qualsevol música, a més de la que té la forma ballable de sardana, que estigui interpretada per aquesta formació instrumental estàndard o per alguna de les infinites combinacions que s’hi puguin fer amb altres instruments o estils.

Una opció, ja ho sabem, minoritària, bàsicament per la ignorància o incomprensió de bona part del món simfònic, per un costat, o d’aquells altres gèneres amb els quals es pot fusionar, per l’altre. Tot i això, iniciatives amb èxit com el festival Amb So de Cobla, de Palamós, la Festa de la Música per a Cobla, de Banyoles, o els Premis Joaquim Serra, a Barcelona, entre altres, permeten cert optimisme.

A més, ara, entre les darreres novetats discogràfiques, hi trobem autèntiques joies per als amants de la bona música per a cobla. Mentre l’entitat Músics per la Cobla segueix la seva tasca ingent i eficaç amb, per exemple, l’obra més desconeguda de Josep Serra, ha aparegut un doble CD amb enregistraments en directe als concerts de Banyoles, amb obres de gran qualitat i una varietat estilística sorprenent. 

Per la seva part, l’Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona ha publicat el segon volum amb obres d’encàrrec o premiades en els Premis Joaquim Serra que organitza. Un altre fons musical d’envergadura mereixedor d’una més gran difusió posterior a les estrenes respectives, ara facilitada per aquest nou disc enregistrat amb tots els ets i uts per les cobles Mediterrània i Sant Jordi. Per sucar-hi pa, de veritat!